divendres, 30 de març de 2012

Una qüestió de supervivència


Enviem-lo a l'Inem de veritat
El PP és sensible als problemes de la gent quan està a l'oposició. Als vídeos i a les hemeroteques podem veure com defensaven a les classes populars davant de Zapatero proclamant-se, fins i tot, el partit dels treballadors. I mentre no han tingut que governar han convençut a milions d'incauts, que no coneixien o s'havien oblidat d'on venen i qui són el PP, a pesar de les mostres que tenien en les autonomies que governaven, com la Comunitat de Madrid o la Comunitat Valenciana. 

En arribar a la Moncloa, després de controlar la majoria d'ajuntaments i comunitats autònomes, van començar a comportar-se com el que són: el Consell d'Administració de la Patronal Espanyola. Si el temor a perdre les eleccions en Andalusia i Astúries va posposar els atacs més greus, no han tardat ni una setmana en anunciar (encara hi haurà que esperar que cada ministeri concrete les seus retallades) la destralada que ens empobrirà, als assalariats, i farà més rics als rics.

Després de la reforma laboral, que deixa als treballadors a l'abast dels capritxos dels empresaris, els pressuposts anunciats pel govern centren el gros de les retallades en tot allò aconseguit per la ciutadania dirigit a mitigar les injustes desigualtats socials i fomentar la convivència ciutadana en pau. L’atac és total: apuja la llum, el gas i alguns imposts municipals, i retalla l’Educació (-21%), Dependència, Sanitat (-13%), Integració i Polítiques Actives d'Ocupació (-1.557 milions) fent de les classes populars les víctimes propiciatòries oferides al déu mercat i a la seua sacerdotessa Merkel. En canvi, seguint amb la descarada política de privilegi de classe, promou una amnistia fiscal que premia als defraudadors i, per si de cas algun treballador pensa querellar-se pels abusos patits, apugen les taxes judicials, fent, encara més, que la justícia siga només per als rics.

Ahir els empresaris, quan parlaven de la vaga general, mostraven la seu preocupació per donar la mateixa imatge al exterior que Grècia. Però, o no se'n adonen o poc els importa, doncs el que ens durà a ser una societat empobrida, dependent i sense futur, com és ara la societat grega, és la pèrdua de drets laborals, el que fomenta l'enfrontament, i la precarització de l'estat de benestar que consagren aquest pressuposts. 

La sensibilitat social del Partit de la Patronal (PP) l’han guardat al calaix per a quan tornen a l’oposició d’on no tenien que haver eixit i on hem de fer-los tronar. És una qüestió de supervivència. 

dimarts, 27 de març de 2012

Sobre la Vaga General del 29 de març


Carta d'un treballador de l'ensenyament valencià als seus companys

Quan els sindicats em plantegen una vaga general, en primer lloc he de saber que la cosa és més preocupant del que en principi pot semblar. Ni els sindicats, ni ningú (NINGÚ) tenim ganes de fer una vaga, perquè crea tensió, perquè ens divideix. Convocar una vaga suposa que qualsevol altre tipus de negociació entre patronal-estat-sindicats, ja ha fracassat, a pesar de les manifestacions que hagen pogut hi haver, que en aquest cas no han estat poques.

La vaga és la darrera alternativa no violenta que ens queda a tots i totes. Hi ha un altra alternativa, la revolta per les armes ( i ja us dic que per a mi no és cap alternativa).

Per tant, cal mirar-se-la bé!

El primer que em plantege són els motius pels quals l’he de fer i els motius pels quals no la faria.
Així doncs a la pregunta de si hi ha motius per fer una vaga després de fracassades les negociacions, després de les manifestacions fetes i de la resposta rebuda per part del govern, em sobren els motius:
El nostre govern està portant endavant una política de destrucció massiva dels sistemes públics que sostenen l’estat del benestar, amb l’objectiu d’empobrir-los.
 El nostre govern ha aprovat una reforma laboral que vulnera i aniquila els drets dels treballadors aconseguits a base de molts anys de negociacions col·lectives i d’una lluita constant, fins i tot al carrer.
El nostre govern està incomplint el compromís adquirit pels estats amb la classe treballadora en la declaració de 1948 dels Drets Humans on s’establiren les bases de l’Estat del Benestar, per declarar LA PAU SOCIAL.

Que si tinc motius, “Em sobren els Motius”.

Tanmateix sols tinc un motiu per no fer-la. No vull que em descompten 100€ del meu ja exprimit sou. Sempre m’ha vingut mal que em descompten diners per tenir que fer una vaga que provoquen els qui ataquen els drets dels treballadors, els que no respecten la negociació col·lectiva... però a la fi sempre ha estat l’única força que encara em queda.

Sempre m’han cobrat per fer-la, perquè ara em dol més? Possiblement perquè he vist com minva el meu poder adquisitiu, perquè sé que vindran més retallades, perquè també estic atrapat per una hipoteca, perquè sé que es van a encebar amb les i els funcionaris públics. 

I de sobte, em faig un altra pregunta. QUAN VAL LA MEUA DIGNITAT? Podria pagar 100€ per la meua dignitat? Fins a quant estic disposat a pagar per ella?, Té preu? 

I també sé, com ho sabem tots que seran més carronyers o menys amb nosaltres els treballadors, depenent de lo “muelles” que siguem, depenent de si fem la vaga el 20% o el 90% .

No quedarà per mi, el que un ministre qualsevol ens puga treure els colors al dia següent del 29M quan diga el que digué un conseller d’una autonomia davant del 20% de suport a la vaga de funcionaris de salut pública: “Los trabajadores nos han demostrado que están de acuerdo en que llevemos a cabo la política de recortes propuestos en sanidad pública”.

“No amb el meu nom”. Els diners van i tornen, o se’n van i ja està. La dignitat viu amb mi, dia i nit, abans del 29 i després.

Però hi ha d’altres motius, per a mi més importants que la dignitat per fer la vaga , fins i tot que fos indefinida si la necessitat i la intensitat de la lluita ho requerira. 

No hi haurà Pau Social si la perdem. El govern ens diu que el treballador vol trencar la pau social, quan han estat les seues polítiques els que l’han trencada. Aleshores perquè no ens preguntem de quina pau social estan parlant, d’una pau en la que el treballador s’ompli de renúncies, en la que tornem a ser esclaus del sistema en compte de treballadors amb els seus drets adquirits?

LA HONRADESA m’exigeix no corrompre’m i no corrompre les meues idees ni els principis de justícia i solidaritat que tinc. Sé que hi ha motius per fer una vaga fins que deixen d’atacar i massacrar al treballador... que els hi hem fet? Que algú ens ho explique...I la honradesa m’impedeix que la vaga la facen altres per mi. No puc deixar que els demés facen per mi, el que jo crec que he de fer.

I més encara que la honradesa, és LA RESPONSABILITAT que tota persona tenim amb les generacions futures, el que em mou. Sempre he cregut i creuré que és responsabilitat de les persones que hi habitem un territori, millorar o almenys mantenir el que hem heretat dels nostres predecessors, tan a nivell ecològic com social. Per primera vegada, en molt de temps, els nostres fills i filles, les generacions futures, poden perdre molts drets socials. Sé que la història no s’escriu de forma lineal i cap endavant sempre. Hi existeixen retrocessos, i en aquestos moments ho estem comprovant. No podem deixar com a herència un món pitjor, més injust, amb menys drets socials, sense lluitar per allò que tant els ha costat d’aconseguir als que ens han precedit. I per això , i per tot el que ja he dit, jo hi faré la vaga el 29 de març.

Però també li dec aquesta vaga al moviment 15M, que va despertar la ciutadania, i als estudiants de la primavera valenciana, als iaiosflauta i als aturats que augmenten en nombre i ni tanmateix van a poder comptar en aquesta vaga.

Puc entendre a la persona que no faça la vaga perquè li agrade el tipus de política social que està fent el nostre govern sobre els serveis públics i que estiga d’acord amb la reforma laboral que van a aplicar... i tot ho veja just i necessari.

Però em doldrà saber que aquelles persones que coincidim en l’anàlisi de la situació social en la que ens han embarcat, no fan la vaga, quan tots sabem que sols si és majoritària podrem endreçar el rumb de la nostra història. I possiblement en necessitarem més.

dilluns, 26 de març de 2012

Gràcies Andalusia, per tornar-nos l'esperança


Andalusia s'ha convertit en el poblat d'Astèrix el gal, resistint les agressions dels romans del PP, i ha fet bons els silencis de Rajoy doncs, veient només una petita part del que callava, ha hagut suficient per veure la necessitat d'un gir a l'esquerra. Del que podem deduir que d’haver parlat abans no haguera guanyat les eleccions del 20N.

Rajoy haurà de buscar un altre argument perquè allò de que la majoria dels vots li demanava els canvis que està mamprenent s'ha demostrat fals. La gent demanava canvis, és cert, però en el sentit oposat als que està fent el govern. Presentar les mesures neoliberals com les úniques possibles no ha calat en un electorat que està veient com s'estalvia sense desmuntar la sanitat i l'educació i on la corrupció, que la hi ha, és denunciada i perseguida pel govern autonòmic i no escamotejada o premiada, com passa al País Valencià, a Balears o a Madrid.

Ha sigut suficient que Rajoy mostrara la poteta de les retallades per a decebre als ciutadans que havien cregut en les solucions que insinuava (doncs mai les deia obertament). La mentida del PP ha sigut descoberta i posada en evidència en aquestes eleccions andaluses i asturianes. El 25 de març de 2012 ha sigut el dia del canvi d'hora i el dia del canvi de tendència política i, a més, el dia que assenyala l'inici del final de la majoria absoluta del 20N. 

Els Pressuposts Generals de l'Estat, que Rajoy ha escamotejat per assegurar-se les eleccions andaluses, mostrarà el gros de les retallades als drets i als serveis públics, bàsics per mantindre la cohesió social. El resultat electoral d'ahir hauria de fer-lo reflexionar però tenim altra oportunitat per mostrar el nostre desacord amb les mesures que castiguen a les classes populars i privilegien a les classes adinerades. La Vaga General del dia 29 de març ha de ser el toc definitiu per a que el govern deixe de volar sobre la majoria absoluta del 20N i xafe terra adonant-se'n de que la ciutadania no accepta els atacs contra les relacions laborals i l'estat de benestar. 

El resultat electoral en Andalusia i Astúries ha de ser com la poció màgica d'Astèrix el gal, la poció que ens done força en el convenciment de que és necessari un gir cap a les polítiques d'esquerres que facen complir l'article 31 de la Constitució que diu “Tothom contribuirà al sosteniment de les despeses públiques d’acord amb la seva capacitat econòmica mitjançant un sistema tributari just inspirat en els principis d’igualtat i progressivitat que, en cap cas, tindrà abast confiscatori.”, i l'article 35, “Tots els espanyols tenen el deure de treballar i el dret al treball, a la lliure elecció de professió o ofici, a la promoció a través del treball i a una remuneració suficient per tal de satisfer les seves necessitats i les de la seva família sense que en cap cas es pugui fer discriminació per raó de sexe.” 

La del dia 29 no ha de ser “una” vaga general, ha de ser “LA VAGA GENERAL”

dissabte, 24 de març de 2012

Tot pareix una venjança


Des de fa gaire anys visc en un món irreal, rodejat per la mentida institucionalitzada, on utilitzem un llenguatge que disfressa la realitat. Però aquesta em colpeja durament tots els dies, cada ora, cada instant.  Sota casa meua, a la vesprada, una dona plora perquè va a ser desnonada i ella i les seves dos xiquetes es perdran entre la multitud que van a veure la “mascletà”. Pel matí m’he assabentat que els meus companys, que han treballat amb contractes il·legals per a la Generalitat, alguns d’ells més de vint i cinc anys,  no tornaran a la feina quan acabe el més d’abril. A la Universitat al voltant de mil professors associats aniran al carrer en mol poc de temps. Un company de la infantesa ha sigut acomiadat de la seua empresa. Els autònoms de la meua feina tenen un futur tant incert com el meu des que ens han imposat una reforma laboral salvatge que pareix ser que l’única finalitat és tombar tot allò que encara queda en peu. 

Tot pareix una venjança de la classe dominant contra la resta de la humanitat. Nosaltres, els ciutadans, estem deixant-los fer des de fa ja gaire temps i no ens hem adonat que cada vegada són més forts i sense cap escrúpol. La nostra vida, la de milers d’éssers vius a la Terra, es la porta fluixa, tan sols tenen un principi, guanyar més diners. Jo em pregunte: per a què? Van a poder viure sense cap mena de mala consciencia davant dels sis milions de persones que prompte formaran part de l’exèrcit d’aturats, tot pareix ser que si. Aleshores que anem a fer, viure en condicions d’esclavitud, sense cap mena de drets, malviure en condicions que ronden la pobresa o per baix d’ella o exigir el que és nostre?

Milers de treballadors, joves, jubilats han començat a dir prou. Hem començat a trencar l’apatia en la que hem viscut gaire anys. Fer-los front no és fàcil, i més amb la força que tenen, però tampoc impossible, d’ells son la premsa escrita, la televisió, la ràdio, de nosaltres és el carrer i la raó. Ells són els feixistes que llancen la policia contra els joves, nosaltres els que omplim els carrers. Ells són els que acumulen greix, nosaltres els que treballem. Nosaltres en som més, els que més paguem, els que estem fent més sacrificis per salvar un sistema que ens castiga sense pietat, els que deurem decidir el nostre futur, els que hem de començar a trencar les cadenes de la por, de la submissió, de la repressió.

Aquesta vida d’esclavitud tan sols ens du a una humiliació continua, de nosaltres depén que aquest malson acabe. Nosaltres els humans som una espècie jove, tan sols fa 170.000 anys que estem ací, i per tant ens semblem genèticament moltíssim. Ara està de moda dir que moltes actituds responen a una herència genètica, per tant seria més lògic un comportament altruista, d’empatia, d’igualtat... que el que defenen el neoliberals, perquè la nostra pervivència com espècie ha sigut possible gràcies a aquestes qualitats. Però la realitat és més complexa i la prova la tinguem davant de nosaltres. Ara bé, podem fer el que ens done la gana, perquè també som una espècie social i tot depén de la nostra voluntat, que no ens enganyen, som lliures i hem nascut lliures. Vaja aquest poema dedicat a una joventut que comença a caminar sense cap cadena.         

Heus ací  el vostre inici
Brosta entre la joventut
la llibertat de la força
i dels crits que no són muts.
El futur torna a ser vostre
alhora que vos trobeu
rodejats per gaire gent.
Heus ací el vostre inici
rodejat per la sang roja
que s’obri pas entre porres
negroses i mercenàries.

La vostra utopia creix
entre realitats mortes
que cauen de la memòria
i no se’n van a cap lloc.
Sou la primavera nova
que la sang a tots altera
mentre la vostra s’esvara
a sobre el negre quitrà.
Ai! quanta femta n’hi ha
i que haurem de compostar.

L’arbre torçut de revolta
s’enlaira amb gaire embranzida
de la resignació,
cantada des de papers
estèrils i tramoistes,
que els rapinya la gaubança       
del viure, créixer, formar-se
en un altre món possible
que permetrà que les roses
esclaten entre el verd maig.

Alçada la joventut
els colors a brillar tornen
entre coloms i miols
de gates enamorades.
Nosaltres, enamorats,
ens emborratxem de vida
mentre alguna cosa interna
ens devora la nostra ànima.
Sereu vosaltres els joves
els que esborrareu aquesta ànsia.

Enyore que el cor bategue
            sense dolors ni quimeres.           

divendres, 23 de març de 2012

Els empresaris assenyalen el desori del PP

Comitè executiu de CIERVAL amb el president Fabra
La Confederación de Organizaciones Empresariales de la Comunidad Valenciana (CIERVAL) ha emès un comunicat força substanciós, en el que aclareix el punt de vista  dels empresaris valencians respecte a assumptes importants que el govern de la Generalitat i el flamant govern de l’Estat espanyol  han qüestionat oferint versions distorsionadores de la realitat. 

Temes com la formació i les “subvencions” de la Generalitat condicionades a que els alumnes troben treball, els retards en els pagaments de la Generalitat,  l’assumpte del Banc de València o el Corredor Mediterrani són abordats en aquest comunicat que no té desperdici.  Vos animem a que feu una ullada.

Podeu llegir el comunicat fent clic ací:  Comunicat de CIERVAL

dimecres, 21 de març de 2012

Carta de Jean-Luc Mélenchon i d’Oskar Lafontaine als treballadors europeus


La crisi no és un problema sols d’Espanya ni l’agressió a l’estat de benestar i als drets laborals i ciutadans és sols per a nosaltres. A tota Europa s’hi repeteix l’aliança de poders conservadors per retallar la força dels treballadors, privatitzar els sectors públics rendibles i desfer-se dels serveis deficitaris. La solució no pot ser altra que la unitat d’acció dels assalariats europeus en un front comú. Així ho demanen Jean-Luc Mélenchon i Oskar Lafontaine en aquesta carta als treballadors d’Europa.
Els mitjans de comunicació espanyols no informen d’aquestes coses però el malestar i les mobilitzacions, com la d’aquest vídeo del 7 de març de 2012, s’hi repeteixen en tota Europa


Carta de Jean-Luc Mélenchon i d’Oskar Lafontaine als treballadors europeus

Els actuals líders de la Unió Europea ens empenten a la vora del precipici. Durant anys han estat donant-li cada vegada més poder al sector financer amb un balanç catastròfic : han sacrificat el medi ambient, la desocupació s’ha multiplicat, els treballadors estan cada vegada més explotats i empobrits, els bancs han segrestat a l’economia real.

Ara, amb l’excusa de la crisi que ells mateixos han provocat, els governs europeus volen prosseguir i empitjorar les polítiques d’austeritat. Pressionats per Angela Merkel i Nicolas Sarkozy, han decidit redactar un nou tractat que ens robaria definitivament als pobles europeus el dret a decidir lliurement el seu pressupost i suposaria la imposició de l’austeritat. No entra dins dels seus plans consultar als pobles europeus la seua opinió sobre un text tan fonamental. Es tracta d’una fugida cap avant cap a l’Europa de l’austeritat. Europa no pot construir-s’hi sense els pobles, ni contra els pobles. Per això, exigim la convocatòria d’un referèndum sobre aquest tractat en els nostres països.

 Sarkozy i Merkel volen aplicar en tota Europa la desastrosa Agenda 2010 que ha degradat tan cruelment la situació dels treballadors alemanys. El seu objectiu consisteix a incrementar la competència entre els treballadors europeus per a harmonitzar a la baixa els drets que havien convertit a Europa en la regió més avançada socialment. Aquesta estratègia enfronta de forma deliberada als pobles europeus. Sarkozy i Merkel no han dubtat a tirar més llenya al foc del nacionalisme i de la xenofòbia, a pesar del risc que açò comporta de reobrir noves ferides. Els amics de Merkel parlen d’obligar als grecs a vendre les seues illes. Sarkozy qualifica de caramels enverinats als nous membres de la Zona Euro. Aquestes provocacions busquen un boc expiatori per a desviar l’atenció dels treballadors, perquè no culpen de la crisi als seus verdaders responsables : els bancs, el sector financer i els governants que han cedit el seu poder als mercats. Fem una crida a tots i totes perquè resistiu amb totes les vostres forces a aquest retrocés de la civilització europea.

Vos demanem que no caigueu en la trampa que amenaça la pau a Europa. Mantindre’ns tots junts, i en concret conservar l’amistat entre el poble alemany i el francès, és una condició indispensable per a salvaguardar la pau en tota Europa.

Però, com garantir la pau a Europa ? La pau no es declara per decret : es construeix mitjançant la cooperació entre els pobles, al servei de totes i tots. La pau no és compatible amb l’arrogant domini de dos caps de govern europeus sobre tots els altres. La pau ha de basar-se en una política al servei del interès general europeu. Ha arribat l’hora de governar per a satisfer les necessitats i les aspiracions de la majoria de la població, les treballadores i els treballadors europeus : repartiment de la riquesa, defensa i ampliació del dret a la jubilació, recuperació dels serveis públics, eradicació de la precarietat, lluita implacable contra la pobresa i les desigualtats, transició ecològica...

Treballadores i treballadors europeus : no vos resigneu ! El sector financer no pot enfrontar-se als pobles que lluiten. La vertadera riquesa és fruit del treball humà. Si es mobilitzen, els treballadors europeus poden acabar amb les orgies financeres i començar a construir per fi un món més just i humà.


Jean-Luc Mélenchon és un polític francès, del Partit de l’Esquerra (Parti de Gauche) i Oskar Lafontaine va ser durant molts anys dirigent del Partit Socialdemòcrata Alemany (SPD) del que se’n va anar per discrepàncies amb el nefast Schröeder, responsable junt a Merkel de la reforma laboral que està empobrint als treballadors alemanys. En la actualitat Oskar Lafontaine lidera i és portaveu del grup parlamentari Die Linke (l’esquerra)

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...