divendres, 31 de desembre del 2010

Que tingueu un 2011 plenament satisfactori

Poesia dissident: Cridar

Aquests sonets naixen de la ràbia, de la misèria, de la injustícia que estem patint en aquest moment històric. Malauradament la realitat que estem vivint es la que em permet escriure aquests poemes. Com a lliure pensador crec en una societat lliure i igualitària, en una societat que respecte la Mare Terra i que acabe desterrant la filosofia dels golfos que ens estan fotent el nostre present i el futur dels nostres fills. L'autor es anònim, el que té idees no te por que li les furten, aquesta poesia es per al que vullga llegir-la, per a mi es una manera de traure el que tinc dins, que no es poc, i l'oportunitat de traure-la en aquest Blog m'ompli d'alegria. Ja es hora que fem front a tota aquesta gentola que ens roba, perquè foten els diners públics i per tant son de tots, i que encara eixen ben parats. En som més i per desgràcia cada vegada més els que tenim raons per canviar aquesta realitat.            El Poeta Dissident



Cridar
No poder cridar fort el que soc m’ofega
i també m’ofega la resignació.
Necessito cridar la meva angúnia,
necessito expulsar-la de dins del meu cos.

Odio la gent que menysprea la vida
i queda presa per sabates de tacó.
Odio la mort que atropella la vida
dels innocents i dels menudets rossinyols.

Necessito aïllar-me dels miserables
que dobleguen la voluntat dels més dèbils,
perquè m’ofega la seva covardia.

Necessito lluitar per la vida dels vius,
per la dignitat de tots els miserables,
respirar i caminar per les muntanyes.
30-12-2010

dimecres, 29 de desembre del 2010

Carlos Fabra i la justícia: molt més que una simple qüestió de sort


L'INFORMATIU. 29 desembre 2010

 Íntim amic del Delegat d'Hisenda a Castelló durant els anys dels seus suposats delictes contra el fisc; company de futbol i bous del president de l'audiència que més tard sobreseurà algunes de les seues causes; editor de llibres de l'esposa d'este; assessorat per un penalista especialitzat en anul·lar causes per defectes de forma; emprar la paraula sort per a definir com Carlos Fabra escapa del pes de la llei és tan gratuït com parlar d'innocència.

El populismo eléctrico

Publicat  per Ignacio Escolar 29-12-2010  en Público

Dice Mariano Rajoy, con el populismo habitual, que la subida de la luz es una muestra más de la “disparatada política económica del Gobierno”. Le sale gratis, el tema es tan complejo que sin duda colocará el titular. Pero en este asunto, el PP debería pedir perdón antes de hablar. El disparate mayor se llama déficit tarifario y es un invento –único en toda Europa– que puso en marcha Josep Piqué, cuando era ministro de Industria con José María Aznar. Para contener la inflación y entrar en el euro, el ‘liberal’ Gobierno del PP  congeló las tarifas, pero al mismo tiempo garantizó por ley a las eléctricas que la diferencia entre lo que realmente costaba la luz y lo que pagaban los consumidores –esto es, el déficit tarifario– se devolvería más adelante y con intereses a cuenta de posteriores subidas de precio. Traducido: el que venga después, que arree.

En los ocho años de Aznar, descontada la inflación, las tarifas bajaron artificialmente un 32%. Como consecuencia indirecta de esos irresponsables descuentos, el consumo eléctrico en los hogares se disparó: España es el país que gasta más electricidad per cápita de toda Europa. Mientras tanto, la bola de nieve creció y creció. Cuando llegó el PSOE al Gobierno, las tarifas empezaron a subir, pero también por debajo del precio real de la electricidad –era un asunto impopular–. Y así, entre unos y otros (y también con algunos grandes errores socialistas, como las enormes primas a la energía solar, que nos han costado 3.000 millones de euros), hemos llegado hoy a una pavorosa situación en la que el déficit tarifario asciende a 20.000 millones de euros que, por ley, debemos entre todos a las eléctricas y que tendremos que devolver a través del recibo de la luz en los próximos años. Es una bromita de nada: solamente el 2% del PIB.

dilluns, 27 de desembre del 2010

La píndola d’avui: La (in)justícia espanyola


La justícia és una de les bases imprescindibles d’una societat democràtica. Però una justícia a l’abast de tots, que tracte a tots els ciutadans per igual. Desgraciadament no és el que tinguem en aquest Estat. Ací tinguem unes lleis classistes que, per definició, no poden fer justícia. Són lleis plenes d’escletxes per on, amb diners per a bons advocats, es pot evitar l’acció de la justícia.

És insultant veure com senyors com César Alierta, el president de Telefónica, és absolt pel Tribunal Suprem, no per ser innocent, sinó per la prescripció del delicte d’abús d’informació privilegiada; és immoral veure com el cas Fabra prescriu després d’anys d’inactivitat jurídica i el pas de sis o set jutges  pel jutjat de Nules. 

És que la justícia no té mitjans i és molt lenta, diuen però, malgrat la falta de material i de personal, sorprèn l’eficàcia de la justícia en els casos, per exemple, de desnonament. Quan un banc té que fer efectiva una hipoteca i deixar una família al carrer, amb el deute de la resta de la hipoteca no coberta per la subhasta del immoble, la justícia és ràpida i cent per cent efectiva.  

És tan estrany veure casos de desnonament que hagen prescrit com casos de poderosos que complisquen les penes derivades dels seus delictes en la presó. Perquè la (in)justícia és una qüestió de classes. 

Al Azraq

PATAS ARRIBA crida a ampliar la mobilització europea contra el deute i els seus plans d’austeritat

El deute públic va augmentar moltíssim arran dels generosos plans de salvament concedits al sector financer pels Estats, després de la crisi que va començar en 2007/2008. És també la conseqüència directa de dècades de polítiques pressupostàries i fiscals favorables a les classes socials acomodades i a les grans empreses. Els beneficiaris d’aquesta generositat fiscal i social van aconseguir un estalvi que va disparar els dèficits públics, mentre que van invertir en apetitoses obligacions de l’Estat, especulant sobre els deutes sobirans i posant en perill els Estats. Els culpables de la crisi ixen dues vegades victoriosos, tenen menys imposts que pagar i gaudixen d’una renda garantida provinent del deute públic mentre la població perd dues vegades: pateix les conseqüències socials de la crisi (desocupació i precarietat) i també pateix la sagnia de l’Estat a través dels plans de rescat dels bancs i dels plans d’austeritat (congelació de salaris, retard de l’edat de jubilació, alça de l’IVA, etc.). 

Aqueix atac supranacional promogut pel FMI i la Comissió Europea ha de trobar una resposta social a la seua mesura. No acceptarem cap desmantellament de la protecció social i dels serveis públics per a pagar els seus deutes contractats en contra dels nostres interessos. No podem acceptar un retrocés d’aquests drets, a vegades aconseguit a costa de lluites socials històriques, mentre les elits segueixen enriquint-se. Per a nosaltres l’eixida de la crisi ha de fer-se tenint en compte l’interès de les poblacions, no el dels creditors culpables de la crisi i dels governs a les seues ordes. El preu humà de la gestió desastrosa de la crisi capitalista és immens i es preveu encara més pobresa i desocupació com a conseqüència directa d’un sistema basat en un creixement autodestructor.

Les reaccions del poble europeu colpejat per aqueixa austeritat imposada per les elits és la conseqüència directa d’un sistema de transferència de riqueses des dels treballadors cap als creditors a través del pagament del deute. En molts països, el seu reembossament representa una enorme part de les despeses públiques de l’Estat, deixant una xicoteta part del que queda per als serveis socials que pateixen una hemorràgia de recursos. Es tracta d’una lluita per a aconseguir un just repartiment de la riquesa produïda pels treballadors, per a una justícia social real. No podem acceptar que el deute públic siga un pretext perquè la població haja de pagar cada vegada més. El deute constitueix un verdader espoli per als pobles i els responsables són els que han de pagar la crisi sistèmica que van provocar.

Necessitem auditar els comptes públics dels Estats per a decidir si els pobles deuen o no continuar pagant un deute en gran part il·legítim ja que no va beneficiar la població. El procés d’auditoria és un acte de sobirania dels Estats i dels pobles que ha de desenvolupar-se baix control ciutadà. Els moviments socials han de poder proposar aqueixa necessitat essencial en noves constitucions que podrien ser aprovats per referèndum popular, com ja ho va fer Equador* i ho podria fer Islàndia.

Parem la dictadura dels creditors

Per una constituent del poble per al poble! 

Auditoria del deute ja!

PATAS ARRIBA, Valencia.

* En 2007/2008 Equador va fer una auditoria respectada per la seua nova constitució que va permetre al govern anul·lar deutes il·legítims i economitzar 300 milions de dòlars per any durant 20 anys. Aquests diners deu ara ser dedicat al millorament de la sanitat, pública, de l’educació i a la creació d’ocupació.
 

2011, ¿una intifada europea contra la dominació neoliberal?

Jónatham F. MoricheKaos en la Red - 26 Diciembre 2010

En 1987, el poble palestí va llançar la seua Primera Intifada contra l’ocupant israelià en defensa de la seua sobirania i la seua mateixa supervivència. La intervenció dels mercats financers internacionals a Europa no és, per ara, tan sanguinària com la intervenció israeliana en Palestina, però no per això resulta més legítima ni acceptable. I 2011 serà l’any decisiu en què la societat civil i la classe treballadora europees hauran de llançar la seua Primera Intifada contra la dominació neoliberal, o bé acceptar junyir-se com a bous mansos al jou d’una completa i omnímoda dictadura dels mercats. Com haurà de discórrer aquest moviment, mitjançant quines estratègies d’organització i acció col·lectiva? Bastarà de revitalitzar els nostres partits, sindicats i moviments tradicionals, o caldrà inventar altres completament nous? Quin paper jugaran la vaga, l’acció directa, la representació institucional o altres formes d’intervenció política encara per dissenyar i practicar? Aquestes són preguntes obertes a les que milions d’europeus hauran de respondre en el dia a dia d’una lluita que bé podria ocupar els empenyoraments de tota una generació. No serà com en l’Anglaterra de 1642, ni com en la França de 1789, ni com en la Rússia de 1917, perquè la Història mai es repeteix de forma idèntica a si mateixa per moltes analogies parcials que podem trobar entre aquelles i aquestes circumstàncies històriques. En 2011, Europa haurà de trobar el seu propi i distint camí per a preservar les seues llibertats, o resignar-se a perdre-les. Aquest i no un altre és l’enorme desafiament que es presenta davant de nosaltres, i tant de bo que els europeus i europees compromesos amb la democràcia trobem a temps el valor, la tenacitat i la intel·ligència de donar-li adequada resposta.

dijous, 23 de desembre del 2010

Bon Nadal


 


Aquests dies celebrem el solstici d’hivern, és a dir, el dia que l’angle del sol respecte a l’equador terrestre és més gran a l’hemisferi nord i, per tant, és el dia més curt de l’any (en hores de sol). Aquest fet s’ha celebrat des de temps immemorials amb festes, rituals i enceses de fogueres, igual que el solstici d’estiu amb el dia més llarg de l’any. Durant l’Edat Mitjana l’església va imposar les seues festes sobre les paganes: Sant Josep a l’equinocci de primavera, Sant Joan al solstici d’estiu, la mare de Déu a l’equinocci de tardor i Nadal al solstici d’hivern.
 Enguany el dia més curt ha sigut el 21 de desembre però ho celebrarem quan diu la Santa Mare Església. 

BON NADAL a tots: als que celebren el solstici, als que celebren el naixement de Jesús i als que celebren el naixement de Brian.

dimecres, 22 de desembre del 2010

Continua l’ofensiva neoliberal (l’episodi de Velència)

El Col·legi d’Economistes de la Comunitat Valenciana no vol quedar-se arrere i fa cor a les exigències de l’OCDE recomanant algunes coses, per a ells, necessàries. Aquests prohoms de l’economia valenciana que van ser incapaços de veure la crisi que venia, i sempre en connivència amb l’empresariat, diuen que cal adoptar el copagament en la sanitat i l’educació; la capitalització de les pensions (cadascú que es cotitze per a ell només i així ningú tindrà pressa per jubilar-se); la bancarització de les caixes d’estalvi (els beneficis de les caixes es malbaraten, segons ells, en obres socials i els bancs ho repartirien entre els accionistes); i una gestió tècnica de l’administració. 

En resum: que amb diners públics es paguen a empreses privades per a donar els serveis necessaris als ciutadans i, si cal retallar la despesa pública, que siguen els usuaris que es facen càrrec d’una part de la despesa. Diuen que els polítics no són propietaris ni professionals, per això va la cosa com va, que deixen les coses en mans privades i la gestió millorarà.

Però una enquesta, feta a 300 empresaris i directius de la Comunitat Valenciana publicada ahir,  posa en dubte l’eficàcia i l’honradesa d’un percentatge significatiu de l’empresa privada. Un 30,4% assegura que és habitual utilitzar treballadors de forma irregular (la qual cosa és immoral i a més un delicte). El 21,5% no declara ingressos a Hisenda (també immoral, insolidari i un delicte). I el 40% reconeix que és habitual invertir els guanys en patrimoni personal (en lloc de reinvertir en la empresa).

Entre les pràctiques més esteses està la de fer factures falses per beneficiar-se del IVA, la utilització de treball no declarat o acceptar favors i regals a canvi de prendre certes decisions. No és estrany que, amb aquesta manera de fer negocis, sorgisquen com els xampinyons casos de corrupció com Gürtels, Brugals, etc.
Aquest estudi palesa  l’escassa ètica, la insolidaritat social, immoralitat i delinqüència que nia entre els empresaris valencians que són, segons el Col·legi d’Economistes, dels menys competitius d’Espanya. La Comunitat Valenciana no és competitiva ni en mà d’obra ni en intel·ligència, ni en innovació, ni... Tindre un dels índex salarials més baixos de l’Estat només aprofita per a que els joves preparats isquen fugint a altres comunitats. 

Aquesta gent s’atreveix a dir que ells gestionarien millor. El sistema capitalista és molt dolent, però el sistema d’amiguisme, endollisme, corrupció amb el sistema de empreses amb beneficis privats i pèrdues públiques és nefast, inclús, per el propi sistema capitalista. Sense ètica professional i responsabilitat social ni pot funcionar la societat democràtica. L’egoisme, la trampa, el favoritisme arbitrari i l’engany no poden ser els valors d’una societat.

dimarts, 21 de desembre del 2010

Ensenyament en igualtat per a combatre la violència masclista


Macu Gimeno. Coordinadora àrea de la Dona de la Intersindical Valenciana
Publicat a L’Informatiu el 21 desembre 2010


Davant l'últim assassinat ahir 19 de desembre en Porzuna (Ciudad Real) d'una dona de 24 anys a mans de la la seua parella, amb el qual la xifra oficial de dones mortes a mans de les seues parelles o ex parelles en el que porten d'any és de 71, Intersindical rebutja aquesta violència masclista que s'ha convertit en una xacra tan difícil d'eradicar. 

Intersindical recorda que estem en una societat sexista on les dones no accedeixen als llocs de decisió ni a les finances, on estan discriminades en el treball i continuen sent les encarregades del treball domèstic i de la cura i criança.

Malgrat que la llei integral 1/2004 de mesures contra la violència de gènere estableix com a competència de les autonomies tot el relatiu a mesures de prevenció i educació en igualtat, el govern valencià no ha desenvolupat pràcticament res. La coeducació és una utopia i ensenyar en igualtat s'ha convertit en una qüestió
Una societat que perpetua els rols i estereotips pels quals si eres dona només pots ser objecte de plaer o mare. L'educació, el món de l'oci i també de la cultura transmeten aquests perjudicis i accentuen el sexisme que només pot ser font de discriminació i violència. 

Intersindical denuncia de nou que -malgrat que la llei integral 1/2004 de mesures contra la violència de gènere estableix com a competència de les autonomies tot el relatiu a mesures de prevenció i educació en igualtat- el govern valencià no ha desenvolupat pràcticament res. La coeducació és una utopia i ensenyar en igualtat s'ha convertit en una qüestió de sensibilitat dels centres o el professorat, no en una obligació. 

Per tant, Intersindical Valenciana, considera que si les mesures que es prenen només son pal·liatives i no preventives, mai s'acabarà amb aquest terrorisme de gènere. L'ensenyament en igualtat és l'eina necessària per a combatre la violència cap a les dones.

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...