Però aquelles mobilitzacions, que van ser determinants per a acabar amb aquell règim, no van ser suficients per a què, a nivell polític, hi haguera una ruptura amb l’estat anterior, i això a pesar dels canvis importants que van tindre lloc en aquell procés, entre els quals el més important va ser el reconeixement que la sobirania havia de derivar de la voluntat popular. D’altra banda va haver-hi una continuïtat, fruit de l’enorme domini que les forces conservadores, liderades pel monarca, van tindre sobre aquell procés de Transició i sobre l’Estat.
Una conseqüència d’això va ser la Llei Electoral, que –com va reconéixer l’expresident Leopoldo Calvo-Sotelo, i posteriorment Miguel Herrero i Rodríguez de Minyón, col·laborador de l’expresident Suárez– va discriminar deliberadament a les esquerres en general i al Partit Comunista (que havia liderat la resistència enfront de la dictadura) en particular. El PSOE, més tard, va acceptar aquesta llei que facilitava el bipartidisme i es va beneficiar d’això, encara que, en debilitar als partits a la seua esquerra va debilitar a totes les esquerres dificultant l’aplicació del seu programa. Encara que els partits d’esquerra han sumat més vots que els partits de dretes en la majoria d’eleccions durant la democràcia (2.677.061 vots en 1982; 1.460.497 en 1986; 2.174.278 en 1989; 2.014.027 en 1993; 1.250.822 en 1996; 2.152.514 en 2004 i 1.486.896 en 2008), les polítiques públiques de l’Estat no han reflectit tals majories electorals, perquè no s’han traduït en majories parlamentàries.
Les conseqüències d’aquest fet són moltes. Una és la política fiscal regressiva de l’Estat espanyol, un dels estats de la UE-15 (el grup de la UE amb semblant nivell de desenvolupament econòmic al nostre) que ingressa menys recursos (una quantitat equivalent al 34% del PIB, un percentatge molt més baix que la mitjana de la UE-15, un 44%), amb l’agreujant de que la seua dependència en les rendes del treball és la més alta de la UE-15. Com a conseqüència d’això,