dijous, 28 de febrer de 2013

Solidaritat, desobediència i rebel·lia



En els periòdics, en la televisió, en el parlament, sempre estan rient-se. No és que estic en contra de la rialla, però si que em fa fàstic la rialla hipòcrita i falsa dels que ens governen o desgovernen, segons es mire. Ja se’ls pot dir tot el que es vullga, ells es riuen, ja poden ser diputats, ministres, el president del govern... el somriure sempre el tenen en la boca. Tot forma part del seu decorat, de la mateixa mentida.

No obstant això, davant de la situació caòtica que ens ha tocat viure, si no volem morir d’aversió haurem de riure, almenys, amb molta gana. És l’hora de grans dosis d’imaginació per poder superar la repugnància que regolfa per totes les cantonades. Com diu Garzón és el moment de l’espoli d’allò que és públic en favor d’allò que és privat o encara més clar del robatori dels diners dels pobres per part dels rics. Aquesta situació, acompanyada per la impunitat que té un sector minoritari de la població, és la que fa créixer l’angoixa entre la gent,  però també l’esperó  responsable de la renaixença  de comportaments solidaris oblidats en la memòria. Un exemple d’aquesta actitud l’hem vist entre els bombers que s’han negat a participar en un desnonament. Que bonica és la desobediència.

És en actituds com aquestes com podrem derrotar-los i com podrem desterrar el sofriment del poble. El germen del  teixit social de defensa contra les agressions salvatges és un fet que no es pot amagar i, com acabem de veure, comença a donar els seus primers fruits, la desobediència i la solidaritat. Pot ser la solució a tots els problemes que estem vivint no siga fàcil, però pareix que ha començat a brotar i no ens referim als brots verds del govern, si no a les actituds de rebel·lia que naixen espontàniament  entre la gent i que tan sols són una expressió de defensa a tanta agressió.

Aquests versos van dedicats als enamorats i les enamorades, solidaris, rebels i desobedients. Salut i llibertat companys i companyes.

Pels carrers estrets camines
Entra llum pel llagrimal
rebolcant-se entre l’escuma
que ompli les teues parpelles.
L’horitzó roig, negre i blau
acaricia el teu iris
des d’ on s’obri una finestra
immensa, plena d’ocells
de colors i pensaments.
La força de les teues llàgrimes
es dilueix per les galtes
enceses en flames dolces.
Les mirades t’acorralen
i t’ofenen pel que pesen.
Pels carrers estrets camines
entre papallones negres
i finestres indiscretes,
al ritme enamoradís
de les donzelles molt belles.
La bellesa t’acompanya
apegada entre les cames 
i les revoltes del riu
que se’n fugen per muntanyes.

dilluns, 25 de febrer de 2013

El "catenaccio" en política



La tàctica de Rajoy, des de que va ser designat candidat a president per Aznar, ha sigut el que en futbol es coneix com “catenaccio”: sempre a la defensiva, sense arriscar res, esperant un error del rival per aconseguir un empat o una pírrica victòria, ni que fos de córner en el temps de descompte. Rajoy s'ho pot permetre perquè sempre juga en casa, té una afició incondicional a la qual només li interessa el resultat i, a més, sap que un empat és per a ell una victòria, perquè assegura que res no es mourà.

Així doncs hem vist com el PP s'ha mantingut en l'oposició tancada sense fer cap moviment i, en quant se n’ha adonat del error del contrari, s'ha llançat en tromba a aplicar les reformes que els seus exigien. El catenaccio ha funcionat. No és un joc brillant però és efectiu, si més no per alguns.

Potser per això que ara Rubalcaba intenta fer el mateix joc. S'enroca i espera que la crisi acabe amb el crèdit de Rajoy sabent que, al final, el PSOE tornarà al poder, doncs així ho exigeix el sistema bipartidista que s'ha instal·lat a la nostra democràcia per la porta falsa. Les dades, però, no segueixen eixa lògica. 

Els gràfics publicats per eldiario.es posen en qüestió que aquest sistema de joc servisca per a tots. El catenaccio en política pot servir per als conservadors, els poderosos que poden resistir sense modificar la seua forma de vida, per als seguidors que gaudeixen de les sobralles dels privilegiats fins i tot en temps de passar-la magra, per aquells que poden deixar de guanyar però no perden. 

Tancar-se al castell i esperar que l'assetjador tinga un error no pot servir d'estratègia quan la teua gent està a la intempèrie, sense recursos i patint un constant acuit i acorralament injust i fora de tota raó. No estranya doncs que els mateixos votants del PSOE qualifiquen de penosa la intervenció de Rubalcaba en el debat de l'estat de la nació, ni que els votants del PP qualifiquen de bona l'actuació de Rajoy. El lider de la dreta ha fet, en la pràctica, el que els seus seguidors demanaven: la reforma laboral i acabar amb l'estat de benestar; poc importa el que diga al Congrés ni que la corrupció fos la forma d'aconseguir-ho. El lider de l'esquerra no va fer el que demanaven els seus seguidors, quan governava i podia, ni ataca proposant el que la ciutadania exigeix al carrer, des de l'oposició. 

Els ciutadans, al ras, diuen que “no nos representan” amb motius. Pateixen un govern que ha fet desistiment de les seues obligacions cap a la ciutadania i una oposició a la defensiva, que deixa passar el temps mentre es perden drets i serveis que han costat molt aconseguir i tardarem molt en recuperar, mentre ciutadans desesperats opten per l’emigració o, indefensos i abandonats a l’avarícia dels bancs decideixen suïcidar-se. El catenaccio no serveix per a la política progressista perquè la gent no pot viure sense treball, sense vivenda, sense futur...

dijous, 21 de febrer de 2013

23F totes les persones, totes les reivindicacions JUNTES



A la vesprada de dimecres una trentena d’organitzacions valencianes i col·lectius socials decidirem convocar una mobilització el proper 23F per  expressar el rebuig ciutadà davant una situació en la que es descobreix la perversió democràtica i les falsedats de les elits al poder, i que  recorda els temps de les intentones colpistes a principis del anys  vuitanta. Avui les llibertats democràtiques i els drets socials tornen a ser amenaçades, a soles que ara els neocolpistes no porten uniforme de guàrdia civil, sinó vestits d’Armani.

Per això ens posarem d’acord en quatre idees essencials: 
-- Per una democràcia real, no a la corrupció 
– Contra el colp d’estat dels mercats 
-- Els drets socials també son democràcia 
– Pel dret al treball, no a la reforma laboral.

I decidirem que el proper 23F enlloc de “blindats” ocuparem els carrers de València amb quatre columnes d’indignació ciutadana, que ens ajuntarem al encreuament del institut Lluis Vives i l’Estació del Nord a les 18:30h, on tornarem a deixar clar que amb les llibertats democràtiques i els drets socials no el juga, que no ens anem a rendir, i que cada volta hi ha més unitat entre la ciutadania, més solidaritat entre les persones afectades pel sin fi de retallades, més fraternitat entre el poble.

Prengueu nota que serem molta gent, perquè en aquesta convocatòria plural i unitària ja hem decidit participar moltes organitzacions i col·lectius, i de segur altres més que recolzaran els propers dies.

 (Les columnes partiran a les 18h de Pont d'Aragó, Torres Serrans,Torres de Quart, Pl. Espanya, i a les 19h ens trobarem a l’Estació del Nord.)

diumenge, 17 de febrer de 2013

I les salvatjades continuen




Cada dia que passa la situació política, social, econòmica i ecològica és deteriora per moments. Estem davant de la catàstrofe perfecta per als ciutadans. La gent que no treballa y cada vegada té menys per a viure creix en nombre. Els suïcidis de la gent que perd la seva casa cada vegada són més habituals. Els nostres joves, més formats que mai, veuen com se’ls escapa el futur. Els més majors, ja no conten, són una molèstia, no poden treballar, no poden consumir, no poden caure malalts, són d’usar i tirar. L’escalfament de la Terra és una realitat. Com veieu són coses que les hem contat ja per activa i per passiva moltes vegades, temes que no cauen de nou, temes que esperem algun dia deixen de ser la realitat que ens esclafa la vida. 

Mentrestant vivim en un sistema que es permet tindre 6 milions d’aturats i la resta de la ciutadania sense perspectives de futur. Cada vegada hi ha més gent que viu al carrer, que busca entre el fem algun cosa per a poder viure. Molts xiquets tenen problemes de nutrició. Els majors, lligats a una pensió en la majoria dels casos de misèria, sobreviuen com poden. 

Alhora els casos de corrupció en aquest país es multipliquen. Els que ens obliguen a prémer-nos el cinturó per a eixir de la crisi que han parit ells viuen una vida rodejada de glamour, faràndula, mentida, assassinats. Sí assassinats, perquè la gent mor a resultes de tanta ignomínia, de tant d’insult,  de tanta humiliació... per part d’un sector de gent que mai en té prou, que ens roba des del mateix parlament, des dels bancs, des de les fundacions, des de totes les parts. 

Estem immersos dins d’una lluita de classes totalment despietada. En els primers enfrontaments el resultat ha sigut favorable per a la gent que ens oprimeix. Fruit d’eixes refregues han aconseguit imposar-nos una reforma laboral salvatge, una reforma de les pensions salvatge. Han començar ha destrossar l’educació, la sanitat, la cultura... és a dir, les armes que ens donen dignitat al poble. 

Davant de tanta merda de vegades costa inclòs escriure paraules, versos... perquè la realitat diària ens esclafa, perquè ens costa plantar-li cara a la vida, perquè els opressors estan aconseguint burlar-se de tots nosaltres. Espere de tot cor que algun dia canvie aquesta realitat, que els que avui ens estan fotent acaben anant-se allí on no els tirem de menys. Perquè volem viure, gaudir la vida que ens neguen.

També és cert que cada dia que passa hi ha més gent que és conscient de la necessitat d’aturar aquesta màquina infernal. És hora que prenguem la paraula i diguem prou a tanta barbaritat.

  

Som la força que naix de la Terra
Podria no estar passant, però és real molt real.
Podria ser pel mal temps, però no, no és l’ hivern.
Podria ser culpa d’ algú o de molta gent, potser.
Pot ser estiga cabrejat amb mi mateix, tal vegada.
Però la sensació de foc intern ja fa molt de temps
que no s’apaga i continua cremant-me per dins.

Fins a on arribarem? No sóc capaç d’imaginar-ho,
m’he perdut pel camí fosc i llarg del sofriment.
Sóc conscient que he d’eixir d’aquest infern,
però la realitat diària no m’acompanya.
Els companys i companyes es neguen a seguir vivint,
el sofriment els espenta cap a la mort.

Quina bogeria més gran, quina realitat més amarga.
Alhora els perdularis presumeixen amb glamour
de les seues victòries, dels seus triomfs, de la mort,
de la poca cultura, del sofriment del poble.
Lluny de tanta desídia intente no ofegar-me,
em costa respirar, em costa mantindre la mirada.

Però som la clau del canvi, som el futur, som poble.
Som el vent que arrastrarà aquesta bogeria.
Som la fúria de la tempesta en plena deriva.
Som els que som i el que som, som tots nosaltres,
sou totes vosaltres. Som les mans necessàries
per a construir un món nou, just i solidari.

Som la força que naix de la Terra.

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...