dilluns, 21 d’abril del 2014

La Segona República



Ja fa 83 anys a l’Estat Espanyol va succeir un fet que la gent progressista mai hauríem d’oblidar. Els resultats de les eleccions del 12 d’abril de 1931 van posar de manifest que la monarquia no gaudia de suport, Alfons XIII així ho va veure i va deixar el tron. La Segona República es va proclamar el 14 d’abril i es va constituir un govern provisional presidit per Niceto Alcalá-Zamora.

Les primeres mesures que es van prendre van ser: Convocar eleccions a Corts Constituents el 28 de juny. Amnistia general dels presos polítics i prendre mesures d’urgència per evitar el caos.

Mentrestant Francesc Macià, líder de la recentment creada Esquerra Republicana, va proclamar el mateix dia 14 d’abril la República Catalana dins d’una suposada Federació Ibèrica, si bé el 21 d’abril es va constituir una Generalitat provisional.

Les eleccions de juny les van guanyar els partits d’esquerra i la nova Constitució va ser promulgada el 9 de desembre, una constitució que arreplegava clarament el pensament d’esquerres victoriós. Alcalá-Zamora fou el primer president de la República i Manuel Azaña el president del govern.

La nova constitució parlava d’una república democràtica de treballadors, d’un estat integral amb el qual es pretenia aproximar als republicans unitaris i federalistes, alhora que es van admetre les autonomies. S’arreplegava la sobirania popular, el sufragi universal masculí (el femení va ser aprovat en una llei de 1932). Es parlava d’un estat aconfessional, d’un parlament unicameral. Es reconeixia el dret de divorci, la inviolabilitat de domicili, llibertats d’expressió, d’unió, d’associació, la possibilitat de socialitzar la propietat...

Entre 1931 i 1933 en l’ anomenat bienni d’esquerres es van fer una sèrie de reformes entre les quals podem destacar la reforma religiosa. El govern seguint la constitució va proclamar un règim laic i la separació Església-Estat. Per tant es va reconèixer l ’extinció del pressupost del clergat i del culte. La prohibició de la pràctica docent als ordes religiosos i la seva submissió a una Llei de Congregacions. la secularització dels cementiris, la legalització del matrimoni civil i del divorci. Reformes que com era d’esperar van provocar fortes tensions entre l’Església i la República.

També es va modernitzar l’exèrcit, si bé els canvis van tenir resultats limitats i van exacerbar els sectors més conservadors, principalment els anomenats africanistes. Es va crear la guàrdia d’assalt com a força d’ordre públic fidel a la República.

Es va dur a terme  la reforma agrària que permetia entre altres coses l’expropiació de grans finques, amb indemnització en gairebé tots els casos, per ser lliurades a les comunitats de llauradors. També es va reformar l’Estat centralista i es van posar en marxa processos autonomistes a Catalunya, País Basc i Galícia. Pel que fa a l’educació i la cultura es va adoptar un model d’escola mixta, laica, obligatòria i gratuïta que assegurava el dret a l’educació a tothom. Les reformes laborals, malgrat el rebuig de la patronal, van permetre el desenvolupament de lleis que milloraven les condicions de treball ...

Tot aquest esforç renovador acabaria tràgicament en allò que coneguem com a Guerra Civil Espanyola (17 de juliol de 1936 fins a l’1 d’abril de 1939), un conflicte bèl·lic que va enfrontar el govern legítim de la Segona República Espanyola, contra una part d’un exercit que va pegar un cop d’estat i que a més a més tenia el suport de les organitzacions de dretes. 

Avui, en allò que ens diuen Democràcia, el poder reaccionari i hereu dels feixistes que van tindre aquest país aïllat, humiliat i reprimit, continua en la quimera de destrossar l’ educació pública, la sanitat, els drets de la classe treballadora, de fer la vida impossible a la gent honrada, de retallar la democràcia, de prostituir la política, de portar-nos al límit de la paciència

Aquests versos estan dedicats a la gent que creu en els principis republicans i perquè no dir-ho a tots els que esperen la proclamació de la Tercera República. Salut companys i companyes.


I com la primavera vindrà la tercera
Camine pel carrer rodejat d’imatges apagades
entre gent sense esperit i la rialla continguda,
vosaltres els heu furtar l’alegria de viure, canalles.
Alhora esclata la vida en la terra  i no hi ha ningú que l’ ature,
però una vegada més  vosaltres insistiu a detindre-la, salvatges.
Ningú nascut d’una mare és més que un altre,
ni cap déu ens durà la vida eterna perquè ja és de nosaltres
dels que visquem i morim entre sargantanes, roses i tempestes.
Tot el poder per al poble que sofreix.
Tota la llibertat per al poble oprimit.
Tota la justícia per al poble corromput.
República per la gent honrada.
Camine rodejat de gent plena de missatges,
de gent lliure que crea en el pensament i la mirada.
Camine per la meua terra estimada lliure i sobirana,
saquejada per gentola sense ànima,
borratxa d’enveja i malcarada.
Som lliures però la nostra llibertat
està segrestada per gent corrupta i malcarada.

dimecres, 2 d’abril del 2014

Violència



Últimament els mitjans de comunicació pareix que estan molt preocupats per la violència que està desenvolupant-se després de la cloenda d’algunes manifestacions, violència que des d’ací condemnem enèrgicament. Ara bé, l’excusa d’aquesta violència no es pot utilitzar per a no ressaltar la gran participació de milers de ciutadans que va hi haver en la manifestació del 22-M on va quedar pales, una vagada més, el gran rebuig a la política de retallades que està duent a terme el govern del PP.

Alhora aquests actes vandàlics tampoc hauria de ser el pretext per a que aquests mateixos mitjans de comunicació no posen de manifest la gran violència que naix de les mesures que està prenent aquest govern. Davant de la consigna que tot va millor molts ciutadans som conscients que és un triomfalisme i hipòcrita. Al voltant de cada persona, cada ciutadà hi ha un exercit d’aturats molts dels quals no tenen res, ni diners per a poder encendre la calefacció per a combatre el fred de l’ hivern. Hi ha agut morts.

La gent continua perdent la casa a un ritme esgarrifós, molts xiquets tenen problemes de malnutrició. La llei de la dependència ja no existeix, i també hi ha morts. El futur dels joves, si hi ha, està fora d’aquestes fronteres. La qualitat de la sanitat pública cau en picat,  el mateix podem dir de l’educació. El sistema de les pensions està tocat. Els drets dels treballadors i de les treballadores cada vegada són més irrisoris i ens recorden a la situació de súper explotació en la qual viuen milions d’homes i dones en altres indrets del món.

Vivim en una situació de violència institucionalitzada on la misèria comença a campar i així i tot encara som bons xics i bones xiques. Si el col·lapse financer i l’ inici d’aqueta crisi ens va escandalitzar, la situació social a la que hem arribat ens produeix fàstic, és de total emergència. No obstant això, la resposta dels que ens governen és de més repressió i de més retallades fins que hem entrat en una espiral de total bogeria. Ens apreten més als ciutadans, l’economia s’enfonsa més, ens imposen noves retallades, l’economia cau encara més i així fins a on... no ho sé.

El poder que ens domina deu ser conscient que aquest no és el camí, almenys per a la classe treballadora, perquè encara que parega macabre hi ha gent que està fent-se ric amb el patiment dels demés. Aquests versos van dedicats als que no es creuen la pel·lícula que ens estan contant i als que saben que es pot escriure un altre guió on el final siga un altre i no el de la misèria, la violència i l’esclavitud que ens estan imposant. Salut companys i companyes.

L’ hivern sempre torna
Els arbres s’agafen a la vida sense fulles
i els ametllers esclaten de ràbia amb milions de floretes.
L’ hivern ens diu adéu sense presa, sense nostàlgia,
perquè sap que tornarà el més aviat possible.
Les branques sense fulles ens dibuixem milers de filigranes,
jo em recree amb elles i la meva ment se’n va per camins inimaginables.
Prompte renaixeran les fulles
i els ocells faran els seus niuets per a les seues cries.
Mentre tant jo em perdré entre paraules
i escriure versos a la meua estimada.

La flaire dels ametllers em recorda que estic viu.
El color de les seues flors em desperta passions ancestrals.
La seua flor efímera em recorda la vida
que esclata amb alegria i es marceix amb rapidesa,
però la flor dona lloc a una ametlla
i la meva vida està destinada a viure-la amb la meua companya.
El sol se’n va i comença una altra nit rodejada de sorolls i de perfums.
Les estrelles són ara les protagonistes i la Via Làctia ens aborrona.
Encara fa fred i el cel brilla amb molta força.

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...