Una qüestió de classes socials

En la societat industrial les classes socials estaven definides amb relativa, però bastant, claredat. Burgesia per un costat i treballadors per l’altre, amb grups professionals al mig que solien formar la petita burgesia (o burgesia petita, amb menor poder adquisitiu i decisiu), però la societat postindustrial ha descol·locat a molts que no tenen clar a quina classe pertanyen i que, inclús, neguen que la societat estiga dividida en classes. Molts dels afiliats a partits d’esquerres són universitaris i professionals amb bons ingressos i entre els delegats i dirigents podria dir-se que tots. La representació de la classe treballadora és molt escassa. Potser per això quallen en el PSOE, amb tanta facilitat, les propostes neoliberals disfressades, o no, de Tercera Via. 

La crisi, però, ha deixat a cadascú en el seu lloc. Molts d’aquests professionals que treballaven per conter d’altres s’han vist al carrer. Molts treballadors autònoms, que pensaven que pertanyien a la classe empresarial, s’han vist abocats a tancar i buscar un treball del que fora perquè, uns i altres, no han deixat mai de pertànyer a la classe treballadora encara que no foren conscients. La burgesia ha continuat, sense notar la crisi, guanyant més diners que mai aprofitant la por de les classes populars per a rebaixar salaris, pagar menys impostos i gaudir de privilegis públics per allò de que són ells qui han de crear ocupació i recuperar l’economia. 

És a dir, la burgesia és conscient de la seua pertinència a una classe social privilegiada que està en lluita amb les classes socials desafortunades. Sap que per a mantindre els privilegis de classe ha de controlar la política i per això vota massivament, mentre les classes populars han perdut la referència de classe i s’abstenen també massivament. Les dades confirmen que hi ha una relació directa entre nivell de renda i la participació electoral. A més renda més participació. En les últimes autonòmiques catalanes la participació electoral en els barris benestants va ser del 77,47%, mentre en els districtes obrers i de classe mitjana va ser del 47,52%. (Font: Vicenç Navarro). La burgesia ha invertit molt de temps i diners per desclassar als ciutadans que no són de la seua classe, igual que ha invertit per a mantindre als seus membres privilegiats sempre alerta i en peu de guerra. 

L’esquerra no té res a fer si no és capaç de recuperar el sentiment de pertinença a la classe que defèn la solidaritat, la justícia social i el benestar de les persones per damunt de l’avarícia depredadora burgesa. No té res a fer si no reconeix la lluita de classes i es posiciona per a resistir els embats del contrincant i per atacar quan la situació siga propícia. Si no sabem quin lloc ocupem al tauler, si no sabem quins són els nostres amics, si no sabem on està l’enemic, difícilment podrem combatre’l.