dilluns, 27 de març de 2017

Hem sigut mal fets, però no estem acabats


Moltes vegades m’he perdut entre la multitud. Altres sempre he anat a contracorrent i prompte faré 54 anys i no fa res en tenia 34.  El concepte del temps i l’espai formen part de la nostra identitat, ens poden dur alegries i disgusts, en aquest sentit és una alegria veure com el sistema econòmic en el qual funcionem vora 40 anys manifesta signes de desgast importants. A partir d’aquest moment podem i estem obligats a construir un altre sistema que supere tot el mal-somni que estem vivint. Em referisc, clar està, al domini absolut del déu diners que ha relegat i relegat a milions de persones a la invisibilitat o eliminació física mitjançant guerres maleïdes. Tot açò acompanyat d’un saqueig exponencial del planeta Terra.

Hem hagut d’aguantar i tragar-nos l’orgull davant de paraules buides que han anat incrementant un exèrcit descomunal de paries. Se’ns ha tractat de poc treballadors, de malbaratadors, de poc preparats, de molt preparats, de viure massa anys. I tot això en un context ple de lladres i pocavergonyes, en un món governat per l’ètica dels diners.

Per tant m’agradaria moltíssim que l’alternativa a aquesta nova situació vinguera des de l’esquerra. 
Està clar que els meus desitjos, no tenen res a veure amb la realitat. Davant d’un sistema moribund, la bèstia del feixisme agafa força arreu de tot el món. No hem aprés res de la història. Els conceptes de l’odi, del racisme, la persecució de l’altre, tornen a estar abraçats per milions d’homes i dones. No saben o no volen saber que genèticament som cosins germans i que som una única espècie i una única raça Homo sapiens sapiens. Arribar al compte arrere de la teua vida i veure com la barbàrie s’acarnissa en amplis sectors de gent és prou trist.

No obstant això i agafem paraules del camarada Galeano «Tant de bo puguem ser tan obstinats per a seguir creient, contra tota evidència, que la condició humana val la pena, perquè hem sigut mal fets, però no estem acabats». I ací radica la part bonica de la nostra espècie, podem elegir, ens podem construir a nosaltres mateixos, perquè no estem programats.

Els següents versos són per a vosaltres, per aquelles i aquells que lluiteu per canviar el destí de la humanitat, que combatiu per frenar a la bèstia, que sou tolerants i defengueu la diversitat d’identitats i cultures arreu del món. Per a tots els desposseïts i per als que no sou mansos.

Salut companyes i companys, perquè de vosaltres és el planeta Terra i no dels miserables.


Em perd entre la multitud
Mire per la finestra,  passeja molta gent.
És diumenge al matí.
Les xiquetes i els xiquets juguen i xisclen.
Els balcons estan plens de roba penjada.
Quasi no  hi ha soroll de cotxes.
El miracle de la tranquil·litat s’ha fet patent.

Se m’esborren les imatges de la joventut,
però continue estimant-te
no com el primer dia,  sinó molt més.
Necessite molt poques coses per a poder viure,
tan sols em fa falta  el teu amor,
respirar la flaire del teu cos,
escoltar la teua veu harmoniosa.
Tindre’t molt prop, cor amb cor.

Em perd entre la multitud
i no et trobe quin mal-somni.
Mire unes fotos i molta gent ja no hi és,

quina realitat més amarga.

divendres, 24 de febrer de 2017

Els Horts Urbans de Benimaclet


Un diumenge qualsevol m’alce de matinada i me’n vaig a l’ horta de Benimaclet. Necessite estar en contacte amb la terra. L’horta està plena d’ocells i estan molt excitats. En un punt la primavera esclafirà i ja no la podrem parar. Els horts començaran a omplir-se de flors, tomaques, pebres, albergines....

Els Horts Urbans de Benimaclet són fruit d’un projecte col·lectiu, autogestionat, amb multitud d’opinions, idees, contradiccions, dones, homes, xiquetes i xiquets, on l’experiència de lluita de l’Associació de Veïns i Veïnes de Benimaclet va ser clau. En el mateix combat vam comptar amb l’ajuda de les companyes i companys del Terra, amb els dolçainers i tabaleters de l’Estrela Roja de Benimaclet, amb l’Assemblea de Veïns de Benimaclet, amb la Muixeranga de València, amb l’Ampa del Pare Català, Benimaclet Viu i un llarguíssim etc. d’organitzacions, col·lectius afins a la causa. Per mi va ser un somni fet realitat.

Per altra banda, jo almenys o visc així, som  el mirall d’aquella gent que lluita perquè l’horta de València no acabe sota l’impuls bàrbar del taulellet i el quitrà. Aquest acte salvatge és una mostra del paradigma que viu la nostra societat. Davant d’un món famolenc, nosaltres els occidentals, tutelats per un sistema capitalista, veiem com una terra propicia a produir menjar, és devorada per un monstre infernal que no pot deixar de tragar perquè si no es mor d’inanició.

Davant d’aquesta actitud ja fa temps que vaig decidir no ser un agent passiu, puc estar equivocat, però també reivindique el dret a equivocar-me. No obstant això, sóc conscient que la Terra, la nostra casa, està sofrint un ritme de destrucció que posa en perill inclòs la pervivència de la nostra espècie. També veig que una gran majoria de la població o no s’ha adonat compte o li la porta fluixa. La societat de consum ens està fent insensibles, callem davant de l’explotació de l’home per l’home, davant de la injustícia ecològica, ens du a un individualisme desmesurat, en fi ens porta a una situació caòtica de la qual encara podem eixir, però que no la podem dilatar més.

Aquest any és el centenari de la Revolució Russa des d’ací un xicotet homenatge a tota la gent que es va deixar la  pell lluitant per un món millor. També pense en la gent que va lluitar contra el feixisme a la II República i en especial en el meu avi Pere Guillem Doménech que va pagar la lleialtat a la República amb 7 anys de presó.

Aquests versos estan dedicats a totes i tots els desobedients, a la gent que resisteix, als patriotes, als camarades, a la gent de pensament lliure, és a dir a totes i tots vosaltres.

L’amor és resistència
He conegut un somriure
que renaix tots els matins
i en captiva amb la mirada

Veig assassinat  el somni
de tots els desposseïts
entre columnes de marbre.

El teu somriure camina,
penetra en la meua ment
i dóna ganes de  viure.

Nosaltres ens diluïm
entre boirines estèrils
i la bèstia es fa forta.

L’amor és resistència,
ens mengem amb la mirada,

el temps passa, passa i passa.

Pere Miquel Guillem Calatayud

dimarts, 7 de febrer de 2017

Els perills de les tradicions

Últimament s’apel·la contínuament a la tradició per justificar pràctiques bàrbares denunciades, especialment, pels animalistes. Ànecs, oques, cabres, bous... un ample ventall d’animals són maltractats en les festes populars perquè sempre s’ha fet, és tradició, i si es qüestiona, la gent del lloc ho sent com un atac a allò que sustenta la pròpia comunitat.

Les tradicions són el que dona personalitat a un poble, la base sobre la qual es forma i es modela el individu. I d’ací deriva el seu perill. Si una societat no és capaç de qüestionar i canviar les tradicions obsoletes o contràries a la dignitat o a la justícia social, difícilment podrà avançar cap a un món millor.

La tradició és la que llasta la igualtat de gènere, mantenint rols de capacitat i incapacitat, d’autoritat i de submissió segons el sexe, la que transmet l’homofòbia, la xenofòbia, el racisme o les idees conservadores de que les coses sempre han sigut així i sempre ho seran, per a que els poderosos mantinguin el control social.

En un Estat com el nostre, resultat d’una dictadura nacional-catòlica, només perduren les tradicions que s’han imposat a la majoria de la població a sang i foc. Mai no se’n parla de la tradició popular antimonàrquica i republicana, laica, anticlerical, igualitària, socialista o anarquista, o de lluita per les llibertats dels pobles d’aquest territori que anomenem Espanya.

Les “nostres” tradicions sempre van lligades a manifestacions de la religió catòlica o a la pitjor manifestació de la desigualtat social: la monarquia. La reina de les festes, les misses obligades, les ofrenes a la verge, al crist o als sants no falten en cap ciutat o poble. La filla és la princesa i el fill és el rei de la casa. El bateig, la comunió, el casament i, fins i tot el soterrar, està regit per les normes de la tradició catòlica, imposada històricament per la força de les armes al poble en lluita per desfer-se’n d’aquesta pesada càrrega, que ens impedeix avançar com una societat racional i moderna.

Ànecs, oques, cabres i bous paguen la festa d’aquestes tradicions bàrbares però són només la part innòcua que els mitjans airegen, mentre s’amaga el que són els perills de les tradicions com elements de control social. 

diumenge, 29 de gener de 2017

El final del neoliberalisme “progressista” (IV)

El 12 de gener, a la revista electrònica setmanal “Sinpermiso”, es va publicar l’article de Nancy  Frasser El final del neoliberalisme “progressista”, que em sembla força interessant per entendre l’actualitat política i social, si més no, d’occident. Vegeu sinó la falta de connexió dels partits tradicionals d’esquerra amb el patiment de les classes populars i l’absència de solucions als seus programes.

Com que alguns coneguts, als quals he suggerit la seua lectura, em diuen que és massa llarg, he pensat en publicar-lo ací en petites porcions. Però si vols accedir a tot l’article en castellà només has de clicar ACÍ


El final del neoliberalisme “progressista” (IV)
Nancy Fraser  12/01/2017

Pel que fa a mi, no vaig vessar cap llàgrima per la derrota del neoliberalisme progressista. És veritat: hi ha molt que témer d'una administració Trump racista, antiimmigrant i antiecològica. Però no hauríem de lamentar ni la implosió de l'hegemonia neoliberal ni la demolició del clintonisme i la seua tenalla de ferro sobre el Partit Demòcrata. La victòria de Trump significa una derrota de l'aliança entre emancipació i finançarització. Però aquesta presidència no ofereix solució cap a la present crisi, no comporta la promesa d'un nou règim ni d'una hegemonia segura. Al que ens enfrontem més aviat és a un interregne, a una situació oberta i inestable en la que els cors i les ments estan en joc. En aquesta situació, no sols hi ha perills, també oportunitats: la possibilitat de construir una nova Nova Esquerra.

Molt dependrà en part de que els progressistes que van recolzar la campanya de Hillary siguin capaços de fer un seriós examen de consciència. Necessitaran alliberar-se del mite, confortable però fals, de que van perdre contra una “panda deplorable” (racistes, misògins, islamòfobs i homòfobs) auxiliats per Vladimir Putin i el FBI. Necessitaran reconèixer la seua pròpia part de culpa en sacrificar la protecció social, el benestar material i la dignitat de la classe obrera a una falsa interpretació de l'emancipació entesa en termes de meritocràcia, diversitat i empoderament. Necessitaran pensar a fons en com podem transformar l'economia política del capitalisme finançaritzat revivint el lema de campanya de Sanders –“socialisme democràtic”— i imaginant què podria significar aqueix lema en el segle XXI. Necessitaran, sobretot, arribar a la massa de votants de Trump que no són racistes ni pròxims a la ultradreta, sinó víctimes d'un “sistema fraudulent” que poden i han de ser reclutades per al projecte antineoliberal d'una esquerra rejovenida.

Això no vol dir oblidar-se de preocupacions apressants sobre el racisme i el sexisme. Però significa molestar-se a mostrar de quina manera aqueixes inveterades opressions històriques troben noves expressions i nous fonaments en el capitalisme finançaritzat dels nostres dies. Rebutjant la idea falsa, de suma zero, que va dominar la campanya electoral, hauríem de vincular els danys patits per les dones i les gents de color amb els experimentats pels molts que van votar a Trump. Per aqueixa senda, una esquerra revitalitzada podria assentar els fonaments d'una nova i potent coalició compromesa a lluitar per tots.


LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...