dijous, 28 de novembre del 2013

La vida no és cap tómbola



Diumenge passat vaig veure el programa de “Salvados” i una vegada més en vaig quedar en cara de pòquer. A l’estat espanyol per a blanquejar diners i defraudar a hisenda tant sols hi ha un requeriment, tindre més d’un milió d’euros, la resta se soluciona entre els bancs i els paradisos fiscals. 

El mateix dilluns, abans d’anar a treballar, escolte una altra notícia que naix dels llavis del govern de l’estat espanyol, anem bé però fan falta més sacrificis que es tradueixen en 2.500 €, es adir en més retallades. De sobte en ve una pregunta a la ment, quins ciutadans o ciutadanes seran les pròximes víctimes?

Si lliguem les dues notícies dóna la sensació que els que paguem per mantenir el sistema som els treballadors i treballadores. La resta dels mortals, en la que queden inclosos la minoria dels nomenats milionaris, no paguen però són els que més guanys tenen. Impressionat la justícia social que brolla d’aquesta realitat. 

Passen els dies i coneguem una altra noticia, la condemna del senyor Fabra, 4 anys de presó per frau fiscal. El jutge en aquest cas no es pregunta d’on han eixit es guanys del que va arribar a ser president de l’Excel·lentíssima Diputació de Castelló. Una altra  vegada em quede bocabadat i em sent molt protegit per la justícia del meu país.

El dimecres amb els vots del Partit Popular s’acaba amb el 24 anys d’emissió de Canal 9 i 1.700 treballadors i treballadores se n’aniran definitivament al carrer. M’ imagine que eixe és el regal que els duran els Reis Mags d’ Orient. El que més em fot de tot açò és que ja fa molts anys tiraven a un treballador al carrer i s’aturava tot un sector, una comarca o el país sencer,  avui dóna la sensació de què no passa res.  No obstant això, si que passa perquè decisions tan arbitràries ens haurien de posar en alerta a tot el món, perquè possiblement siga la tàctica que van a dur d’ara endavant. Dóna la sensació de què quan no poden eixir-se’n amb la seua fan la política de terra cremada, tot al fem. La qual cosa es converteix en personatges sinistres i maquiavèl·lics que diuen una cosa, en pensen una altra i en fan una altra. 

Torne a insistir, l’assumpte de RTVV és un cas paradigmàtic. Eren conscients de la mala gestió que estaven duent a terme i l’objectiu final era acabar amb Canal 9 o no ho eren? És una pregunta que cal raonar i respondre si voleu ací mateix, però el resultat final no és gens innocent.
La setmana encara no ha acabat, segur que ens ofereixen noves noticies sinistres que neguen aquella tornada que deia “La vida és una tombola de luz i de color”. Almenys no se sentiu derrotats, perquè si és així sí que ens hauran guanyat la partida. Les cartes estan marcades però en un moment o altre deurem de trencar la baralla i començar a jugar de nou. Des d’ací una vegada més vos convide a ser rebels i a fer de la desobediència tot un art de supervivència. De la vida segur que no eixim vius, és el nostre deure viure-la amb intensitat i està clar que hi ha gent que posa en funcionament tots els mecanismes perquè això no siga possible. Salut i llibertat companys i companyes, la victòria a de ser nostra.      

Encés de llum de tardor 
La llum de la tardor cau
entre rames despullades
i repletes de colors.
Els arbres es tornen còmplices
del silenci i de l’amor.
Els enamorats caminen
entre les fulles resseques
dels jardins de la foscor. 
El plaer de viure corre
per totes les meues venes

perquè sé que et trobaré
per qualsevol racó fosc.
La llum de la tardor cau
entre les façanes blanques
agafant-se pels balcons
plens de  geranis vermells
i roba estesa, d’amor.
Tu  camines pel carrer
encés de llum de tardor
i jo t’agafe la mà

i ens abandonem pel món.
La foscor cobreix els passos
i elimina les mirades
traïdorenques i els rancors.
Note el rumor del teu cor
desbocat molt prop del meu.
Els nostres llavis es busquen
i es troben un altre món
borratxo de sentiments.
La ment es perd per l’espai

immens de la humanitat
i es dilueix entre somnis
que transcorren veloçment.
El cos es mor de plaer
i renaix entre la llum
dels teus llavis reverents.
Som mortals, ho sabem bé,
però a vegades fugim
de la mort insatisfeta
que ens sol·licita i ens reclama.

Tu i jo, no fa falta més,
la resta vindrà després.   

divendres, 22 de novembre del 2013

Hace falta una ley de huelga



¿Una ley de huelga? Por supuesto: hace falta una, y con urgencia. Cada año que pasa es más necesaria, pues tienen razón el presidente del gobierno, la alcaldesa de Madrid o el presidente de la patronal: cada vez más ciudadanos ven afectados sus derechos esenciales por no tener una ley que los ampare, y la falta de legislación permite los abusos y las prácticas salvajes. Hace falta una ley de huelga que garantice derechos, acabe con los abusos y ponga a cada uno en su sitio.

Sí, no me miren así, hablo en serio. En la última huelga general, por ejemplo, hubo millones de ciudadanos que no pudieron ejercer el derecho reconocido en el artículo 28.2 de la Constitución: el derecho a la huelga. Ya les habría gustado tener una ley que los amparase, que garantizase su derecho, que les permitiese hacer huelga sin miedo a ser despedidos al día siguiente, sin coacción empresarial.

En cuanto a los abusos, están a la vista de todos: el piquete más activo en toda huelga siempre es el piquete patronal. Los reventadores no son...  Continuar llegint

Article de Isaac Rosa publicat a El Diario. es

dilluns, 18 de novembre del 2013

Crisi, quina crisi?



Si absurda és la crisi econòmica que ens està fotent per totes les bandes a la gent del carrer, més dramàtica és la crisi ecològica en la qual estem immersos. El mateix sistema que provoca la mort, la humiliació, l’explotació de milions d’homes i dones al llarg de tota  la Terra, també causa la destrucció del planeta.  La mateixa força que s’utilitza per a dur a terme la repressió dels humans s’empra per al saqueig de la vida a la Terra i en els dos processos de destrucció hi ha un element en comú, una minoria sense cap tipus d’escrúpols  amb molta fam de diners. 

El mateix procés està envoltat d’un missatge globalitzador que es tradueix en la destrucció d’identitats. En eixe procés tot es passa pel mateix filtre i tot queda descafeïnat. Cal que siguem tots iguals en la desigualtat per poder-nos controlar una mica més i millor. En aquesta absurda travessia moltíssima gent es perd entre els suburbis de les grans ciutats despersonalitzades i l’exèrcit de famolencs creix al mateix ritme que creix la destrucció de la Terra.  

Hem provocat el naixement del monstre que s’ho menja tot i que s’ha escapat del control dels mateixos creadors. Tot queda reduït a una sola variable, diners, però aquesta variable és atzarosa i tant sols provoca caos i destrucció, encara que els “palmeros” diguen constantment que tot va bé i que la bèstia està controlada.

Els portaveus del sistema s’omplin la boca amb els suposats beneficis que du el comportament individualista de la nostra espècie i també defenen, entre altres coses, la nostra tendència a la violència, però aquestes suposades virtuts no està clar que ens porten cap cosa bona. A més a més, tampoc és cert que estem destinats genèticament a ser una espècie individualista i violenta. Des d’un inici el gènere Homo ha estat envoltat de mostres de col·laboració, solidaritat, fraternitat i convivència com així s’ha posat de manifest en diversos estudis relacionats amb una de les primeres espècies del gènere Homo coneguda com Homo ergaster que va eixir d’Àfrica fa ara 1.8 milions d’anys i va arribar per primera vegada en Europa.

La nostra espècie Homo sapiens tan sols té sentit recuperant els valors que diuen són utòpics com la solidaritat o la fraternitat.  A més a més, hem de tornar a ser natura, a viure en equilibri amb la Terra i perquè això siga possible és imprescindible que el sistema capitalista mute i desaparega. Tal vegada el camí és molt llarg i ens falten dies per frenar la catàstrofe que se’ns ve damunt, però més prompte que tard deurem començar la travessia si volem almenys intentar eixir airosos d’aquesta realitat desordenada.  Salut companys i companyes. 



 Toda poesía es hostil al capitalismo
Juan Gelman
Jo incrèdul i sense pàtria
Em diuen que som un poble
i jo no el veig. El meu poble
està mut, cec, mort en vida,
alienat, no existeix.
Som presoners dels malvats,
d’aquells que ens neguen i exploten,
de l’enveja i la ignorància,
de la bèstia que ens menja
amb molta ràbia l’ànima.
Així i tot som un poble

que lluita, entropessa i s’alça
entre ruïnes i història.
Jo incrèdul i sense pàtria
no el veig, perquè està mut,
alienat, no existeix.
Al meu país ens estreny
la cobdícia dels rics
i la seua mala bava
fins als límits de l’angúnia
i la ceguera infinita.

No opinem, tampoc vegem,
ni ens adonem del gemec
d’aquells que no tenen res.
Vivim entre teranyines
que ens estrangulen els somnis.
Doncs malvivim i fugim
lluny, cap a ninguna part.
En el viatge perdem
allò que ens fa homes i dones 
i també la identitat.

La cultura es dilueix
entre ketchup i hamburgueses
greixoses i irreverents.
Tot Sants es perd en novembre
acordonat de disfresses
i la fogassa no porta
ni nous, ni panses ni ametles.
Això si som europeus
i els mercats ens enfastigen
farts d’ hamburgueses greixoses.

La vida i la mort belluguen
els nostres somnis de poble.

dimecres, 6 de novembre del 2013

Derribos Fabra




Diu el president Fabra que no pot assolir la despesa de la RTVV i que la única via és tancar-la. L'anunci del tancament de RTVV és la conseqüència lògica d'haver convertit Canal 9 en un vergonyós instrument de propaganda al servei del PP. Un instrument creat per fomentar i normalitzar l'ús de la nostra llengua autòctona i projectar la nostra cultura, era objecte d'una manipulació tan descarada que a penes contava amb audiència ni credibilitat. 

La RTVV ha sigut objecte del saqueig de polítics i empresaris avars que han posat València al mapa... però com referència mundial de la deshonestedat i la corrupció. Un poble de gent treballadora, emprenedora, honrada i valenta s'ha convertit, després del període de “Construcciones Zaplana” i “Construcciones i Contratas Camps”, en una societat desarticulada, dèbil i atemorida, incapaç de fer front al present i al negre futur que s'albira. 

Amb els governs de Zaplana i de Camps la rajola es va engolir el teixit industrial però també van arrossegar a les caixes d'estalvis autòctones, mitjançant la imposició de dirigents des de la Generalitat, a les males pràctiques professionals i corrupcions que ens han dut a la pitjor crisi que recordem. Inversions ruïnoses en Terra Mítica, La Ciutat de la Llum, Fòrmula1, America's Cup, aeroports o PAI's, han omplit moltes butxaques privades, han provocat un deute públic inassolible i han arruïnat institucions financeres autòctones fent-les desaparèixer.

Diu el president Fabra que no pot assolir la despesa de la RTVV. Segurament és veritat, però hem de dir-li que el que no pot fer és fugir de les responsabilitats del clientelisme polític, el balafiament i les males pràctiques de professionals posats pel Consell. Tampoc anem a consentir que al període irresponsable de “Construcciones Zaplana” i “Construcciones i Contratas Camps” seguisca el picot de “Derribos Fabra”, enduent-se per davant les cobertures públiques dels Serveis Socials, dependència, sanitat i educació.

Rajoy sempre acaba recorrent al “i tu més” però al País Valencià governa el PP des de 1995 i no és possible donar-li la culpa a Zapatero. El que està passant al País Valencià és massa gros per que, com sempre, quede tot en la impunitat.

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...