dilluns, 31 de maig del 2010

El xicot malcriat d'Estats Units



Tots coneguem algun xicot, fill del ric del poble, que fa el que vol sense que mai arribe a passar-li res. Son xiquets que s'han criat tenint-ho tot, sobreprotegits per son pare, consentits, irresponsables perquè saben que passe el que passe son pare els traurà indemnes. La impunitat els fa egoistes, egocèntrics, capriciosos, es consideren el centre del món. Exigeixen tots els drets i no accepten cap obligació que no els abellisca.

Així és Israel. Un jove país superb que no admet la ingerència dels organismes internacionals quan no els interessa. Que no respecta els drets humans al seu territori. Que actua en qualsevol país segrestant o assassinant a qui considera enemic. Que imposa colònies jueves en territoris palestins. Que utilitza la força bruta, tota la força militar, contra persones desarmades, homes, dones, xiquets, xiquetes. Que es permet exercir un bloqueig brutal que afecta a milions de persones civils.

Fa massacres, injustícies, actes que provocarien la condemna immediata i contundent de la comunitat internacional. Però son pare USA bloqueja qualsevol intent de condemna. Impedeix que la comunitat internacional pressione per a que deixe de cometre actes contra els drets bàsics de la humanitat.

Els xicots malcriats necessiten que els pares els socialitzen i els facen responsables dels seus actes mentre son menuts. Perquè quan creixen acaben fent barbaritats que els porta al desastre. Estats Units deu exigir responsabilitats al seu fillol malcriat i dur-lo al camí de la socialització. La comunitat internacional, amb EE.UU al cap, no pot deixar impune la massacre produïda a la flota d'ajuda humanitària. El xicot díscol dels nord-americans pot dur al món al desastre.

divendres, 28 de maig del 2010

El President Feliç


Oscar Wilde va escriure un conte titulat “El Príncep feliç” on el protagonista vivia al palau on jugava amb els amics i ballaven als salons. Al voltant del palau hi havia una tàpia molt alta que no deixava veure l'exterior. El príncep no coneixia la tristor, tot era bonic i l'envaïa la felicitat, per la qual cosa li deien el príncep feliç.

El nostre president autonòmic, Francisco Camps, viu al Palau de la Generalitat on tot es bonic, motiu per el qual els discursos i les declaracions del president mostren sempre la felicitat utilitzant paraules triomfalistes. Si alguna cosa no va be es culpa del govern de Madrid però ací es fa tot be i això fa que estiguem tan be. Sempre que apareix en públic l'acompanya un ample somriure. Per això li diuen “El President Feliç”

La tàpia del Palau de la Generalitat deu ser molt alta per a que, en març de 2010, en plena crisi econòmica, el president Camps declare inaugurada una nova època d'abundància a la Comunitat. Deu ser altíssima per a que no veja que la Comunitat Valenciana encapçala l'index d'atur, de fracàs escolar, de deute públic, de despesa sanitària i dels pitjors serveis mèdics.

El quan va morir, el príncep feliç d'Oscar Wilde, van posar una estàtua seua en la plaça, fora de la tàpia que l'impedia veure en vida. Des d'aquella altura se'n adonà de la lletjor i la misèria que l'envoltava i va plorar. També el nostre president feliç, que ja és un cadàver polític, podria admetre la realitat, que és per a plorar, però no ho fa. Camps prefereix canviar de conte i ser “Juan sin miedo”disposat a enfrontar-se a tots.

Caldria dir-li al molt honorable president que despertara. Que ni era el Príncep feliç ni és Joan sense por. Que la realitat és que la Comunitat està molt pitjor que la mitjana de l'Estat tant en el camp econòmic com en el social, que ja estar malament, i que ell està immers en la immundícia de la corrupció fins a les celles. Caldria dir-li que ningú creu en la seua innocència ni en la del seu govern. I, sobre tot, caldria dir-li que la senyera està per a representar la Comunitat, no per a torcar-se el fang de la Gürtel.

dilluns, 24 de maig del 2010

El vertader sentit de la democràcia (segons Aznar)


El diari PÚBLICO del dia 25-05-2010 parla de les declaracions de l’ex president Aznar, en la presentació d'un llibre, en les que diu que "debemos restaurar el verdadero sentido de la democracia y sus límites" perquè, segons ell, “el poder político ha invadido terrenos que no deben ser de su competencia”. El Sr. Aznar pensa que està pendent “una tarea liberal para devolver al poder a su lugar y para que la vida pública se apoye en un liberalismo de raíz ética cristiana”. Sorpren que a continuació diga “que el Estado sea solo eso y no haga de escuela, familia o iglesia

Deu pensar el Sr. Aznar que el liberalisme governa de modo natural, com eix el sol cada matí, o que el cristianisme es fruit de l'evolució dels simis fins arribar a ser humans. Doncs cal informar l'ex president que la política i la força bruta han imposat, i mantenen, el liberalisme i el cristianisme. Cada vegada que la voluntat popular ha sigut lliure i ha triat opcions diferents, s'han frustrat els anhels del poble per la força. Es a dir, han fet el que reclama Aznar, “devolver al poder a su lugar para que la vida pública se apoye en un liberalismo de raíz ética cristiana”.

Així, per la força, s'han establert una serie de “tradicions” que hom considera naturals. Però hi han altres tradicions que, inclús estant contínuament reprimides, surten a la llum quan hi ha un raig de llibertat. A pesar del genocidi franquista, que va pretendre l'eliminació sistemàtica de persones per motius polítics i de religió, hi han milions d'espanyols republicans, ateus, que defensen el dret a l'avortament, al divorci, a disposar de l'opció sexual que els abellisca i un munt d'assumptes més. Sense obligar ningú a avortar, a divorciar-se, a no tindre déu ni a renunciar al seu rei. Una tradició farta de tindre que suportar que t'obliguen a viure amb un consort al qui no pots aguantar, a destrossar la vida de les dones per tindre xiquets no buscats ni desitjats, que t'obliguen a ser cristià i mantindre una església falsa i retrògrada, a sostindre una monarquia anacrònica.

La política aplicada per la força ha permés al Sr. Aznar, i als que pensen com ell, imposar els seus criteris, l'escola, la família i l'església que responia als seus interessos, però la democràcia imposa respecte pel contrincant polític i per les idees diferents. En democràcia es deu governar per a tots, el que significa que cal llibertat legal per a que cada ciutadà visca de la manera que considere més adequada. I sols la política pot legislar i vetlar per eixos drets. La ciutadania es diversa i la llei deu respectar eixa diversitat. Tant respectable es una forma de viure com un altra. Perquè, segurament Sr. Aznar, vostè no té la veritat absoluta. O sí?

divendres, 21 de maig del 2010

Que són els mercats financers?


Julio Anguita, l'ex coordinador general d'Izquierda Unida, advertia del perill que suposava que el FMI o el BCE, institucions que ningú no ha elegit, dictaren les polítiques dels estats. Els mercats manen, els mercats financers obliguen a fer polítiques no desitjables pels estats. Però que són els mercats financers? Vicenç Navarro ens ho explica en un altre article aclaridor, com tots els seus, que titula ¿Que mercados financieros?

Per a recuperar la confiança dels mercats cal fer polítiques d'austeritat, reduint el dèficit públic, especialment als països de la Europa mediterrània -Grècia, Portugal, Espanya- i Irlanda. Però resulta que son eixos mercats els que han provocat el deute públic. Els bancs, que són els agents dels mercats, deurien assumir els riscs de les seues inversions si el mercat fora l'àmbit de lliure comerç que en teoria és. Però els bancs estan protegits pels polítics en un mercat amb molts beneficis i pocs riscs. La crisi que ens ha afonat no l'ha produït el mercat, sinó els bancs i la seua voracitat i els polítics, especialment Clinton i Bush, que ho van permetre i ho fomentaren. També Obama, que ha gastat milers de milions de dòlars per salvar els bancs i ara crida a la austeritat al poble.

En la Unió Europea també foren els polítics els que van desregular la banca i van permetre operacions sense cap tipus de control que ens ha dut a la catàstrofe. Ara els mercats dubten de la capacitat dels estats per a fer front al deute provocat per les ajudes a la banca. L'ajuda de 750.000 milions d'euros del FMI i de l'UE son per a prestar als estats, per a que aquests puguen pagar el deute als bancs. Si un Estat, com el grec, fera fallida, els bancs que compraren els seus bons deurien fer-se càrrec de les pèrdues, però això no passa. El FMI i el BCE estan per assegurar que els bancs no perdran ni un euro, al contrari, en plena crisi els bancs han guanyat més que mai.

Son les classes treballadores, les classes populars, les que veuran degradar-se els serveis públics perquè el FMI exigeix als governs que retallen la inversió social i dels serveis públics per a que els bancs no perden ni un euro. En açò consisteix guanyar la confiança dels mercats. I seguiran fent-ho si no ho impedim. No em canse de repetir el que va dir Warren Buffet, un dels més rics del mon: “hi han classes i lluita de classes, i la meua classe està guanyant la lluita”.

dijous, 20 de maig del 2010

Els funcionaris paguen els plats trencats


El neoliberalisme te les mateixes maneres d'actuar ara que el liberalisme de fa dos-cents anys, per la qual cosa no entenc a què ve el “neo”. Pot ser siga perquè van tindre que afluixar, després de la Segona Guerra Mundial, i permetre mesures socialdemòcrates que allunyaren el fantasma revolucionari. Es va implantar, doncs, l'estat de benestar i açò va suposar l'increment de funcionaris i despesa social que hi havia que sufragar amb impostos.

La caiguda del mur de Berlín, amb la victòria clara del capitalisme sobre la opció revolucionaria de l'enemic de classe, va obrir les portes al liberalisme, de nou, amb tota la seua cruesa. Però el liberalisme no ha deixat mai de fer el seu camí, inclús en l'etapa anterior. La idea de no pagar impostos perquè son per a pagar funcionaris gossos i malfeiners s'ha cultivat en la societat i ha arrelat en amples capes socials. El funcionari malhumorat de Mariano José de Larra del “vuelva usted mañana”, ha sigut el model per a desqualificar els funcionaris i els serveis socials públics. Els rics tenen raons: amb el que paguen a hisenda podrien tindre bons serveis per a ells sols. Però els treballadors de tota mena, com podrien pagar sanitat, educació, seguretat, serveis per a la família, etc sense arruïnar-se?

Els funcionaris son els únics treballadors que tenen el lloc de treball assegurat, es de veres. Però al funcionariat tenen accés tots els que aproven una oposició basada en la igualtat, el mèrit i la capacitat. No es gens fàcil i cal molt d'esforç i renuncies en èpoques de la vida en que abelleix divertir-se més que estudiar. A més la seguretat laboral del funcionari és necessària per a que el polític de torn faça el que cal i no el que li vinga en gana. Sols el funcionari pot fer la seua feina d'acord a la legalitat, sense por a perdre el treball.

La pallola que hem passat d'externalitzar serveis públics ha servit, especialment en ajuntaments i autonomies, per a fomentar el servilisme dels treballadors respecte als “jefes”, per a mantindre el vot captiu d'eixos treballadors i, en molts casos, de famílies senceres, i, el que es pitjor, ha esdevingut la corrupció sistemàtica per la facilitat d'actuar sense funcionaris que pugueren oposar-se a fer irregularitats sense perdre el treball. L'argument per a privatitzar ha sigut l'estalvi, però en realitat la despesa ha augmentat i els serveis s'han precaritzat i empitjorat.

No vaig a repetir arguments que utilitzen mitjans de comunicació, de clara filiació neoliberal, que per fotre a Zapatero son capaços de defensar als funcionaris i, fins i tot, defensar els treballadors i els pensionistes. Sobra demagògia oportunista. Però cal que un govern socialdemòcrata faça política socialdemòcrata. La crisi la produït el liberalisme sense control, i és, precisament això, el que cal controlar. Fer pagar la crisi a tots amb l'IVA o als funcionaris i pensionistes és immoral, injust i liberal. Els votants del PSOE no mereixen això, i els demés tampoc.

dimarts, 18 de maig del 2010

La demagògia del PP


Aprofitant les mesures impopulars per a reduir el deute públic anunciades pel president Zapatero, el PP s'ha declarat “el partido social y progresista” d'Espanya, el partit “de los trabajadores” i el que “protege a los pensionistas”. Però, com diuen en Castella, “una cosa es predicar y otra dar trigo”. Anem a veure si les accions del PP es corresponen amb el que predica la seua secretaria general María Dolores de Cospedal.

El “progressista” Partit Popular es el que, continuant amb la pràctica de la dreta espanyola d'obstaculitzar tot canvi social, s'ha oposat al Parlament, als jutjats i al carrer a la llei de divorci, a la llei d'igualtat, a la llei de l'avort i al matrimoni homosexual, per nomenar sols les més conegudes.

El “social” Partit Popular es el que, en temps d'eufòria econòmica, va reduir el dèficit públic a costa de reduir la despesa social, la més baixa d'Europa junt a la portuguesa i la grega, mentre baixava els impostos a les rendes més altes i a les rendes del capital. La conseqüència va ser l'augment del retràs, respecte a la UE-15, en l'estat de benestar. A més, en 1996 la població que els indicadors consideren pobra era el 18% i en 2004, després de vuit anys de govern del PP, havia augmentat al 20%. I sense crisi.

El que ara es reivindica com “partit dels treballadors” va desregular el preu del sol, element que va provocar la bombolla immobiliària que ha agreujat la crisi a Espanya. El boom immobiliari es va bastir de mà d'obra il·legal que abaratia els salaris i facilitava l'acomiadament. Durant el període 1999-2004 els costos laborals augmentaren un 3,7% i els beneficis empresarials van créixer un 73%. El nivell de desigualtat de les rendes es va incrementar fins a situar-nos al cap de la desigualtat junt a Grècia i Portugal. Com afirma Vicenç Navarro, “la política econòmica del PP fou la política basada en l'especulació, que ha sigut causa de l'enorme retràs, no sols social, sinó també econòmic, del país”

El partit “protector dels pensionistes” no recorda que es va oposar a pujar un 6% les pensions mínimes quan Zapatero ho va proposar al Parlament. Tampoc recorda que l'actual president ha augmentat, en sis anys de govern, en 168 € la pensió mitjana mentre Aznar va pujar no més 99 € en els mateixos anys. Durant el període Aznar, 1996-2003, va augmentar un 40% el dèficit de la despesa en pensions per habitant d'Espanya respecte a la mitjana de la Europa dels 15. Es més greu perquè ja estàvem a la cua i perquè el percentatge de població de més de 65 anys va augmentar, en el període, per damunt de la mitjana europea. Es a dir, més pensionistes i menys diners per a pensions.

La dreta espanyola no s'ha caracteritzat precisament per la seua sensibilitat social. Pot enganyar a treballadors i classes mitjanes perquè mantenen mitjans de comunicació que no es cansen de repetir mentides i veritats a mitges, manipulades, però quan baixem a les xifres, a la realitat, queden amb el cul a l'aire.

Podeu veure l'article de Vicenç Navarro clicant sobre el títol

diumenge, 16 de maig del 2010

No era això, companys, no era això


En veure les mesures per a reduir el deute públic que ha fet públiques el president Zapatero, ma vengut al cap la cançó de Lluís Llach: “No era això, companys, no era això, pel que varen morir tantes flors, pel que vàrem plorar tants anhels”.

La lluita de classes va dur la democràcia perquè els ciutadans necessitaven protegir-se dels abusos del poder. Sota el paraigües de la democràcia les classes populars van poder desenvolupar el individu, com ser portador de drets polítics. El segle XX va ser el més cruent de la història en lo que respecta a la lluita de classes, però, en occident, el resultat va ser una democràcia del equilibri, del consens entre classes i els drets socials.

El poder es repartia entre les elits de les dues classes, alternant-se en el poder. S'acceptava el sistema capitalista a condició de que es practicaren correccions per evitar la polarització extrema entre burgesia i treballadors. L'Estat de benestar es va consolidar així, amb les aportacions de la socialdemocràcia i la col·laboració i conformitat de la burgesia que havia combatut al moviment obrer. La renuncia a la revolució es compensava amb l'Estat de benestar.

A Europa es van imposar els estats que esdevendrien de tradició liberal, com Anglaterra, i els estats governats per partits socialdemòcrates per molts anys, com Suècia, Noruega, Dinamarca o Finlàndia. Aquestos darrers han mantingut alts nivells de competitivitat econòmica i, al mateix temps, alts nivells de cohesió social i baix index de pobresa, gràcies a l'Estat de benestar implementat. Els països de tradició liberal han vist augmentar les desigualtats i la pobresa i, per tant, descohesió social. A més, la feblesa dels estats liberals han tingut més problemes per a superar èpoques de crisi com l'actual, que requereixen estats amb recursos i ressorts per actuar eficientment.

Espanya, que va arribar tard a gaudir de la democràcia, va a la cua de la Unió Europea en tots els index que defineixen l'Estat de benestar i encapçala els de desigualtat i pobresa. En els anys de bonança econòmica no s'ha invertit en reduir la diferència en despesa social. Al contrari, la reforma fiscal per a les rendes més altes del Sr. Aznar va deixar d'aportar, a la hisenda espanyola, 4800 milions d'euros anuals. Les privatitzacions d'empreses rentables com Telefònica i les subvencions a empreses amb sucosos beneficis com Repsol o les elèctriques van digerir milions d'euros públics, mentre la despesa social baixava al penúltim lloc de l'UE, sols per davant d'Irlanda.

El primer govern de Zapatero, borratxo pel fort creixement econòmic i la forta demanda de mà d'obra de la construcció, no va saber rectificar el rumb equivocat que havia imposat el neoliberalisme d'Aznar. El creixement basat en la rajola, quasi exclusivament, donava treball però ocultava les desigualtats. L'alegria econòmica va portar al govern socialista a rebaixar impostos (IRPF, patrimoni, etc.) en lloc d'incrementar la despesa social per retallar diferències amb Europa. A pesar d'això es va incrementar la protecció per l'atur i les pensions per damunt de l'IPC.

En la legislatura actual el plantejament va ser més ambiciós. La Llei de dependència es un pas enorme en la bona direcció, però arribà la crisi. L'augment del deute públic per a evitar l'enfonsament de les entitats financeres i per mantindre l’ocupació dins d'uns index acceptables, ha forçat a prendre mesures excepcionals. El deute no es excessiu, però el fet de pertànyer a la zona euro, on els liberals dominen la política, obliga a prendre mesures per a reduir-ho, de forma dràstica.

El que no quadra amb un govern socialdemòcrata son les opcions triades. Els treballadors estan patint l'atur i la congelació, quan no la rebaixa, dels salaris. Les pensions son de les més baixes de la Unió Europea. Els funcionaris porten anys amb els salaris amb pujades mínimes, inclús en els temps d'eufòria econòmica. L'IVA castiga més a les butxaques petites que a les grans, moltes de les quals encara no han notat la crisi.

Per contra la banca rep milers de milions públics a molt baix interès per a que circule el crèdit, però les empreses no aconsegueixen finançament. Les rendes altes tenen els tipus de cotització a hisenda dels més baixos de l'UE. Els SICAV, es a dir les grans fortunes d'aquest país, cotitzen al 1% a hisenda. Les rendes del capital al 18%. Els beneficis d'empreses el 25%. L'Església, en un Estat laic com el nostre, s'emporta 250 milions anuals per la creueta de la declaració i costen 650 milions a l'any els salaris del mestres de religió, que contracta l'església i paguem tots.

Els ciutadans som conscients de la necessitat de l'ajust, però també som conscients que no som els causants de la crisi. Hom pensa que la càrrega deu repartir-se equitativament. Qui més tinga que aporte més. En cas contrari, com diu la cançó, “Pot ser cal ser valents altre cop i dir no, amics meus, no és això”

dimarts, 11 de maig del 2010

Reduir la biodiversitat es el suïcidi de la humanitat



La crisi econòmica, el cas de Grècia i el comportament desorientat de les borses de tot el mon, han fet ombra a la noticia de l'abocament de petroli al golf de Mèxic. Les dimensions del desastre ecològic son immenses com també ho és el desastre econòmic dels habitants pròxims a les costes dels estats de Mississippí, Alabama, Florida i Louisiana. El dissabte va fallar la col·locació de la campana de 78 tones que devia aturar una de les fissures per on se'n surt el petroli. Açò significa que l'altra solució possible, que era perforar un conducte paral·lel fins el punt de fugida del petroli i injectar cement per aturar-lo, pot demorar-se tres mesos.

Mentre ixen a la superfície marina l'equivalent a milers de barrils de cru diàriament (no hi ha acord en quantificar el petroli que surt cada dia, uns cinc mil barrils). L'impacte mediambiental a l'oceà ja es pales i a les costes ja s'arreplega el “xapapote” i apareixen peixos i aus coberts pel petroli. Es un nou desastre antròpic que seguirà reduint les espècies i els ecosistemes que ens proporcionen menjar i aigua als humans.

Segons un informe de l'ONU, que acaba de fer-se públic, la destrucció d'hàbitats naturals en tot el mon està reduint a la quarta part les espècies de plantes. Les espècies de vertebrats es va reduir en un terç sols entre 1970 i 2006, i les especies cultivades i els animals de granja redueixen la seua diversitat genètica de manera alarmant.

Continuar com fins ara, sense fer res per detindre la reducció de la biodiversitat es reduir les fonts d'abastiment de sis mil milions de persones que seran nou mil milions el 2050. Les polítiques que s'apliquen en la actualitat, orientades al benefici immediat, ens acosten al punt de no retorn que posa en perill l'existència de la humanitat. Continuar fent polítiques mirant el curt plaç, sense veure més enllà de les pròximes eleccions, es caminar cap al suïcidi col·lectiu. Fins quan ho seguirem permetent?

dilluns, 10 de maig del 2010

El pacte per l'educació ha fet fallida


Fins ara cada govern ha implementat la seua llei d'ensenyament i cap d'elles ha durat prou per veure si era bona o no. No més un pacte d'estat podia aconseguir un sistema educatiu coherent i amb continuïtat, al marge del color polític del moment. Però el PP, fidel a la seua estratègia d'obstaculitzar totes les propostes del govern, caiga qui caiga, ha decidit no signar el pacte.

L'ensenyament del castellà i la lliure elecció de centre han sigut l'excusa per a rebutjar el pacte per l'ensenyament. A pesar de l'esforç del ministre Gabilondo, que s'ha posat en contra als sectors laics i progressistes cercant l'acord amb el PP, el partit que te opcions de governar, no ha volgut aconseguir un pacte que permetera desenvolupar una línia educativa coherent i duradora.

El pacte es necessari perquè Espanya es, junt a Turquia i Portugal, el país que major quantitat de joves entre 25 i 34 anys amb menys anys d'educació. Està en la cua dels països de l'OCDE en gasto per estudiant en primària i secundaria, i en la universitat el gasto per estudiant es quasi la meitat de la mitjana de l'OCDE. La inversió en infraestructures educatives en els tres nivells, primària, secundaria i universitat, es la més xicoteta del grup de països més desenvolupats, on Espanya està a la cua amb Mèxic, Turquia i Portugal. Per això el nombre d'alumnes per professor, tant a l'escola privada com a la pública, es el major de la Unió Europea. En la universitat es el doble.

El resultat es que, segons l'informe de l'OCDE, els estudiants espanyols, tant d'escoles públiques com de privades, tenen els pitjors indicadors en comprensió i capacitat lectora, i en coneixement científic i matemàtic. Concretament en el coneixement matemàtic, els millors estudiants espanyols estan per baix dels pitjors estudiants de França, Holanda, Bèlgica, República Txeca o Corea, segons l'informe.

La lliure elecció de centre, que defensa el PP, es per afavorir les escoles privades, però de l'informe es dedueix que els països que tenen un percentatge menor d'estudiants en escoles privades son els que tenen millor qualitat en les escoles públiques, i els indicadors, en general, son millors. Espanya es un del països de l'OCDE amb un percentatge major d'ensenyament privat. I les xifres canten, estem en la cua. A més, la dicotomia classes populars/escoles públiques, classes mitjanes i altes/escoles privades es polaritzant i produeix descohesió social.

El que em vist fins ara es la posició de l'ensenyament d'Espanya dins l'OCDE, el grup dels països més desenvolupats, on ocupem un dels darrers llocs. Però que passa amb l'ensenyament al la Comunitat Valenciana? La Generalitat te, des de fa molts anys, les competències sobre finançament i gestió de àrees importants com educació, sanitat i altres. Si repassem les hemeroteques veiem que la nostra Comunitat encapçala el fracàs escolar d'Espanya amb el 39,7% (quatre de cada deu), però que el conseller Font de Mora es declara “no responsable” del fracàs.

Els tècnics diuen que la inestabilitat de la plantilla, els elevats ratios per aula i el dèficit de centres, que no s'han construït, tenen molt a veure amb el fracàs. A més la conselleria ha rebutjat el programa Escola 2 per assortir d'ordinadors les aules, la qual cosa endarrerirà l'aprenentatge de la informàtica, una ferramenta d'ensenyament imprescindible avui en dia.

Però el pitjor es que el gasto per alumne es dels més baixos respecte a la resta d'autonomies i, en canvi, la Comunitat Valenciana lidera el ranking nacional de concerts educatius amb les patronals privades i religioses, des de la segona legislatura del PP al front de la Comunitat. Mentre en l'Estat espanyol augmentava del 11% al 11,29% entre el 2000 i el 2005, en la nostra Comunitat augmentava del 12,68% al 15,89%. Més despesa de diners públics i pitjors resultats educatius però, això sí, molt de negoci privat.

Veient aquestes dades, podem anar jugant amb l'ensenyament? Tan poca importància li donem al futur dels nostres fills? Podem permetre que coses tan importants com l'educació s'utilitzen en l'estratègia electoral? Si ho consentim sols puc dir que “encara ens passa poc”.

divendres, 7 de maig del 2010

La lluita de classes revifa

Vicenç Navarro torna a escriure un magnífic i clarificador article en el qual manté i argumenta la tesi de que les polítiques que està aplicant la Unió Europea per a eixir de la crisi son ineficaces i injustes. No tenen eficàcia perquè es centren en l'austeritat del gasto i de l'ocupació pública, el contrari que s'ha fet en casos similars anteriors, i son injustes perquè danya la qualitat de vida de les classes populars.

V. Navarro desmunta els arguments liberals segons els quals la crisi es deguda al excessiu gasto públic dels països del sur d'Europa, Grècia, Portugal, Espanya i Irlanda, i l'augment de l'atur està provocat per la rigidesa del mercat laboral i els salaris massa alts. Però V. Navarro senyala la paradoxa que es produeix quan el que diuen els mitjans de comunicació (mitjans de persuasió els anomena V. Navarro) seguint el dogma liberal s'enfronta a les dades.

Les dades diuen que els quatre països del sur tenen un gasto públic, en percentatge del PIB, per baix de la mitjana de la U.E. El mateix passa amb el gasto públic social i amb l'ocupació en el sector públic, que està per baix de la mitjana de la UE-15. Amb els salaris passa el mateix, estan per baix de la mitjana. En canvi els beneficis empresarials i financers son dels més alts de la Unió Europea, així com el frau fiscal.

Les solucions que presenta l'autor per eixir de la crisi son les contraries a les preses pels governs europeus: Impedir que baixen els salaris per augmentar el poder adquisitiu i estimular, així, la demanda. Crear ocupació encara que siga a costa de l'increment del deute públic. Segons l'autor, mai no s'ha eixit d'una depressió sense un gran augment del deute públic. Tan sols intentar-ho castigarà innecessàriament a les classes populars.

En quant a la manca de crèdit, el problema estaria resolt si els milers d'euros públics que s'han dirigit als banquers i a mantindre el seu negoci s'hagueren destinat a crear bancs públics de crèdit, facilitant a les empreses l'accés als diners.

El que està passant es l'expressió de la lluita de classes, però com deia Warren Buffet, un dels més rics del mon: “hi han classes i lluita de classes, i la meua classe està guanyant la lluita”. El que està passant a Grècia es un avís. Caldrà estar atent per a veure l'evolució.

Clica sobre el títol per anar a l'article de Vicenç Navarro, paga la pena fer-ho.

dimecres, 5 de maig del 2010

La gestió de Camps

Camps i Rita Barberà amb un Ferrari en la inauguració del circuit urbà de Fòrmula 1 de València

Aquestos dies ha eixit als mitjans la noticia de que en Gènova, la seu del PP a Madrid, ja estàn buscant un substitut per a Camps. L'afortunada pareix ser Rita Barberà, un altra receptora de regals, aquesta vegada en forma, no de trage, sinó de “bolsos” Louis Vuitton. El cas es que, en dues hores, el PP valencià va fer públiques deu notes de recolzament a Camps, per a que siga ell el candidat a les properes eleccions autonòmiques.

Caldria preguntar-se per què el recolzen. Pels seus èxits? Per portar benestar a la ciutadania? Podem fer un repàs de la Comunitat en el període de la seua presidència per a veure en que em millorat amb la seu gestió. Una espècie de “estat de la Comunitat” a maig de 2010.

Comencem per l'educació. Veiem que la nostra Comunitat encapçala el fracàs escolar d'Espanya amb el 39,7% , però que el conseller Font de Mora es declara “no responsable” del fracàs. Els tècnics diuen que la inestabilitat de la plantilla, alts ratios per aula i dèficit de centres, que no s'han construït tenen molt a veure amb el fracàs. A més el consell Jurídic senyala que la conselleria modifica el decret estatal, la qual cosa fa més responsable, si cap, al conseller que s'apoderat del control del Consell Escolar per decret, a rebutjat el programa Escola 2 per assortir d'ordinadors les aules i pretén que s'impartisca l'assignatura Educació per a la ciutadania en angles. Per senyalar només alguns dels seus destarifos.

En sanitat en l'època Camps el deute sanitari s'ha multiplicat per 4,5, es a dir, la hipoteca que suposa el gasto sanitari al que futurs governs han de fer front ha passat de 1.402 a 6.251 milions d'euros. La hipoteca sanitària començà el seu creixement desbaratat a partir de 2004, amb els contractes per a la gestió privada dels hospitals de La Ribera i Torrevella i va continuar amb la privatització d'altres serveis sanitaris com la gestió de les tècniques de diagnòstic per la imatge. A més, el Sindic de Comptes adverteix que els 6.251 milions de deute no inclouen les factures impagades que han eixit als calaixos. 990 milions entre 2002 i 2004 i 774 entre 2006 i 2009.

Per entendre com es dilapiden els nostres impostos posarem un exemple: Des de fa més de quatre anys el servei de radiodiagnòstic de l'hospital Doctor Peset demana a la Direcció del centre i a la Conselleria un equip de ressonància magnètica i sistemàticament o deneguen. L'equip costa 600.000 euros, amb els quals es donaria servei durant tota la vida de l'equip, però la Conselleria prefereix pagar un milió a l'any a l'empresa Eresa per les exploracions derivades des de l'hospital. L'últim concurs de radiodiagnòstic, de setembre de 2008, va ser adjudicat per 475 milions d'euros a la unió temporal d'empreses (UTE) composta per Eresa, Inscanner S.L. Ribera Salud i Beanaca. Dona la casualitat que era l'oferta més cara, amb una diferència de 78 milions amb la següent.

En general la Comunitat Valenciana va augmentar el seu deute un 16,41% en 2009, posant-se en 14.330 milions. Açò sense comptar l'endeutament dels organismes autònoms no administratius, ens i empreses dependents de la Comunitat. En relació al PIB, la Comunitat Valenciana està al cap de l'endeutament de totes les comunitats autònomes, amb un 14,1% front al 8,2 de mitja nacional. Per ajuntaments, el de la ciutat de València es el segon més endeutat, després de Madrid, amb un deute de 835 milions d'euros. No obstant açò, el vicepresident segon i conseller d'Economia i Hisenda, Gerardo Camps, s'oposà al retall del gasto en les autonomies en la reunió del Consell de Política Fiscal i Financera, en la que el Govern de la nació proposava mesures de control i contenció del gasto als governs autonòmics.

A més el Consell incompleix el que va acordar amb el Ministeri de Infraestructures i Transports per a la arribada del AVE. Devia posar nou milions en 2010 i tan sols ha pressupostat 65.000 euros. Després diran que ZP no compleix amb les dates promeses. I de la Llei de Dependència per a que parlar. No han dubtat en dificultar el procés per a desprestigiar la Llei de ZP, encara que fora a costa de perjudicar a milers de ciutadans que necessitaven l'ajuda. Els rics als que representa el PP no tenen problemes de dependència, per això, no contents en retardar-la tot el possible, ara proposen suspendre la Llei de Dependència per estalviar. Necessiten els diners públics per a la Fórmula 1, per a seguir sostenint Terra Mítica, per a pagar els canons de la Copa del Amèrica, la visita del Papa, i coses per l'estil que, com tots sabem, son més importants que el benestar del ciutadans.

Les dades de l'atur del mes d'abril han sigut positives per a l'Estat espanyol. Han baixat els aturats, en canvi, en la Comunitat Valenciana ha pujat el número de treballadors sense feina. Es una dada més per a formar-nos una idea de l'estat de la nostra Comunitat. Sort que tinguem un president que ens anima. En la festa de la Magdalena de Castelló va dir: “ Los valencianos son muy especiales y únicos para celebrar que los malos tiempos y el frío van pasando y que empieza la etapa de la abundancia, del sol, del optimismo y de la apuesta por el futuro”.

Etapa d'abundància? Està be del cap aquest senyor? Es pot suportar un president com aquest en la situació en la que està el País Valencià?

dilluns, 3 de maig del 2010

Un país no es una pàtria sense justícia social

La policia grega esquiva una bomba de gasolina en Atenes
1º Maig 2010

Diu “El manifest comunista” que la societat burgesa “ha dissolt la dignitat personal en el valor de canvi i en lloc de totes les innumerables llibertats, ben adquirides i escripturades, ha establert com única llibertat la del lliure comerç sense escrúpols”. Ha passat més de segle i mig i “El manifest” no perd actualitat. Ens deien que ara som tots ciutadans iguals, que la lluita de classes s'ha acabat perquè hi ha una gran majoria de classe mitjana. Ara tots som propietaris. Hi ha llibertat per triar als polítics que ens governen; llibertat de premsa; llibertats individuals. Però encara que ho intenten disfressar, en els moments més crítics com l'actual, torna a aflorar la societat de classes i les seues contradiccions.

Com deia Marx l'única llibertat que existeix ara es la dels diners que tot pot comprar-ho. Els ciutadans votem el que els diners dels poderosos ens presenten com el millor. Els polítics així elegits tenen que pagar el deute fent la política que li dicte el poderós que l'ha finançat. Però no sols els polítics. “La burgesia va desposseir del seu halo de santedat a totes les activitats contemplades fins aleshores amb piadós temor com a venerables, convertint en els seus servents a sou al metge, al jurista, al rector, al poeta i a l'home de ciència”, com recorda “El manifest”.

A pesar de tot hem avançat. Els ciutadans d'avui tinguem la possibilitat de pressionar i aconseguir que els governs actuen d'acord a l'interès general, es a dir, per a la majoria de la població. No podem permetre que es faça pagar a qui menys te el que ha espoliat el poderós.

El que està passant a Grècia es una mostra del que no hi ha que consentir de cap manera. L'avarícia d'alguns ha dut a la ruïna al país i, ara, un govern que es diu socialdemòcrata, rebaixa els salaris, especialment dels funcionaris, lleva les pagues extres de les pensions, puja el IVA al 21%, i retalla, encara més, el precari Estat de Benestar grec. Mentre, no es fa res per a frenar la fugida del gran capital hel·lé fora del país, ni es pugen els impostos als beneficis del capital, ni als patrimonis.

El pitjor es que aquestes mesures imposades per la U.E i el F.M.I ajudarà a pagar el deute, però perjudicarà encara més l'economia grega i produirà una recessió major de la prevista. Sense repartiment de la càrrega serà molt complicat eixir del forat en que ens han ficat els poderosos. Sense un canvi vertader del sistema que tinga en compte el benestar de la immensa majoria de la població no serà possible la reflotació de la societat grega, i Grècia es Europa.

Si volem tindre una Europa de debò em de fer-la amb justícia. Sols una Europa amb justícia social podrà ser suficientment forta per seguir endavant. No es tracta de buscar noves formes d'opressió, de maquillar les desigualtats, de publicitar llibertats inexistents i anunciar que s'han acabat les classes socials, mentre els rics son cada vegada més rics i contribueixen menys a les despeses de l'Estat i els treballadors, cada vegada amb salaris més baixos, paguen més impostos.

Es tracta de buscar maneres de convivència entre classes que tinga en compte els interessos de tots, però especialment de qui més ho necessite. No oblidem les lliçons del segle XX. Dues guerres mundials deurien ser suficients per a no repetir l'enfrontament de classes. Cal lliure comerç però també s'ha demostrat necessari el control d'organismes que regulen les activitats financeres i els impostos progressius per al funcionament de l'Estat de Benestar.

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...