dijous, 28 d’abril del 2011

El tancredisme


Don Tancredo voltejat pel brau a principis de segle
Va ser precisament un valencià, Tancredo López, qui va iniciar a finals del segle XIX el “lance” taurí anomenat “Don Tancredo”, prohibit a mitjan del segle XX per la quantitat de víctimes del tancredisme. La sort consistia en esperar al bou a l’eixida de torils, pujat a un pedestal i tot pintat de blanc. Si l’executant (Don Tancredo) no es movia, el brau pensava que era una figura de marbre i l’esquivava, però no sempre era així i les envestides eren freqüents. 

Aquesta sort taurina, en versió política, és la que practica el líder de l’oposició espanyola Don Tancredo Rajoy. Immòbil, des del seu pedestal de “líder” del seu partit observa, sense parpellejar, el que passa al seu voltant, al govern i a l’Estat. Quan els mitjans pregunten sobre qüestions importants per conèixer l’opinió de qui, segons les enquestes, serà el pròxim president de govern, calla o parla d’allò que té preparat, encara que no tinga res a veure amb la pregunta. - La culpa de tot el que va malament és de Zapatero-  és el que ve a dir per contestar qualsevol tipus de pregunta.

Què pensa sobre la corrupció, sobre el problema dels immigrants de Tunísia i la proposta de modificar l’acord de Schengen, quines mesures proposa per eixir de la crisi, com pensa solucionar la continuïtat de l’estat de benestar, i mil coses més són una incògnita. Cal estar-se quiet, sense moure un pèl. Així el brau de la crisi s’emportarà per davant a qui es mou, buscant solucions als greus problemes econòmics i socials que preocupen als ciutadans, i després ell sortirà immaculat i indemne. - La culpa de tot el que va malament és de Zapatero-  repeteix una i altra vegada mentre roman immutable.

També hi ha tancredos futbolístics. Hem vist a Tancredo Mourinho, especialista en immobilitzar el seu equip esperant que passe el “morlaco” del Barça.  L’equip madridista replegat al seu camp, tot de blanc per parèixer estàtues de marbre, observaven recelosos com es movia el brau al seu voltant. Però aquesta vegada, i no és la primera, el “braugrana” se’ls va endur per davant fent-los donar tombs pel camp. -La culpa de tot el que va malament és de l’àrbitre-  diu Tancredo Mourinho adaptant la frase del tancredisme polític.

Potser Tancredo Rajoy hauria de prendre nota del que pot passar-li. No seria la primera vegada que el tancredo rep una forta rebolcada, com li va passar a Mourinho. De fet van prohibir la pràctica de Don Tancredo a les places de bous per la freqüència amb que l’executant anava tot per l’aire, fora de qui fora la culpa.

dimecres, 27 d’abril del 2011

Avís per a navegants

La dreta catalana és més moderna i més oberta que la dreta “nacional”. Però en les últimes eleccions ha basat la seua política en l’”acoso y derribo” del tripartit, eixe govern català que ha fet més pels catalans de a peu que tots els anys de govern CiU anteriors però no ha sabut vendre-ho, sense mostrar amb claredat les seues propostes. La dreta catalana de CiU ha mostrat prompte, sense rubor, les seues mesures per eixir de la crisi... carregant-ho tot a les esquenes de les classes populars i treballadores.

No pot entendres l’eliminació del impost de successions i la rebaixa del IRPF a les rendes més altes quan es retalla la inversió en l’educació i la sanitat pública. Però l’agressió continua i podem llegir en El PaísLas ayudas a la dependencia se desploman con el Gobierno de Mas” “Las prestaciones concedidas caen el 34% desde enero”. El president de l’Associació Estatal de Directores i Gerents de Serveis Socials, José Manuel Ramírez, afirma que "los datos demuestran de manera inequívoca un estancamiento de la Ley de Dependencia en Cataluña. Esta comunidad avanza hacia el low cost de la dependencia".

Hi ha molta gent que pensa que tots el polítics són iguals, que dona igual que guanye un partit polític o altre. L’estratègia del PP, davant la política neoliberal que ha mamprès el govern al darrer any, ha consistit en criticar tot el que fa Zapatero des de la vorera d’enfront. Si el govern fa política de dretes, doncs la dreta defensa postures d’esquerres. El PP ha arribat a dir que “es el partido de los trabajadores”.

Però no ens enganyem, la dreta sap perfectament quins interessos defensa. Les polítiques socials de les autonomies que controlen són l’aparador on podem prendre nota de tot el que ens espera. Rajoy calla i es resisteix a mostrar la pateta, no siga que vegen el llop baix la pell del corder, però els correligionaris catalans estan destapant les solucions que ens esperen. Anem prenent nota, és un avís per a navegants.

Al Azraq


dilluns, 25 d’abril del 2011

El FMI i les esterilitzacions forçades


El Fons Monetari Internacional (FMI) va ser fundat en 1945 per fomentar la cooperació monetària internacional, assegurar l’estabilitat financera, facilitar el comerç internacional, vetllar per l’ocupació i el creixement econòmic i reduir la pobresa al mon sencer. El Banc Mundial va ser fundat en 1944 amb la funció de reduir la pobresa fent préstecs a baix interés i per recolzar a les nacions en desenvolupament.     

Entre 1995 i 2000 el Ministeri de Salut del govern del Perú d’Alberto Fujimori va enviar emisaris a els Andes per a fer complir una de les condicions imposades pel FMI: reduir la taxa de natalitat dels treballadors del camp, és a dir, dels indígenes. El Banc Mundial va finançar el programa de planificació familiar consistent en l’anticoncepció quirúrgica voluntària. També Estat Units, a través de US Aid, va ajudar a finançar el projecte fent ostentació de la voluntat d’ajudar a la resta del món a tindre una vida millor.

Però hi havia algunes menudeses que no van tindre en compte, com que no informaven a les afectades que mai més podrien tindre fills o que enganyaven a la majoria a canvi de menjar o, simplement, forçades a fer-ho amb amenaces. Unes 300.000 dones indígenes, pobres, analfabetes treballadores de la terra van ser esterilitzades. "Fui al hospital porque tenía un dolor en la espalda y de repente me pusieron en una camilla y me dieron inyecciones. Al día siguiente estaba operada", conta una afectada que va tindre sort, doncs, algunes dones van morir i altres moltes van quedar amb seqüeles físiques de per vida o van ser abandonades pels seus marits per no poder tindre descendència.

La indignació i el fàstic que he sentit mentre llegia la notícia al diari Público m’ha recordat la repugnància que em va produir, fa ja molts anys, la pel·lícula boliviana “La sangre del cóndor” on es conta la història real de dones dels Andes bolivians a les que els ianquis lligaven les trompes seguint les polítiques del secretari de defensa dels EE.UU Mac Namara, que després seria president del Banc Mundial entre 1968 i 1981. 

Passen els anys i les mateixes persones i les mateixes institucions segueixen cometent els mateixos crims de lesa humanitat sense que la justícia de cada país ni la justícia internacional facen res per a remeiar-ho. Ixen, quan ixen, les notícies més degradants per a la humanitat en mitjans i racons de difícil accés, mentre tinguem banalitats vergonyoses ocupant hores dels mitjans de (in)comunicació. 

Aquestes institucions (FMI i BM) són les que dicten al món el que cal fer i com cal fer-ho. Són els que obliguen amb amenaces a desfer l’estat del benestar, a fer reformes laborals per a deixar als treballadors indefensos davant dels empresaris, a reduir les pensions per que els fons privats de pensions els reporte beneficis. Pot estranyar-nos que financen pràctiques nazis com les esterilitzacions forzades? 

En “La sangre del cóndor” els indígenes es rebel·len i acaben agafant les armes per lluitar contra les imposicions inhumanes i l’opressió social. Ara són altres temps i comptem amb la justícia però, com diuen les afectades "Si gana la Keiko (la filla de Fujimori) contra Ollanta Humala, ya no podremos esperar justicia; caeremos en el olvido para siempre"

divendres, 22 d’abril del 2011

Collita aliena: Inadmissibles Insolidaritats!


19 Abril 2011 | Federico Mayor Zaragoza – Comité de Suport d’ATTAC.
1) La dels que evadeixen les seues responsabilitats fiscals -per a compartir democràticament i fer que tots tinguen accés a un sistema de Seguretat Social i de salut, a una educació gratuïta, a serveis bàsics de qualitat…- depositant els seus diners en “paradisos” que guarden zelosament la identitat dels depositaris. És una vergonya col·lectiva. Europa està “perlada” de països la major font d’ingressos dels quals són els fons procedents d’insolidaris evasors.
Quan el “gran rescat” d’institucions financeres en sotsobre, al novembre de 2008, els plutòcrates del G-20 van assegurar als honrats contribuents que, ara sí, es regularia el sistema bancari a escala internacional i s’acabaria d’una vegada amb els paradisos fiscals… però van incomplir, una vegada més, les seues promeses.
Aquesta lamentable situació han de castigar-la els Estats, pel dany social que implica, i regular-la mitjançant unes Nacions Unides reforçades i avalades pel conjunt dels pobles.
Fa poc, algunes notícies posaven en relleu els milers d’espanyols que tenen dipositats comptes a Suïssa. Doncs que se sàpiga… perquè si és “normal” ha de poder ser transparent… i, si s’oculta, és perquè no és blat net.

2) Els que promouen o consenten una economia submergida… que, sovint, són els que més airegen el nombre de desocupats, el balanç “oficial” del qual inclou a un alt percentatge de treballadors “sense IVA”. Una altra forma d’insolidaritat patronal que ha d’acabar-se urgentment.

3) Els que deslocalitzen en excés la producció per cobdícia -igual que es va utilitzar Espanya quan érem “país en desenvolupament”-. Ha tingut lloc una immensa deslocalització productiva cap a països on la mà d’obra és molt més barata (i en molts casos treballen en condicions laborals i humanes intolerables).

4) Els que declaren menys del que correspon, utilitzant argúcies (legals incloses…)
Estem sent assetjats per una crisi sistèmica, i els irreductibles beneficiaris de la globalització no cessen de tractar de romandre i enquistar-se.

És necessària una rapidíssima reacció ciutadana perquè s’acabe d’una vegada amb els paradisos fiscals, perquè aflore l’economia submergida, perquè es relocalitze la producció que no es justifica, inclús en termes mediambientals, en llocs tan distants del consumidor.
Tots solidaris, els problemes se solucionaran. Si no és així, seguiran els governants acorralats per un mercat opac i protegit, i els polítics faran promeses vanes pensant en els comicis electorals, sabent que després, si aconsegueixen el poder, hauran de fer el que els mane el sistema… o el ridícul, com aquests líders que es desplacen en vols de baix cost però després apliquen reduccions dràstiques en les subvencions educatives i augmenten els imposts…
Insolidaritats, no. Els pobles ja no les acceptaran.

La fuerza de la palabra Blog de Federico Mayor Zaragoza

Font: Traduït al català d’ATTAC

dijous, 21 d’abril del 2011

El Dia de la Terra


El 22 d'abril de 1970 més de 20 milions de nord-americans es van mobilitzar per a que la gent prenguera consciència de la fragilitat de la Terra. Aquesta acció de lluita duta a terme per diverses organitzacions socials va ser batejat amb el nom de Dia de la Terra.
La pressió social va aconseguir que el govern dels EUA dura a terme la creació de l'Agencia de Protecció Ambiental i va promulgar la Llei d'Aire Net. Dos anys després es va celebrar la primera cimera mundial al voltant del medi ambient: la Conferència d'Estocolm.
En 1990 es va organitzar altra vegada  el Dia de la Terra, però aquesta vegada arreu de tot el món. Les celebracions es van dur a terme en nombrosos països i en la mateixa van participar milions de persones. Aquesta pressió social va permetre que dos anys després es fera un altra cimera mundial la Conferència de les Nacions sobre el Medi Ambient i Desenvolupament de Rio de Janeiro de 1992.
Avui,  encara estem molt lluny d'haver-hi construït un món amb més justícia social, segur i sostenible. Per això el dia 22 d'abril milions de persones a tot el món tornaran a lluitar pel medi ambient el Dia de la Terra. Esperem que tu també.
Comença la vida
La llum se'n va i torna a la desesperada,
cap al trenc del dia, acariciant la terra.
Les primeres llums calen foc a la vida
i els colors envaeixen l'ànima blanca.

Núvols ennegrits amenacen tronada,
plena de llamps i de trons, de matinada.
La flaire renaix del paisatge feréstec
i les papallones eixuguen les ales.

Nosaltres ens movem agafats a l'aire,
mentre somiem entre les clarianes.
Els ocells canten i saluden el dia.

La nit, d'aquelles musaranyes i mussols,
acompanya la discreta mare guineu
que busca la fura que l'obri el dia.

Posta de sol
L’última llum queda arraconada als barrancs,
mentre la nit es menja les clarianes
vives i prenyades de colors diversos.
El dia es dissol entre penombres fredes.

La ment es perd en l’horitzó meravellós,
busca les últimes figures límpides.
Els rostres humans de sobte són dracs
que empaiten a les postremes donzelles.

L’últim raig esborra l’univers clamorós.
El silenci penetra per tots els indrets,
tan sols el vent ens torna la realitat.

La llum mor i naix la nit, plena d’estreles.
Milers d’ocells dormen al caliu dels arbres,
acaronant-se amb el bec els uns als altres.

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...