dijous, 9 de desembre de 2010

Amiguisme, corporativisme... Democràcia?


La democràcia en aquest país va ser cedida, negociada, i va heretar molts dels vicis de la dictadura. Un d’ells és l’amiguisme. Ací tots sabem que val més conèixer algú que ens puga col·locar que estar ben preparat per a un treball. I així ens va.  Hi ha col·lectius professionals que, mitjançant favors, han edificat una espècie de màfia al seu voltant que els dona impunitat i poder per a desafiar a les institucions democràtiques per a defensar els seus privilegis. 

Per a que funcione mitjanament bé una democràcia cal respectar algunes coses bàsiques. Una d’aqueixes coses és promocionar a les persones segons el mèrit i la capacitat en lloc de fer-ho per amiguisme o per interès personal o corporatiu. En el primer cas la gent arriba a ocupar llocs de treball en els quals rendirà i serà productiu en veure’s reconegut el seu esforç; en el segon cas els llocs de treball seran ocupats, en la majoria dels casos, per incompetents o, si més no, per gent amb menys mèrit i capacitat que, a més, restaran sempre agraïts a qui li va facilitar la col·locació. 

És fals el dit “és de ben parits el ser ben agraïts”. És fals, si més no, quan no hi ha més remei que demanar algú que et col·loque perquè és la única manera de trobar treball. És fals perquè aquesta és la manera de falsejar la democràcia i fomentar el servilisme. En empreses privades el problema és de l’empresari, ell veurà que fa amb els seus diners, però quan es tracta d’ocupació pública ens afecta a tots, perquè de tots són els diners. 

El cas dels controladors aeris és paradigmàtic. El ministre d’Aznar, Álvarez Cascos, va signar en 1999 un acord amb els controladors en el qual pujava un 300% les hores extres, la qual cosa anava en contra dels criteris de seguretat del tràfic aeri perquè restava hores de descans, però no sols això; segons el document signat, els mateixos controladors s’encarregaven de reclutar els futurs controladors, de formar-los i donar-los la habilitació per treballar; ells mateixa organitzaven els torns, les lliurances i els descans, és a dir, s’organitzaven el treball i, a més, ells decidien les hores extres necessàries i també què es considerava “extra”.

Aquest document els va fer intocables. Un grup autoorganitzat que controlava el tràfic aeri de tot l’Estat amb el poder d’exigir encara més del que ja tenien. A més els nous controladors ingressaven amb el deute del favor degut a qui els havia permès accedir a sous indecents pagats per AENA, una empresa pública amb un dèficit creixent que arribava als 5.300 milions d’euros en 2003.

Des de 1999 fins ara ningú havia gosat qüestionar al grup d’intocables. Quan algun ministre de Foment intentava alguna cosa, no convocaven vagues, els controladors queien malats tots junts, i paralitzaven la navegació aèria, i clar,  marxa enrere. Fins que el ministre José Blanco, davant l’amenaça contínua de col·lapse aeri, va rebaixar els sous insultants un 40% i va decretar la recuperació, a mans dels poders públics, dels privilegis intolerables que els feia poderosos. 

Amb el decret promulgat perden molts dels ressorts que els feia impunes i, per això, han tirat avant a la desesperada, abandonant les torres de control sense l’empara de la legalitat que tenien amb el document signat per Álvarez  Cascos. La resposta del govern al intent de colp contra l’Estat i la ciutadania per part dels controladors, ha sigut contundent i efectiva, i esperem que la justícia faça la resta. 

Però hi ha altres col·lectius privilegiats on els poders públics haurien de clavar mà per desfer la màfia d’amiguisme i els privilegis corporatius que els fan, a més, un perill per a l’estabilitat de l’Estat i la democràcia. Potser caldria revisar les nòmines de molts policies municipals que fan ostatges a les corporacions municipals utilitzant el sistema de baixes mèdiques col·lectives; els sistemes d’incompatibilitats d’alguns sanitaris que ningú controla i que ells mateix van imposar; o la promoció en la justícia paradoxalment tan corporativa i fora de la participació democràtica ciutadana.

La deficient transició a la democràcia ens va imposar des de institucions obsoletes, com la monarquia, fins a costums antidemocràtiques, com l’amiguisme. En més de trenta anys no em sigut capaços d’evolucionar cap a formes de convivència social basades en les premisses bàsiques de la democràcia i els grups de pressió espenten en el sentit contrari. Però la Constitució de 1978 encara ens defineix com un Estat social i democràtic de dret i, això, cal fer-ho efectiu.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...