 |
| La policia fuig davant els milers de manifestants agressius |
Una ona de violència al carrer travessa Europa. Grècia, Itàlia, França, Regne Unit, Irlanda, tots ells estats de la Unió Europea, veuen com els aldarulls, còctels molotov, bombes de fum i agressions físiques trenquen la, fins ara, tranquil·litat habitual de les ciutats europees. Els mitjans de comunicació condemnen unànimement aquesta violència i afirmen que aquest comportament lleva, en cas de que la tingueren, la raó als manifestants. Però perquè està passant açò?
Fent un poc d’història veiem que aquests enfrontaments eren habituals des de que el capitalisme va accentuar polarització de la societat bàsicament en dos classes i la classe dominada, la més nombrosa, començà a exigir participació política per millorar les seues condicions de vida. Després de varies etapes la classe dominant va trobar la manera de seguir exercint el poder i, al mateix temps, deixar participar en política a tos els ciutadans: el sistema de partits.
La funció del descobriment era procurar un equilibri polític que permetera seguir controlant el poder a la classe dominant i, al mateix temps, tindre desmobilitzada a la majoria de la població, allunyant així el perill de revolucions que podien qüestionar el sistema social i de producció, com havia passat a la Rússia tsarista. En paraules de C.B. Macpherson, “ la principal funció que ha exercit el sistema de partits (...) ha sigut suavitzar les arestes dels conflictes de classe temuts o probables, o, si es prefereix, moderar i aquietar un conflicte d’interessos de classe amb objecte de protegir les institucions de propietat existents i el sistema de mercat contra tot atac eficaç”.
Així s’ha construït l’Estat de Benestar europeu, respectant el pacte de no agressió entre classes, deixant que els poderosos mantinguen els ressorts del poder a canvi de que les classes subordinades tinguen el mínim necessari per a gaudir d’una vida digna.
I això és el que l’avarícia inherent al sistema capitalista, egoista i depredador, està trencant sense cap mirament. Si els poderosos trenquen el pacte de no agressió entre classes no ens pot estranyar que la violència torne a manifestar-se al carrer.
Si el diàleg entre la patronal i els treballadors es trenca per la prepotència dels empresaris; si la política no compleix la seua missió mediar en els conflictes d’interessos de classe; si el sistema democràtic de partits no és capaç d’oferir alternatives, és previsible, i lògic, que la lluita es manifeste de forma violenta perquè és la única eixida davant de la impotència política i la injustícia social. Una ona de violència al carrer travessa Europa... i, si no canvien prompte les coses, açò no ha fet més que començar.
Tot pareix indicar que la història no ha mort com així es proclama des de la postmodernitat. Per desgràcia no visquem en una societat igualitària, mes bé al contrari, estem dintre d'una societat capitalista en la qual les contradiccions antagòniques de classe són cada vegada més evidents, tot i que l'enveja del capital i la seva falta de talant democràtic ens està duent cap a un altra realitat que s'allunya bastant de l'anomenat Estat de Benestar.
ResponEliminaComença haver-hi una relació massa evident entre estament polític i financer. Quan el senyor Almunia diu totes les tonteries que diu, tan sols diu el que ha de dir, que per això li paguen. L'Aznar és tot un altre paradigma d'agent mercenari del capital i, pel que es veu i pel que fa, el govern espanyol torna a fotre sempre als mateixos. Qué també estan remunerats pel capital financer? No cal ser mol llestos per adonar-se que sí. Ara bé l'enveja de tots aquests personatges ens està duguen a una caiguda lliure en un pou sense cap fondo. Qué ens consideren imbècils? De veritat es creuen que no comencem a veure tota la seva trama? De veritat es creuen que la gen perdrà les seves cases, el treball i el futur i ací no passarà res? Si aquest és el verdader món lliure, cal començar a plantejar-se seriosament fer-li front a aquesta bèstia que es menja les persones. Davant d'aquesta situació no és gens rar que la gent se senta cada vegada més acorralada i que l'odi forme part de la resposta a l'actuació de tant de mercenari i famolenc.
Ahi va un altre sonet
Violència
La punyada és substituïda pel no-res
i aquest porta l'aparició dels ningú,
ambdós ingredients naixen en la farga
de la violència i de l'exclusió.
L'arrogància i també la superba
dels que ens governen provoquen la ruptura
del contracte social entre els humans,
la resta son paraules buides i plenes.
La desesperació de tot un poble
es manifesta també en violència
que esclafa la legitimitat social.
Els aturats, pobres i desapareguts
són l'expressió del malestar col•lectiu,
són la violència extrema que patim.