dilluns, 31 de gener del 2011

Collita aliena: Egipte, Tunísia i ‘els mercats'

Marco Schwartz en traduït de kaosenlared

Les anàlisis de les agències de qualificació i les revoltes a Tunísia i Egipte simbolitzen la bretxa extraordinària que existeix entre les expectatives dels mercats i les de les persones.

En un informe sobre Tunísia de setembre del 2010, el Fons Monetari Internacional destacava el “nou ímpetu per a les reformes estructurals” que exhibia el govern. Tres mesos després, un jove desocupat amb estudis universitaris es va immolar perquè la policia li havia llevat la seua venda ambulant de verdures i va esclatar una revolta popular de dimensions desconegudes en el món àrab. En la web del FMI, al peu de l'informe elogiós sobre els avanços macroeconòmics de Tunísia, un cert Rob Prince va escriure fa uns dies el comentari següent: “Molt bé, però com expliquen vostés l'actual revolta en el país? Alguna cosa falta en la seua anàlisi”.

No. No faltava res. L'anàlisi era tècnicament impecable. El règim, a més d'esclafar les llibertats civils amb l'aquiescència d'Occident i saquejar les arques de l'Estat, estava estrenyent sense contemplacions el cinturó als ciutadans per a garantir els pagaments als creditors internacionals. I la societat va acabar per esclatar. El 14 de gener, el dictador Ben Alí va fugir del país. Cinc dies després, mentre la multitud continuava exigint en els carrers una vida lliure i digna, l'agència Moody's va empitjorar la qualificació del deute tunisenc, de Baa2 a Baa3, i el seu diagnòstic va passar d' “estable” a “negatiu”. El motiu? La “incertesa”. Divendres passat, una altra agència, Fitch, també va baixar de “estable” a “negatiu” l'estatus d'Egipte mentre centenars de milers de ciutadans reclamaven en els carrers llibertats i dignitat.

Un dia abans, el 27 de gener, la tercera gran agència, Estàndard & Poor's va dictaminar que la “inquietud política” podria estendre's a Algèria, Jordània i El Marroc. L'agència no creu que vaja a produir-se una “onada d'inestabilitat regional”, però adverteix que els ratings de deute d'aqueixos països estan patint una pressió a la baixa per quelcom segons pareix més greu: perquè els governs “estan tractant de moderar o previndre el descontentament popular amb mesures per a tractar d'estabilitzar o abaixar els preus dels aliments i els combustibles”. O siga, s'estan desviant de les receptes del FMI per a intentar calmar als ciutadans.

Les anàlisis de les agències de qualificació i les revoltes a Tunísia i Egipte simbolitzen la bretxa extraordinària que pot arribar a existir entre les expectatives dels mercats i les dels sers humans.

Collit en http://www.kaosenlared.net/

Que passa al món àrab?


Foto: Google Earth
Les crisis econòmiques han sigut el motor de canvis històrics de conseqüències imprevistes. La Gran Depressió del 29 va propiciar el feixisme i la II Guerra Mundial però també va fer que les classes populars de les colònies, colpejats per la caiguda de preus dels productes d’exportació,  buscaren líders per aconseguir la independència. 

L’Orient Mitjà, dominat al llarg de segles per l’Imperi Otomà, va entrar al final de la Primera Guerra Mundial en una espiral d’inestabilitat política que contínua fins avui. La creació de l’Estat d’Israel, el petroli i la necessitat, per a occident, d’evitar un estat àrab poderós ha convertit la zona en un polvorí. 

La configuració política de l’Orient Mitjà va canviar dràsticament amb la descomposició de l’Imperi Otomà. Anglaterra i França van tutelar, quan no dirigir directament, el canvi sociopolític dels estats i van sobreposar les noves burocràcies, necessàries per a ells, a les organitzacions socials tradicionals. Burocràcies i potents exèrcits al servei de les elits que vetllaven pels interessos de les empreses occidentals i per les sues butxaques.
La II Guerra Mundial i el conflicte del canal de Suez de 1956 marquen altra fita important per a la zona. La pèrdua d’influència de les antigues potències, França i Regne Unit, va ser substituïda per Israel, el gendarme d’EE UU en la zona, front a les repúbliques àrabs socialitzants i antiimperialistes d’influència soviètica. 

En el marc de la guerra freda les potències occidentals van invertir molt en fer fracassar el panarabisme i els estats socialitzants animant colps d’estat i enderrocaments de líders que podien ser perillosos, mentre han mantingut en el poder a governants que només han mirat pels seus interessos particulars, armant si calia, als islamistes radicals que ara perseguim per terroristes. 

 Els interessos petrolífers d’occident han recolzat governs forts de la mà de les elits locals com les monarquies petrolíferes, Ben Alí en Tunísia o Hosni Mubarak en Egipte, el perdonavides d’EE UU en la regió, el garant de la llibertat de moviments d’Israel mentre manté a ratlla als palestins. Governs corruptes, règims hereditaris que tard o d’hora cauran víctimes de la injustícia social que han alimentat als seus estats: atur, precarietat, pèrdua de poder adquisitiu, funcionariat mal pagat i amb l’amenaça de l’acomiadament per la crisi, classes mitjanes amb negocis petits que han de tancar i professionals liberals sense feina, augment bestial de la desigualtat social, tot agreujat pel desbarat econòmic dels darrers anys. Ens sona tot açò?

Són els danys col·laterals d’aquesta crisi, provocada pels poderosos per a benefici dels poderosos, que pot dur a canvis sorprenents en qualsevol racó del món. Egipte, Síria, Jordània, Aràbia Saudita, Marroc, són alguns dels països que estan en la llista dels directament afectats per l’ona expansiva de Tuníssia, però pot passar inclús ací, en l’Europa del benestar, on està calfant-se la caldera, no hi ha cap eixida i no paren de tirar llenya al foc. Quan la pressió siga insostenible, que pot passar?

diumenge, 30 de gener del 2011

Collita aliena: “La crisis ha sido una gran estafa”



 Juan Torres López

Juan Torres és catedràtic d’Economia Aplicada en la Universitat de Sevilla, consultor i assessor de governs i organitzacions internacionals, intervé en fòrums i seminaris de divulgació econòmica i anàlisi. És un escriptor prolífic i ha publicat un bon nombre de llibres (l’últim es titula ¿Por qué se cayó todo y no se ha hundido nada? La crisis de las hipotecas basura), mig miler d’articles i té un blog en internet, Ganas de escribir.

 ¿Por qué califica usted esta crisis como una estafa?

Ha sido una gran estafa. Estafa de los bancos que inundaron el mundo de hipotecas sin garantías y de porquería financiera. Estafa de los organismos internacionales y la mayoría de los bancos centrales y gobiernos que han creado las condiciones para que los bancos se forren. Estafa de analistas y académicos que proclamaron las virtudes del libre mercado y de la desregulación de las fianzas. Estafa de los líderes políticos que primero dijeron no haberse enterado de nada; luego, ante la gravedad de lo que sucedía, afirmaron que iban a cambiar las cosas, más tarde inventaron excusas como la gripe A o la amenaza terrorista para que los ciudadanos miraran a otra parte y no salieran a la calle y, finalmente, actuaron con el principio de que para salvar la economía había que salvar primero a los bancos que la llevaron al desastre. Estafa de los poderosos del planeta que provocaron este problema gigantesco sin asumir ni pagar sus responsabilidades y que, como siempre, han hecho que las personas débiles y pobres sean quienes sufran y paguen sus criminales destrozos.


Collit en ATTAC

La Píndola: Del que els ulls no veuen, el cor no se’n dol

Potser per evitar-nos allò que certes notícies ens provocarien que els mitjans de (in)comunicació i persuasió no ens informen d’assumptes com el d’Islàndia. Total és una cosa tan fútil com que la ciutadania ha fet dimitir un govern, s’han nacionalitzat els principals bancs, s’han negat a pagar el deute que els bancs tenien amb Gran Bretanya i Holanda per la seu nefasta política financera i han format una assemblea popular per reescriure la Constitució.

Tot açò no ha de ser important doncs no ha aparegut als mitjans de comunicació de masses. Tampoc ha de ser-ho l’empresonament dels responsables de la crisi a Islàndia ni la proposta de blindar la llibertat d’informació i d’expressió per tal de fer del país un lloc de refugi per al periodisme d’investigació. O potser no han informat perquè el procés ha sigut sense cap tipus de violència i si no hi ha violència la notícia no ven. O potser, tinguen por al contagi, perquè ja sabeu que... del que els ulls no veuen, el cor no se’n dol.

Al Azraq

dissabte, 29 de gener del 2011

Poesia dissident: L’home i la terra

Foto Ricard
El paisatge on vivim es fruït de la construcció social que s’ha dut a terme al llarg de milers d’anys. Per tant, allò que veiem i xafem son paisatges on es posa de manifest la interacció de l’home i els distints ecosistemes en els que ha desenvolupat la seva existència al llarg de distints processos històrics. 

Hem passat de tindre una mentalitat animista, on la barrera entre les coses vives i les inanimades pràcticament no existia, on nosaltres formaven part de la natura que pràcticament no l’alteraven, on els altres eren iguals,... a una mentalitat de domini de la natura, de la seva destrucció, d’explotació de l’altre, del seu aniquilament...  

Avui en dia, no hi ha cap poble que no tinga una muntanya que no forme part del seu imaginari, ni cap poble que no presumisca d’algun indret natural. Aquest lligam entre home i paisatge, no es estrany, es la nostra casa i com a tal s’ha convertit en un paisatge ancestral que ens transmet missatges, desperta emocions i acaba formant part de la nostra identitat, entre moltes altres coses. 

En els darrers anys, gràcies al capitalisme financer i a un dels seus productes com l’orgia immobiliària, molts d’aquest lligams entre l’home i la terra s’han destrossat. La velocitat de canvi d’aquests paisatges ha segut tan accelerada que ha donat lloc al naixement d’un territori sense discurs, que ja no ens transmet els mateixos sentiments, que comença a no formar part de la nostra identitat. Tan sols cal caminar pel nostre litoral per a entendre del que estem parlant, la platja està assetjada per gratacels i quitrà i moltes zones humides formen ja part del passat. I en cada poble s’han posat en construcció milers d’indrets que fins ara s’havien escapat de la rapinya especuladora.

Aquests sonets van nàixer de la tragèdia que ens generava i ens genera la destrucció d’un paisatge col·lectiu en el que de vegades encara sentim eixa força ancestral que ens ha acompanyat al llarg de milers d’anys. Quan destrossem el nostre paisatge destrossem alguna cosa més: la nostra interioritat, la nostra casa, la nostra història, part del nostre imaginari, els nostres sentiments, la nostra identitat. 

El sistema en el que vivim és com és i té els seus danys col·laterals, per als que els patim i no volem patir-los més tan sol ens queda per fer una cosa canviar-lo, transformar-lo, perquè altra realitat és possible.           

El Poeta dissident
L’home i la Terra
On acaba el cos i comença la Terra
si pels pulmons passa l’aire de les plantes. 
On comença l’home i acaba la Terra
si pel cos corre aigua de les platjoles.

On acabarem si no davall de terra
per tornar a disfrutar de les muntanyes.
On anirem els humans a moure xerra
si no pels camins plens d’ocells i grans arbres.

Que casa tan gran i diversa, quants éssers.
Som el que som, ni més ni menys que aigua,
terra i vent. Quanta vida i  quant de vers.

Quin paisatge més cruel, la terra nua.
Som éssers que naveguem com els mariners
i busquem allò que som, molta aigua.


La terra i l’home
Som paisatge ancestral que es trenca i també es mor
 quan no pot ja i deixa d’emetre missatges,
quan ja no pot ni despertar emocions.
Així naix un territori sense discurs.

El caos i el desconcert urbà cavalca
per paisatges sense cap imaginari,
destrossa la personalitat dels homes
i tota continuïtat històrica.

Hem obert un abismes entre el paisatge
i allò que tots tenim interioritzat.
Estem destruint la nostra identitat.

El sentit de lloc col·lectiu desapareix
al mateix temps que destrossem  el paisatge
amb temples colossos consagrats al consum.

divendres, 28 de gener del 2011

La traición del 27 E y el final de la Transición


Ángeles Maestro en www.kaosenlared.net

Después del 27 de enero, hay que hablar de organizaciones sindicales en su conjunto. No sólo Toxo y Méndez son responsables de la canallada perpetrada contra el conjunto de la clase obrera.

Para intentar tapar las vergüenzas de un pacto que formará parte destacada del elenco de traiciones en la historia del movimiento obrero, CC.OO y UGT han intentado camuflarlo como un “nuevo Pacto de la Moncloa”. El objetivo es intentar difuminar la responsabilidad directa de ambos sindicatos en la traición consumada el 27 de enero disimulada entre políticos, gobernantes, expertos y hasta algún intelectual orgánico, si fuera menester.

He escrito bien “sindicatos”, refiriéndome a CC.OO. y UGT, y no cúpulas o burocracias sindicales, como se dice a veces para mostrar la diferencia entre los dirigentes y las bases. Ya no. Después del 27 de enero y tras la firma del Pacto infame que dinamita conquistas sociales como la edad de jubilación a los 65 años, mantiene a ancianos trabajando y niega un puesto de trabajo digno a las nuevas generaciones, alarga el periodo de cómputo de la pensión a 25 años, exige unos imposibles 38 años y medio de cotización para acceder a la pensión completa y deja sin nada a la inmensa mayoría de los jóvenes, mujeres e inmigrantes, protagonistas absolutos del empleo a tiempo parcial y la precariedad – que sin embargo cotizarán a fondo perdido a la seguridad Social - , hay que hablar de organizaciones sindicales en su conjunto. No sólo Toxo y Méndez son responsables de la canallada perpetrada contra el conjunto de la clase obrera. 


dijous, 27 de gener del 2011

Nacionalització completa de les caixes d’estalvis


Comunicat d’ATTAC Espanya  26 gener 2011
Després d’haver estant mentint a la ciutadania durant mesos dient que la situació de la banca espanyola era de gran solvència, ara el govern es trau de la mànega un pla que portarà a nacionalitzar a mig gas i per la porta de darrere a un bon nombre d’entitats financeres. ATTAC reitera que ha de fer-se públic, com més prompte millor, l’estat patrimonial verdader de totes elles i denuncia al Banc d’Espanya per la deixadesa i complicitat que es manifesta en la dissimulació de la situació perquè els bancs seguisquen presentant-se davant de la societat com si no fossen responsables de res del que ha passat.

ATTAC denuncia també que inclús en el propi llenguatge dels comunicats s’està deixant caure que són les caixes d’estalvis, eixes entitats de caràcter semipúblic, les que es troben en dificultats, quan només la dissimulació comptable o els beneficis que obtenen en altres països està permetent ocultar que els bancs espanyols estan en la mateixa situació. ATTAC denuncia igualment que s’està volent fer creure que els dirigents de les caixes són els mals gestors, quan la veritat és que des dels anys vuitanta els condemnats per estafes (o salvats inclús de ser jutjats gràcies al seu poder polític com Emilio Botín), enganys i irresponsabilitats de qualsevol tipus, són precisament els propietaris i directius de la banca privada, com ara passa amb Alfredo Sáenz, el segon del Banc de Santander.

Encara que falta per conèixer amb detall l’estratègia d’intervenció planejada pel govern, ATTAC s’anticipa i denuncia el que sens dubte pareix que és el principal objectiu d’aquestes mesures, i que ja es va anar manifestant des de fa mesos: capitalitzar amb diners públics a les caixes d’estalvis per a que després els bancs privats o els grans lobbies d’inversió se queden amb elles a baix preu.

ATTAC considera que si es duguera a terme aquesta estratègia ens trobaríem davant d’un autentique acte de traïció i de saqueig de recursos públics, i per això exigeix que es garantisca que els diners que posa la ciutadania no vaja a les mans privades, com ja està passant i es vol que continue ocorrent. Per tot això, ATTAC insisteix en la seua proposta de nacionalización completa de les caixes d’estalvis en els termes fets públics en 2010 (veure http://www.attac.es/la-privatizacion-de-las-cajas-de-ahorro-solo-beneficiara-a-los-grandes-culpables-de-la-crisis/)

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...