dilluns, 9 de gener de 2017

Modernitat líquida

Aquest dilluns 9 de gener de 2017 ha mort, als 91 anys, Zygmunt Bauman, el creador del concepte “modernitat líquida” per definir l’època de canvi i atomització en la que estem immersos. Temps inestables,  sense referències sòlides per buscar solucions als greus problemes que amenacen la forma de vida europea que es va construir després de la Segona Guerra Mundial.

Recupere ací un article publicat en Vallada City fa cinc anys, el 17 de gener de 2012, en el qual Iron Maiden parla de la teoria de la modernitat líquida.



Iron Maiden, Vallada City, 17-1-2012

Modernitat líquida

És molt difícil abstraure's del que està passant en la nostra societat doncs a tots ens afecta de manera greu. L'allau de la crisi està enduent-se per davant tot allò pel que moltes generacions s'han deixat la pell i la vida sense que hi haja, de moment, una resposta contundent. Sembla que estem conformats, resignats, que no hi ha altra eixida.

Per aconseguir aquest conformisme submís s'ha seguit un trajecte (evolució natural o manipulació?) de canvi ideològic i cultural. La postmodernitat, que va arrelar després de la Segona Guerra Mundial, proposava trencar amb les ideologies unívoques que pretenien tindre la solució als problemes socials, especialment amb el marxisme i el feixisme. Allò important era buscar consens i evitar la confrontació. Però, tanmateix, els postmoderns defensen l'enriquiment màxim a través del lliure mercat, el que accentua la desigualtat i, per tant, afegeix llenya al foc de la desigualtat social i confrontació.

La manera d'evitar la confrontació havia sigut, fins aleshores, que la burgesia empresarial i financera anara cedint espais de poder polític i, mitjançant una política fiscal progressiva que permetera desenvolupar l'estat de benestar, la redistribució de la riquesa. Però als anys seixanta va començar a introduir-se el concepte “deconstrucció” que ha tingut tant d'èxit que fins el cuiner Ferran Adrià ha deconstruït la truita de creïlla. Deconstruir no és destruir sinó desfer, desmuntar allò que s'ha construït per veure com s'articulen les peces, però aplicat a la societat postmoderna va ser la manera de desfer o diluir conceptes com classe social, partit polític o sindicat. Si Ferran Adrià va deconstruir la truita de creïlla en ous i creïlles, la societat va quedar en ciutadans per un lloc i polítics, partits i sindicats per altre. Una classe treballadora atomitzada no té capacitat de confrontació.

Ara arriba un altre concepte sociològic, la “modernitat líquida”, que defineix les societats actuals canviants, mestisses, insegures, al·lèrgiques a les estructures. El 15-M, i les organitzacions que l'alimenten, treballen amb aquesta mentalitat de “societat líquida”, presentant-se com alternativa a les organitzacions amb militància i ideologia definida, és a dir, com alternativa a partits i sindicats. Un dels promotors del 15-M ho va definir com “una plataforma líquida, que fluye en todas direcciones, sin líder ni representante, en torno a unos puntos de consenso”.


Açò té avantatges, doncs el líquid pot penetrar a qualsevol punt del teixit social, però també té desavantatges, com l'atomització. El postmodernisme i la deconstrucció han aconseguit deconstruir les grans ones que van construir l’estat de benestar i van reduir les desigualtats socials, han fet que la força dels assalariats es convertisca en una fina pluja de la qual la burgesia es protegeix amb facilitat, evitant així que els milions de gotes, que som els ciutadans, siguen canalitzades pels partits i els sindicats de classe per fer funcionar el molí del progrés, la llibertat, la igualtat i el benestar. Si no és així podem veure discórrer el riu del 15-M, molt cabalós, però sense aprofitar la seua força innovadora.

dilluns, 4 d’abril de 2016

Societat de consum, la caiguda d’un mite.

Visc, vivim en allò que s’anomena societat de consum. Des del seu inici ha actuat com uns dels paranys més ben muntats per l’hidra capitalista. El missatge era clar, tots podíem accedir a tindre un cotxe, una nevera, una caseta... A canvi la classe treballadora venia la força de treball i el seu temps. D’aquesta manera anàvem perdent autonomia i alhora el nostre cap quedava anestesiat per eixa ànsia de consum.

D’aquest quadre pràcticament no en queda res. L’ hidra capitalista ha evolucionat, s’ha convertit en un monstre que s’ho traga tot. Xafa els drets humans, elimina les democràcies, els treballadors són pobres... Però té un problema, tenim un problema, passa dels humans i com no del Planeta Terra. Aquest monstre ha aplegat  a convertir-se en la seua antítesi. El seu creixement desbocat ens està portant a un carreró sense eixida a uns paràmetres que mai s’han conegut al llarg de la història de la humanitat i de la vida.

Aquest diagnòstic no és l’eixida d’un anticapitalista transmutat, que podria ser-ho, és el resultat d’un informe publicat en la res sospitosa revista Nature i signada per 22 re nombrats científics d’arreu del planeta que vénen a dir-nos-en  que el món tal com el coneguem té els dies comptats. Principalment parlen de tres grans problemes: el consum salvatge de recursos que porta, com no podia ser d’una altra manera, la destrucció de nombrosos nínxols ecològics. El canvi climàtic i la superpoblació.

Una altra cosa que sorprén al lector és la rapidesa  en la qual el Planeta Terra pot entrar en un col·lapse en no més d’unes quantes dècades. Solucions poques ha de parar l’activitat salvatge que du el sistema. Conseqüències moltes: un increment desmesurat de la inseguretat alimentària i d’ aigua per a beure, sequeres descomunals, increment de malalties infeccioses, la desaparició de moltíssimes espècies, increment geomètric de desplaçaments de grups humans.... És a dir l’ adéu d’una civilització enverinada pel consum i el menyspreament de la gent i de la nostra casa el Planeta Terra.


Llegir més: http://www.ecologiaverde.com/cientificos-anuncian-una-destruccion-planetaria-inminente-e-irreversible/#ixzz44CvbVEEG

Els següents versos per als que encara estem vius físicament i mentalment i per a Miguel Hernández el poeta del poble. Salut companyes i companys,  fins la victòria sempre.


Mentre la vida puja i abaixa,
la mort es reflexa en el mirall de la cara.
La mort no  existeix ni per als que se’n van,
ni per als que es queden.
Tot és present. No hi ha temps.
Tot és passat o futur i el precari present.
No obstant això veiem la mort, la notem,
perquè està ací de cara a la vida.
Si em moro no et tiraré de menys,
Si et mors no podré viure.

Quin malviure. 

dimarts, 2 de febrer de 2016

I després del 20D què?

Frida Kahlo
Ja ha passat el 20D i encara no sabem qui podrà governar o si acabarem votant una altra vegada. En primer lloc felicitacions a les forces progressistes de Podemos, Compromís-Podemos-És el moment, Podem en Comú i la Marea pels seus resultats. També felicite la fèrria resistència d’IU-UP que a pesar de la seua coherència no ha eixit ben parada en aquest procés electoral. Les meues felicitacions s’estenen a la resta de l’esquerra progressista de l’Estat Espanyol, es a dir a Esquerra Republicana i Bildu.

Independentment d’aquests comentaris una cosa que m’ha cridat l’atenció es l’elevat percentatge de ciutadans que no han anat a votar,  vora un 40%. D’aquesta gent no se’n parla i pocs són les anàlisi que tracten aquest tema. Les causes de no exercir el dret a vot poden ser molt nombroses: estar malalt, simplement no poder anar a votar ni presencialment ni per correu, estar fart del sistema, no tindre cap opció política que siga del seu grat o per simple desgana. No hem d’oblidar que algunes opcions polítiques com és el cas de la CUP han demanat en aquesta ocasió l’abstenció. No obstant això com el recompte es fa sobre el total dels vots vàlids, l’abstenció no té cap efecte sobre ells resultats. Ara bé, un sistema que es permet marginar econòmicament al 25% de la població és un sistema que ha fracassat i possiblement un reflex d’ eixe fracàs es manifesta en eixe 40% de persones que no van a votar.

Pot ser estem davant d’un moment històric i d’esperança on la situació catastròfica de marginació en la qual viuen milions de persones comence a canviar. Jo crec que tot depén de nosaltres i no sols pels resultats d’unes eleccions. Si anem com si no anem a votar cal lluitar, organitzar-nos i posar de manifest que la nostra pressió social al carrer i al lloc de treball farà que els elegits per sufragi universal no obliden d’ on han eixit. Al mateix temps els poderosos sabran que davant d’ells hi ha un poble organitzat que té dignitat i es pensaran si continuen pel camí de l’explotació i del saqueig ecològic.

Espere que 2016 siga l’ any dels oprimits i oprimides i que trenquem entre tots i totes les cadenes que ens ofeguen. Ni deus, ni reis, ni amos, tan sols llibertat i igualtat entre la diversitat.  Perquè l’amor també es revolucionari.


Necessite el teu alé
Mai és molt de temps
i seria un temps estèril
sense la teua presència.
El meu destí no es pot separar
ni de les teues mans,
ni de les teues parpelles,
ni del teu cor immens.
Jo sóc un simple mortal
que necessita el teu alé,
el teu caliu, els teus pits.
Un mortal que odia el temps
que ens roba la vida i la memòria
dia a dia, hora a hora.
Malauradament etern no hi ha res.
Espere que el nostre amor

s’aprope a eixe temps infinit.

divendres, 11 de desembre de 2015

No a la guerra


La pobresa es viu amb la mateixa intimitat que la mort. L’una i l’altra arrepleguen l’atenció de tots nosaltres, però a l’hora d’elegir tots optem pel glamur. En molts països les dues, pobresa i mort, formen un tot delirant que devora la realitat diària. Està clar que la majoria està pensant en Síria, un altre país que la dèria d’interessos econòmics està arrasant fins a límits insospitables.

La gent fuig del terror i ve cap a Europa per reconstruir la seua vida. Moltes persones la perden en eixa travessia i els que arriben es troben amb conductes racistes que molts no compartim ni entenem. La ignorància i la mala bava dels feixistes s’interposen d’avant d’un somni, poder viure amb dignitat i justícia social. Afirmen que no són ni de dreta ni d’esquerra i amb plantejaments tan simples i falsos són capaços d’arrossegar a milions de persones a una causa feixista. Un cas paradigmàtic s’ha materialitzat amb el triomf de l’extrema dreta a la França del segle XXI.  

El feixisme es pot curar amb cultura, i inclús els més tancats de mollera poden aprendre que genèticament hi ha una diversitat mínima entre tots els habitants del món. Entre altres coses perquè tan sols ha quedat una espècie la de nosaltres Homo sapiens sapiens. I encara que parega mentida fa molt pocs milers d’anys que va arribar a Europa, per tant tots som immigrants i, a més a més, com vam vindre d’Àfrica els nostres avantpassats tenien la pell negra. 

No obstant això no cal que ens enganyem, la violència no es pot combatre amb més violència, i    també tinguem altres casos paradigmàtics que podem utilitzar com a exemples: seria el cas d’ Iraq, Líbia o Afganistan. Per altra banda tampoc deguem ser ingenus. Totes les guerres tenen un origen en comú, l’econòmic. I també hem de ser conscients que vivim en un sistema, el capitalista, que necessita per a poder viure expandir-se, ha de créixer més i més fins que arribarà el dia en el qual asfixie al planeta Terra i a tots nosaltres. En relació amb aquest últim aspecte podem dir que ja hi ha plans per exportar el sistema a Mart, una vegada hem sigut sabedors que allí hi ha aigua i minerals preciosos per a explotar-los. No és broma.

Des d’ací del planeta Terra que cadascú trie, jo ja fa molts anys que ho vaig fer, sempre estaré al costat dels dèbils, del precariat i de la justícia social i ecològica. I també tinc clar que açò no s’arregla, que el capitalisme verd i el capitalisme social són una quimera. Un altre món és necessari i possible. Salut companys i companyes aquests versos són per a vosaltres.    


Fresca com una rosa de la matinada
El murmuri de la ciutat és costant.
Camine pels carrers
i en vens a la memòria.
La lluna s’alça sobre un horitzó blau
i aviat la foscor ho cobrirà tot.
A la nit ens trobarem tu i jo
indiferents al terror que ens rodeja.
Ens podrem acaronar, besar
o tan sols mirar
 de vegades no fa falta res més.

Tot continua com sempre,
però dins del meu cor
sé que tot està canviant.
Seguim menyspreant la vida,
aniquilem la memòria,
esborrem la nostra identitat.
Donem per bo tot allò que ens oprimeix
i ens falta l’esperit de la desobediència,
som submisos i aplaudim les gràcies,
però encara queda gent rebel i enamorada.

Tu sempre estàs ací, preciosa,
fresca com una rosa de la matinada.
Jo et segueix en la mirada
I tu em respons amb una picada d’ullet.
Entre nosaltres amor sense temps,
tendresa airejada per la flaire d’una rosella,
alegries, memòria viva, els altres.
Sóc un home lliure que camine pels carrers
mentre fuig del meu destí que s’aferra a mi.

Jo visc mentre m’escape de la mort.

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...