Poesia dissident: Cridar

Aquests sonets naixen de la ràbia, de la misèria, de la injustícia que estem patint en aquest moment històric. Malauradament la realitat que estem vivint es la que em permet escriure aquests poemes. Com a lliure pensador crec en una societat lliure i igualitària, en una societat que respecte la Mare Terra i que acabe desterrant la filosofia dels golfos que ens estan fotent el nostre present i el futur dels nostres fills. L'autor es anònim, el que té idees no te por que li les furten, aquesta poesia es per al que vullga llegir-la, per a mi es una manera de traure el que tinc dins, que no es poc, i l'oportunitat de traure-la en aquest Blog m'ompli d'alegria. Ja es hora que fem front a tota aquesta gentola que ens roba, perquè foten els diners públics i per tant son de tots, i que encara eixen ben parats. En som més i per desgràcia cada vegada més els que tenim raons per canviar aquesta realitat.            El Poeta Dissident

Cridar
No poder cridar fort el que soc m’ofega
i també m’ofega la resignació.
Necessito cridar la meva angúnia,
necessito expulsar-la de dins del meu cos.

Odio la gent que menysprea la vida
i queda presa per sabates de tacó.
Odio la mort que atropella la vida
dels innocents i dels menudets rossinyols.

Necessito aïllar-me dels miserables
que dobleguen la voluntat dels més dèbils,
perquè m’ofega la seva covardia.

Necessito lluitar per la vida dels vius,
per la dignitat de tots els miserables,
respirar i caminar per les muntanyes.

30-12-2010