dimecres, 29 d’octubre del 2014

Estratègies, corrupcions i alternatives



En el mes d’octubre no sols estan boges les temperatures tots patim en major o menor grau una poca de bogeria. El règim del 78 comença a fer aigua per totes les bandes. Els corruptes omplin pàgines i pàgines als periòdics i són notícia a tota la resta de mitjans de comunicació. El poder econòmic, el que fa i desfà en tot l’estat espanyol, ha permés que els seus representants en els parlaments, ajuntaments, parlaments regionals y nacionals, tinguen les butxaques farcides de diners.  A canvi tan sols havien de  destrossar l’anomenat estat del benestar. Mentre s’omplien les butxaques han anat aprovant lleis que ens empobrien cada vegada més i ens furtaven allò que era nostre: una educació de qualitat, una sanitat digna, unes pensions justes, drets laborals... i així tot un llarg etc. 

Aquesta maquinaria infernal no ha acabat ací, l’objectiu del poder econòmic és que vivim per a treballar a canvi d’un sou de merda; ens volen com a esclaus.

La situació a la qual ens enfrontem la classe treballadora és devastadora, d’emergència. Les xifres d’aturats, desnonats, de gent que no té res són la prova palpable d’allò que ací afirmem. Mentrestant els lladres naixen com els bolets a la tardor després de les pluges d’estiu.

Què fer?
Davant d’una hipotètica resignació de la societat a tot arreu de l’ estat espanyol i per extensió també al nostre país, la cita on podrem començar a canviar les coses serà a partir de les eleccions de maig de 2015. Crec personalment que això no és així. El canvi en aquesta societat va començar abans en les mobilitzacions ciutadanes que en major o menor intensitat han anat desenvolupant-se al llarg dels distints pobles de l’estat multicultural en el que avui vivim. Seran moltes les alternatives en les quals podrem dipositar el vot. Si els tirem fora del poder, hem de ser conscients que tan sols haurem apartat del poder als “palmeros”. Però, els intel·lectuals de tota aquesta repressió estaran esperant que gaudim de la nostra victòria fins que mostren les seus urpes. 

Què vull dir amb tot açò? que fins que no derrotem el poder econòmic no serem amos del nostre destí ni com a poble ni com a classe. Per tant em pareixen bones totes les estratègies que estan fent-se a l’estat espanyol  i al nostre país, sempre  i quan la meta siga la mateixa, és a dir que el poder polític estiga per damunt del poder econòmic com déu ser en qualsevol democràcia.

A més a més crec que hem de superar el sistema capitalista que s’ha convertit en allò que avui estem patint tots: increment de la pobresa, destrucció de l’educació, de la sanitat, de la cultura, de la natura, destrucció dels pobles i les seues cultures... 

Una altra cosa, si per una d’eixes els partits del règim del 78 continuen al poder, l’esquerra en aquest país tardarà anys en tornar a alçar el cap. 

Els següents versos estan dedicats a la joventut i als enamorats que porten al seu ADN l’empenta de la revolució. Salut companys i companyes.
El Poeta Dissident

El cel, la terra i la pluja
A la joventut no li furtaran mai el somriure,
ni les ganes de viure, ni la bellesa.
A la joventut li falta l’espai i la covardia
i està rodejada d’ alegria.
 La joventut sempre es riu i també plora
i sap mirar el cel, la terra i la pluja.
A la joventut li furten el futur
els mateixos que m’ humilien
i assassinen les esperances.
A la joventut la xafen
els mateixos que m’oprimeixen
i em desperten les ràbies.

Cóm no vaig a voler-te si ets la meua vida
rodejada de cel, terra i pluja?
Cóm no vaig a odiar-los si estan destrossant
tot allò que jo estime i necessite.
La vida és un riu de paraules, frases, discursos, missatges...
Un riu que es desborda i arrasa. Un riu que et crida.
Un riu que em porta a la infantesa
rodejada de canyes,  baladres i granotes. 
La vida és pluja, cel i terra, amistat i esperança. 
La vida ens supera i ens deixa, perquè mai s’acaba.
La vida sou vosaltres sense distinció de classes
encara que uns volen i altres s’arrosseguen.

dijous, 16 d’octubre del 2014

Serveis mínims constants



Quan hi ha una vaga general l’estat es preocupa perquè tot funcione bé, o almenys això diuen, i imposa els anomenats serveis mínims per rebentar la protesta social. D’ aquesta manera els esquirols poden continuar treballant  mentre els altres, els que anem a la vaga, som sancionats econòmica o penalment. Si la cosa va bé perfecte tots eixim guanyant tant els que hi anem com els que no hi anem, a la vaga.

Ara bé, no anem a parlar d’aquest tema, si no de la situació que tenim com a resultat de les retallades imposades per una política neoliberal que ens ha dut a una nova situació, estem en serveis mínims constants.

La situació penosa a la qual hem arribat al llarg de tot Europa i més concretament al País Valencià és alarmant, no cal que tornem a nomenar totes les conseqüències que ja hem apuntat al llarg de nombroses reflexions ací a “escriure per no callar”, aquesta vegada ens centrarem en altres coses que no estan a primera vista, però que també són essencials per al bon funcionament d’un país, el nostre.

A l’eliminació de milers de treballadors en sanitat, cultura, educació, serveis socials, medi ambient.... i un llarg i amarg etc., cal afegir la destrucció dels equips d’investigació en tots aquests àmbits. Amb la mateixa estratègia del terror estan desmantellant museus,  universitats, fundacions... Les institucions en les quals jo treballe o col·labore, els joves fixes no existeixen, són becaris en el millor dels cassos, associats,  falsos autònoms... En la plantilla principalment queden les persones majors de cinquanta anys i quan es jubilen no són substituïts per ningú. Tot açò s’ha traduït en la reducció de les plantilles de professionals, de lectures de tesis doctorals, treballs d’investigació, la reducció d’articles publicats i la seua qualitat, entre altres coses.

Els serveis mínims constants ens estan duent a una altra situació al coma induït del pacient. La investigació en el nostre país està quedant en allò que es deia abans “que inventen ells”.  A tots se’ls ompli la boca quan parlen d’investigació, però en l’ investigació, com qualsevol altra cosa perquè funcione en el sistema capitalista fan falta diners. Sense investigació en un país no hi ha futur.
 Quan veus un drone bombardejant i assassinant a tot allò que es meneja comences a veure on van a parar els diners. Malauradament aquest sistema és molt hàbil per a matar a la gent i negar el futur.
No tot són males noticies a Bolívia el company Evo Morales ha guanyat i com anticapitalistes que som hem gaudit d’ aquesta noticia.

Des d’aquestes pàgines vos convoque a expressar el proper dia 23 d’octubre  el vostre malestar i ràbia davant de les retallades que estem suportant. Salut companys i companyes, la victòria serà nostra.
Amb els següents versos denunciem la guerra dels drones, una altra manera de matar, però que al cap i a la fi és una altra manera de matar tan odiosa i maleïda com qualsevol altra.

 El Poeta Dissident

La guerra dels drones
No li veus ni la cara amb la silueta en tens prou.
Si es meneja és perquè està viu
raó suficient per buscar-li la mort.
La deshumanització de la guerra
es manifesta amb tot el seu esplendor
i destrossa la poesia que ens envolta per tos els racons.
Des de la meva casa mate a milers de persones
de les quals no sé ni el seu nom,
persones anònimes que tenen la seua història,
les seues vivències, els seus amors.

El sistema assassí manifesta així el seu tarannà
folrat de sang anònima.
Tornem a jugar a ser déus i som mortals,
tan efímers com les fulles que es desprenen de les branques a la tardor.
És necessari que triomfe l’ amor entre les persones
i ens apartem del llamp aterridor dirigit per mans assassines,
perquè ningú té cap dret sobre la vida dels altres.
Tenim l’ arma més poderosa de la Terra, la ment,
alliberem-la de pensaments estèrils i assassins.
Trenquem la tragèdia dels pobres
i transformem les armes en rosers.
Jo caic aterrit per les bombes.    

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...