dimarts, 7 de febrer de 2017

Els perills de les tradicions

Últimament s’apel·la contínuament a la tradició per justificar pràctiques bàrbares denunciades, especialment, pels animalistes. Ànecs, oques, cabres, bous... un ample ventall d’animals són maltractats en les festes populars perquè sempre s’ha fet, és tradició, i si es qüestiona, la gent del lloc ho sent com un atac a allò que sustenta la pròpia comunitat.

Les tradicions són el que dona personalitat a un poble, la base sobre la qual es forma i es modela el individu. I d’ací deriva el seu perill. Si una societat no és capaç de qüestionar i canviar les tradicions obsoletes o contràries a la dignitat o a la justícia social, difícilment podrà avançar cap a un món millor.

La tradició és la que llasta la igualtat de gènere, mantenint rols de capacitat i incapacitat, d’autoritat i de submissió segons el sexe, la que transmet l’homofòbia, la xenofòbia, el racisme o les idees conservadores de que les coses sempre han sigut així i sempre ho seran, per a que els poderosos mantinguin el control social.

En un Estat com el nostre, resultat d’una dictadura nacional-catòlica, només perduren les tradicions que s’han imposat a la majoria de la població a sang i foc. Mai no se’n parla de la tradició popular antimonàrquica i republicana, laica, anticlerical, igualitària, socialista o anarquista, o de lluita per les llibertats dels pobles d’aquest territori que anomenem Espanya.

Les “nostres” tradicions sempre van lligades a manifestacions de la religió catòlica o a la pitjor manifestació de la desigualtat social: la monarquia. La reina de les festes, les misses obligades, les ofrenes a la verge, al crist o als sants no falten en cap ciutat o poble. La filla és la princesa i el fill és el rei de la casa. El bateig, la comunió, el casament i, fins i tot el soterrar, està regit per les normes de la tradició catòlica, imposada històricament per la força de les armes al poble en lluita per desfer-se’n d’aquesta pesada càrrega, que ens impedeix avançar com una societat racional i moderna.

Ànecs, oques, cabres i bous paguen la festa d’aquestes tradicions bàrbares però són només la part innòcua que els mitjans airegen, mentre s’amaga el que són els perills de les tradicions com elements de control social. 

diumenge, 29 de gener de 2017

El final del neoliberalisme “progressista” (IV)

El 12 de gener, a la revista electrònica setmanal “Sinpermiso”, es va publicar l’article de Nancy  Frasser El final del neoliberalisme “progressista”, que em sembla força interessant per entendre l’actualitat política i social, si més no, d’occident. Vegeu sinó la falta de connexió dels partits tradicionals d’esquerra amb el patiment de les classes populars i l’absència de solucions als seus programes.

Com que alguns coneguts, als quals he suggerit la seua lectura, em diuen que és massa llarg, he pensat en publicar-lo ací en petites porcions. Però si vols accedir a tot l’article en castellà només has de clicar ACÍ


El final del neoliberalisme “progressista” (IV)
Nancy Fraser  12/01/2017

Pel que fa a mi, no vaig vessar cap llàgrima per la derrota del neoliberalisme progressista. És veritat: hi ha molt que témer d'una administració Trump racista, antiimmigrant i antiecològica. Però no hauríem de lamentar ni la implosió de l'hegemonia neoliberal ni la demolició del clintonisme i la seua tenalla de ferro sobre el Partit Demòcrata. La victòria de Trump significa una derrota de l'aliança entre emancipació i finançarització. Però aquesta presidència no ofereix solució cap a la present crisi, no comporta la promesa d'un nou règim ni d'una hegemonia segura. Al que ens enfrontem més aviat és a un interregne, a una situació oberta i inestable en la que els cors i les ments estan en joc. En aquesta situació, no sols hi ha perills, també oportunitats: la possibilitat de construir una nova Nova Esquerra.

Molt dependrà en part de que els progressistes que van recolzar la campanya de Hillary siguin capaços de fer un seriós examen de consciència. Necessitaran alliberar-se del mite, confortable però fals, de que van perdre contra una “panda deplorable” (racistes, misògins, islamòfobs i homòfobs) auxiliats per Vladimir Putin i el FBI. Necessitaran reconèixer la seua pròpia part de culpa en sacrificar la protecció social, el benestar material i la dignitat de la classe obrera a una falsa interpretació de l'emancipació entesa en termes de meritocràcia, diversitat i empoderament. Necessitaran pensar a fons en com podem transformar l'economia política del capitalisme finançaritzat revivint el lema de campanya de Sanders –“socialisme democràtic”— i imaginant què podria significar aqueix lema en el segle XXI. Necessitaran, sobretot, arribar a la massa de votants de Trump que no són racistes ni pròxims a la ultradreta, sinó víctimes d'un “sistema fraudulent” que poden i han de ser reclutades per al projecte antineoliberal d'una esquerra rejovenida.

Això no vol dir oblidar-se de preocupacions apressants sobre el racisme i el sexisme. Però significa molestar-se a mostrar de quina manera aqueixes inveterades opressions històriques troben noves expressions i nous fonaments en el capitalisme finançaritzat dels nostres dies. Rebutjant la idea falsa, de suma zero, que va dominar la campanya electoral, hauríem de vincular els danys patits per les dones i les gents de color amb els experimentats pels molts que van votar a Trump. Per aqueixa senda, una esquerra revitalitzada podria assentar els fonaments d'una nova i potent coalició compromesa a lluitar per tots.


divendres, 27 de gener de 2017

El final del neoliberalisme “progressista” (III)



El 12 de gener, a la revista electrònica setmanal “Sinpermiso” es va publicar l’article de Nancy  Frasser El final del neoliberalisme “progressista”, que em sembla força interessant per entendre l’actualitat política i social, si més no, d’occident. Vegeu sinó com l’aparell dels partits d’esquerres impedeixen les polítiques que demanen les seues bases, mentre la dreta recull els vots dels desencantats.

Com que alguns coneguts, als quals he suggerit la seua lectura, em diuen que és massa llarg, he pensat en publicar-lo ací en petites porcions. Però si vols accedir a tot l’article en castellà només has de clicar ACÍ


El final del neoliberalisme “progressista” (III)
Nancy Fraser  12/01/2017

El que va fer possible aqueixa combinació (neoliberalisme i progressisme) va ser l'absència de qualsevol esquerra genuïna. A pesar d'arravataments periòdics com Occupy Wall Street, que es va rebel·lar efímer, no hi ha hagut una presència sostinguda de l'esquerra en els EUA des de fa diverses dècades. Ni s'ha donat ací una narrativa abraçadora d'esquerra que poguera vincular els legítims greuges dels votants de Trump amb una crítica efectiva de la finançarització, d'una banda, i amb la visió antiracista, antisexista i antijeràrquica de l'emancipació, per l'altra. Igualment devastador va resultar que es deixaren llanguir els potencials vincles entre el món del treball i els nous moviments socials. Divorciats l'un de l'altre, aquests indispensables pols de qualsevol esquerra viable es van allunyar indefinidament fins a arribar a parèixer antitètics.

Almenys fins a la notable campanya de Bernie Sanders en les primàries, que va bregar per unir-los després de la relativa punxada de la consigna “Les Vides Negres Compten”. Fent esclatar el sentit comú neoliberal regnant, la revolta de Sanders va ser, en el costat Demòcrata, el paral·lel de Trump. Així com Trump va aconseguir donar la bolcada al establishment Republicà, Sanders va estar a un pèl de derrotar la successora ungida per Obama, l’apparatchiks del qual controlaven tots i cada un dels ressorts del poder en el Partit Demòcrata. Entre ambdós, Sanders i Trump, van galvanitzar una enorme majoria del vot nord-americà. Però només el populisme reaccionari de Trump va sobreviure. Mentre que ell va aconseguir desfer-se fàcilment dels seus rivals Republicans, inclosos els predilectes dels grans donants de campanya i dels caps del Partit, la insurrecció de Sanders  va ser frenada eficaçment per un Partit Demòcrata molt menys democràtic. En el moment de l'elecció general, l'alternativa d'esquerra ja havia sigut suprimida. L'opció que quedava era un pren-ho o deixa-ho entre el populisme reaccionari i el neoliberalisme progressista: trien el color que vulguin, mentre siga negre. Quan la suposada esquerra va tancar files amb Hillary, la sort estava tirada.

No obstant això, i ara encara més, aquest és un dilema que l'esquerra hauria de rebutjar. En compte d'acceptar els termes en què les classes polítiques ens presenten el dilema que oposa emancipació a protecció social, el que cal fer és treballar per a redefinir aqueixos termes partint del vast i creixent fons de revulsió social contra el present orde. En compte de posar-nos del costat de la finançarització-cum-emancipació contra la protecció social, el que hauríem de fer és construir una nova aliança d'emancipació i protecció social contra la finançarització. En aqueix projecte, que construiria sobre terreny preparat per Sanders, emancipació no significa diversificar la jerarquia empresarial, sinó abolir-la. I prosperitat no significa incrementar el valor de les accions o els beneficis empresarial, sinó la base de partida d'una bona vida per a tots. Aqueixa combinació continua sent l'única resposta de principis i guanyadora en la present conjuntura.

Continuarà...


dimecres, 25 de gener de 2017

El final del neoliberalisme “progressista” (II)

El 12 de gener, a la revista electrònica setmanal 
“Sinpermiso” es va publicar l’article de Nancy Frasser El final del neoliberalisme “progressista”, que em sembla força interessant per entendre l’actualitat política i social, si més no, d’occident. Vegeu sinó el paper de la socialdemocràcia europea i els resultats electorals.
Com que alguns coneguts, als quals he suggerit la seua lectura, em diuen que és massa llarg, he pensat en publicar-lo ací en petites porcions. Però si vols accedir a tot l’article en castellà només has de clicar ACÍ

El final del neoliberalisme “progressista” (II)
Nancy Fraser  12/01/2017

El neoliberalisme progressista es va desenvolupar en els EUA durant aquestes tres últimes dècades i va ser ratificat pel triomf electoral de Bill Clinton en 1992. Clinton va ser el principal enginyer i portaestendard dels “Nous Demòcrates”, l'equivalent nord-americans del “Nou Laborisme” de Tony Blair. En compte de la coalició del New Deal entre obrers industrials sindicalitzads, afroamericans i classes mitjanes urbanes, Clinton va forjar una nova aliança d'empresaris, suburbanites, nous moviments socials i joventut: tots proclamant orgullosos el seu bona fides modern i progressista, amant de la diversitat, el multiculturalisme i els drets de les dones. Encara que l'administració Clinton va fer seues aqueixes idees progressistes, va cortejar a Wall Street. Passant el comandament de l'economia a Goldman Sachs, va desregular el sistema bancari i va negociar tractats de lliure comerç que van accelerar la desindustrialització. El que es va perdre pel camí va ser el Cinturó de l'Òxid, en altre temps bastió de la democràcia social del New Deal i ara la regió que ha entregat el Col·legi Electoral a Donald Trump. Aqueixa regió, junt amb nous centres industrials en el Sud, va rebre un dur revés quan la finançarització més desfermada va campar a plaer en el curs de les passades dues dècades. Continuades pels seus successors, inclòs Barak Obama, les polítiques de Clinton van degradar les condicions de vida de tot el poble treballador, però especialment dels empleats en la producció industrial. Per a dir-ho sumàriament: Clinton té una pesada responsabilitat en el debilitament de les unions sindicals, en el declivi dels salaris reals, en l'augment de la precarietat laboral i en l'auge de les famílies amb dos ingressos que va vindre a substituir al difunt salari familiar.

Com suggereix açò últim, a l'assalt a la seguretat social li va donar llustre, un vernís de carisma emancipatori, prestat pels nous moviments socials. Durant tots els anys en els què s'obria un cràter després d'un altre en la seua indústria manufacturera, el país estava animat i entretingut per una faramalla de “diversitat”, “empoderament” i “no-discriminació”. Identificant “progrés” amb meritocràcia en compte d'igualtat, amb aqueixos termes s'equiparava  “l'emancipació” amb l'ascens d'una xicoteta elit de dones “talentoses”, minories i gais en la jerarquia empresarial del qui-guanya-es-queda-amb-tot, en compte de amb l'abolició d'aquesta última. Aqueixa comprensió liberal-individualista del “progrés” va vindre gradualment a reemplaçar a la comprensió anticapitalista –més abraçadora, antijeràrquica, igualitària i sensible a la classe social— de l'emancipació que havia florit en els anys 60 i 70. Quan la Nova Esquerra va minvar, la seua crítica estructural de la societat capitalista es va marcir, i l'esquema mental liberal-individualista tradicional del país es va reafirmar a si mateix alhora que es contreien les aspiracions dels “progressistes” i dels suposats esquerrans. Però el que va segellar l'acord va ser la coincidència d'aquesta evolució amb l'auge del neoliberalisme. Un partit inclinat a liberalitzar l'economia capitalista va trobar el seu company perfecte en un feminisme empresarial centrat en la “voluntat de dirigir” del leaning in o a “trencar el sostre de vidre”. 

El resultat va ser un “neoliberalisme progressista”, amalgama de truncats ideals d'emancipació i formes letals de finançarització. Va ser aqueixa amalgama la que van rebutjar in toto els votants de Trump. Prominents entre els deixats arrere en aquest brau món cosmopolita eren els obrers industrials, per descomptat, però també executius, xicotets empresaris i tots els que depenien de la indústria en el Cinturó Oxidat i en el Sud, així com les poblacions rurals devastades per la desocupació i la droga. Per a aqueixes poblacions, al dany de la desindustrialització es va afegir l'insult del moralisme progressista, que es va acostumar a considerar-los culturalment retardats. Rebutjant la globalització, els votants de Trump repudiaven també el liberalisme cosmopolita identificat amb ella. Alguns –no, per descomptat, tots, ni de bon tros— van quedar a un pas molt curt de culpar de l'empitjorament de les seues condicions de vida a la correcció política, a les gents de color, als immigrants i els musulmans. Als seus ulls, les feministes i Wall Street eren aus d'un mateix plomatge, perfectament unides en la persona de Hillary Clinton.

Continuarà...


LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...