dijous, 30 de gener de 2014

La sanitat no es ven es defén



El poble de Madrid ha aconseguit després de nombrosos dies de lluita paralitzar el procés de privatització de la sanitat pública madrilenya. Aquesta victòria de la ciutadania, a més a més, ha sigut possible gracies a la resposta de la justícia. Queda clar que de moment els que volen fer de la sanitat un negoci lucratiu hauran de fer-ho d’una altra manera menys descarada. No obstant això, encara són molts els reptes pels quals hem de continuar amb la lluita. Tal vegada tenen un pla B que esperem no siga el mateix que el que hem vist en la RTVV, és a dir, tancar allò que segons ells no és rendible. 

La política del PP i del govern de l’Estat Espanyol pel que fa a la sanitat és una política covard que afecta principalment la classe treballadora. Un exemple d’aquesta conducta poruc és l’exclusió dels immigrants,  que es consideren com irregulars, del sistema de sanitat pública, situació que ha sigut considerada com il·legal pel mateix Consell d’Europa.

Ací al País Valencià la política dels que ens governen ja fa 18 anys no és menys vil, de fet s’ha dut a terme l’inici de la privatització de la sanitat que, per altra banda, està posant de manifest que no ens costa menys diners als ciutadans i quan té pèrdues som els de sempre els qui posem els diners.

La situació és molt greu, després de la desfeta de la sanitat, de l’ensenyança, la reforma laboral, la de les pensions, el saqueig sistemàtic del país per una colla de corruptes.... la ciutadania s’ enfronta a uns nivells de pobresa, precarietat en el treball i atropellament de la dignitat alarmants. Si aquest és el món lliure que ens havien promés vaja paradís de merda.

No està tot perdut i ells ho saben. Els que si que comencen a estar derrotats són ells perquè el poble pareix que comença a despertar de la letargia profunda en la qual estava immersa. De la nostra resposta en el carrer, en la feina, en les eleccions depén la seua derrota i hem de tindre clar que després de la nostra victòria quedaran encara molts anys per superar totes aquestes salvatjades i reconstruïm un altre escenari més social i respectuós amb la Terra.     
     
Possiblement la justícia ens done més alegries i tal vegada la pròxima haja de veure en la il·legalitat de la reforma laboral, que així siga.

Segur que heu estat o esteu enamorats. L’amor ens fa fer coses que en un estat normal no faríem. Aquests versos són per a vosaltres i per a la meua companya, sense ella no podria suportar tanta merda. Salut i llibertat companyes i companys.

Debí decir te amo.
Pero estaba el otoño haciendo señas,
clavándome sus puertas en el alma.
Juan Gelman
         
Nosaltres ens voldrem sempre
Els cotxes pels carrers passen
i la llum desapareix.
Les persones s’extravien 
entre la foscor d’hivern.
Aviat els fanalets
esclataran plens de llum
i la màgia d’aquest
gran instant s’acabarà.

Nosaltres ens buscarem
entre la foscor d’hivern
i les nostres carantoines
en la clandestinitat
ens ompliran de plaer.
L’ amor ens porta a indrets
oblidats i clandestins
a través dels corriols
de la passió salvatge,
desbocada, de nosaltres.

Una vegada més riurem
la dita d’estar desperts,
vius en un món sense límits,
agafats a l’existència
d’una realitat dura.
Nosaltres ens voldrem sempre,
tant si plou com si fa sol,
perquè el temps no té la força
suficient d’apagar
aquesta colossal flama.

Aquest grandiós amor
inclús continuarà
després de la nostra mort,
quan no quede ni la pols
i el sol ja no faça llum.
Perquè practiquem la màgia
de l’amor que ens torna eterns,
perduts en l’espai infinit
sense temps, tan sols amor.

Tu i jo immortals, així siga,
però també el nostre amor. 

dilluns, 27 de gener de 2014

La justícia i la separació de poders



Ja parlava Locke, al segle XVII,  de la necessitat de la separació de poders en l’Estat. Poc més tard va ser Montesquieu qui va elaborar la teoria, però ara vull citar el que diu Locke en L’assaig sobre el govern civil, i diu així: “Seria una temptació massa forta per la debilitat humana, que té tendència a aferrar-se al poder, confiar la tasca d’executar les lleis a les mateixes persones que tenen la missió de fer-les. Això donaria lloc a que defugiren l’obediència a aqueixes mateixes lleis fetes per ells, o a que les redactaren d’acord amb llurs interessos particulars, arribant per això a que aqueixos interessos foren distints dels de la resta de la comunitat, cosa contrària a la finalitat de la societat i del govern”. 

Potser aquestes paraules us recorden el que ara, al segle XXI, està passant al nostre Estat. Un executiu que legisla i executa les lleis que el parlament redacta d’acord als interessos i seguint instruccions de l’executiu. La separació de poders no existeix entre legislatiu i executiu. La majoria absoluta deixa al Parlament el paper de “servidor del govern”, en contra del que hauria de ser: el de controlar el poder executiu. 

Del tercer poder, el judicial, ni en parlem. L’expulsió del jutge Garzón, per creure’s que pot fer-se justícia a aquest Estat, només va ser un avís a navegants. El jutge Elpidio Silva és una nova víctima de la mateixa fe en un sistema judicial viciat per la rèmora franquista i llur dependència del executiu. El cas Nóos és altra mostra d’interferència política al món judicial. El missatge és clar: tots som iguals davant la justícia, menys alguns que hi estan per damunt, i qui no respecte als “intocables” serà expulsat del club del poder judicial. 

El PP no s’ha llevat de damunt la tutela de la jerarquia eclesiàstica i continua sent un partit clerical que defensa els interessos de la noblesa afí al franquisme. Potencia el clientelisme, el nepotisme i la fidelitat i obediència al “jefe”, en una mena de caudillisme feudal. Com van a respectar la divisió de poders? Però tampoc el PSOE ha fet molt. Més de 21 anys de governs socialdemòcrates no han canviat gaire, doncs també han acceptat el sotmetiment als poders econòmics i clericals responsables de la desigualtat econòmica i la injustícia social.

Els tres poders han mantingut sempre un lligam que no els ha permès ser independents: el lligam de servei a una classe social. Els poderosos d’aquest país (aqueixos 20 espanyols que tenen ingressos  iguals al 20% -més de 9 milions de persones- de la població més pobra) juguen les seues fitxes per a mantindre llurs privilegis. Permeten les institucions però dificulten el seu funcionament quan no les controlen. I la justícia no han deixat de controlar-la mai. 

Sense una veritable separació i independència de poders no pot haver justícia, i sense justícia no pot haver democràcia. Clar que... els poderosos per a què volen democràcia? Estaven tan agust amb Franco...

dijous, 23 de gener de 2014

La Batalla de València (XI): Principals actors de la Batalla de València



Principals actors de la Batalla de València

Josep Lluís Albinyana va ser el primer president del Consell Preautonòmic del País Valencià. En el seu curt però intens mandat (1978-80), va rebre pressions de tota mena, però oficialitzà la denominació oficial de "País Valencià" i la bandera quatribarrada amb l’escut del Consell al mig com a oficial. Això, evidentment, molestà moltíssim els sectors antivalencians de la societat valenciana, que li van atacar de totes les maneres. No obstant, la seua dimissió sembla que va ser motivada perquè en la direcció estatal del PSOE no veien amb bons ulls un president "massa nacionalista" per al País Valencià, i així en la direcció del partit, posaren al molt menys nacionalista Joan Lerma, que anys després esdevindria President de la Generalitat. 

Fernando Abril Martorell (València 1936-Madrid 1998) era valencià, si bé molt vinculat a Segovia, d’on provenia la seua dona. Vice-president del govern en temps d’Adolfo Suàrez. A ell se li atribueix la frase de que “en Madrid no saben que, después de Cataluña, donde más peligroso es el nacionalismo es en Valencia”. I també la de "el catalanismo en Valencia es un cáncer que hay que extirpar". I en darrer terme la de "la teoría de los "Países Catalanes" es una teoría de paranoicos políticos". En la seua defensa es podria dir que actuà com a home d’Estat. Conscient de que amb l’adveniment del règim democràtic a l’Estat espanyol es produiria una eclosió de nacionalismes arreu de l’Estat, va veure el perill per a l’Estat espanyol d’una unió o aliança entre Catalunya i el País Valencià, a tots els nivells (fonamentalment l’econòmic, però també el demogràfic, el polític, cultural, etc.). 
     Però s’ha de dir que, evidentment, és del tot lamentable que en la creació del modern anticatalanisme espanyolista al País Valencià tinguera un paper tan destacat precisament un valencià. Perquè, a més, la seua dedicació a la causa anticatalanista al País Valencià va ser total. Va blaveritzar la incipient UCD al País Valencià i, inclús, s’ha arribat a dir que pagà de la seua butxaca grups anticatalanistes, com el violent GAV (encara que no es pot provar). Evidentment, potser en la seua condició d’home d’Estat, va ser el principal impulsor i instigador de l’anticatalanisme al País Valencià durant la transició i així, tots els altres actors que anirem nomenant, respongueren en gran mesura a la seua instigació. Morí en 1998 d’un càncer. 

Juan Ferrando Badía, (Foyos 1926 – Valencia  2007) home que personifica a la perfecció el fusterià autoodi valencià i el castellanisme de fons dels blavers. Home provinent de la classe alta valenciana, va fer carrera com a Catedràtic de Dret Polític i Constitucional per terres castellanes (Madrid, Valladolid, Salamanca). Diuen que els que tingueren la “idea” de crear l’anticatalanisme al País Valencià van ser ell, Fernando Abril Martorell i Gustavo Villapalos, reunits en conciliàbul a Madrid. Allò cert és que aquest home es lliurà de ple a la tasca anticatalanista des de tots els fòrums que pogué, tot allò afavorit per la seua vinguda definitiva a la Universitat de València durant els anys 80. Així des de les seues classes mateixes, passant pels seus repetitius i obsessius articles de “Las Provincias” i arribant a la seua participació al Consell Valencià de Cultura, aquest individu va difondre l’anticatalanisme tot el que va poder. 

Emilio Attard (València 1915-Rocafort 1997) era provinent d’una rància família de la ciutat de València d’origen estranger. Banquer, terratinent, advocat i home de la classe alta valenciana en definitiva. La seua participació en l’anticatalanisme es degué a la instigació de Fernando Abril Martorell. Però aquest home, en definitiva, defenia els interessos de la classe alta de la ciutat de València, entre els quals estava, evidentment, el de menysprear la llengua pròpia i no haver de fer ells cap esforç per a aprendre-la. Home fort de la UCD primer, i després de la dreta valenciana en general, el seu servei a la causa anticatalanista al País Valencià va ser com a ideòleg primer i després com a activista polític en la premsa local, especialment en “Las Provincias”. Es diu que va ser ell l’inventor de la denominació, que no agrada a ningú, de “Comunidad Valenciana”. També solia comparar en els seus articles la suposada expansió de Catalunya pel País Valencià amb l’Anschlus, mitjançant el qual Àustria s’integrà en l’Alemanya nazi. 

Manuel Broseta Pont (Banyeres de Mariola 1932 - València 1992). Catedràtic de Dret Mercantil, amb estudis a la London School of Economics i un brillant currículum acadèmic, va ser el principal impulsor de la “Taula de Forces Polítiques del País Valencià” en la Transició. Home de centre-dreta i amb un discurs durant els anys 70 netament catalanista (participà entusiàsticament al I Congrés de Cultura Catalana el 1977 a Barcelona), era la gran esperança de molts per a que fora l’impulsor d’un centre-dreta valencià i valencianista, a l’estil de CIU a Catalunya.  Va ser un dels principals assessors del President pre-autonòmic Albinyana. Com ell mateix diu: “¡Y digámoslo también, claro! Por razones históricas, culturales y políticas hemos tenido y debemos tener en el futuro buenas y estrechas relaciones con Cataluña. Yo mismo firmé -consciente de lo que hacía- en la época de la "predemocracia clandestina" un documento político, en el que se hablaba de "l'establiment de lligams especials amb Catalunya", pues, si no recuerdo mal, ésta era la expresión utilizada. Las discrepancias nacen de la forma en lo que cada uno entiende esas relaciones con Catalunya”17 
     Però cap al final dels 70, es va produir la seua progressiva blaverització, fins al punt que fou un dels principals inductors de la redacció de l’Estatut d’Autonomia valencià (on es recull tota la simbologia blavera, per exemple, i la definició del valencià com a "idioma propi"). També contribuí en la praxi política del blaverisme a través de la seua participació política en UCD; i en la seua elaboració doctrinal en la premsa, especialment en “Las Provincias”. El seu servei a la causa espanyolista culminà quan va ser un dels principals redactors, com a Secretari d’Estat per a les Autonomies, de la LOHPA (Llei Orgànica d’Harmonització del Procés Autonòmic) en 1982. Aquesta llei, una de les conseqüències més clares de l’intent de cop d’Estat de 1981, retallava moltes competències a les autonomies. En ensorrar-se l’UCD, precisament en 1982, romangué apartat de la política activa, amb ocasionals publicacions d’articles en "Las Provincias". Diuen que poc abans del seu assassinat en gener de 1992 (a causa d'un tret a la nuca per part d'un activista d'ETA) estava planejant la seua tornada a la política, aquesta volta de la mà del PP. 
     Diverses causes s’han barallat sobre aquest canvi increïble. Uns diuen que volia ficar-se en política com fora. I com llavors al País Valencià l’opció que més s’adequava a les seues tendències era l’UCD, va fer el joc que marcà Abril Martorell, que va ser en qualsevol cas el principal instigador, com ja hem apuntat. Altres diuen que, essent com era bàsicament de centre-dreta, es va espantar de l’orientació predominantment esquerrana que prenia cada volta més el nacionalisme valencià en la Transició. En novembre de 1977 escrivia: “No participo de las tesis llamadas "catalanistas". Ni en lo cultural, ni en lo político, ni en lo económico, ni en lo ideológico, ni creo, ni admito, ni comparto personalmente la tesis de que el País Valenciano forme parte de los "Países Catalanes", ni siquiera creo en ninguna de las tesis que postulan nuestra "catalanidad"18
     Sembla ser, però, que va ser la influència de la segona dona, d’una rància família valenciana, i de la seua nova classe social d’adopció, la que provocà l’abandó del seu originari catalanisme i el seu decantament cap al més abrandat espanyolisme i anticatalanisme, fins al punt que cau en un dels tòpics més manotejats com ara el que els catalans ens volen furtar la paella: “La exhibición de la paella entre la gastronomía culinaria catalana es un desatino, que es innecesario demostrar. Pero ¿entonces qué significa esa apropiación indebida o sea expoliación gastronómica? Pues sencillamente un paso más -y lamento decirlo- de la "escalada" catalana de algunos grupos y personas que pretenden afirmar que somos una comunidad (la valenciana) que simplemente forma parte de una nacionalidad común y superior que es la nacionalidad catalana”19 

Ignacio Carrau fou el darrer president franquista de la Diputació de València (1974-9). Des del seu càrrec recolzà obertament el naixement del blaverisme. Així per exemple sufragà la publicació dels primers missals escrits en ortografia blavera. Home molt d’església (com es pot deduir del seu finançament d’aquests missals), era membre de la "Cofradía del Santo Cáliz" de la Catedral de València. En el documental "Del Roig al Blau", a banda de declarar-se obertament simpatitzant del règim franquista, fa l’afirmació textual de que les bombes a Fuster i Sanchis Guarner eren “petardos” sense major importància. 

Miguel Ramón Izquierdo (València, 1919 - 2007) fou el darrer alcalde franquista de la ciutat de València. Tot i que tingué alguna actuació positiva envers la llengua i la cultura pròpies, com publicar els bàndols municipals en valencià normatiu, va recolzar implícitament el naixement del blaverisme en la Transició. De fet anys després va ser un dels fundadors d'Unió Valenciana, partit en què ocupà càrrecs de rellevància. En el documental "Del Roig al Blau" es declara obertament simpatitzant del règim franquista. 

Agustín García Gasco, (Corral de Almaguer, Toledo, 1931 -  Roma, 2011) arquebisbe de València. Aquest home, castellà de naixement, des dels inicis no mostrà cap interès per la llengua pròpia de València. És més, si a això unim el seu caràcter també ultraconservador, tenim clars indicis de que estaria posat al cap de la diòcesi valentina per les forces més espanyolistes de l’Estat per a mantenir a tota costa l’espanyolització, si més no eclesial, de València. Si a això unim que en arribar a València s’envoltà d’un consell assessor on estava gent com Juan Ferrando Badía, el paper del qual en el naixement del blaverisme en la Transició hem vist molt clar, en trobem més claus tot plegat. Com diem, aquest arquebisbe de València ha rebut des dels inicis del seu bisbat demandes de la societat valenciana de tot tipus perquè l’església valenciana empre la llengua pròpia i la introduint-la en la litúrgia, coincidint amb l’augment de la normalització lingüística al País Valencià, sobretot a les comarques. A totes ha fet oïdes sordes. 
     En crear-se l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, la seua primera tasca important va ser l’elaboració d’uns nous textos litúrgics. Precisament per a superar l’obstacle que posaven els anteriors bisbes de que hi havia "dos versions". Els textos se li presentaren a mons. García Gasco que els rebé amb bona cara al principi. Segons el Dret Canònic, i tenint present la condició d’arxidiòcesi de València, el inici del procés que ha de dur a l’aprovació darrera d’aquests textos depèn d’ell i sols d’ell en darrer terme. Al principi, tot s’ha de dir, semblava que tenia bona voluntat d’aprovar-los. Els darrers temps, i coincidint amb la reviscolada de la "guerra lingüística" pel Partit Popular (que ha esdevingut un recurs habitual de la dreta valenciana per a distreure la gent quan ells tenen problemes), ha donat marxa enrere i els textos continuen sense ésser aprovats oficialment, amb la qual cosa la preponderància del castellà a la diòcesi continua de manera abassegadora. 

María Consuelo Reyna, filla de la família propietària del diari “Las Provincias”, va ser qui manà “de facto” en aquest diari aproximadament des de 1978 fins a 1999. En els seus inicis coquetejà amb el catalanisme i, així, va ser jurat dels “Premis Octubre” l’any 1978. Però llavors sembla ser que es produí un fet transcendental en la seua vida que diuen que la trastornà i l’abocà a l’anticatalanisme més fanàtic. Fora per un motiu o per altre, el cas és que en un moment determinat girà el seu diari cap a un anticatalanisme furibund. Ja hem vist com els principals actors de l’anticatalanisme usaren aqueix diari per a difondre el seu ideari. La influència d’aquest diari va ser molt gran, car és el diari més antic publicat avui al País Valencià i aleshores era el més llegit a la ciutat de València. Fins i tot el PSPV quan governà es veié condicionat per les contínues campanyes encetades per aquest diari. 
     Durant el temps que ella va ser directora va conduir aqueix diari a un anticatalanisme delirant i paranoic, en què pràcticament tots els dies es parlava sobre aquesta qüestió. Podem afirmar així que, una volta creat l’anticatalanisme a Madrid, ella i el seu diari varen ser els principals mantenidors a terres valencianes. Entre d’altres coses perquè amb el seu diari aconseguí condicionar la política de la dreta valenciana, i part de l’esquerra també, ja que un sector del PSOE li va tenir una por absurda al que diguera aquest diari els anys que van governar al País Valencià (1982-1995). Aquesta senyora, doncs, podem afirmar que és la principal responsable de la crispació que al llarg dels anys hi ha omplit la vida valenciana, pel que fa, com a mínim, a l’anticatalanisme. 
    Aquest anticatalanisme paranoic que traspuava el diari l’abocà a una caiguda progressiva però generalitzada de vendes i, a finals dels 90, una part dels accionistes del diari, encapçalada per l’altra branca de la família, els Zarranz Doménech, va fer-se amb el control i de seguida la llevaren de directora del diari. Tot i que ara el diari continua essent bàsicament de dretes i espanyolista, ja no té ni de bon tros l’anticatalanisme que omplí i embrutà les seues centenàries pàgines durant vora vint anys. 
     Però María Consuelo no es donà per vençuda i, a principis de 2000, tornà a agafar el centenari “Diario de Valencia”, en el qual mantingué l’anterior paranoic, exaltat i poc ètic estil de fer periodisme basat en l’anticatalanisme i en la contínua manipulació. Però tampoc tot l’isqué bé i, el que era el seu marit, Jesús Sánchez Carrascosa, es divorcià, quedant-se amb el diari. 

Xavier Casp (Carlet 1915-València 2004), principal exponent del blaverisme lingüístic i de les modernes teories de la "llengua valenciana" diferent a la catalana, després d'haver professat a la seua joventut un ardent i militant catalansime, del qual sembla que es va distanciar degut a motius d'enfrontament personal amb algunes de les figures del catalanisme de post-guerra, singularment Joan Fuster. 

Miquel Adlert Noguerol (Paterna 1911- València 1988) fou un destacat membre d’Acció Valencianista i va col·laborar amb la seua revista “Acció”. Radical en els seus plantejaments lingüístics, propugnava la unitat de la llengua fins que va evolucionar junt a Casp, cap a posicions secessionistes i anticatalanes.

Joan Fuster i Ortells (Sueca 1922-1992), a banda de ser un prolífic escriptor i assagista i, possiblement, junt amb Josep Pla el millor escriptor en llengua catalana del s. XX, va ser el principal artífex intel·lectual del redreçament nacional valencià de finals del s. XX. El seu llibre “Nosaltres els valencians”, editat en 1962, va molestar enormement les forces conservadores i espanyolistes valencianes. Primer van ser els més conservadors del moviment valencianista de la postguerra, Casp i Adlert. Després, en esclatar el blaverisme en plena Transició, totes les forces antivalencianes es tiraren sobre ell. D’aquesta manera va rebre atacs de tota mena, culminant amb la bomba que li volà mitja casa l’onze de setembre de 1981. I els seus enemics, no contents amb això, van fer l’aberrant fet de profanar la seua tomba després de la seua mort. No obstant, el seu llegat literari i intel·lectual és immens, i és dia rere dia objecte d’interessants descobertes. El llegat del seu pensament nacional i nacionalista continua il·luminant les successives generacions (antigues i noves) de nacionalistes valencians. 

Manuel Sanchis Guarner (València 1911-1981) va ser un prolífic escriptor i intel·lectual en valencià. Sense arribar a la lluentor de Fuster, té treballs memorables com el magnífic estudi de "La Ciutat de València", i al llarg de la seua vida fou un animador cultural de la ciutat del Túria. Així mateix, va participar junt amb Fuster i d’altres en el redreçament nacional valencià de la postguerra i posteriorment. Igual que Fuster també va rebre durant la Transició atacs de tota mena arribant a posar-li una bomba casolana en sa casa. Sembla ser que també rebré un paquet bomba que molt intel·ligentment no obrí, en sospitar del seu contingut. La pressió anticatalanista que li va tocar viure durant la Transició sembla ser que va minar la seua salut, morint l’any 1981. Molts dels que l’han conegut, asseguren que era una persona molt sensible, i que "morí de llàstima". 

17 Broseta, M., “Problemas valencianos”, Las Provincias, València, 24 octubre 1978)
18 Broseta, M., “Catalanismo y anticatalanismo”, Las Provincias, 13-11-1977)
19 Broseta, M., “La paella de ´Els Països Catalans´", Las Provincias, València, 23-7-1978)

La Batalla de València (XI) Principals actors de la Batalla de València

dimecres, 22 de gener de 2014

La Batalla de València (X): Mitjans de comunicació



Mitjans de comunicació  

La premsa jugà un paper fonamental en el procés que analitzem, especialment el diari “Las Provincias” que girà en rodó fins a situar-se a la dreta de la dreta. En la exigua oferta periodística en València, a partir de la mort de Franco, el diari “Levante” significava el passat i Las Provincias pretenien ser el futur. Des de 1975 Levante juga la carta de la moderació i s’aclimata a cada moment, segons bufa l’aire del poder, el que fa que la seua reconversió a la democràcia siga a colps d’oficialisme i, seguint l’opinió pública, expressa el recolzament a la Transició. 

Publicacions com ara Dos i Dos reclamaven la democratització i valencianització dels mitjans: “…¿Cómo se entiende, a estas alturas, que el periódico LEVANTE le regale generosamente sus páginas a tinglados neofascistas como el Consell Valencià? (…) y más aún, porque siendo el PSOE el primer partido del País Valencià no debieran consentir, los prohombres valencianos del parido de Felipe González, que deambularan por las mesas de redacción de LEVANTE los mismos espíritus franquistas que fabricaban ya el periódico en vida del dictador. (…) es una urgencia señores parlamentarios lo de potenciar y “valencianizar” los medios de difusión del Estado”16 

A partir de la manifestació del 9 d’octubre de 1977, i l’enfrontament al sí de la societat valenciana propiciada des del poder, es potencià la importància de la premsa. Frenar el projecte nacionalista significava restar força a l’esquerra que l’encapçalava i aquest fou al que es dedicaren l’UCD i els personatges del franquisme, amb els grups fascistes i l’utilització de la premsa, propiciant un valencianisme buit i subcultural. El valencianisme agressiu explotà els suposats perills de l’amenaça catalana i el nacionalisme d’esquerres va patir la persecució sistemàtica d’un grup recalcitrant que pretenia defensar l’essència del valencianisme pur baix el liderat públic de “Las Provincias”. Aquest diari adoptà la bandera del valencianisme conservador i excloent com a senya d’identitat i dugué endavant una croada periodística implacable contra tots aquells sectors socials que desafiaren els preceptes instituïts des de les pàgines del diari. 

La batalla de València condicionarà la realitat informativa de manera absoluta, mediatitzant les noticies quotidianes, determinant d’aquesta manera bàndols irreconciliables, marcant barreres polítiques i personals, acotant l’espai periodístic, dient qui és i qui no és valencià. Front al protagonisme total de Las Provincias, amb Mª Consuelo Reyna al cap com a guardiana d’aqueixa particular ortodòxia valencianista, Levante adopta una posició passiva i gris que provoca el seu fora de joc respecte a la realitat valenciana del moment.

16 Sn, “Valencianizar los medios del Estado”, Dos i Dos,València, nº 55-56, 1977  18

La Batalla de València (X) Mitjans de comunicació 

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...