dijous, 27 de febrer del 2014

Immigrants il·legals?



Les imatges que ens arriben d’Àfrica són força escandaloses, multituds de persones desesperades intenten arribar a sòl europeu on creuen podran trobaran la solució a tots els seus problemes. Com hem pogut veure els últims dies molts han mort ofegats, 15 persones, perquè la gran Europa els ha rebut a pedrades i a pilotades de goma. Després, si aconsegueixen arribar ací, veuran que l’infern de l’explotació encara no s’ha acabat.

No contents amb això els anomenen il·legals. Nosaltres ací plantegem la pregunta “Immigrants il·legals?” i creiem que com qualsevol altra pot tindre vàries respostes, perquè som demòcrates i tolerants. No obstant això, resultaria molt hipòcrita en aquest cas respondre afirmativament. Si així fora, i actuant com a persones justes i honorables que se’ns pressuposa que som, deuríem utilitzar la mateixa vara de mesurar en tots els llocs la qual cosa provocaria un moviment humà sense precedents, perquè al cap i a la fi tots som immigrants. A! i l’adjectiu d’il·legals el posa el poder dominant que avui està a Europa. 

Indistintament de la resposta i de la ironia que hem reflectit fins ara hem de fer una poqueta d’història. La nostra espècie, és a dir Homo sapiens, naix fa ara uns 200.000 anys a Àfrica, a l’igual que totes les altres espècies d’ homínids que s’han documentat al llarg de l’evolució, per tant els únics que estan en casa seva, si és que hi ha casa d’ algú, són els Africans. Per altra banda de tots és coneguda la història de l’Oest americà, l’arribada de Colom a les amèriques i el trist contacte dels europeus amb els aborígens australians o la colonització d’ Àfrica pels europeus al segle XIX, per citar alguns dels esdeveniments més sonats. 

Pràcticament tots aquests moviments migratoris tenen un denominador comú fugir d’un sistema econòmic esgotat cap a altres zones geogràfiques sense tindre en compte la gent que ja hi vivia, alhora que exportaven la tensió social a altres indrets. Varis van ser els arguments per a que la consciència dels botxins estiguera en pau a l’hora de dur a terme les invasions de continents senceres, acompanyades d’atrocitats i genocidis de tots coneguts. Unes vegades es basaven en considerar als altres com a infidels, altres vegades com a races inferiors...És a dir, una barbaritat intentaven argumentar-la mitjançant una altra.   

Avui la paraula màgica que permet l’ abús i si fa falta l’assassinat és un altra, ja no són infidels ni races inferiors, arguments que encara al segle XXI són utilitzats pels feixistes, ara són il·legals, terme que per altra banda és tan feixista com els altres. A més a més, no devem oblidar que és un simple problema d’explotació en un sistema capitalista globalitzat. 

De la mateixa manera que va caure el Mur de Berlín hauran de caure els murs d’Àfrica o els d’EUA, entre altres. És una de les contradiccions que haurà de resoldre el sistema capitalista que una vegada globalitzat i triomfador comença a morir-se de gust.

Conèixer a gent anticapitalista em produeix el mateix plaer que la pluja. Al meu País és tan escassa que quan plou m’agradaria convertir-me en una gota d’aigua. Aquests versos són per als anticapitalistes i per als immigrants, que no coneixen ni déu, ni amo, ni pàtria i perquè som una única espècie i una única raça Homo sapiens sapiens.

Plou i no fa sol
Plou entre la llum dels fanalets.
Passege pel jardí de Marxalenes i em banye.
Les gotes entropessen en les fulles de les palmeres
i fan una música que ofega el soroll dels cotxes.
Els bassals apareixen sobre el quitrà, no hi ha ànecs.
Els xiquets els travessen agafats de les mans dels pares.
Els majors ja no caminen buscant els bassals,
ni es fixen en el soroll que fan les gotes de la pluja,
ni en la flaire de la terra mullada.

No sempre plou a la ciutat
i quan plou m’esclata un goig
que en fa sentir més humà, més natura,
més roca, més arbre, més aigua.
Camina un pare i una filla sota un paraigües
la veueta de la xiqueta es torna una cor
acompanyada per la música de l’aigua.
Avui no hi ha trons, ni llampecs, ni timbals
en les terrasses. És una música molt agradable
que rega la terra seca, polsegosa, sense granotes.

Avui plou a la ciutat, també a l’horta
i m’han dit que també plou per les muntanyes.

dijous, 20 de febrer del 2014

Veneçuela, altra versió

Una característica de “tots” els mitjans de comunicació espanyols sobre Veneçuela és donar veu als grups opositors, que perden repetidament les eleccions més controlades i vigilades per organismes internacionals, presentant-los com les víctimes, mentre al govern, representant de la immensa majoria de la població repetidament avalada per les eleccions, no té cap veu, doncs només mostren, fora de context, les ficades de pota de Maduro.


Aquest vídeo explica, un poc, l'altra versió, la del govern legal amb el recolzament sobradament demostrat del poble 

dijous, 13 de febrer del 2014

Solidaris



El present s’ha convertit en un malson per a moltíssima gent. L’exclusió social és un fet que s’escampa a una velocitat aterridora. Molts de nosaltres ens sentim derrotats, perduts, acabats. A més a més, el sistema capitalista té eixa gràcia, fa sentir-te responsable de la teua dissort. No obstant això, hi ha gent que pensem tot el contrari, nosaltres som les víctimes no els botxins i la nostra dissort és el resultat d’un sistema que és injust i que, a més a més, ha entrat en una crisi estructural. 

En el mateix sistema l’exaltació de l’ individualisme ens du a creure’ns que som déus i en la mesura en què creix eixe sentiment neguem a l’altre. Però la societat complexa en la qual vivim ha posat aquesta qüestió en dubte, gran part de la responsabilitat de la catàstrofe present està lligada directament amb eixa grandiosa individualitat. Pel que ens toca com a classe treballadora, no ens ha permés reaccionar a les envestides que el poder econòmic a dut a terme contra nosaltres. I, per altra banda, entre nosaltres no hi ha cap déu. Alhora, en la mesura en la qual ens deïfiquem perdem tot el respecte cap a la natura, la nostra casa.

Aquest individualisme destructor naix del mateix sistema econòmic i forma part de la seua estructura, per tant en la mesura en la qual el sistema ha entrat en crisi també ha entrat en crisi l’ individualisme tot poderós.

L’ única eixida possible a aquesta contradicció és la solidaritat dels homes i dones en sentit horitzontal, perquè no cal donar les gràcies a ningú, i no vertical que és la que més agrada a la gent de dreta. 

Els reptes que ens vénen en un futur immediat poden inclús dur a la nostra espècie a l’extinció, com potser el canvi climàtic. Aquest problema segur que no se solucionarà mirant-nos el melic en la nostra casa ben refrigerada. Aplegat el moment, caldran grans quantitats de solidaritat perquè l’espècie continue endavant.

Aquests versos estan dedicats a tots i totes vosaltres, perquè formeu part del grup. Salut companyes i companys.   

Ocurre que la soledad no es un seguro
ni menos un sagrado
Mario Benedetti        


 Solidaritat
Dos dones majors caminen agafades del bracet.
L’una es recolza amb l’altra, es coneixen i s’ajuden.
Parteixen d’un principi bàsic:
la vellesa la vius en solidaritat  o te’n vas d’ací a soles.
El mateix passa en la infància i en la joventut,
podem viure la vida com animals solitaris
o en el si d’una manada.
Jo personalment he escollit el grup, l’ajuda mútua,
perquè crec que a soles no sóc ningú.
Qui diu que no som solidaris?
Els mateixos que ens exploten.
Qui no és solidari?
El que es creu el que diuen els que ens exploten.
Una dona porta la seua filla en un cotxet;
les dues es necessiten, es volen.

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...