dijous, 27 de setembre de 2012

Ciutadans 1- Diputats 0


6.000 persones només?

Recorde una vinyeta en la que un senyor vestit molt elegant li diu a un grup nombrós de gent: Jo represente al poble que m'ha elegit, però vosaltres? vosaltres sou el poble i no representeu ningú. Aquesta imatge em venia al cap anit mentre veia la gentada manifestant-se contra les mentides del govern, demanant la seua dimissió i la convocatòria d'un Congrés Constituent. El 25S ha deixat clara la separació entre els ciutadans i qui, en teoria, els representen. Mentre desenes de milers de ciutadans de tota edat i condició protestaven a la porta del Parlament, els diputats feien oïts sords i continuaven com si res passara. Només la minoria de l'esquerra plural (IU-ICV-EUiA-CHA) van sortir al carrer a parlar amb la gent i van denunciar el que estava passant fora davant de l'aparent indiferència dels representants polítics.

El govern creu, erròniament, que pot fer por, criminalitzar i acusar una minoria de revoltosos de tot el que passa al carrer. Però aquesta vegada és diferent. No es tracta d'un partit d'avantguarda, de bolxevics, d'anarquistes i antisistema violents. Es tracta de la majoria de la població que està pagant els plats trencats per les classes dirigents durant la festa del seu balafiament. Es tracta de sis milions d'aturats; de més de la meitat dels joves sense treball que, a més, tampoc poden formar-se perquè els seus pares no poden pagar les matrícules de la Universitat; dels ensenyants i sanitaris que veuen precaritzar el seu treball i disminuir els salaris; de tots els funcionaris que estan pagant la dolenta gestió dels polítics; dels majors que han de pagar per les medicines que els mantenen en vida; dels dependents abandonats a la seua sort; de les víctimes de desnonaments abusius i de tantes i tantes injustícies que ens acacen els últims temps.

6.000 persones només?
Pretenen ignorar-nos, atemorir-nos, reprimir-nos con si fórem delinqüents. Però sabem que som la immensa majoria a pesar de que diguen que som pocs; sabem que no són delinqüents el que protesten  perquè és a nosaltres a qui colpeja la policia quan diuen que eren antisistema violents; i no tinguem por perquè tinguem la raó i la força que ens dona la veritable justícia.

Pretenen acabar amb la democràcia perquè no la necessiten. Als que sempre han tingut el poder els molesta que els ciutadans exigisquen veritat, honradesa, decència política. Amb un vocabulari i un discurs democràtic pretenen amagar les formes autoritàries per imposar polítiques partidistes i privilegis de classe. S'emparen en la majoria absoluta però obliden que la van aconseguir mitjançant l'engany, la mentida i la corrupció, el que lleva tota legitimitat democràtica. El programa electoral és un contracte dels candidats amb els votants i, si els elegits no compleixen, els ciutadans tenen dret a exigir la dimissió.

Per això és indispensable en una democràcia la llibertat d'expressió, als mitjans i al carrer; la llibertat per manifestar-se i expressar el desacord i el descontent; i una policia que garantisca els drets ciutadans i no criminalitze la discrepància. Donar carta blanca a la policia, com fan els ministres d'interior i delegats governatius, garantint la impunitat dels seus excessos i brutalitats innecessaries, incomplint la llei i les normes bàsiques de ciutadania és violentar la democràcia. Caldria escoltar-los si les imatges que hem vist dels anti-avalots espanyols procediren de Veneçuela, Bolívia o Cuba. 

Les noves generacions d'espanyols no són ignorants, no poden pretendre prendre'ls el pèl dient blanc i fent negre. I, a més, cada vegada tenen menys a perdre, doncs per no tindre no tenen ni futur. Però són el poble i ningú no els representa. Són el poble, on, segons la Constitució que tant defensen els dirigents, resideix la sobirania nacional i, el que és buida xerrameca per a molts polítics, estan duent-la a pràctica, al carrer. De moment guanyem els ciutadans 1-0.

dimarts, 25 de setembre de 2012

Solitud



De vegades m’entren eriçons quan pel motiu que siga remene la possibilitat de quedar-me totalment sols. La solitud, que de vegades la busque acaloradament, sé que pot dur-me cap a l’abisme. Forme part d’una espècie social i per tant necessite estar rodejat pels meus companys i companyes, pels meus i les meues camarades. 

Tota aquesta necessitat entropessa amb la identitat de la nostra societat que està construïda sobre un individualisme salvatge i una competitivitat infernal. No obstant això, tota aquesta situació ha creat una gran contradicció que entropessa amb el capitalisme de l’amic, de la corrupció, de l’especulació, dels lladres... Aquesta situació a dut a la solidaritat entre les persones a una expressió mínima si la comparem amb el grau de desenvolupament que té en altres identitats com podria ser la dels últims grups de caçadors-recollidors que queden a la Terra. Amb tot açò el que vull dir és que les coses poden ser de moltes altres maneres i no tan sols com diuen els pocavergonyes, corruptes i inútils que ens han dut a la situació de crisi en la qual estem, Hi ha alternatives. Alhora, tampoc vull que vos cregueu que tot depén del color que es mire, sóc conscient que realitat hi ha una i no vint-i-una.

Avui estic molt esperançat, sé que el futur és dels joves, encara que molt d’ells estan abandonat el nostre país. Però, així i tot, si volen continuar vivint amb dignitat en aquest planeta, hauran de construir una altra identitat més solidària on l’altre deixarà de ser l’enemic. Una identitat més respectuosa amb la Terra i també hauran de netejar tot el femer social i mediambiental que els hem deixat. Front a una societat competitiva i de mercat, dos dogmes que per un altre costat són mentida, hem de desenvolupar un altre sistema, perquè aquest ja sabem tots com està acabant. 

Avui comença a haver més gent organitzada que fa moltíssims anys. La repressió, l’abús, l’explotació, la pobresa... galopen a un ritme desbocat i sembren la consciència entre la gent fotuda. Ja no estem ningú fora de perill i cada vegada l’enemic és mes fàcil d’identificar, encara que intenta passar desapercebut transformant-se en prima de risc. 

Més o menys tots coneguem com ens l’estan clavant. A partir d’ara ha de començar la segona part  del guió, una vegada tocada de mort la classe mitja i humiliada la classe treballadora, hem de respondre. Tal vegada els canvis deurien vindre més apressa, però el ritme de canvi és el que és. Molts tan sols continuaran fent palmes, és la gràcia que els ha concedit el seu Senyor. Nosaltres els que ja estem farts de tot continuarem en la lluita i si aconseguim derrotar aquest sistema de merda, per a ells també serà el regne del cel, però aquesta vegada en la Terra.

Açò té un futur a curt termini molt fosc, de la nostra actitud depén eixir airosament d’aquesta situació. Molts ja se’ns fa impossible la submissió i servilisme d’un poder que té com a principal valedor a una colla de corruptes, lladres i inútils.  Mols de nosaltres som de poble o tenim un poble en adopció, en aquests ambients més reduïts és on se sol veure més clarament l’ambició i la mediocritat que envolta a la cohort de bufons que riuen les gràcies d’un alcalde presumptuós. Si bé, ací al País valencià la pel·lícula, que a grans trets acabe de descriure, compta amb uns actors principals que es passegen per les institucions que deurien representar a tots els valencians, es burlen d’elles.

 Front a aquesta situació tan sols fa falta una regeneració humanista i exigir una democràcia real. El següent poema va dedicat a la gent que de vegades es troba totalment sols, però que siga conscient de que no és així. Salut companys i companyes.       

Entre penombres grotesques
La tardor se’n ve damunt
de tots nosaltres de sobte.
El dia cada vegada
és més curt, tranquil  i fresc.
Els insectes es desperten
de l’escalfor oblidada
i es preparen per al fred.
Jo vaig perdut pels carrers,
milers de cares s’encreuen
i tampoc em diuen res.

Camine, mire i rebusque,
sé que no  estic sols, ho sé,
però no veig als companys.
La nit ja està per ací
i els carrers desapareixen
entre penombres grotesques
que encara em confonen més.
Estic totalment perdut  
i no puc fer res de res.
La nit ja la tinc damunt

i vaig perdut pels carrers.
Els escaparates brillen,
cada vegada hi ha més gent.
Comence a tindre temor
i no sé encara que fer.
La solitud m’horroritza,
necessite el teu somriure
una altra  vegada més
per a rompre el malefici
que hi ha pels carrers plens de gent.

Com podem estar perduts
i sols entre tanta gent?
Plou al carrer i em banye el cos.
L’alegria es manifesta
per tot arreu, no estic sols
sent com moltíssima gent.
Molt a poquet a poquet
la solitud es dissol
al ploviscar pels carrers.
Estic davant de ma casa.  

Perdut o no perdut, sols
o amb molta gent? Ja ho vorem.

dijous, 20 de setembre de 2012

Santiago Carrillo; un polític lúcid i pragmàtic



Ha mort Santiago Carrillo. Un home estimat i odiat, respectat i denigrat, admirat i vilipendiat, però coherent al llarg de la seua dilatadíssima carrera política de la qual, el que més ressona, és el paper que va jugar durant la transició. La actitud dialogant, gens intransigent, de l'extrem polític per l'esquerra, va possibilitar la transició sense grans traumes. És el que es reconeix i s'agraeix des de la dreta, i és el que es critica des de l'esquerra. Però era possible exigir més en aquella situació?

La transició, i la constitució que l'articulava, va ser producte d'una negociació en la qual una de les parts tenia sempre la pistola damunt la taula. Vivíem en una dictadura controlada per un exèrcit, format per combatre la dissidència interior i la democràcia, amb una policia i una justícia que obeïa al dictador cegament, mentre les organitzacions polítiques i sindicals de l'oposició estaven fora de la llei. El perill d'un colp d'Estat que acabara amb el procés democratitzador era real, com va demostrar el 23F. Podia doncs fer-se una Constitució millor? Pot ser, però la del 78 permetia el desenvolupament d'una vertadera democràcia.

La Constitució del 1978 era un marc, una ferrament per poder acabar amb el llast secular que ha impedit, tradicionalment, la convivència i desenvolupament en llibertat dels espanyols. Si no ha sigut així no hi ha que culpar a qui ha facilitat la ferramenta sinó a qui no ha sabut o no ha volgut fer-ho. La ciutadania ha complit, doncs han votat cinc legislatures (vint anys) de governs socialdemòcrates que no han sabut fer-ho, doncs han consentit que l'església mantinga i augmente els seus privilegis, així com permanència de la llei electoral que afavoreix descaradament la dreta i castiga als partits minoritaris, o que la justícia, sense la que no hi ha democràcia, continue controlada pels franquistes, o que milers de demòcrates republicans continuen el foses sense dret a un lloc on els familiar puguen honorar-los, o que el tema territorial continue vivint-se com un problema de patriotisme espanyolista, manipulat per uns mitjans de pensament únic al servei, tots, de les classes dominants.

 Una periodista alemanya escrivia amb motiu del recent viatge de Merkel a Espanya: “La raó de la malaltia d’Espanya és un model d’Estat inviable, font de tot nepotisme i de tota corrupció, imposat per una oligarquia de partits en connivència amb les oligarquies financera i econòmica, i amb el Poder judicial i els organismes de control al seu servei. A Espanya no hi ha separació de poders, ni independència del Poder judicial, ni els diputats representen als ciutadans, només als partits que els posen en una llista.” Un resum precís de l'origen dels nostres problemes que podrien resoldre's, tan sols amb voluntat de fer-ho, en el marc de la Constitució de 1978, la pactada, entre altres, pel gran polític que ens deixa. Santiago Carrillo que en pau descanse.

 

dimarts, 18 de setembre de 2012

Se'n va Aguirre?



És la primera en abandonar el vaixell però, per a no tornar? O per deixar-li el marró de la impopularitat de les retallades i els incompliments amb els seus votants exclusivament a Rajoy. És la primera i no serà l'única. 

La seua dimissió és plorada per molts dels descaradament beneficiats per la seua política “de ordeno y mando”, partidista i antisocial, i celebrada per altres molts brindant amb cava. És la conclusió lògica per a una política de l'extrema dreta espanyola partidària de les dos espanyes: una que treballa i calla i altra, la seua, que dirigeix i gaudeix del fruit del treball dels altres. En l'estiu de 2010 vaig escriure un post sobre ella, “La comtessa ravalera i els treballadors” que deia així: 

Esperanza Aguirre y Gil de Biedma, Condesa de Murillo i Grande de España, va donar-se a conèixer per al gran públic quan era la ministra d’educació, cultura i esports d’Aznar. No per les activitats del ministeri sinó perquè, en el programa d’èxit “Caiga quien caiga” del Gran Wyoming, la nomenaven contínuament. El programa li atribuïa respostes com :”Sara Mago, una excelente pintora” quan li van preguntar en 1998 (sent ministra de cultura) pel Premi Nobel de literatura José Saramago.

No tenia reparo en que la fotografiaren vestida de pastora en el camp i entre cabretes o vestida de manola per San Isidre. La imatge d’ingènua bona persona que va cultivar va resultar rendible electoralment, però era la carassa que amagava una política d’extrema dreta espanyola (que és la dreta més extrema d’Europa) ambiciosa i summament demagoga. La comtessa i “grande” d’Espanya diu, sense enrojolar-se, “que no llega a fin de mes”, però també que "Considero nocivo hacer público mi patrimonio".

Dirigeix la televisió més utilitzada políticament de l’Estat (llevat de Canal9)però no te empatx de dir “Telemadrid es la única televisión plural que hay en este momento en España”. La defensora del pensament únic neoliberal, que imposa als mitjans que controla, no dubta en afirmar que “Cataluña acabaría hundida en un régimen nacionalista-socialista en el que se impondría el pensamiento único.” Al seu amic Jimenez Losantos li deia “No eres un periodista liberal sino un liberal metido a periodista para poder hacer propaganda del liberalismo”

Les seues declaracions, sovint exabruptes, busquen eixir als mitjans, i ho aconsegueix. Li va millor això que resoldre problemes de governabilitat. Davant el conflicte del Metro de Madrid,un assumpte de la seua competència i provocat per l’incompliment del conveni signat per la “Comunidad de Madrid”, el que fa és obrir expedients, amenaçar els dirigents sindicals amb accions judicials i intentar posar els treballadors en contra dels dirigents. 

Ja ens va mostrar, en unes imatges de televisió, el seu talant prepotent i xulesc enfrontant-se a unes empleades sanitàries que protestaven per la privatització de la sanitat a Madrid. El menyspreu, l’abús de poder exercit des de la seguretat i impunitat de la seua posició econòmica, social i política, que va mostrar desafiant una simple treballadora, retrata el personatge i mostra l’opinió que els poderosos d’aquest país tenen dels treballadors: volen servidors sense drets, amb el cap cot.

En una nova mostra d’arrogància, la comtessa ravalera ha intentat passar a la policia nacional, depenent del govern central, la responsabilitat d’acabar amb el conflicte laboral del Metro. La seua reacció mostra, de nou, la idea que te de les relacions laborals una “grande de España”: els treballadors a treballar i, si es desbanden, per això està la policia, per a resoldre’ns el problema.
 
El seu èxit electoral no s'explica fora de la bogeria d'una ciutadania desclassada i sense trellat que ha elegint corruptes, mentiders i productes mediatics que ens ha dut a la situació de crisi, frustració i desesperació actual. Adéu Espe que et vaja molt be... i no tornes.

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...