divendres, 11 de desembre de 2015

No a la guerra


La pobresa es viu amb la mateixa intimitat que la mort. L’una i l’altra arrepleguen l’atenció de tots nosaltres, però a l’hora d’elegir tots optem pel glamur. En molts països les dues, pobresa i mort, formen un tot delirant que devora la realitat diària. Està clar que la majoria està pensant en Síria, un altre país que la dèria d’interessos econòmics està arrasant fins a límits insospitables.

La gent fuig del terror i ve cap a Europa per reconstruir la seua vida. Moltes persones la perden en eixa travessia i els que arriben es troben amb conductes racistes que molts no compartim ni entenem. La ignorància i la mala bava dels feixistes s’interposen d’avant d’un somni, poder viure amb dignitat i justícia social. Afirmen que no són ni de dreta ni d’esquerra i amb plantejaments tan simples i falsos són capaços d’arrossegar a milions de persones a una causa feixista. Un cas paradigmàtic s’ha materialitzat amb el triomf de l’extrema dreta a la França del segle XXI.  

El feixisme es pot curar amb cultura, i inclús els més tancats de mollera poden aprendre que genèticament hi ha una diversitat mínima entre tots els habitants del món. Entre altres coses perquè tan sols ha quedat una espècie la de nosaltres Homo sapiens sapiens. I encara que parega mentida fa molt pocs milers d’anys que va arribar a Europa, per tant tots som immigrants i, a més a més, com vam vindre d’Àfrica els nostres avantpassats tenien la pell negra. 

No obstant això no cal que ens enganyem, la violència no es pot combatre amb més violència, i    també tinguem altres casos paradigmàtics que podem utilitzar com a exemples: seria el cas d’ Iraq, Líbia o Afganistan. Per altra banda tampoc deguem ser ingenus. Totes les guerres tenen un origen en comú, l’econòmic. I també hem de ser conscients que vivim en un sistema, el capitalista, que necessita per a poder viure expandir-se, ha de créixer més i més fins que arribarà el dia en el qual asfixie al planeta Terra i a tots nosaltres. En relació amb aquest últim aspecte podem dir que ja hi ha plans per exportar el sistema a Mart, una vegada hem sigut sabedors que allí hi ha aigua i minerals preciosos per a explotar-los. No és broma.

Des d’ací del planeta Terra que cadascú trie, jo ja fa molts anys que ho vaig fer, sempre estaré al costat dels dèbils, del precariat i de la justícia social i ecològica. I també tinc clar que açò no s’arregla, que el capitalisme verd i el capitalisme social són una quimera. Un altre món és necessari i possible. Salut companys i companyes aquests versos són per a vosaltres.    


Fresca com una rosa de la matinada
El murmuri de la ciutat és costant.
Camine pels carrers
i en vens a la memòria.
La lluna s’alça sobre un horitzó blau
i aviat la foscor ho cobrirà tot.
A la nit ens trobarem tu i jo
indiferents al terror que ens rodeja.
Ens podrem acaronar, besar
o tan sols mirar
 de vegades no fa falta res més.

Tot continua com sempre,
però dins del meu cor
sé que tot està canviant.
Seguim menyspreant la vida,
aniquilem la memòria,
esborrem la nostra identitat.
Donem per bo tot allò que ens oprimeix
i ens falta l’esperit de la desobediència,
som submisos i aplaudim les gràcies,
però encara queda gent rebel i enamorada.

Tu sempre estàs ací, preciosa,
fresca com una rosa de la matinada.
Jo et segueix en la mirada
I tu em respons amb una picada d’ullet.
Entre nosaltres amor sense temps,
tendresa airejada per la flaire d’una rosella,
alegries, memòria viva, els altres.
Sóc un home lliure que camine pels carrers
mentre fuig del meu destí que s’aferra a mi.

Jo visc mentre m’escape de la mort.

dimarts, 3 de novembre de 2015

Nosaltres o el sistema



De vegades hi ha coses que centren la meua atenció i captiven les meues reflexions, les contradiccions que vivim en el sistema capitalista són una d’elles. Malauradament no hi ha una correlació directa entre la gran quantitat de gent que ha marginat i margina el sistema i la reacció anticapitalista o almenys així pareix. De fet anem cap a unes eleccions generals i pràcticament ningú parla d’una alternativa al capitalisme, més aviat al contrari la neguen i aplaudeixen les consignes dels seus portaveus. Tot i això després d’una desfeta com la que estem patint.  

Pot ser, tinguen raó, però la crisi que estem vivint i les solucions que es posen en pràctica i ens imposen per eixir d’ella reafirmen la posició anticapitalista d’altres col·lectius. Avui som minoria, però no acceptem la derrota ni ens rendim. Ningú ens pot impedir que somiem en una societat sense esclaus, sense explotació, sense classes, sense estat, sense comportaments que van contra un desenvolupament sostenible. Alhora tampoc ningú ens pot impedir que lluitem per aconseguir aquesta nova societat.

 Per desgràcia Europa està vella i cansada. Els seus governants han aconseguit que un treballador o una treballadora siga pobra treballant o inclòs un esclau. A Anglaterra una companya que ha tornat d’aquell país m’ha dit que ella com a immigrant havia de pagar per treballar en algunes feines. Ací les colles d’immigrants poden arribar a treballar deu hores al dia i guanyar 30 euros a la setmana.  Impressionant quin futur ens queda, si ens roben la dignitat?

És un temps difícil per a la classe treballadora, la majoria de les organitzacions polítiques ens han traït i permeten i admeten comportaments d’explotació humana i el saqueig dels recursos naturals. Es perden buscant el centre, metre un quart de la població viu en la pobresa. Aquest sistema és com és i no crec que tinga solució, l’explotació, l’opressió dels pobles, l’ esclavitud, la destrossa del planeta Terra desapareixeran en la mesura que es desenvolupe una altra cultura de respecte i justícia social i ecològica. Els diners, diuen, mouen el món però el nostre planeta es mou assoles. I Per a viure tan sols fan falta ganes de viure.

Aquests versos estan dedicats a la gent que lluita per la dignitat i contra la injustícia  social i ecològica. Com deia el camarada Karl Marx L’explotació és l’apropiació gratuïta del producte del treball alié (treball excedent) sobre la base de la propietat privada dels mitjans de producció. Ja sabeu, cal transformar la propietat privada dels mitjans de producció i tornar-la al poble. Salut companyes i companys.

Cuando éramos niños
los viejos tenían como treinta
un charco era un océano
la muerte lisa y llana
no existía.
Mario Benedetti


La vida em deixa rodejat de tristesa
La vida m’estreny contra les cordes negres
i jo torne a agafar-me a ella com si la volguera.
Se m’enfuig  cada pas que pegue,
a una velocitat de vertigen
i no puc fer res per retenir-la.  
 Quantes coses he viscut.
Quantes companyes i companys  he conegut,
per quantes muntanyes he caminat,
quants ocells he vist volar.
Quantes vegades m’he menjat els teus llavis.
Quantes vegades hem creuat la mirada,
quantes vegades t’he dit que et vull.
La vida em deixa rodejat de tristesa
                                              i jo torne agafar-me a ella com si la volguera. 

dijous, 1 d’octubre de 2015

Les vacances no han arreglat res


Hem tornat de les vacances i el món continua igual. El canvi climàtic es manifesta en forma d’una calor insuportable, continua l’explotació de la classe treballadora, l’atur colpeja a milions de persones, cada vegada som més pobres, es violen contínuament els drets humans, moren dones assassinades per covards criminals ... i així i tot vivim i li plantem cara a la vida.

  Varies són les coses que avui centren la meua atenció. En primer lloc la tragèdia del poble sirià. Una vegada més en aquesta història es posa de manifest la part més fosca de la nostra espècie. Ens trobem a un poble que fuig del terror i entra en un remolí de manipulació, odi, feixisme, solidaritat...Europa torna a no estar a l’altura de les circumstàncies i alguns països que suposàvem demòcrates expressen el seu tuf feixista. Tornen a aparéixer els morts i els murs, però aquesta vegada en el món lliure, en terreny capitalista.

La tragèdia continua per Europa i països com Grècia coneixen el poder coercitiu  del capital. La democràcia ha quedat tocada de mort. El poder econòmic ha fet i ha desfet al seu lliure albir i ha desterrat al poder polític. Ja no fa falta envair un país amb tancs, amb la pressió econòmica hi ha prou. La frustració que ha  generat aquest procés és enorme. A poc a poc el neoliberalisme està imposant els seus criteris, ja ho queden dissidents, han deixat Europa neta de “radicalismes estèrils” i de jocs democràtics. Per tant continuarà la humiliació del poble grec, el qual patirà noves retallades que afonaran més si es pot aquest país i la seua gent. Mentrestant el feixisme té cada vegada més força i fa una simbiosi clara amb el poder econòmic. Tal vegada una solució passe per l’eixida de l’euro i l’adéu definitiu de la UE, perquè els que avui controlen Europa no estan disposats a fer un món més just socialment i ecològicament.

Mentre revise aquestes notes el poble català ha votat aquest diumenge 27 de setembre. A banda de tots els comentaris que puguen sortir dels resultats crec que tots els pobles tenen el dret a l’autodeterminació que és, al cap i a la fi, un principi fonamental dels drets humans. Alguna cosa ha fet i fa mal l’Estat Espanyol quan hi ha molta gent que vol trencar la relació amb ell.

Aquests versos són per tu, per al que no treballa, el que no pot anar de vacances, aquells que no poden pagar els llibres dels seus fills, per a la dona maltractada, per als oprimits i oprimides.... per a tots vosaltres, Salut companys i companyes.

Venen nits de tempesta
Si nosaltres ens diluïm
i el feixisme reverdeix entre idiotes,
tan sols ens queda la lluita,
caminar amb la cara ben alta
i no perdre l’esperança.
Venen nits de tempesta,
de papallones sense ales
i mesquins amb jaqueta.
Cauran unes torres
i n’alçarem altres,
en mig estarem nosaltres
defenent l’esperança
d’un altre món possible
i la llibertat del poble.
Rius humans desbocats
busquen i no troben.

divendres, 31 de juliol de 2015

Capitalisme versus planeta Terra




És evident que si analitzem la realitat que ens envolta t’adones que alguna cosa o totes estan fallant en la nostra democràcia i per extensió al nostre planeta Terra.
 
El poder econòmic, que no ha sigut elegit en cap lloc, ha segrestat al poder polític i utilitza un llenguatge totalitari i arrogant, això sí adornat amb paraules grandiloqüents i buides de significat que es tradueix en una realitat social de menyspreu per tot allò que signifique justícia social.

Gràcies a la imposició d’una política neoliberal al nostre país el poder adquisitiu del poble es dilueix com un terròs de sucre en llet bullent. Una prova evident és l’increment de treballadors pobres que ja són dos milions en el nostre país i d’un exercit cada vegada més gran de gent que no té res. Aquesta situació d humiliació econòmica dels grans s’ha traduït en un increment seriós de desnutrició entre els nostres xiquets i xiquetes. Per si fóra poc al voltant d’un 22% de la població activa està aturada i la resta que treballa cada vegada treballa en unes condicions laborals més miserables. Estem tocant el fons a pesar dels cants de victòria de tots aquells que aplaudeixen la política austericida neoliberal. 

Per altra banda en el cas Grec ens han deixat clar que no hi ha espai per a la dissidència. Que primer són els diners i després els diners. Que es la porta fluixa el patiment de la gent.

Però el més curiós de tot és que el sistema no té prou amb el saqueig de la classe treballadora i del poble en general. Les seues fortunes creixen a la mateixa velocitat amb la qual s’incrementa la destrucció del planeta Terra. El canvi climàtic és una realitat empírica, ja no és producte d' una construcció de la mentalitat d’uns pobres romàntics, està lligat al saqueig capitalista de la Terra. Senyors amos del món que aneu a fer amb tots els vostres diners quan no puguem viure al nostre planeta? M'imagine que si algú de vosaltres llig aquestes línies us vindrà a la ment la imatge d’un pobre desgraciat fonent-se d’avant d’un ordinador mentre les escriu i considerareu la pregunta fora de lloc.
 
Cadascú pot pensar allò que vulga, però és responsable dels seus actes i avui el sistema capitalista, victoriós, global i únic és responsable del genocidi del planeta Terra.

Companys i companyes, dissidents, desobedients, rebels, revolucionaris, que passeu unes bones vacances, ens veiem al mes de setembre. Mentre en quede un de nosaltres hi haurà esperança. Ací tingueu més versos. Salut.

Visc en un país
Aires de repressió m’asfixien
entre batecs de llibertat imparables.
Visc en un país on els xiquets i xiquetes
passen fam i van a l’escola.
On la classe treballadora
cada vegada és més pobra.
Visc en un país on el poble
camina rodejat de boira i misèria,
mentre una minoria nada
entre el saqueig i l’abundància.
Vull viure sense tanta merda

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...