Una hipoteca és una finca o immoble que serveix com a garantía del pagament d’un crèdit, és a dir, si u no pot fer front al pagament del deute el banc es queda amb el immoble hipotecat. En la bacanal immobiliària passada els bancs oferien crèdits del cent per cent del valor del immoble, inflat però que el mateix banc taxava, i més si volies, de pas, canviar de cotxe o comprar-te els mobles.
L’esclafit de la bombolla immobiliària, amb la baixada de preus, a fet que les hipoteques pendents de pagament siguin superiors al valor dels pisos, amb la qual cosa si el banc executa l’hipoteca per impagament perd diners. Però com anava ser així? El banc mai s’arrisca. Segons la legislació actual, en cas de d’impagament el banc embarga la vivenda i la subhasta, es queda amb els diners de la venda i el ciutadà desnonat que es queda al carrer ha de pagar, a més, la resta del préstec i els interessos. Encara que sembli increïble...
Al Azraq
La bogeria ha arribat a uns extrems impressionants. Que pot esperar aquest poder totalment deshumanitzat de nosaltres, els ningú, els que estem pagant els resultats d'aquesta enveja capitalista.
ResponEliminaSi ens tiren al carrer, ens foten la casa, ens hipotequen la vida, ens neguen el futur a nosaltres i al nostres fills, encara deurem estar agraïts. Pareix ser que el que interessa és salvar el sistema, totes aquestes desgràcies son per a viure millor en un futur no molt llunyà, ara bé la borratxera de luxe ja s'ha acabat.
La contestació es clara "NO", aquesta gentola va contra nosaltres, l'enveja no els deixa veure cap altra realitat que no siga la seva, la dels seus interessos. Tampoc sabem de quina borratxera ens estan parlant. Els nostres dirigents, per posar-los un nom, molt ben pagats per cert, viuen en un altre món que també és el nostre. Els seus sous si que estan sobrevalorats, amés si se seguira la lògica del seu mercat com a ineptes, i la prova la tenim en la realitat, ells haurien d'estar engrossant les files de l'atur i no la classe treballadora.
Caldrà planejar-nos que estem fent, per que tots aquests sacrificis si el nostre enemic és el sistema, que el ressusciten els seus amics, que el volen molt però que fins ara no han posat un euro per salvar-lo.
Ahi va un altre poema
Que no s’enganyen, que no
Que no s’enganyen, que no, que volem viure
a ple pulmó. Gaudir amb molta alegria
de les coses menudetes dia a dia,
de la rosada que sol es deixa veure
de bon matí, en les fulles sense escriure,
i desapareix sempre al caliu del dia,
al mateix moment que la nostra elegia.
Que no s’enganyen, que no, que volem beure
de la vida que ens ha regalat la Terra,
soltar la imaginació per l’horitzó
i caminar tranquil·lament per la sorra,
al mateix ritme que ataüllem la parra
que madura el raïm de la passió,
al mateix pas que la joventut s’esborra