divendres, 30 de novembre de 2012

Propòsit d'esmena?




Militants socialistes han fet un vídeo demanant perdó pel canvi polític del govern de Zapatero a partir de maig del 2010. És suficient? Evidentment no. Entre la militància i la direcció dels partits hi ha un món i en el PSOE dels últims anys sembla que el divorci s'ha consumat. Els resultats electorals ho confirmen.

Fins a la data dramàtica de maig del 2010 la ciutadania aprovava, majoritàriament, les reformes democràtiques, com la independència de la RTVE, i l'ampliació de drets civils i socials, com el matrimoni homosexual, la Llei de Dependència, etc. però la crisi ho va canviar tot. Una crisi que no esperava el govern, ni l'oposició de Rajoy, ni els organismes internacionals que haurien d'haver donat la veu d'alarma.

Pressionats pels socis europeus, s'inicià un programa de reformes estructurals que afectaven greument els interessos dels treballadors en les relacions laborals, les pensions i el sistema financer, tot dirigit a retallar la despesa i no a augmentar els ingressos. No es va mamprendre una reforma fiscal que gravara les rendes més altes i que perseguira el frau, l'economia submergida, el blanqueig de diners, l'abús de les SICAV i, el que és pitjor, es va aprovar, en comandita amb el PP, la reforma de la Constitució que prioritzava el pagament del deute. El repartiment de la càrrega va ser injust, impropi d'un partit socialdemòcrata, i la ciutadania no ho va entendre, no podia entendre-ho.

Immersos com estàvem en un sistema bipartidista, l'alternativa va ser l'altre partit, el PP. Hom diu que l'original sempre és millor que la còpia i per a fer política de dretes el millor és un partit de dretes. Rajoy, coherent amb la seua ideologia, ha aprofundit en la línia de retallades de la despesa pública, enduent-se per davant l'estat social, afavorint descaradament els interessos financers i a l'empresa privada, augmentant els privilegis dels poderosos en detriment dels interessos generals, de la justícia i de la democràcia. 

Mentre l'únic partit amb possibilitats de governar, en virtut del bipartidisme imperant, no troba un discurs coherent que il·lusione a la ciutadania, ni tan sols a la militància. El vídeo mostra un camí a seguir per a la direcció del partit. Però no serveix només demanar perdó. Per a tornar a connectar amb els ciutadans cal, a més del penediment, el propòsit d'esmena, entès com una ferma resolució de mai més abandonar la recerca de la igualtat i fer servir tots els mitjans necessaris per aconseguir la justícia social. Un propòsit d'esmena materialitzat en propostes basades en les necessitats reals de la gent. 

dijous, 29 de novembre de 2012

Telefònica: Vaga de fam




Reportatge de la vaga de fam que estan duent a terme 5 treballadors de Telefónica, per la readmissió d'un company i contra la reforma laboral.

dimecres, 28 de novembre de 2012

Una vegada més Palestina



Una vegada més estem davant d’una agressió salvatge contra el poble palestí que veu com els seus homes, dones, xiquets i xiquetes són assassinats pels sionistes. Una vegada més veiem com gran part de la comunitat internacional mira cap a un altre costat mentre es duen a terme aquests assassinats. Una vegada més veurem com queden impunes aquests assassinats. Una vegada més veurem com humilien aquesta gent. Una vegada més..... I així podríem continuar i continuar fins a l’infinit. El món pareix que no canvia o canvia sempre a favor de la mateixa gent.

Que farien els mandataris que recolzen aquestes agressions si un dia qualsevol entraren a la seua casa, els apallissaren, els tiraren de la seua casa i es posara a viure-hi el mateixos agressors? En aquest país és prou improbable, les anomenades forces d’ordre detindrien al personatge en qüestió, seria jutjat i tancat en la presó, entre altres coses per envair una propietat privada. Si bé, veient el que està passant últimament ni açò és cert.  Està clar que quan són profanades milers de cases palestines no passa res, per tant ens deuríem preguntar on està el dret internacional en aquest cas i perquè no s’estableix l’ordre legal. Una vegada més el terror dels poderosos es converteix en la norma general i la seua voluntat s’imposa per damunt de les lleis internacionals que, a més a més, han sigut elaborades per ells mateixa. 

Segons el Premi Nobel de la Pau l’estat sionista té tot el dret de defensar-se de les agressions palestines, els palestins no, per descomptat. Però a pesar d’allò que diu el senyor Obama la imatge d’una pedra contra un fusell és prou explicativa de la situació real que estem debatent. Estan realitzant-se crims contra la humanitat sense que els assassins donen compte dels seus fets. Tots el pobles tenen dret a l’autodeterminació i a la justícia i en aquest cas així hauríem de ser. 

Una vegada més l’estat espanyol ha estat al costat dels sionistes menyspreant als oprimits, patètic, però no incoherent, de fet ací estan recolzant a la banca i destrossant tot allò que ens fa forts als ciutadans, l’educació, la cultura, la sanitat... El més trist de tot açò és que aconsegueixen enganyar a moltíssima gent i encara reben a les eleccions molt de suport popular. No obstant això, la injustícia és la mateixa ací que a Palestina i també són els mateixos opressors ja siguen jueus, cristians o musulmans. Com no podria ser d’una altra manera aquests versos van dedicats al poble palestí que ha patit i pateix les inclemències d’un món injust i insolidari. Però també som conscients que aquesta situació tard o prompte acabarà canviant perquè en som més i el futur és nostre. Salut i llibertat companys i companyes.  


Palestina
Cau del cel la mort amb foc
que espedaça tots els somnis
per oliveres i blat.
S’estrangulen les idees
que naixen entre paraules
humils i gestos suaus.
S’imposa l’odi i la força
en un paisatge assolat 
pels canons i les pistoles
que s’escapen de les mans.

Plora la Mediterrània
l’assassinat dels apàtrides
que cauen disseminats
entre dunes i palmeres,
entre formigó i quitrà.
Esclaten els cors dels nens
que ja sols saben jugar
a tirar pedres al monstre
sionista  iracund
que també se’ls vol menjar

Mira que és lletja la mort.
Mira que hi ha monstres bicèfals
enlletgint la nostra vida.
Mira que hi ha ganes de viure
i de desterrar les guerres
miserables i mesquines.
Veig un pare aborronat
que besa el seu fill morat
amb els dos llagrimalls
secs perquè no pot plorar.

Veig totes les mares fartes
de parir per al combat
fills que moren sense viure
la vida amb intensitat.
Plore pels pares i mares
que no poden ja plorar
i per la terra cremada
entre combat i combat.
Que emmudisquen els canons
i florisquen les roselles.   

Estime tota la vida
que pel llagrimall s’escapa.

dijous, 22 de novembre de 2012

És legítim especular amb bens de primera necessitat?




En les últimes dècades hem assistit a l'entrada als mercats especulatius de sector que s'havien mantingut al marge per ser considerats bens de primera necessitat. Productes alimentaris i altres bens bàsics eren protegits per assegurar la seua disponibilitat per a la població local. Però la globalització i el ferotge domini del capital financer sobre la política ha llevat les normes que ho impedien, deixant l'alimentació, la vivenda, la sanitat o l'educació a l'abast dels banquers i fons d'inversió especulativa, el que ha provocat morts, misèria i desgràcies a milions de ciutadans d'arreu del món. Portant a la pràctica la ideologia neoliberal ens han dut a les relacions socials del segle XIX, a la cruesa de la pura lluita de classes, sabent que és la classe dominant la que té, si més no momentàniament, totes les armes a l’abast. 

Argentina, que havia sigut el graner del món i líder en producció de blat i carn, dedica ara més de la meitat de la terra en producció al cultiu de soja transgènica per l'exportació, el que ha provocat que nou milions de xiquets passen fam i més de tres mil muiren per desnutrició cada any. En Àfrica els grans terratinents produeixen per a l'exportació, sense importar-los que els habitants no puguen adquirir menjar. Produir gra per a combustible és més rendible, per als especuladors, que fer-ho per a menjar i, en tot cas, el primer món paga millor els productes que la població local. 

Considerar la vivenda una mercaderia més per a treure beneficis ràpidament, en lloc de protegir-la com un bé de primera necessitat, ha sigut el motiu més important de l'actual crisi econòmica. Ha sigut, i continua sent-ho, molt rendible per alguns, però està provocant la desgràcia i desesperació de milions de persones que veuen com el dret especulatiu s'imposa al dret social i constitucional a gaudir d'una vivenda digna.

El següent pas és la privatització de la sanitat i de l'educació, és a dir, la consideració de mercaderia d'aquestes àrees vitals, sotmeses a les normes del mercat, o siga, per obtenir beneficis i no per prestar un servei a la societat. Sempre hi haurà, però, ànimes caritatives que donaran diners, guanyats amb l'especulació, a Càritas per als menjadors de beneficència, o financen hospitals per a pobres, o escoles per formar mà d'obra qualificada i barata per a poder explotar-la millor. L’església gestionarà la misèria provocada per l’egoisme dels poderosos i, com sempre, traurà bon resquit, omplint-se la butxaca, a l’ombra del poder, i presentant-se com els més caritatius del món.  

El capitalisme ha posat l'obtenció de beneficis per damunt de qualsevol altra activitat humana. Una societat, diu, necessita que l'economia vaja bé per a que els ciutadans puguen beneficiar-se dels guanys. Per tant la resposta al fals dilema de prioritzar l'economia o les persones respon sense cap dubte: l'economia!. 

L'activitat econòmica és necessària, és cert, però al servei de les persones per procurar el seu benestar. El problema no és economia o persones sinó com repartim els beneficis de l’activitat econòmica. Especular amb bens de primera necessitat, que enriqueix una minoria i provoca la desgràcia de la immensa majoria de la ciutadania, no pot ser lícit. Per això la raó i la justícia no pot permetre que s'especule amb la vida i l'angoixa ciutadana... Bé que la raó està sotmesa a l'especulació informativa i la justícia també l'estan privatitzant...

dilluns, 19 de novembre de 2012

Buenaventura Durruti, un revolucionari nat



Durant tota la primera meitat del segle XX les condicions de vida de les classes populars treballadores era tremendament precària. Les condicions laborals que havien d'acceptar els treballadors distaven ben poc de l'estat dels serfs, amb la diferència que el patró, a diferència del senyor, no es feia càrrec de l'alimentació, vestit i habitatge de l'assalariat. 

El capitalisme havia trencat les antigues relacions entre servents i senyors i disposava de la mà d'obra com si de qualsevol màquina es tractara, sense drets laborals, amb una justícia feta per ells i per a ells, desproveint als obrers d'humanitat. Sols així, negant-los la condició humana, animalitzant-los, podien viure amb la consciència tranquil·la, amb la benedicció del capellà per suposat. 

En aquest ambient d'injustícia i abús van sortir entre les classes populars rebels que reivindicaven, davant la societat, la seua naturalesa humana amb tots els seus drets i, quan els negaren les vies legals i raonables, utilitzaren la via de la força per mantindre la seua dignitat com a persones. La desesperança i no tindre res a perdre els va llançar a l’aventura revolucionària encara que els costara l’únic que posseïen:  la vida.

Guerres, milions de morts i infinitat de drames individuals i familiars va costar construir la societat del benestar on tots érem ciutadans amb drets i serveis  que asseguraven la vida amb un mínim de  dignitat. Aquesta societat de ciutadans que ara estan destruint. Els poderosos estan jugant-se, però, la pau social que ha permès el període més just i més pròsper de la història de la humanitat. Si tornem a la iniquitat i l’abús tornarem a l’enfrontament en defensa pròpia. 

Aquest va ser el cas de Buenaventura Durruti que es va negar a que el tractaren com un animal i va emprar la raó contra la mentida, la igualtat contra la iniquitat dels privilegiats i la violència contra la violència soterrada de la injustícia i per fer front a la violència del pistolerisme de les classes dirigents i els seus aliats -la policia, l'exèrcit i l'església- per mantindre les preeminències de classe. 

Tot seguit publiquem el resum d’un article de la revista “Tiempo de Historia” que va aparèixer en novembre de 1976 amb motiu del 40 aniversari de la mort de Durruti succeïda el 20 de novembre de 1936.



De peu, al mig, al taller mecànic
Buenaventura Durruti naix el 14 de juliol de 1896 a Leon. És el segon de vuit germans dels quals només tres van sobreviure a la guerra. Després d’un breu pas per l’escola comença a treballar d’aprenent de mecànic baix la tutela d’un socialista amic de son pare. La influència d’aquests dos homes el va portar a afiliar-se a la UGT  als 16 anys. 

El treball de mecànic el va dur a Matallana, a uns 30 km de Leon, on va participar en un conflicte dels miners amb un enginyer, al qual van aconseguir fer fora. Però al tornar a casa s’assabentà que la Guàrdia Civil havia preguntat per ell. 

La gran vaga revolucionària de 1917 el va trobar treballant a la Companyia de Ferrocarrils del Nord. UGT i CNT la promovien i Durruti va desplegar una gran activitat, el que li va costar l’ocupació i l’expulsió de la UGT.  Buscat per sabotejador i per desertor va haver de fugir, primer a Gijón on va contactar amb la CNT, i després  a França amb el seu amic “El Toto”. 

El dia de cap d’any de 1919 torna a Espanya de forma clandestina per complir una missió encarregada pel sindicat. Després d’implicar-s’hi en conflictes laborals d’Astúries, Leon, i Valladolid, s’encaminà cap a Galícia, on va ser detingut, identificat com desertor, sotmès a consell de guerra i empresonat.  Però va aconseguir fugir-s’hi i en juliol del mateix any tornava a França.

En 1920 torna a Sant Sebastià, on rebutja un càrrec al Comitè de Metal·lúrgics de la CNT. “Els càrrecs importen poc. El que és important, per a mi és la base, per a poder obligar als de dalt, des d’ella, que respecten els seus compromisos, impedint així, si més no, que s’hi burocratitzen”. En Euskadi  forma un grup, anomenat “Los Justicieros”, que pren com a primer objectiu acabar amb la vida del rei Alfons XIII, que havia d’acudir a Sant Sebastià  per inaugurar el Gran Kursaal, però una denuncia ho impedeix. 

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...