dijous, 29 d’abril del 2010

En Canal 9 no cal conèixer el valencià


El dia 27 d'abril apareix a l'Informatiu la noticia de que el PP no exigirà als futurs periodistes de Canal 9 el coneixement del valencià. La notícia no va tindre massa ressò. Pot ser ens estem acostumant a aquest tipus de coses que en altres pobles els faria alçar. Però ja sabem, “los valencianos son muelles”, com li van informar a Felip V, i així ens va. El cas es que, segons les bases de la convocatòria per a cobrir places de periodistes en pràctiques als canals de RTVV, el coneixement del valencià puntua com qualsevol altre idioma. Per primera vegada no es un requisit sinó un mèrit. Es pot accedir al treball de periodista, on la ferramenta principal es la paraula, sense conèixer el valencià.

Fent un poc d'història podem veure la relació de RTVV i la llengua autòctona. L'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana va fer possible la creació de la Radiotelevisió Valenciana per a potenciar la pròpia identitat cultural i lingüística. La Llei del 4 de juliol de 1984 crea l'entitat pública i regula els serveis. Al preàmbul de dita Llei es diu: “...la present Llei, (...) possibilita una antiga i renovada aspiració del Poble Valencià: la d’expressar-se i comunicar-se en la seua pròpia llengua per a la qual cosa, els mitjans de comunicació de caràcter públic constitueixen el suport idoni”.

Més avant, al mateix preàmbul diu que “atribueix al Consell la promoció i utilització del valencià en els dits mitjans, cuidant per l’adequada presència del valencià en els què depenguen de la Generalitat.” La finalitat era “superar la relació de desigualtat entre les dues llengües oficials de la Comunitat Autònoma, disposant per a això les mesures necessàries per a crear uns mitjans de comunicació propis, gestionats democràticament i subjectes al control parlamentari directe, que impulsen la utilització del valencià en la radiotelevisió autonòmica, que es configura així com vehicle de la seua recuperació

Es interessant recordar el paper que li adjudica la Llei per adonar-nos de com s'incompleix per complet la principal funció de la Televisió pública valenciana. La utilització del castellà ha anat guanyant terreny mitjançant el recurs a programes externs. En lloc de potenciar els artistes valencians, la RTVV ens a ficat a casa folklòriques i artistes de rebuig. De vegades no se sap si estàs veient Canal 9 o el Canal Sur, la televisió d'Andalusia. Mentre l'elenc d'artistes valencians deuen anar-se'n d'ací si volen treballar. De la música ni parlem. Recordeu actuacions de grups valencians a la tele valenciana? No se sap per qué, però no apareixen. Ni tan sols després de tenir èxit fora d'ací.

Amb la disminució del doblatge sols quedava el reducte dels informatius en valencià. I ara li donen el colp de gràcia. Segons el diari digital l'Informatiu, el 90% del personal del canal 24/9 responen al tipus de contracte que s'obri en aquesta convocatòria. La castellanització o l'ús de un valencià roin serà la conseqüència lògica d'aquesta deriva. En Canal 9, entre 2005 i 2006 es van reduir un 13% les hores emeses en valencià i en 2008 les hores en castellà varen superar a les emeses en valencià. Açò es temps total, però cal tindre en compte que el valencià queda relegat a horaris marginals.

A més els sindicats han sigut apartats del procés de selecció. Ara seran els càrrecs triats a dit pel Govern autonòmic qui controlaran l'accés mitjançant una entrevista, feta en castellà, que val un terç (30%) de la nota final. Si amb el personal actual, Canal 9 sols va dedicar 30 segons de l'informatiu al tema Gürtel, el dia que es va obrir el sumari, que serà d'ara en avant?

Aquest Govern Autonòmic incompleix, quasi per complet, l'article 2 de la Llei citada, que marca els principis que inspiraran els medis de comunicació al seu càrrec:
a) La protecció i promoció de la llengua pròpia
b) L'objectivitat, veracitat i imparcialitat de les informacions
c) La separació entre informacions i opinions, la identificació dels qui sustenten estes últimes i la lliure expressió de les mateixes.
e) El respecte al pluralisme polític, cultural i lingüístic, religiós i social.


En la RTVV hi han moltes coses que aclarir. Està utilitzant-se como una empresa privada al servei d'un partit i estem pagant-la entre tots. I a més hi ha relacions amb El Bigotes, que cobra comissions a Canal 9 per portar publicitat de la Diputació de Castelló; Canal 9 va pagar milers d'euros a empreses de la Gürtel per la visita del Papa; el PP posa de número dos de Canal 9 a un que diu que estava en política “para forrarse”. I es que Zaplana va fer escola.

dilluns, 26 d’abril del 2010

El poder de la televisió


Deia Margaret Thatcher que “vivim a l'era de la televisió. Una sola toma d’una infermera guapa ajudant un vell a eixir d’una sala diu més que totes les estadístiques sanitàries”. I deu ser veritat perquè després de tant d’any de bipartidisme al Regne Unit, ve a resultar que no més calia fer debats electorals per televisió, amb un tercer candidat, per a trencar-ho.

Els mitjans de comunicació britànics valoren molt el seu “tradicional” bipartidisme. Diuen que afavoreix majories per a poder governar. Però la realitat es que exclou a una part important del electorat que mai no tindrà accés a llocs de poder. Els dos partits acaparen la representació però, a més, s’apropien l’atenció dels mitjans que conformen l’opinió pública i la resta de partits passen desapercebuts.

Amb dos o tres aparicions als debats entre els líders conservador i laborista, Nick Clergg, el líder liberal-demócrata, ha decantat el vot d’un percentatge considerable cap a una tercera formació,la seua, davant l’evidència de la manca de solucions acceptables per part dels dos partits que fins ara s’alternaven en el poder. Era la primera vegada que s'emetien els debats per la televisió britànica.

La deriva democràtica espanyola també pareix voler acostar-se al bipartidisme. Els matisos desapareixen amb la continua confrontació que obliga a prendre part per un o l’altre, quan la majoria dels ciutadans son partidaris d’una solució intermèdia, posant per davant els interessos generals i de l’Estat. La democràcia, per funcionar com cal, demana cedir per tots els bàndols en litigi. No podem estar a favor o en contra de Garzón, la memòria històrica, l’Estatut, el pacte educatiu, l’energia nuclear, etc. sense debatre, sense cercar punts comuns d’acord.

El resultat de la manca de diàleg entre els dos partits majoritaris es la divisió de la societat en dos bàndols que ho veuen tot blanc o negre. Son partidaris d’uns o d’altres sense mantindre una postura crítica, ben al contrari, es comporten com a “forofos”en un partit de futbol. Incondicionals per al seu partit, facen el que facen, fanàtics que justifiquen fins la corrupció, si la cometen els seus.

En aquest sentit les majories parlamentaries son de dubtosa conveniència. Tindre que negociar amb altres partits per aconseguir majories obliga a tindre en compte altres visions diferents al blanc o negre. En comunitats autònomes on els partits nacionalistes tenen accés a llocs de poder, el diàleg es més fluït i es tenen en compte altres matisos, es veuen els grisos.

No es cert, com mantenen alguns, que el bipartidisme responga a una evolució natural de la democràcia. Clergg es una mostra de que amb una cobertura mediàtica justa els resultats electorals s'acosten més a la realitat social. Per a tindre una visió més ampla de l’espectre polític seria positiu donar accés als debats electorals televisius a terceres formacions polítiques. Pot ser així, al veure candidats amb propostes diferents, la participació fora major i, la representació als parlaments, més equilibrada i justa.

diumenge, 25 d’abril del 2010

Belén Esteban, un estudi sociològic


Fa ja molts anys, al principi de la democràcia, TVE va posar en antena un programa d'èxit: “Objetivo indiscreto”. Es tractava de posar a la gent davant de situacions anormals, absurdes, per a veure com reaccionava el personal. Es feien vertaderes barbaritats i la gent solia respondre amb incredulitat i molta paciència. Tot açò era gravat amb una càmera oculta, de manera que per al protagonista involuntari el que estava succeint era una situació real, fins que el ganxo assenyalava la càmera i informava al protagonista que havia sigut una broma per a la tele.

Recorde que aleshores, pel carrer, hom comentava que el programa era per a conèixer fins a quin punt érem capaços d'aguantar el espanyols. Una espècie de estudi sociològic per a que els poderosos saberen fin on podien estrènyer sense que el poble botara.

Açò em ve al cap veient a la Belén Esteban al programa MQB de Tele5. Cal reconèixer al canal de Berlusconi l'habilitat per a crear els personatges que després formen el contingut dels programes. Els “reality” Gran Hermano, OT, Supervivientes, per nomenar no més els de major èxit, en les successives edicions, han llançat al mercat del famoseig a desenes de persones amb l'únic mèrit d'haver eixit per la tele a cada moment durant ics temps. Una vegada expulsat del programa, cada concursant passarà per altres programes de la mateixa cadena per contar la seua experiència. Quan s'acabe “la gira” cada personatge sap que té la porta oberta per airejar les seues intimitats o participar en escàndols que seran ben pagats als programes del cor. No importa que siga de veres o un muntatge.

El cas de Belén Esteban es el mateix, encara que diferent. M'explicaré: Belén Esteban arriba aquest mon gràcies a un “reality” real. La seua relació amb un torero famós, Jesulín de Ubrique, de la que naix una xiqueta, la popular Andreita. Poc després el torero deixa a Belén i es casa amb Mª José Campanario, “la Campa”, que jugarà el paper de mala de la pel·lícula.

Belén Esteban, una xica senzilla de barri sense cap formació, va començar apareguent de forma continuada als medis per les disputes que ha mantingut amb el torero i la seua família. La televisió i les revistes del cor han anat donant forma al personatge de mare soltera, abandonada, que lluita per la seua filla. Amb frases com “yo por mi hija mato” i a pesar del vocabulari bast i la manca total de elegància i saber estar, s'ha guanyat el favor del públic que li ha donat el títol de “Princesa del pueblo”.

De tot açò, com deia al principi, el que m'ha cridat l'atenció, es veure Belén Esteban ballant al programa MQB. Es patètic veure la falta de coordinació del seu cos, la grolleria del seus moviments, la falta de ritme i de un mínim de gràcia, especialment si ho comparem amb les contrincants. Però el cim del despropòsit ve quan a l'hora de votar, el públic la fa guanyadora. Això es el que produeix tristor.

No vaig poder evitar pensar que era un assaig sociològic per a veure si els ciutadans eren capaços de votar opcions clarament dolentes. Segons açò, amb la suficient cobertura televisiva, qualsevol candidatura pot guanyar. No importa que s'haja fet tot malament. Així s'entén que revaliden majories parlamentaries o municipals partits incompetents i polítics corruptes. Jo, que no acabava de creure el estava veient, em vaig quedar esperant que isquera algú dient que allò no era veritat, que era una broma de “Objetivo indiscreto”.

dijous, 22 d’abril del 2010

Los jueces y las víctimas

Article publicat per Vicenç Navarro en el diari PÚBLICO, 22 d’abril de 2010

Aquest article qüestiona l’expressió utilitzada pel Jutge Varela en el seu acte contra el Jutge Garzón en la qual indica que la judicatura ha mostrat una tasca encomiable en la protecció de les víctimes del feixisme. Aquest article mostra l’enorme tolerància (quan no complicitat, com en el cas del Tribunal de Ordren Público) que tal judicatura va tenir i continua tenint (ara com a Audiència Nacional) cap a les enormes violacions dels drets humans que aquella dictadura va realitzar, havent mostrat una enorme insensibilitat cap a les víctimes d’aquestes violacions.

Punxa el títol per anar a l'article

dimecres, 21 d’abril del 2010

La patrimonialització de les institucions


Flors amb els noms d'alguns dels centenars de republicans soterrats a la fosa comuna del Cementiri de València

En 1976 el vicepresident i ministre de Governació Manuel Fraga va encunyar la frase “La calle es mía” en negar a l'oposició l'autorització per a manifestar-se el Primer de Maig. Amb això va deixar clar a tothom que l'autoritat, les institucions de l'Estat i fins i tot el que passava o deixava de passar als llocs públics era “d'ells”. Per a reafirmar-ho Fraga, de qui avui es diu que es un “Padre de la Patria”, no va dubtar en ordenar l'actuació de la policia que va provocar la mort de cinc obrers i més de cent ferits en els Successos de Vitòria de 1976.

El sentiment de patrimonialització de les institucions públiques per part de la dreta espanyola te l'origen al franquisme. La dreta, vencedora absoluta de la Guerra Civil, va mantindre a les seues mans totes les institucions durant la llarga nit de la dictadura. A més controlaven els espais públics com ara els cines, els balls, els bars i, com no, el carrer. Pot ser el medi de control més important fora el de la mentalitat de la gent. L'educació i la moral imposada pel nacionalcatolicisme es una llosa molt pesada que duguem a l'esquena els ciutadans d'aquest país.

La vinguda de la democràcia, molt al seu pesar, els va fer perdre el control d'algunes institucions com ara ajuntaments, diputacions o el govern de la nació. La llibertat reconquerida es feia sentir als llocs públics, a la música, al teatre, al cinema i també al carrer. L'esquerra va aconseguir controlar alguns ressorts de poder però mai no varen conquerir el control econòmic ni el judicial, ni tampoc el control sobre les consciències de la gent, modelades al seu gust durant generacions.

La “Reconquista” del poder polític i institucional de la dreta els a dut a repetir els tics d'abans. Els polítics del PP creuen que quan guanyen unes eleccions ja poden fer el que vulguen I si guanyen per majoria absoluta poden actuar com abans, en la dictadura. Governen les institucions com si fora sa casa. Disposen dels diners públics com si no tingueren que donar comptes a ningú. Poden desqualificar, insultar, ignorar als seus contrincants polítics. Subvencionar amb diners públics a qui els vinga en gana, sense cap criteri democràtic i objectiu. Donar treball als amics o acomiadar a qui no traga amb les seues arbitrarietats. La llista d'actes improcedents es faria inacabable.

La censura pot ser un del més ignominiosos doncs la llibertat d'expressió es un dels drets bàsics de la democràcia. Encara sonen el ecos de la censura de les fotografies de l'exposició del MuVIM, quan ix l'Ajuntament de València prohibint la Muixeranga i l'himne de la República en l'acte d'homenatge a les víctimes del franquisme al cementiri de València.

“El cementiri es meu” deu pensar l'alcaldessa, “i ací es fa el que jo dic”. No s'entén d'altra manera la prohibició en un lloc on sonen a tota veu les misses i actes catòlics i música de tot tipus en actes celebrats dins el cementiri. Fraga ja no està per aquestes coses, però pot estar tranquil. “La calle sigue siendo de sus herederos”, i el cementiri i els museus i les institucions i, el que es més important, les consciencies, el que permet que puguen fer el que vulguen sense que els ciutadans es reboten.

diumenge, 18 d’abril del 2010

Cultius transgènics, prohibició ja


Una nova acció dels activistes de Greenpeace ha tingut lloc enfront del Ministeri de Medi Ambient, Medi Rural i Marí a Madrid. Reclamen una moratòria del cultiu de transgènics a Espanya on, la debilitat del moviment contrari a aquest cultiu, permet que siga la punta de llança de la indústria biotecnològica europea. En tota la Unió Europea Espanya és l’únic país que cultiva dacsa transgènica a gran escala. A més no hi ha control de les autoritats, no s’avaluen riscs ni es registren els camps existents, com indica la Directiva 2001/18/CE.

La varietat de dacsa transgènica del que es van cultivar més de 76.000 hectàrees l’any passat, és el MON 810, prohibit en països com França, Alemanya, Àustria, Grècia, Luxemburg, Irlanda, Polònia, Hongria o Itàlia. Aquesta dacsa porta gens de bacteris, és a dir, s’ha manipulat per a crear un organisme viu en què s’han introduït gens d’un altre. El resultat és un ser que no existia en la naturalesa, del que es desconeix l’impacte que pot tindre en el medi natural.

Contaminació genètica, pèrdua de biodiversitat, desenvolupament de resistència en insectes i males herbes són alguns dels seus efectes que són, a més, irreversibles i imprevisibles. No es coneix l’abast dels riscs d’ingerir productes transgènics, perquè no s’avalua correctament el risc sanitari.

Recentment s'ha autoritzat el cultiu de la creïlla transgènica que la empresa BASF, la seu creadora, ha denominat “Amflora”. Aquesta creïlla te dos gens resistents als antibiòtics. S'utilitzarà per a fabricar paper però també per a l'alimentació d'animals, el que augmenta el risc d'inhabilitar antibiòtics humans. A més, els tubèrculs poden barrejar-se amb altres collites per al consum humà, al rebrotar espontàniament.

Juan Felipe Carrasco, responsable de la campanya de Greenpeace, assenyala que “no se consiguen mejores producciones” amb els Organismes Modificats Genèticament (OMG) “sino que contribuyen a acentuar las desigualdades sociales y los modelos de agricultura industrial, contaminante e insostenible”.

L'exemple d’Argentina és alarmant. El cultiu massiu de soja transgènica va destruir boscs, va desplaçar els treballadors del camp, va augmentar l’ús d’herbicides i va jugar un paper important en la gran fam que va patir aqueix país per substituir el cultiu d’aliments per soja transgènica per a l’exportació.

El poder de la indústria dels transgènics es manifesta en la seua influència política i comercial. Utilitza recursos que haurien de destinar-se a tecnologies sostenibles i justes, i utilitzen el camp obert i la salut dels ciutadans per a experimentar amb la finalitat comercial. Com diu Carrasco "Es responsabilidad del Gobierno decidir qué hace con un OMG que sigue autorizado a pesar de sus comprobados daños", en referència al MON 810.

Els transgènics comporten riscs inacceptables per al medi ambient, per als animals i per a la salut humana. Depén de nosaltres, dels consumidors responsables, permetre amb el nostre silenci que prime el negoci a costa de la salut o, pel contrari, rebutjar els productes transgènics i els seus derivats.

http://www.greenpeace.org/espana/campaigns/transgenicos/act-a

dijous, 15 d’abril del 2010

El mon judicial escarotat

Picasso. Monument als espanyols -->>
El món judicial s’ha escarotat pels suports populars al jutge Baltasar Garzón. Consideren intolerable que s’ataque i es desqualifique al Tribunal Suprem. Diuen que son rebutjables i lamentables moltes d’aquestes manifestacions, especialment les de l’ex fiscal cap d’Anticorrupció Jiménez Villarejo. Esperem que aquest rebombori en la judicatura servisca per a qüestionar el treball d’alguns jutges impregnats, encara, de la fetidesa de la dictadura.

La competència, el conflicte entre diferents interessos o maneres de valorar la realitat, la lluita, són una part important de la vida humana. La nostra civilització ha evolucionat amb la discrepància junt amb la figura del jutge. D’aquell que és capaç de veure el xoc d’interessos des de fora i valorar els arguments de les parts amb imparcialitat.
El jutge, l’àrbitre, s’investeix d’autoritat només si representa l’harmonia, la sinceritat i busca l’acord i la pau social. Es converteix aleshores en un ser superior. Déu i els reis, que ho eren per la gràcia de Déu, eren els sers superiors dipositaris de la justícia. Però quan un rei s’alinea junt amb una part de la societat, en detriment d’una altra, perd la seua superioritat moral. El mateix ocorre quan el capellà agafa el fusell i es converteix en un capellà combatent. Deixa de ser un referent moral.

El jutge ha de ser comprensiu i generós amb les parts litigants i apartar les seues passions i la seua indignació. Els jutges també prenen partit però, només si són capaços de superar l’hostilitat de les parts i valorar sense rancor ni passió, seran capaços de fer justícia. Si no ho fan així estaran fent venjança des de la posició superior que la societat li ha adjudicat, la qual cosa és més execrable.

El diferent arrasador amb què la judicatura tracta als familiars de les víctimes del genocidi franquista i als hereus dels genocides, fa perillar la necessària neutralitat de la institució i la credibilitat davant de la societat.

En democràcia es pot discrepar, inclús, de les decisions dels jutges. I aquesta democràcia espanyola demanda justícia, exigeix que la transició arribe per fi al Poder judicial i s'aparte de la judicatura als que són incapaços de la més mínima equanimitat en temes tan importants i dolorosos com el que ens ocupa.

En democràcia no es pot demanar respecte a una institució que incompleix el Conveni Europeu de Drets Humans. No pot exigir-se respecte a una institució que no respecta la dignitat dels familiars de centenars de milers d’assassinats que jauen en fosses comuns, als que se’ls nega una sepultura digna per tindre una visió diferent del que era el millor per al seu país.

dimarts, 13 d’abril del 2010

Recuperant la II República


Hi ha en la Plaça de la Mare de Déu, a València, una xicoteta carpa en què es mostren tres panells i un monitor amb imatges del document dedicats a un estudi de transvasament de l’Ebre des de Tortosa fins a Múrcia. Resulta curiós que vuitanta anys després de la proclamació de la II República es continue desconeixent l’impuls, en tots els terrenys, que va suposar per a Espanya el període republicà. Quan s’anomena la República s’associa, sempre, a la Guerra Civil. I, al meu parer, no hauria de ser així. La República va ser una explosió d’alegria, il·lusió i espenta cap a la llibertat i el progrés, de la immensa majoria dels espanyols. En canvi la guerra va ser l’amputació de les llibertats, l’alegria i la il·lusió de milions d’espanyols a les mans d’una minoria que deia defendre la Pàtria. Es a dir, defenien a Espanya dels espanyols.

En tota la història d’aquest país els únics períodes democràtics, a banda de l’actual, van ser les dues repúbliques. La primera va ser molt breu, va durar només onze mesos entre 1873 i 1874, però en el seu curt trajecte es va abolir l’esclavitud i es va proclamar el Sufragi Universal. El seu final, a les mans dels militars, va restablir l’esclavitud en les colònies i va abolir el Sufragi Universal.

La Segona República va durar més, des de 1931 a 1939, la qual cosa va permetre desenvolupar polítiques i drets civils com mai s’havia fet en aquest país encotillat entre la monarquia, els terratinents, l’Església i l’exèrcit. La separació efectiva de poders, la reforma agrària, el sufragi femení, la llibertat política i sindical, la difusió de l’educació i la cultura fins en els llocs més recòndits del país i l’assistència sanitària pública, van canviar en poc de temps la vida de pobles condemnats, fins llavors, a la pobresa, la ignorància i la submissió als grans propietaris i poders fàctics. La Constitució republicana establia un verdader Estat laic i atorgava a regions i municipis el dret a exercir la seua autonomia dins de l’Estat i als ciutadans els va conferir dignitat.

Els avanços en investigació científica, el debat intel·lectual sense traves, l’activa vida universitària i la creació artística van elevar al màxim esplendor la cultura espanyola. Mai abans, en l’era contemporània, s’havia aconseguit tal nivell al nostre país ni tal projecció exterior. Els homes i dones que van proclamar la República no sols van somiar, sinó que van fer realitat la llibertat, la democràcia i la justícia per a tots els ciutadans. L’educació junt amb els drets universals van afavorir el progrés del país a pesar del boicot de la reacció exercit des del primer moment. Els que es denominaven patriotes van retirar dels seus comptes corrents i van traure de la Pàtria el 13% dels dipòsits totals, només en el primer trimestre republicà; van disminuir els crèdits un 11,29% i van imposar una dràstica caiguda de la inversió, en la seua Pàtria, entre 1931 i 1933.

La tradició republicana, a Espanya, és d’esquerres perquè va associada a la llibertat i a la justícia social. La monarquia representa a l’oligarquia i als sectors de la societat més reaccionaris. La proclamació de la República no va canviar automàticament l’estructura social del país. L’elit burgesa, l’aristocràcia monàrquica i els terratinents van conservar el poder econòmic, però van perdre els ressorts del control polític i de govern. Amb això va bastar per a projectar un país modern i potent.

Aquestos son els èxits i valors de la República, que no van tornar fins a la Constitució de 1978, que ens estan furtant. L’actual democràcia espanyola té les seues arrels en la II República. Per això crida l’atenció que els que presumeixen de demòcrates defugen parlar del referent republicà, de les seues conquestes per a la llibertat i la justícia social que ara son reconeguts com a positius per tots.

Però crida encara més l’atenció que s’utilitze un estudi de 1937, en plena Guerra Civil, que recomanava “ampliar los riegos de Levante” mitjançant un transvasament de l’Ebre, per a continuar amb la guerra de l’aigua que tant rendiment electoral pareix donar al PP valencià. Caldria veure que pensaria ara l’autor, el director general d’Obres Hidràuliques de la II República Félix de los Ríos, amb l’actual grau de regadiu a la Comunitat Valenciana i Múrcia. Seria interessant saber que pensaria de les desenes de PAI amb milers de vivendes projectades sense tindre assegurat l’abastiment d’aigua, dels camps de golf i d’altres abusos que s’han comés i es pretén continuar cometent en “Levante”.

Hi ha molts documents, projectes i pràctiques del període republicà que valdria la pena recuperar per la seua validesa i actualitat. Però no insulten més la intel·ligència dels ciutadans, per favor. Per cert, algú sap quants diners públics s’ha emportat la “Fundación Agua y Progreso” per fer açò?

dilluns, 12 d’abril del 2010

Que pensa Rajoy?


Qui sap que pensa Rajoy? El senyor Rajoy, el líder del major partit de l’oposició, l’home que pretén ser el president dels espanyols, ha declarat que “lo que está pasando hoy en Grecia, pasa por hacer las mismas políticas que está haciendo en España el señor Rodríguez Zapatero”. El senyor Rajoy últimament no parla massa, però quan ho fa diu obvietats, ix pels “cerros de Úbeda” o mentix, com en aquest cas. I mentix perquè no és creïble que desconega que les polítiques que han portat a Grècia a l’estat actual són les polítiques que ell i el seu partit defensen.


El partit conservador grec Nova Democràcia, membre del Partit Popular Europeu, va portar a Kostas Karamanlis al poder entre 2004 i octubre de 2009. Al febrer de 2010, el primer ministre socialista Giorgos Papandreu va reconéixer en el Parlament d’Atenes que el dèficit públic era 15.000 milions d’euros major que l’anunciat pel govern anterior. El dèficit públic va ser del 12,7 per cent del PIB, al final del govern conservador de Nova Democràcia, i superava el 110% del Producte Interior Brut.

L’enorme forat del dèficit grec (300 mil milions d'euros) no havia sigut detectat per l’oficina d’estadística de la Unió Europea (Eurostat) perquè el govern conservador assessorat per Goldman Sachs, que es va embutxacar 300 milions per això, va ocultar l’operació que va aconseguir milers de milions d’euros en finançament. Així Atenes va poder complir amb els objectius de dèficit mentres gastava per damunt de les seues possibilitats.

Al novembre de 2009 el grup d’inversió més gran del món, Goldman Sachs, va proposar al govern socialista acabat d'elegir una nova transacció que, com l’anterior, no quedara registrada com a préstec. Papandreu no va acceptar per considerar que aqueix tipus d’operacions porta a engany als inversors i als reguladors que qualifiquen la solvència del país. El primer ministre grec va descobrir l'engany i la realitat oculta del dèficit grec davant de les autoritats econòmiques de la Unió Europea. La crisi econòmica ha portat al deute al punt en què es corre un risc seriós d’impagament, i açò suposaria la fallida del sistema monetari europeu.

Algú pensa que Rajoy no sap açò? Aleshores per què menteix? Per què no es comporta com un home d'Estat? Per què no dona la cara en assumptes greus que afecten al seu partit? Algú sap que pensa el líder del PP sobre la corrupció que s’ha establit al teixit del seu partit? El cas Matas amb el processament de qui Rajoy va posar com a “ejemplo a seguir”. El cas Gürtel amb el processament del tresorer del partit a qui defén pel gran treball realitzat en el partit; el president de la Comunitat Valenciana Francisco Camps a qui li va dir “Siempre estaré detrás de ti, o delante, o a un lado”; de les desenes d’alts càrrecs del partit, alcaldes, senadors i diputats imputats. Que pensa Rajoy?

Algú sap que pensa Rajoy sobre el pacte de l’educació, element clau per a preparar a les noves generacions a afrontar el futur amb unes mínimes garanties d’èxit?

¿Algú sap que pensa Rajoy sobre que fer per a eixir enfortits de la crisi en què ens va sumir la política neoliberal que proposa el seu partit?

Que pensa Rajoy sobre les declaracions de l’exministre Mayor Oreja que afirma que “ETA y Zapatero son aliados potenciales”? I sobre les declaracions de l’exministre Cascos que diu que “la policía que investiga al PP es una policía de camarilla (...) dedicada a fabricar y preconstruir pruebas”?

No sabem que pensa Rajoy però els seus silencis fan que es veja més clar que no hi ha sentit d’Estat en el major partit de l’oposició. Qüestions que requereixen la presència i l’opinió ineludible del segon partit més votat d’Espanya se solucionen amb les aportacions de “tots” els partits menys del PP. El boicot total al govern, per a provocar el seu fracàs, dificulta enormement la solució de problemes que afecten la quotidianitat dels ciutadans, de tots els ciutadans. No sols no ajuda a resoldre'ls sinó que els agreuja amb les seues declaracions sempre contra el govern.

No sabem que pensa Rajoy però sabem que, en els assumptes públics, qui no és capaç de donar la cara, qui no és capaç de condemnar fets i accions delictives, qui es rodeja de corruptes, no és de fiar.

dijous, 8 d’abril del 2010

Memòria històrica i Garzón


L’historiador Henry Rousso afirma que “la memòria nacional és la resultant de la tensió entre els records memorables i commemorables i els oblits que permeten la supervivència de la comunitat i la seua projecció en el futur”. És tan necessari el record del positiu com l’oblit del negatiu, però per a oblidar és ineludible recuperar la veritat i, amb ella, el sentit de la justícia. Només després de la veritat i la justícia es pot superar el dol de la injustícia i oblidar.

A Alemanya es va intentar, en la postguerra, dissoldre la responsabilitat històrica dels crims del nacionalsocialisme. Sols afectava als nazis de les SS i poc més. En un segon estadi es va acceptar la relació de la societat alemanya amb el règim nazi i la implicació d'alemanys corrents en els seus crims. Açò va portar, a molts intel·lectuals, a acceptar el fet de la seua col·laboració amb el règim i la consegüent i dolorosa autocrítica.

En 1995 una exposició,  organitzada per l'Institut für Sozialforschung d’Hamburg, sobre els crims de la Wehrmacht, va acabar amb la idea acceptada per l’opinió pública alemanya de què l’exèrcit no va estar implicat en els crims del nazisme, de que eren només els membres de les SS. L'exposició mostrava que milions de soldats de la wehrmacht  van participar en cruels matances, i ells representaven al conjunt de la societat alemanya, la qual cosa significava que queia el mite que els alemanys no sabien res dels crims.

El passat 23 de març apareixia en El País la notícia de la condemna, a Alemanya, de Heinrich Boere, de 88 anys i antic membre de les SS,  per criminal de guerra. En la mateixa notícia s’informava de que actualment s’està jutjant, també a Alemanya, a John Demjanjuk, de 90 anys, per participar en l’assassinat de 28.000 jueus en el camp d’extermini de Sobibor. Assumir la veritat i la responsabilitat és, doncs, el pas necessari per a poder oblidar i afrontar el futur amb èxit.

Desgraciadament no és el cas d’Espanya. Ací ni es reconeix la veritat de milers d’assassinats del franquisme ni es responsabilitza a ningú per ells. Molt al contrari. Se celebren misses lloant “la vuelta hace 71 años de los derechos de Dios a nuestra patria". Es recorda els màrtirs caiguts per Déu i per la (seua) Pàtria; i es condemna als “enemigos del cristianismo". "Eso sí es memoria histórica. De la buena",va dir el sacerdot Melero que oficiava la missa convocada per la Confederació Nacional de Combatents, amb la presència de la filla del dictador, Carmen Franco, i amb l’exlíder de Fuerza Nueva, Blas Piñar.

Però no sols això. La Falange farà seure el jutge Garzón en la banqueta dels acusats per intentar aplicar la tímida Llei de Memòria Històrica. La mateixa Falange que, segons Emilio Silva, president de l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica, va matar al 98% de les víctimes que s’han exhumat.

Vicens Navarro, en l’article “La transició inmodélica i el cas Garzón” dibuixa l’esperpèntic panorama actual espanyol. Diu Navarro: “El Tribunal Suprem, presidit per un jutge que el seu dia va jurar lleialtat al moviment feixista (el Movimiento Nacional) ha acceptat el mèrit de tal acusació, basant-se en que el jutge Garzón estava violant la Llei d’Amnistia que es va fer en la transició que, suposadament, exculpava els responsables dels crims realitzats per aquella dictadura. I per a major insult, el jutge membre del Tribunal Suprem que va donar llum verda al procés d’enjudiciament del Jutge Garzón, és el magistrat Adolfo Prego, patró d’honor de la fundació d’ultradreta, Defensa de la Nación Española, que serà el que redactarà la sentència final. Tal senyor és promotor dels llibres del major defensor del colp militar feixista de 1936, Pio Moa".

Així continuem després de més de trenta anys de Constitució democràtica. La tensió entre els records memorables i els oblits, als que es referia Henry Rousso, es trenca i, la supervivència de la comunitat es complica i el futur apareix cobert de boira.

dimecres, 7 d’abril del 2010

Encara no ho tenim clar?


Anant pel carrer a València escolte dues persones majors parlant. Un li diu a l’altre – “Y eso de la Gurtel ¿que? Tanto alboroto y ¿que hay? Un bolso, un reloj, un traje... eso son tonterías”. Jo continue caminant i no sé com segueix la conversació, però m’adone que el missatge del PP cala.

Després de conéixer-se el sumari del cas Gürtel els mitjans de comunicació han coincidit en que és el major escàndol de corrupció d’aquest país. En el PP neguen que hi haja corrupció generalitzada. No sabem que entenen per generalitzada si estan imputats el tresorer del partit, presidents autonòmics, alcaldes, senadors, diputats i un gran nombre d’alts càrrecs. No importa. Es continua negant l’evidència. Per què? Perquè és rendible.

El sumari que instrueix el TSJ de Madrid detalla, pas a pas, el presumpte finançament il·legal del PP. Dels actes muntats al PP per la trama corrupta Hay un sistema de doble facturación y de financiación irregular” (...) “Por un lado, se contabiliza de forma formal la parte del acto del que se emite factura, y por otro, se contabiliza en paralelo de forma interna la parte del acto del que no se emite factura”. I estem parlant d’actes que s’organitzen a València però són del PP nacional.

En les campanyes electorals de 2007 i 2008, els diners negres que “El Bigotes” va exportar a Madrid van ser uns 6,3 milions d’euros. Sedesa, Lubasa, Enrique Ortiz, Facsa i PIAF, contractistes d’obra pública de la Generalitat, es van fer càrrec de les factures de l’empresa d’El Bigotes, és a dir, de les factures que el PP havia de pagar a Orange Market per organitzar els events del partit. A canvi, entre 2005 i 2009, a aquestes empreses se li van adjudicar prop de 850 milions d’euros, d’ells 539 van ser adjudicats a Sedesa, l’empresa de la família Cotino.

Com es pot deduir amb facilitat, no es tracta d’un bossa de mà, un rellotge o un trage. Es tracta de centenars de milions d’euros dels imposts que paguem tots. Dels diners públics que els polítics han de gestionar, de forma transparent, perquè revertisca en el benestar dels ciutadans i no en el luxe i el malbaratament d’uns quants pocavergonyes.

dimarts, 6 d’abril del 2010

Església i exèrcit


L’Església ha estat tradicionalment junt amb el poder i, per tant, junt amb l’exèrcit. Durant la dictadura franquista es va accentuar aquesta aliança. L’exèrcit tenia el poder, però la definició de la Guerra Civil com a croada, i el suport exterior que açò va suposar, va elevar la posició de l’Església com a força que exigia protagonisme dins del règim.

 El resultat va ser el Nacionalcatolicisme. El feixisme més dur adobat amb la versió més rància de l’Església catòlica. No és gens estrany que en aqueixes condicions es fonguera el fervor patri amb l’exaltació religiosa. S’entén que en les processons de Setmana Santa  participara l’exèrcit, com institució, de manera destacada. Era una manera més d’exterioritzar la comunió del poder  i de l’Església.

Però se suposa que en democràcia hi ha separació de l’Església i de l’Estat. També se suposa que hi ha llibertat religiosa. I, per descomptat, que les institucions han de representar a tots els ciutadans i ser respectuoses amb tots ells. La participació de l’exèrcit, com a institució pública, en actes de creences particulars vulnera la neutralitat de l’Estat. Y concretament la participació en processons catòliques recorda massa al nacionalcatolicisme de la dictadura.

Després de més de trenta anys de democràcia ja va sent hora que les institucions de l’Estat deixen de privilegiar  a una determinada opció religiosa. Autoritats, forces de seguretat i exèrcit han de recordar que l’Estat no és confessional i que es deuen a una ciutadania amb diverses opcions de consciència.

Als impediments per a recobrar la memòria històrica dels defensors de la democràcia i la legalitat republicana, s'afegeix la imposició del record dels pitjors moments de la dictadura. Els règims dictatorials es caracteritzen per la voluntat de controlar la memòria dels ciutadans. I trenta-cinc anys després del fi del dictador, ací, encara la controla.

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...