dimarts, 31 de juliol del 2012

Contra la impunitat


Detenció d'un dels joves jutjats
Les brutals agressions de la policia antidisturbis a València va comptar amb nombroses gravacions en vídeo i fotografies que van donar la volta al món.  Agents que semblaven Robocops, grans com armaris de quatre portes, protegits de dalt a baix i amb el que anomenen, eufemísticament, “defenses”, colpejaven sense pietat, i amb la impunitat que caracteritza aquestes accions, a xiquets i xiquetes d’institut. A les agressions seguien els insults, les intimidacions, les identificacions i les detencions arbitràries.

El 20 de febrer, en plena “primavera valenciana”, la policia nacional va detindre, entre altres, a dos joves, acusant-los de desordres públics i d'atemptat contra l'autoritat. L'atestat dels funcionaris parla de manifestants violents que van agredir els agents. Parla de nombrosos manifestants amb passamuntanyes i caputxes, amb pals i botelles, que van escometre contra els policies. Al dissoldre el grup violent és, segons l'atestat, quan són detinguts els dos joves. Un per desordre públic i atemptat a un agent al que havia patejat abans, i l'altre al intentar evitar la detenció del primer agredint amb violència al policia. 

La jutge del Jutjat número 16 de València ha absolt els dos joves per les contradiccions entre les declaracions dels agents, un d'ells el cap de la unitat que va fer la càrrega, i l'atestat policial que va motivar la denúncia i, a més a més, per l'evidència mostrada per un vídeo que va gravar les càrregues i les detencions, on no apareix cap passamuntanyes, cap pal ni botella ni agressió a la policia. El que sí mostra és la brutalitat i arbitrarietat dels agents de “l'ordre” i les mentides de l'atestat. Un document oficial ple de falsetats, redactat per un cap de la policia en la qual ens demanen que confiem.

Quan una autoritat, un jutge o un funcionari dicta una resolució injusta o menteix sabent-ho, està cometent un abús d'autoritat. Si una persona d'autoritat o funcionari, en l'exercici del seu càrrec, comet una acció injusta sabent que ho és, amb voluntat deliberada d'enganyar, podem parlar de prevaricació. 

En aquest cas el vídeo no deixa possibilitat de dubte, el que ha fet que la jutge absolga els acusats, però que passa quan, com passa tantes vegades, el jutge només té la paraula de l'acusat contra la de l'agent? Mols ciutadans en situacions similars han patit la injustícia de ser condemnats per les mentides de funcionaris que abusen de la posició d'autoritat que la ciutadania els ha donat. Aquests funcionaris no mereixen la confiança ciutadana sinó el castic. L'abús de poder, i la prevaricació són molt més dolents que qualsevol delicte, doncs soscava la confiança ciutadana en la justícia, un pilar bàsic per a la convivència. Amb aquest tipus d’impunitat caldria acabar ja. 

dilluns, 30 de juliol del 2012

Al carrer que ja és hora


L'altre dia vam veure que encara no havíem tocat el fons, i així és, l'estupidesa dels nostres governants està posant en perill la nostra pròpia supervivència, aspecte que puntualitzarem més endavant, no els fem tan tontos. Això sí, estem en mans d'irresponsables, vividors, pocavergonya, mentiders, avars... i així podríem continuar i continuar afegint-los qualificatius, però el més greu de tot és que ens estan enfonsant en una  dura realitat. 

Les dades són tant cridaneres com els vora 50.000 persones desnonades en els últims tres mesos de 2012 o les més de 400.000 famílies afectades pel mateix problema des de l'inici de la crisi capitalista en 2008, segons ens ha dit la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca. I ells són, i no nosaltres, els responsables directes d'aquesta injustícia. Ens van fer creure que vivíem en un país de xauxa, que érem els més enrotllats de la galàxia. Ara ens acusen de vividors, de malgastadors. Que poquet que ens volen.   

Per altra banda, si fem cas del Sindicat de Tècnics del Ministeri d'Hisenda, el frau fiscal anual a l'Estat espanyol ascendeix a 90.000 milions d'euros. Però la cosa no queda ací, el 72%  del frau li'l devem a la gent més sacrificada d'aquest país, és a dir, les grans empreses i els grans patrimonis, el 17% les PYMES, el 9% els autònoms i un 2% el sector no empresarial que representa la gran majoria de la població. És clar que el fervor patriòtic del poble el tenen en compte i ens ho estan agraint d'allò més bé, amb més i més retallades, amb l'empobriment d'una gran part de la societat, amb la pèrdua de llibertat i drets socials, entre altres coses. Perquè diuen que, i ens ho volen fer creure, no hi ha diners. Però com podem veure no és així i amb la mateixa rotunditat s'expressa el professor Vicenç Navarro en un dels últims articles publicats que porta per títol “Sí que hi ha diners!”, qüestió sobre la que profunditza de manera magistral.

El discurs dels nostres governats és tan pobre que cada vegada que obrin la boca fan més gran el merder. Ara bé, tan tontos són o, potser segueixen el guió que els imposa eixa elit del frau fiscal? La situació és alarmant, la sensació que tinc és que el patiment de milers d'homes i dones s'ha tornat en un gran negoci, si és que ha deixat de ser-ho alguna vegada. El pensament neoliberal mata i promou el genocidi de milers d'esser humans baix la fe cega del benefici, ha substituït el déu metafísic per una cosa molt més material els diners, d'aquesta manera tornen als seus orígens pagans.  El seu tarannà democràtic també deixa molt que desitjar, no se'ns pregunta se'ns imposen sacrificis que no valen per a res, almenys per nosaltres, si bé, és el gran negoci dels pocavergonya i corruptes. Tanmateix neguen la realitat i impedeixen que altres arguments que raonen l'eixida de la crisi des d'una altra perspectiva econòmica arriben a la ciutadania.

Com molt bé diu Juan Torres al periòdic Público “Espanya està en situació límit. Tal com desitgen els grans centres del poder oligàrquic europeu, la pujada dels tipus a què es col·loca el nostre deute farà impossible el seu finançament i així es justificarà la intervenció global que busquen. El Banc Central Europeu està fent el treball brut des de fa mesos, deixant que els especuladors s'encruelisquen sense fer res per a evitar-ho, però no es pot dir que siga l'únic responsable”. També senyala la responsabilitat que tenen els nostres governats en la realitat extrema on hem arribat, per la seva incompetència, perquè són uns mentiders compulsius, uns trilers que creuen poden enganyar tothom.

Parlen d'emprenedors, de les coses ben fetes, de què ens fotem, criminalitzen als aturats, als funcionaris, als miners... tan sols queden ells lliures de pecat, per ells el cel nosaltres volem viure a la Terra.

Aquest poema és per a tots i totes les persones que resisteixen a un sistema, el capitalista, que cada vegada és menys humà, si és que alguna vegada ho ha sigut. Salut companys i companyes.
  
                                                                       ¡A la calle!, que ya es hora
                                                                                              de pasearnos a cuerpo
                                                                                              y mostrar que, pues vivimos, anunciamos algo nuevo.
Gabriel Celaya

Sense límits, ple de llums
Quan esguarde el meu fillet
sempre veig eixe infinit
sense límits, ple de llums,
en plena construcció.
Quan escodrinye  el seu rostre
veig el de la seua mare,
el meu immesurable amor.
Quan camine pel carrer
sempre vos veig a vosaltres
que també sou part del meu jo.

Hem erigit un present
ple de xiquets famolencs
que com glaçons es desfan
quan caminen pels carrers,
amb un futur que s’afona,
sense límits, ple de llums,
en constant construcció.
Per això no puc sinó
maleir tota la  gent
que no té indignació.

Qui és aquesta gent que ens roba
la necessitat de viure
i gaudir del nostre món?
Encara no han comprés que
la mirada d’una mare
al seu fill mai tindrà preu?
No se n’adonen que no
volem més i més objectes,
sinó viure la vida no més,
cada instant, cada tardor?

Som futur i rebel·lia
i necessitem l’amor,
l’aire, la pluja i la terra.
Després tot germina, creix,
i continua el gran cicle
de la vida, dia a dia.
Vosaltres res de res, diners,
repressió, fam i guerra,
en un món tot ple de vida,
quina merda d’ironia.

Després d’una gran tempesta
ve la flaire de la Terra.

divendres, 27 de juliol del 2012

La faula de la granota i l'escorpí



El monopoli informatiu en mans del capital impedeix que arribe a la majoria de la societat el discurs raonable, coherent i alternatiu al discurs oficial del “comono puede ser de otra forma” que ens martelleja a diari i ens porta a l'abisme econòmic i el suïcidi social. 

Hi ha altres maneres d'afrontar la crisi. Hi ha altra manera de construir Europa. Hi ha altra manera de fer política sense desfer l'estat de benestar. El discurs d'Alberto Garzón mostra un discurs diferent i dona alternatives a la política del PP, perquè tots els polítics no són iguals. Només heu de veure quants diputats hi ha al seu escó mentre parla Garzón

dimecres, 25 de juliol del 2012

Armes de destrucció massiva


La possessió d'armes de destrucció massiva, per governants irresponsables, ha sigut un argument per justificar guerres que han provocat centenars de milers de morts i la destrucció de societats estructurades i pròsperes. Ens van fer pensar que la simple sospita de que certs dirigents tingueren armes d'aquest tipus justificava una invasió, una guerra i tots els mals que comporta. Fins ara ens pillava lluny. Però el que no sospitàvem és que a casa nostra tinguérem governants tan irresponsables com per a utilitzar el poder com armes de destrucció massiva contra els ciutadans.

Les bombes d'efecte retardat que suposen les retallades d'educació i I+D+I; l'atac directe a la economia les famílies treballadores abaixant els salaris, precaritzant l'ocupació, eliminant els drets laborals i retallant la cobertura de l'atur; la mort en condicions infrahumanes que provoca, per a milers de dependents, el dràstic retall i l'abandó progressiu de la llei de dependència; junt al copagament farmacèutic, que minva les magres pensions de milions de persones majors, s'han convertit en armes de destrucció massiva que faran pols una societat que, amb molt de patiment, havia aconseguit un forma de vida decent amb unes cobertures socials relativament bones. 

Mentre escric açò escolte per la ràdio que la maleïda prima de risc supera els 640 punts, i a González Pons, desviant responsabilitats, tirant-li la culpa al Banc Central Europeu. La voladura descontrolada de l'Estat per acontentar els mercats no fa efecte. Potser perquè, com tot lo món sap, els mercats només tenen un objectiu, guanyar diners, i un estat al que han tallat totes les branques d'activitat, amb un mercat interior minvant per l'atur i els baixos salaris, no ofereix cap al·licient.

Els antisistema que ens governen diuen que cal destruir els pilars bàsics de la nostra societat perquè hem viscut per damunt les nostres possibilitats i no hi ha diners, però això no és més que un altra mentida. Vicenç Navarro ho explica molt bé: Espanya és un dels països de l'Eurozona amb menys despesa pública per habitant; un dels estats que menys ingressa en imposts, que a més són regressius, i dels menys redistributius. Sí que hi ha diners però l'Estat no els arreplega i prefereix demanar prestat, el que està provocant l'enorme deute que ens porta a la ruïna. 

L'Estat podria ingressar, per exemple: per tornar a cobrar l'impost de successions = 2.550 milions; per eliminar la reducció d'impost de societats a empreses amb més de 150 milions de facturació = 5.600 milions; per augmentar l'impost de societats al 35% per empreses que guanyen més d'un milió d'euros a l'any = 14.000 milions; per establir l'impost a les transaccions financeres = 5.000 milions; per reduir l'economia submergida en deu punts = 38.500 milions; per augmentar els imposts de les SICAV i els guanys especulatius, etc. Açò és només una mostra del que pot fer-se en compte de congelar pensions, retallar en sanitat i educació, cobrar medicines i apujar el IVA. 

Potser encara estem a temps d'evitar la demolició total de la societat. Però per aconseguir-ho cal llevar-li el poder al PP a tots els nivells perquè, en les seues mans, és un arma de destrucció massiva. 
Iron Maiden 

Article d’Iron Maiden en Vallada City

dilluns, 23 de juliol del 2012

Els bombers ja ho avisaren en febrer



A Catalunya els bombers anunciaren, a la primavera, el risc de retallar en sectors claus per a la seguretat de bens i persones. L’estiu podia ser desastrós, deien, i així està sent. A València, com és habitual, negaren l’evidència de la falta de personal i recursos arran dels incendis d’Andilla i Dos Aguas que han arrasat més de 50.000 hectàrees de mont. Els incendis de la Jonquera i Portbou també donen la raó, desgraciadament, als professionals catalans.

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...