dilluns, 17 de març del 2014

El meu oncle



El meu oncle va morir el dia 3 de març del 2014, amb ell es dilueix una generació de supervivents. Era el més xiquet d’una família de classe treballadora formada per quatre germans, el pare i la mare. Van tindre la dissort de conèixer una guerra civil del 36 i la repressió feixista dels guanyadors fins a la mort del dictador.

El meus oncles Filomena, Ramón, Josep i el meu pare Pere, el major amb 12 anys, es van quedar sense mare i sense pare. La mare es va morir de tuberculosi i de ràbia i el seu home, el meu avi Pere, va quedar pres a Gandia després de signar com a vàlida una denuncia; l’acusaven de cremar l’església de la Font de la Figuera. Però ell tan sols estava al port d’Almansa impedint el pas dels feixistes que lluitaven contra la república. La signatura va vindre després de tres palisses que li van destrossar el cos. Mai va ser jutjat però va quedar pres tres llargs anys a la presó de Gandia. No el van assassinar perquè la meua besàvia va criar a Santiago Bernabeu i eren germans de llet. Mai ningú li va demanar perdó per ser torturat i condemnat injustament. I a més a més va haver de viure amb el torturador al mateix poble fins que aquest va morir. A partir d’aquest moment el quatre fills van sofrir una fam despietada que quasi acaba amb les seues vides. 

Després van haver de viure en una dictadura feixista fins a la mort del dictador. Mai van abaixar la cara, ni mai van renunciar als ideals progressistes i republicans pels quals el seu pare i la seva mare havien lluitat. Com a fills de rojos van treballar per guanyar-se la vida en allò que molta gent no volia fer: dinamiters, pedrapiquers, pouers, miners... Però el meu pare i els meus oncles sempre van dur una militància i lluita clandestina contra el feixisme. A més a més Josep i Pere des de la sua consciència de classe i com a comunistes van contribuir en la construcció d’un nou sindicat, CCOO, amb la finalitat de plantar-li cara al sindicat vertical del poder establert i defensar els drets dels treballadors i les treballadores.

En aquesta lluita Josep va conèixer la repressió dels nous amos i va ser acomiadat de l’empresa on treballava per ser conseqüent amb els seus principis. Jo Ja era un adolescent. Són anys de lluita en els quals conec a persones que influiran molt decididament en la meua formació política: Paco Casanova, José Pastor conegut com a Pepín el Moliner, Josep Lluis Colomer “el Blanco”...     

A partir d’ací el meu oncle coneix la total llibertat, treballa per a ell i es torna llaurador, activitat que ha desenvolupat fins quasi el 80 any que haguera complit el proper 26 d’abril. Des d’ací un xicotet homenatge a la gent que a pesar de tot sempre a tirat endavant, fins en moments que es creien que la fam es feia amb ells. Aquests versos estan dedicats al meu oncle Josep i a la gent que mai se sent vençuda i continua en la lluita. I com tu Carme vas dir al soterrar salut i república.  

Ja l’han dut?
Sí, el portaran però ja mai més estarà viu.
Els dies d’arreplegar ametles i olives junts s’han acabat.
Mai més podré besar-te, ni contar-te el que faig,
tampoc podré escoltar els teus raonaments,
t’he perdut per sempre, ja no et veuré més.

El meu oncle ens ha deixat.
El destí l’ha arrancat la vida un dia ventós de març.
No t’han acomiadat ni les campanes, ni la flaire a ciri.
En l’últim viatge
t’han acompanyat els plors dels que t’estimen
i el murmuri dels teus companys, amics i amigues,
fins a la porta del teatre.
Un aplaudiment espontani ha nascut després d’una exclamació:
Salut i república.
Jo he enlairat el puny desafiant el cel.
Després en el cementiri ens hem acomiadat de tu definitivament.

Jo torne a València i no puc deixar de plorar,
t’he perdut per sempre amb la mateixa pena
que tenia quan es va morir el meu avi, el teu pare,
el meu pare, el teu germà.
Em fa mal el cor i sé que t’he perdut per sempre,
com he perdut al meu avi i al meu pare.

No és un dia qualsevol fa fred y vent,
l’ànima la tinc partida
i ja no poden eixir més llàgrimes pel llagrimer.
T’he perdut per sempre amb la mateixa pena
que té el teu germà i la teu germana, la teua cunyada,
els teus nebots i tots els teus companys i companyes.

Una vegada més estic assoles, destrossat, sense oncle,
sense avi i sense pare i el dolor em remou tot el cos.
A vegades pense que és un somni o no m’ho crec,
vull enganyar el meu cos, però sé que t’he perdut per sempre
com al meu avi i al meu pare
un dia ventós i fred de març.

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...