Huí estem en el carrer. Treballadors del sector públic i privat, joves, jubilats... tots units contra l’inconcebible. Alcem la nostra veu per a exigir una vida digna. Es tracta d’una qüestió de legitimitat. El Govern presenta davant del Parlament lleis que són aprovades en unes hores, texts que anul·len els convenis col·lectius, que faciliten encara més els acomiadaments, que redueixen els salaris dels funcionaris, que suprimeixen mitjans de transport públics, tanquen hospitals i universitats. Mentrestant, el primer ministre invita els líders dels distints grups parlamentaris a reunions privades per a poder així ensenyar encaixades de mà en la televisió i fer-nos creure en un acord. Nosaltres ens neguem a seguir aquest joc, ja que considerem que no pot prendre’s cap mesura sense l’autorització prèvia de la societat. I hui la societat ha respost: tots i totes al carrer.
Poden una vaga general de 24 hores i una manifestació massiva canviar les coses? Sí i no. No, si ens limitem a combats "només per la forma". Sí, si aconseguim convertir la por social en determinació i confiança. El clima pot canviar: açò és al que tenen por els laboratoris del poder. Seguim amb la mirada posada en Europa. Els estudiants britànics no han aconseguit evitar l’augment de les taxes universitàries, però les imatges de la seua protesta s’han difós pel món sencer gràcies a internet i ara els estudiants grecs defenen encara amb més fermesa el caràcter públic de les seues universitats. Pot succeir el mateix amb els treballadors. El món progressa així, sobretot en els temps d’una crisi profunda com l’actual. La joventut ha de trobar-se en els carrers d’Europa per a acabar amb l’apatia, per a coordinar i radicalitzar les lluites socials. L’esquerra té un paper que jugar en aquesta història, ara més que mai.
Original francès article : Le climat politique peut changer et c’est ce que redoutent les officines du pouvoir” publicat a l’Humanité per Alexis Tsipras, president de Synaspismos
Pareix que la cosa poc a poc es manifesta en una realitat que comença a no ser la calculada per tota aquesta gentola. Si ens derroten en aquesta batalla pagarem penyora al llarg de molt de temps. El pensament neoliberal té mols mercenaris, però aquests no poden controlar els processos històrics, com a molt poden pintar el món d’un altre color, però la realitat es una i no depen del color del que es mire. La sega dels drets socials en l’anomenat primer món, el saqueig dels ningú i la destroça de la Terra, té que tindre una resposta i aquesta no pot vindre dels panxacontents, perquè ells i el món que hi defenen son els motius que ens duen a la merda. La lluita de classe és el motor de la història que ells dien havia mort. Llarga vida a la dissidència.
ResponEliminaAvui dos sonets.
El món al reves
Potser siga tot mentida i tots els lladres
siguen veïnat honrat, també els corruptes,
homicides, malfeiners i pederastes.
Potser també que tots els rius amb meandres
no siguen femers i que tots els baladres
siguen rosers per fer amb ells essències.
Potser que les baralles i les desfetes
siguen resultat de relacions tendres,
que la gent honrada siga l’empestada
d’aquest segle i que tots els sense vergonya
no són corsaris ni banquers d’ambaixada.
Potser que tota multitud captivada
per la llibertat i dignitat emprenya
als lladres i semblants que són gent honrada
Visc
He viscut i visc en la dissidència,
tan sol intente viure amb tota plenitud.
Però aquest desig entropessa constantment
en un món tot ple d'escaparates buits.
Un estrany estat m'arrossega l'ànima
quan rumie que l'avarícia d'uns pocs
destrossa la vida als nascuts en la Terra.
He viscut i visc en la dissidència.
Tinc un buit cada vegada més gran al cos
que naix de la submissió a les bèsties,
aquelles que es mengen l'empenta dels homes.
Continue cap endavant perquè als meus vull,
perquè futur hi ha i la història no ha mort,
perquè la victòria es la vida, no més.
Pareix que la cosa poc a poc es manifesta en una realitat que comença a no ser la calculada per tota aquesta gentola. Si ens derroten en aquesta batalla pagarem penyora al llarg de molt de temps. El pensament neoliberal té mols mercenaris, però aquests no poden controlar els processos històrics, com a molt poden pintar el món d'un altre color, però la realitat es una i no depen del color del que es mire. La sega dels drets socials en l'anomenat primer món, el saqueig dels ningú i la destrossa de la Terra, ha de tindre una resposta i aquesta no pot vindre dels panxacontents, perquè ells i el món que hi defenen son els motius que ens duen a la merda. La lluita de classe és el motor de la història que ells diuent havia mort. Llarga vida a la dissidència.
ResponEliminaAvui dos sonets.
El món al reves
Potser siga tot mentida i tots els lladres
siguen veïnat honrat, també els corruptes,
homicides, malfeiners i pederastes.
Potser també que tots els rius amb meandres
no siguen femers i que tots els baladres
siguen rosers per fer amb ells essències.
Potser que les baralles i les desfetes
siguen resultat de relacions tendres,
que la gent honrada siga l'empestada
d'aquest segle i que tots els sense vergonya
no són corsaris ni banquers d'ambaixada.
Potser que tota multitud captivada
per la llibertat i dignitat emprenya
als lladres i semblants que són gent honrada
Visc
He viscut i visc en la dissidència,
tan sol intente viure amb tota plenitud.
Però aquest desig entropessa constantment
en un món tot ple d'escaparates buits.
Un estrany estat m'arrossega l'ànima
quan rumie que l'avarícia d'uns pocs
destrossa la vida als nascuts en la Terra.
He viscut i visc en la dissidència.
Tinc un buit cada vegada més gran al cos
que naix de la submissió a les bèsties,
aquelles que es mengen l'empenta dels homes.
Continue cap endavant perquè als meus vull,
perquè futur hi ha i la història no ha mort,
perquè la victòria es la vida, no més.