divendres, 15 de setembre de 2017

La màgia de la música, la màgia de la vida

Ara fa dos anys que tinc l’honor de formar part de  la colla de dolçainers i tabaleters de l’Estrela Roja de Benimaclet. Una entitat que ara té 25 anys d’existència, amb ells em trobe molt bé com a casa meua.

No obstant això avui no vaig a parlar de l’Estrela Roja de Benimaclet, sinó de la seua màgia, la música.

El meu contacte amb la música fins aquest moment sempre hi ha sigut esporàdic i no massa enriquidor, però aquesta vegada és diferent. Tot va començar ara fa dos anys a Aielo on en plena festa dels dimonis Ferran i Andone en van suggerir que podria aprendre a tocar el tabal i els vaig fer cas. Després del camí que he començat necessite estudiar música i així ho faré aquest any al CIM de Benimaclet.

Amb el tabal he aconseguit tindre una relació que jo sincerament no esperava. Diuen que el tambor és utilitzat pels xamans  en diversos pobles de Sibèria i que el seu redoble permet al xaman  aconseguir un estat alterat de la consciència o fer un viatge. No sóc cap xaman, però sí que puc dir-vos que moltes vegades quan assage o fem alguna cercavila la meua consciència s’altera i entre en un  una situació en la qual mai hi havia estat. Jo la definisc com la màgia de la música.

Espere que aquesta màgia que m’he trobat continue fluint i siga capaç d’obrir els ulls a una societat que ja no creu amb la màgia.

Avui dos de juliol es pot alenar, no fa gaire ens ofegaven en una ona de calor extrema. Les conseqüències  més directes han sigut el desenvolupament d’uns incendis que han tornat a cremar la Terra. No ens enganyem, açò no és una cosa puntual, ni una trama maçònica, ni som els ecologistes que hem tirat la calor des de les avionetes. Açò és producte d’un model de societat que ha viscut d’esquena a una realitat, tots som i formem part de la Terra. I eixe tots ens inclou a nosaltres, uns animals que gràcies a la tecnologia hem aconseguit posar-nos dalt de la piràmide tròfica. Expliquem el món amb fórmules complexes i creiem que dominem a la natura, però actuem com una plaga i estem provocant canvis de dimensions imprevisibles. Davant d’aquesta situació torne a reclamar a la meua espècie dominant que desallotge del poder als mercaders insaciables i que construïm una nova societat basada en la justícia social i ecològica.

He tornat a creure en la màgia que vaig oblidar quan em vaig fer adult, crec sincerament que Homo sapiens sapiens no serà tant imbècil com per a provocar la seua pròpia extinció. En tot cas la màgia de la vida continuarà en la Mare Terra amb nosaltres o sense nosaltres, amb música o sense música.

La màgia de la música
M’agafe a la vida de forma salvatge
i m’agafe a tu, perquè sense tu sóc un vaixell sense ones.
La note en els troncs dels arbres, en les branques, en les fulles,
en la teua mirada, en les teues cames.
Gràcies a la vida puc besar-te, puc tocar-te,
puc volar en la meua ment per valls i muntanyes.
Gràcies a la vida note l’estima de la Mare Terra
cap a les seues bestioles.
Tu m’has fet sentir coses inimaginables.
Et vull, et vull, tanque els ulls i continue estimant-te.
Quantes ganes tinc de viure per continuar abraçant-te.
La música m’entra  en el cos nota a nota.
Les ones del tabal en duen on elles volen.
Els diversos ritmes flueixen entre dolçaines,
alhora el cor i la ment es troben en un indret inexpugnable.
No estic i estic  i sé que estic perquè les ones del tabal
em recorden que puc parlar amb les fades.
La màgia de la múcica m’uneix a la vida de forma salvatge




·         Pere Miquel Guillem Calatayud

dijous, 1 de juny de 2017

Reflexions d’un mortal

A partir de certa edat  comences a fer certes reflexions que t’afecten com a persona. Ja saps que la probabilitat de desaparéixer com a ésser humà cada vegada és més elevada i reflexiones com vols viure els últims 10 o 20 anys que et queden, amb molta sort. Aquesta llibertat d’elecció està limitada i tot depén de si tens salut, fills que encara no treballem, hipoteques, anys cotitzats a la seguretat social, companya, etc.

Una variable que explicarà gran part del nostre comportament i destí està representada per l’hidra capitalista. El sistema capitalista global dirigeix en gran part les nostres vides. Ací, al País Valencià, podem arribar a vells amb certa facilitat, en altres països vells pels carrers se’n veuen molt poquets. No obstant això, el sistema negoci en el qual vivim ens obliga a treballar pràcticament fins que el cos aguante, sempre que no hi formem part de l’exèrcit d’exclosos socials.

Però perquè treballar tant? Moltes vegades per a no eixir ni de pobre i altres per a consumir coses que no ens fan cap falta. I ací entrem en una contradicció molt forta, perquè consumir tant en coses banals si ara sabem que els recursos de la Mare Terra són limitats i que si continuem destrossant el nostre planeta a aquest ritme, no hi ha cap futur?

La resposta no la podem buscar dins de l’origen del problema, el capitalisme. Crec que fa falta una fonda revolució cultural si volem eixir d’aquesta. Jo possiblement, si no em mor abans, arribaré a vell, el meu fill ho tindrà més difícil i els meus néts quasi impossible. Fa falta un nou sistema econòmic que tinga justícia social i ecològica, en el qual la nostra vida no siga un negoci i tot allò que creix, es reprodueix i mor no siga una mercaderia.

La resposta, i no és meua, és saber si serem capaços de mantenir la vida en el planeta Terra més enllà del capitalisme. Jo crec personalment que amb la lluita de totes i tots eixa esperança es convertirà en realitat.

Continueu sent rebels, desobedients i anticapitalistes, perquè en eixe comportament està la llavor de la qual naixerà una societat més justa i respectuosa amb la Mare Terra. Salut companys i companys ací estan aquests versos, perquè no pot haver-hi revolució sense poesia i música.

La realitat és molt tossuda, però hi ha estreles roges.
De vegades m’agrada somiar que som lliures,
que cap cultura és superior a altra,
que cap ésser humà està per damunt d’altre,
que homes i dones tenen els mateixos drets,
que no hi ha ni riscs ni pobres,
que parlem amb la Mare Terra i la respectem i l’entenem,
però no, la realitat és molt tossuda.
La vida la reduïm a un trist negoci
i se’ns escapa rodejats de mercaderies inútils.
Anem a treballar per  a construir més mentides
que desdibuixen la nostra vida a tons grisos i negres.
No sé si riure o plorar, però les roselles són roges
i els colls-verds  es llisquen per superfícies platejades.
Negres són les nits i de mil colors les matinades.
Reivindiquem els colors de la Mare Terra
i els seus perfums dolços i agres.
Trenquem les cadenes que no ens deixen viure
com a homes i dones lliures.
Lliure et vull com la música que flueix de mans lliures
i et dispara la ment per llocs sembrats d’estreles roges.
Per Benimaclet viuen, lluiten i s’organitzen ells i elles
i altres. 


Pere Miquel Guillem Calatayud.  

diumenge, 30 d’abril de 2017

14 d’abril dia de la República


Als últims mesos he perdut a tres amics víctimes del càncer. Quan començava a escriure  aquestes reflexions,  la unitat externa del meu ordinador va rebentar, i en un intent de recuperar les dades em vaig carregar el sistema operatiu. A més a més, vaig agafar un refredat que em va obligar estar gitat aquestes pasqües, però ja estic actiu. En tot açò he perdut amics, milers d’imatges d’insectes i ocells i no sé quants versos. La part positiva, he deprés moltíssim.

L’altre dia vaig llegir un article del camarada Julio Anguita, que al voltant del centenari de la revolució russa, ens refrescava el pensament de Lenin. Aquest gran estratega i pensador  deia que el primer de tot era senyalar quin era l’enemic a batre, després es descrivia i s’analitzava perquè la gent el reconeguera i finalment es construïa l’alternativa.

Partint d’un mateix plantejament, també considere com a enemic a batre a la globalització. L’hidra capitalista ha mutat i s’ha estés com una malaltia al llarg de tot el món, és global.  És molt llesta, ha desenvolupat el seu propi idioma i està eliminant el nostre llenguatge i el pensament. Els actors principals, com és el cas de l’IBEX 35 i els bancs, són invisibles pareix que no diuen res, perquè  parlen els mercats. La gent que encara no hem sigut abduïts sabem que els mercats no parlen, com tampoc parlen ni els morts ni els fantasmes. No obstant això, a poc a poc aquests tipus de discurs acaba siguen l’hegemònic. En aquest sentit estan guanyant la partida.

El seu tarannà no és molt democràtic, perquè una vegada han parlat els mercats, les reformes laborals, l’austericidi, el saqueig de la Terra ... ja no es poden qüestionar, són veritats supremes, però on no hi ha democràcia és a Veneçuela. També sabem que al mur de Berlín van morir moltíssimes persones (64), però ningú ens diu que en el mur que va construir Clinton ja n’han mort 5.000. Que roïns som els comunistes.

Docs bé, comencem a pensar per nosaltres mateix i que no pensen els mercats per nosaltres, perquè ells no pensen, ens fan la vida impossible.

I quina pot ser l’alternativa, el mateix Julio Anguita diu «Cal enfrontar-se a la globalització des del terreny de la informació, del coneixement, de la didàctica, de l'organització i de tenir molt clar que aquest és l'enemic al que cal enfrontar-se; però a més en una guerra que no té ni treva ni caserna; en la guerra ideològica no hi ha pacte, mai pot haver-ho. Pot haver-hi pacte en la guerra política, en la negociació… en la guerra d'idees, mai». Fins ací totalment d’acord. A més a més crec que l’autodeterminació dels pobles pot frenar eixe govern econòmic global que té cada vegada més força.

El 14 d’abril va ser el dia de la segona república. La gent que pensem com ens dóna la gana vam anar als cementiris de Paterna i València i a la plaça de l’Ajuntament per reivindicar la república i demanar justícia per a les víctimes de la dictadura feixista.

Tingueu cura amb els refredats, sou dels pocs que llegiu aquests versos i espere que continueu llegint-los i que cada dia en sigueu més. Els següents versos  són per a Innocenci Sarrión, Eugeni Borreda i Jordi Ferrer tres companys i amics que ja no estan entre nosaltres.
Salut
 

Ja no ens trobarem pels carrers de Benimaclet
Córrec i córrec i mai arribe
i el dia que arribe potser torne.
Em mire en un mirall i no em reconec.
Sóc jo i no un altre, però qui sóc?
Em trobe perdut entre vosaltres
i al mateix temps sóc un de vosaltres.
Estime la terra i  al meu poble
que es troba perdut entre quimeres.
Tots volen ser rics,
però sols es multipliquen els pobres i els lladres.
Vivim per a morir quina cosa més salvatge.
El dolor em destrossa el cor
i les llàgrimes recorren les meues galtes.
Ja no hi eres entre nosaltres company.
Ja no ens trobarem pels carrers de Benimaclet
ni parlarem d’ossos ni de rates.



Pere Miquel Guillem Calatayud

dilluns, 27 de març de 2017

Hem sigut mal fets, però no estem acabats


Moltes vegades m’he perdut entre la multitud. Altres sempre he anat a contracorrent i prompte faré 54 anys i no fa res en tenia 34.  El concepte del temps i l’espai formen part de la nostra identitat, ens poden dur alegries i disgusts, en aquest sentit és una alegria veure com el sistema econòmic en el qual funcionem vora 40 anys manifesta signes de desgast importants. A partir d’aquest moment podem i estem obligats a construir un altre sistema que supere tot el mal-somni que estem vivint. Em referisc, clar està, al domini absolut del déu diners que ha relegat i relegat a milions de persones a la invisibilitat o eliminació física mitjançant guerres maleïdes. Tot açò acompanyat d’un saqueig exponencial del planeta Terra.

Hem hagut d’aguantar i tragar-nos l’orgull davant de paraules buides que han anat incrementant un exèrcit descomunal de paries. Se’ns ha tractat de poc treballadors, de malbaratadors, de poc preparats, de molt preparats, de viure massa anys. I tot això en un context ple de lladres i pocavergonyes, en un món governat per l’ètica dels diners.

Per tant m’agradaria moltíssim que l’alternativa a aquesta nova situació vinguera des de l’esquerra. 
Està clar que els meus desitjos, no tenen res a veure amb la realitat. Davant d’un sistema moribund, la bèstia del feixisme agafa força arreu de tot el món. No hem aprés res de la història. Els conceptes de l’odi, del racisme, la persecució de l’altre, tornen a estar abraçats per milions d’homes i dones. No saben o no volen saber que genèticament som cosins germans i que som una única espècie i una única raça Homo sapiens sapiens. Arribar al compte arrere de la teua vida i veure com la barbàrie s’acarnissa en amplis sectors de gent és prou trist.

No obstant això i agafem paraules del camarada Galeano «Tant de bo puguem ser tan obstinats per a seguir creient, contra tota evidència, que la condició humana val la pena, perquè hem sigut mal fets, però no estem acabats». I ací radica la part bonica de la nostra espècie, podem elegir, ens podem construir a nosaltres mateixos, perquè no estem programats.

Els següents versos són per a vosaltres, per aquelles i aquells que lluiteu per canviar el destí de la humanitat, que combatiu per frenar a la bèstia, que sou tolerants i defengueu la diversitat d’identitats i cultures arreu del món. Per a tots els desposseïts i per als que no sou mansos.

Salut companyes i companys, perquè de vosaltres és el planeta Terra i no dels miserables.


Em perd entre la multitud
Mire per la finestra,  passeja molta gent.
És diumenge al matí.
Les xiquetes i els xiquets juguen i xisclen.
Els balcons estan plens de roba penjada.
Quasi no  hi ha soroll de cotxes.
El miracle de la tranquil·litat s’ha fet patent.

Se m’esborren les imatges de la joventut,
però continue estimant-te
no com el primer dia,  sinó molt més.
Necessite molt poques coses per a poder viure,
tan sols em fa falta  el teu amor,
respirar la flaire del teu cos,
escoltar la teua veu harmoniosa.
Tindre’t molt prop, cor amb cor.

Em perd entre la multitud
i no et trobe quin mal-somni.
Mire unes fotos i molta gent ja no hi és,

quina realitat més amarga.

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...