A
partir de certa edat comences a fer
certes reflexions que t’afecten com a persona. Ja saps que la probabilitat de
desaparéixer com a ésser humà cada vegada és més elevada i reflexiones com vols
viure els últims 10 o 20 anys que et queden, amb molta sort. Aquesta llibertat
d’elecció està limitada i tot depén de si tens salut, fills que encara no
treballem, hipoteques, anys cotitzats a la seguretat social, companya, etc.
Una variable que explicarà gran part del
nostre comportament i destí està representada per l’hidra capitalista. El
sistema capitalista global dirigeix en gran part les nostres vides. Ací, al
País Valencià, podem arribar a vells amb certa facilitat, en altres països
vells pels carrers se’n veuen molt poquets. No obstant això, el sistema negoci
en el qual vivim ens obliga a treballar pràcticament fins que el cos aguante,
sempre que no hi formem part de l’exèrcit d’exclosos socials.
Però
perquè treballar tant? Moltes vegades per a no eixir ni de pobre i altres per a
consumir coses que no ens fan cap falta. I ací entrem en una contradicció molt
forta, perquè consumir tant en coses banals si ara sabem que els recursos de la
Mare Terra són limitats i que si continuem destrossant el nostre planeta a
aquest ritme, no hi ha cap futur?
La
resposta no la podem buscar dins de l’origen del problema, el capitalisme. Crec
que fa falta una fonda revolució cultural si volem eixir d’aquesta. Jo
possiblement, si no em mor abans, arribaré a vell, el meu fill ho tindrà més
difícil i els meus néts quasi impossible. Fa falta un nou sistema econòmic que
tinga justícia social i ecològica, en el qual la nostra vida no siga un negoci
i tot allò que creix, es reprodueix i mor no siga una mercaderia.
La
resposta, i no és meua, és saber si serem capaços de mantenir la vida en el
planeta Terra més enllà del capitalisme. Jo crec personalment que amb la lluita
de totes i tots eixa esperança es convertirà en realitat.
Continueu
sent rebels, desobedients i anticapitalistes, perquè en eixe comportament està
la llavor de la qual naixerà una societat més justa i respectuosa amb la Mare
Terra. Salut companys i companys ací estan aquests versos, perquè no pot
haver-hi revolució sense poesia i música.
La realitat és molt tossuda, però hi ha estreles roges.
De vegades m’agrada somiar que som lliures,
que cap cultura és superior a altra,
que cap ésser humà està per damunt d’altre,
que homes i dones tenen els mateixos drets,
que no hi ha ni riscs ni pobres,
que parlem amb la Mare Terra i la respectem i l’entenem,
però no, la realitat és molt tossuda.
La vida la reduïm a un trist negoci
i se’ns escapa rodejats de mercaderies inútils.
Anem a treballar per
a construir més mentides
que desdibuixen la nostra vida a tons grisos i negres.
No sé si riure o plorar, però les roselles són roges
i els colls-verds es
llisquen per superfícies platejades.
Negres són les nits i de mil colors les matinades.
Reivindiquem els colors de la Mare Terra
i els seus perfums dolços i agres.
Trenquem les cadenes que no ens deixen viure
com a homes i dones lliures.
Lliure et vull com la música que flueix de mans lliures
i et dispara la ment per llocs sembrats d’estreles roges.
Per Benimaclet viuen, lluiten i s’organitzen ells i elles
i altres.
Pere Miquel Guillem
Calatayud.