Unes declaracions de Felipe González en Mèxic han reobert el debat sobre la necessitat de replantejar-se la lluita contra el narcotràfic i el consum d’estupefaents. La lluita policial que es manté actualment alimenta la violència i a qui viu d’ella. Fa sospitar dels grans bancs que blanquegen els narcodòlars i de les polítiques agressives poc clares com la d’EEUU en Afganistan, on es produeix el 90% de l’heroïna que es consumeix al mon, o en Colombia, on es produeix la majoria de la cocaïna. L’enorme quantitat de diners que genera la producció i venda de la droga il•legal corromp les institucions democràtiques. Governs, policia, exèrcit i altres institucions són comprades per les organitzacions mafioses, especialment als països productors, per defensar el seu negoci i impedir la legalització que acabaria amb ell.
Les drogues són dolentes, no són bones per ningú. Destrueix a les persones. Es perd el control de la ment, del cos i es percep una realitat distorsionada. Però la legalització de la droga, que implica autoritzar la venda i el consum regulat per les autoritats sanitàries i polítiques i d’acord amb les recomanacions de les Nacions Unides, seria l’única solució per tindre un control públic i poder tractar els drogoaddictes com malalts i no com criminals.
Però sent una part molt important del problema, l’efecte degenerador i destructiu que produeix en les persones, és pitjor el mal que genera en la societat que ens afecta a tots i no podem ignorar-ho. Els drogoaddictes delinqueixen o es prostitueixen per aconseguir la dosi. La manca de control sanitari augmenta el risc per a la salut del consumidor i dels pròxims. La il•legalitat afavoreix màfies per tal de fer arribar la mercaderia al client. Les màfies generen delinqüència i violència, necessiten cada vegada més persones al seu servei per ampliar el mercat i obtenir més benefici. Entre l’addicte i el camell que subministra la droga s’estableix un nexe de dependència que obri la porta a drogues més dures.
Amb la legalització el consum s’allunyaria de les màfies perquè es subministraria amb control de l’administració pública. El producte seria més segur, controlat per sanitat, i s’evitarien morts per sobredosi o adulteració i la proliferació de la sida. Seria més barat, el que faria disminuir la delinqüència associada a l’obtenció de diners per a comprar-la. S’eliminarien les màfies i la violència associada a aquestes xarxes. Els impostos derivats de la seua venda podrien finançar la despesa pública que deriva de les malalties produïdes per l’addicció.
La legalització per sí mateixa no farà disminuir els drogoaddictes però la seua il•legalitat tampoc ho aconsegueix. Només porta màfies, violència, malalties i mort per als consumidors i per tota la societat. Sent il•legal hi ha al mon 200 milions d’addictes als estupefaents. Per què és tan difícil la seua legalització? Milers de polítics, escriptors, artistes, científics, etc. han manifestat la conveniència de legalitzar les drogues a tot el mon per el be de la societat i la democràcia.
L’argument de la protecció dels individus s’ha mostrat fal•laç perquè cada vegada en són més els addictes. A més, els poders públics tenen l’obligació de procurar el benestar de la societat i, al mateix temps, respectar les opcions personals de cada individu. Perquè com diu l’anònim “De la pell cap a dins comença la meua exclusiva jurisdicció. Trie jo allò que pot o no creuar eixa frontera.” Sense qüestionar la llibertat individual la societat demanda solució a un problema cada vegada més important que, destrueix vides directament sí però, és un corcó que està podrint les institucions que suporten alguns estats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada