dijous, 30 de juny del 2011

Collita aliena: La segona Transició

Article de Vicenç Navarro al diari Público
La Transició de la dictadura a la democràcia a Espanya va distar molt de ser modèlica. Potser no hi haguera alternativa a la manera com es va fer. Però anomenar-la modèlica em pareix un error, perquè el resultat d’aquella Transició va ser una democràcia molt incompleta i un benestar molt insuficient. Les mobilitzacions ciutadanes i, molt en particular, les del moviment obrer, van forçar el fi de la dictadura. Durant el període 1973-1978, Espanya va viure les mobilitzacions més extenses que va haver-hi en el continent europeu. El nombre de vagues ocorregudes al nostre país va ser de quatre a set vegades superior (segons l’any) a la mitjana de la Comunitat Europea.

Però aquelles mobilitzacions, que van ser determinants per a acabar amb aquell règim, no van ser suficients per a què, a nivell polític, hi haguera una ruptura amb l’estat anterior, i això a pesar dels canvis importants que van tindre lloc en aquell procés, entre els quals el més important va ser el reconeixement que la sobirania havia de derivar de la voluntat popular. D’altra banda va haver-hi una continuïtat, fruit de l’enorme domini que les forces conservadores, liderades pel monarca, van tindre sobre aquell procés de Transició i sobre l’Estat.

Una conseqüència d’això va ser la Llei Electoral, que –com va reconéixer l’expresident Leopoldo Calvo-Sotelo, i posteriorment Miguel Herrero i Rodríguez de Minyón, col·laborador de l’expresident Suárez– va discriminar deliberadament a les esquerres en general i al Partit Comunista (que havia liderat la resistència enfront de la dictadura) en particular. El PSOE, més tard, va acceptar aquesta llei que facilitava el bipartidisme i es va beneficiar d’això, encara que, en debilitar als partits a la seua esquerra va debilitar a totes les esquerres dificultant l’aplicació del seu programa. Encara que els partits d’esquerra han sumat més vots que els partits de dretes en la majoria d’eleccions durant la democràcia (2.677.061 vots en 1982; 1.460.497 en 1986; 2.174.278 en 1989; 2.014.027 en 1993; 1.250.822 en 1996; 2.152.514 en 2004 i 1.486.896 en 2008), les polítiques públiques de l’Estat no han reflectit tals majories electorals, perquè no s’han traduït en majories parlamentàries.

Les conseqüències d’aquest fet són moltes. Una és la política fiscal regressiva de l’Estat espanyol, un dels estats de la UE-15 (el grup de la UE amb semblant nivell de desenvolupament econòmic al nostre) que ingressa menys recursos (una quantitat equivalent al 34% del PIB, un percentatge molt més baix que la mitjana de la UE-15, un 44%), amb l’agreujant de que la seua dependència en les rendes del treball és la més alta de la UE-15. Com a conseqüència d’això,

dimarts, 28 de juny del 2011

Una il·lusió compartida


Intel·lectuals i artistes insten a recuperar la il·lusió front a les imposicions dels mercats, la insuficiència de l’esquerra alternativa i l’enfonsament dels socialistes

El descrèdit de la política i les queixes assídues sobre la corrupció de la vida democràtica no poden deixar indiferents a les consciències progressistes. Són moltes les persones que, des de diferents perspectives ideològiques, s’han sentit indefenses enmig d’aquesta crisi econòmica, social i institucional. L’esquerra té un problema més greu que l’avanç de les opcions reaccionàries en les últimes eleccions municipals. Es tracta de la seua falta d’horitzó. Mentre els mercats financers imposen el desmantellament de l’Estat del benestar a la cerca d’uns beneficis desmesurats, un govern socialista ha sigut incapaç d’imaginar una altra recepta que la d’acceptar les pressions antisocials i degradar els drets públics i les condicions laborals. 

És evident que els resultats electorals han passat una factura contundent al PSOE. Però les altres alternatives a la seua esquerra no han arribat a arreplegar el vot ofés per les mesures neoliberals i les deficiències d’una democràcia imperfecta. I, no obstant això, no és moment de perdre la il·lusió, perquè el carrer i les xarxes socials s’han posat de sobte a parlar ben fort de política per a demostrar la seua rebel·lia. Aquesta energia cívica, renovada i plena de matisos, té quatre preocupacions decisives: la regeneració democràtica, la dignificació de les condicions laborals, la defensa dels serveis públics i el desenvolupament d’una economia sostenible, compromesa amb el respecte ecològic i al servei de les persones. Són les grans inquietuds del segle XXI davant d’un sistema cada vegada més avariciós, que menysprea amb una superba sense barreres la solidaritat internacional i la dignitat de la Naturalesa i dels sers humans.

La corrupció democràtica s’ha mostrat com la millor aliada de l’especulació, separant els destins polítics de la sobirania cívica i descomponent per dins els poders institucionals. Cal tornar-li a la vida pública l’orgull de la seua honradesa, la seua legitimitat i la seua transparència. Per això resulta imprescindible buscar noves formes de democràcia participativa i sumar en una il·lusió comuna els ideals solidaris de l’esquerra democràtica i social. 

 Els poders financers compten amb la nostra soledat i la nostra por. Les seues amenaces intenten paralitzar-nos, privatitzar les nostres consciències i sotmetre’ns a la llei de l’egoisme i del salve’s qui puga. Però l’energia del teixit social pot consolidar una convocatòria en què confluïsquen les distintes sensibilitats existents en l’esquerra i trobar el consens necessari per a crear una il·lusió compartida. Hem de transformar l’envellit mapa electoral bipartidista. El protagonisme cívic aconseguit en alguns processos com el referèndum sobre la permanència d’Espanya en l’OTAN, el rebuig de la guerra d’Iraq o el 15-M, ens assenyalen el camí.

Es necessita el suport i l’esforç de tots, perquè res està escrit i tot és possible. El món el canvien els que, des dels principis i el compromís cívic, es neguen a la injustícia, trenquen amb la temptació de l’acomodament i s’alcen i lluiten donant sentit a la il·lusió. La memòria de l’emancipació humana exigeix una mirada honesta cap als valors i el futur. Nosaltres estem convençuts de la necessitat de reconstruir el present de l’esquerra. I tu?

23 NOMS
Les primeres signatures d’adhesió al manifest

El turisme de masses


En la mateixa mesura que van pujant les temperatures, la basca comença a frenar l’activitat del nostre cos. És ara quan necessitem relaxar-nos i agafar vacances, uns les gaudeixen en juliol, altres en agost o pot ser en setembre. La qüestió es trencar la rutina d’allò que estàs fent al llarg de tot l’any, desconnectar. Molta gent tan sols les vorà passar, perquè el sistema injust en el que vivim els ha marginat.

És clar que aquest dret que té la classe treballadora, aconseguit el mateix segle XX, també està aprofitat pel neoliberalisme econòmic mitjançant el turisme de masses.

Com diu en Vicenç M. Rosselló a l’any 1995 en el llibre que porta per títol “Geografia del País Valencia”, el turista s’ha  apropiat del mar -o tan sols de la platja-, “expulsant-ne” o competint  amb els seus vells usuaris, els mariners. L’anglés, el francés, l’alemany i el castellà han substituït el valencià que se sentia majoritàriament vora mar fa uns decennis. Quants pobles de pescadors ens queden?....
Certament, cap altra activitat com el turisme de masses ha trasbalsat de forma tan brutal el paisatge, la funcionalitat i la societat del litoral valencià. Pesca i contraban i, fins i tot, pesca i estiueig tradicional eren activitats complementàries. El turisme modern, en canvi, monopolitza els recursos –l’aigua, el sol, el treball- i ofega qualsevol altra activitat que no tinga la força suficient per a oposar-s’hi......
A hores d’ara, el model és molt divers del tradicional: aquells primers punts o focus turístics del segle passat i dels primers anys de la centúria actual, isolats dins d’un litoral encara prou verge, han deixat pas a un altre paisatge: l’ocupació urbana d’una franja sistemàtica del litoral del país, és a dir, la urbanització d’una franja de més de 440 km de llargària per poc més de dos milers de metres d’amplària. Al seu pas han desaparegut marjals, albuferes, salines i dunes, i sobre aquest espai s’amunteguen avui autèntiques “ciutats” turístiques.... el litoral valencià, ha perdut la seua dinàmica natural.  

Junt a tot açò està també el drama humà, aquest sector d’activitat productiva es manté amb els mateixos paràmetres de justícia social que els altres. La mà d’obra en la majoria dels cassos és poc qualificada, els sous també son de pena, els oraris són infernals i la temporalitat és endèmica. En altres llocs del món la prostitució de xiquets i xiquetes, dones i homes son el reclam que atrau al turista ric d’occident, impressionant. 

Com podem veure hem aconseguit construir un altre milacre econòmic que es caracteritza per la dignificació de la classe treballadora, per la redistribució de la riquesa i pel desenvolupament harmònic amb la natura.

Són moltes les coses a canviar i tan sols serem capaços de superar aquest mal somni, el capitalisme, si podem imaginar un altre món més just, solidari i respectuós amb la natura. Brian Haw, activista per la pau, ha sigut un deixos personatges sense ambició de poder que ha lluitat per construir un món més just des del mateix cor de l’imperi. Va permaneixer deu anys acampat enfront del  parlament britànic denunciant les guerres i massacres que a dut a terme aquest país, fins que el 18 de juny de 2011 un càncer de pulmó li va robar la vida a  Berlín. Aquest poema és per a ell.
     
  
La mar
Milers de miralls topen en la sorra
acompanyats d’escuma i fragors rítmics.
Un vaivé que s’apropa i es distancia
alhora que envaeix la immensitat.

Flaire penetrant, sorda i resalada
que s’evapora dintre d’entranyes.
Vastitud, bressol, ràbia i assossec,
virtuts que t’acompanyen des de sempre.

Desert,  amb l’existència encisada,
que acarona l’escuma del viatge
i deixa molt perplexes les balenes.

Nosaltres viatgers de terra endins
admirem l’horitzó roig i infinit
que rebusca la Lluna que és sa mare.

dilluns, 27 de juny del 2011

Dos móns o el ball de la indecència


Diumenge passat el capo Ecclestone i el nostre flamant president Francisco Camps mostraven la seua alegria agarradets de les mans, com si estigueren jugant al “corro de la patata”. Me’ls imagine pegant botets mentre canten allò de: “ Al corro de la patata / comeremos ensalada, / lo que comen los señores  / naranjitas y limones.”. Ecclestone pot estar ben content. Per a ell la Generalitat Valenciana és generosa i bona pagadora. Tota la ciutat al servei de les marques de luxe, del glamour, dels VIP’s... “es todo muy bonito”, com li agrada dir a Camps.

Però el president Camps tornà a donar mostres de no saber en quin món està. O pot ser que, com deia la propaganda televisiva “hay otros mundos, pero están en este”. En el món de Camps, en la Comunitat Valenciana, “damos la sensación de una tierra capaz de hacer proyectos muy complicados, haciéndolos fáciles, de que somos capaces de atraer personas de otros sitios y capacidad, como siempre, de ser los mejores en cada cuestión que emprendemos”. En l’altre món som una de les Comunitats que encapçalem el fracàs escolar, tenint el dubtós mèrit  d’anar, en aquest ranking, per davant de Melilla, per exemple. 

En el món de Camps el Premi de Fórmula 1 celebrat a València genera unes espectaculars expectatives econòmiques. L’altre món, el real, diu que s’han perdut la meitat dels espectadors de Fórmula 1; que la Generalitat ha pagat 110 milions d’euros en la construcció i adaptació del circuit; 8 milions en un préstec a Valmor Sport que el més segur és que no recupere; 18 milions en el cànon, ingressats en comptes de paradisos fiscals, i 3 milions en despeses de muntatge i desmuntatge. Cal afegir 72 milions, ja pactats,  del cànon fins el 2014. Sumeu vosaltres a veure per quant ens surt el capritx i quant d’espectaculars són les expectatives econòmiques.

El món de Camps el definia un article d’El País dient: “Coches oficiales, grandes o furgonetas de empresa eran autorizados a pasar sin mayor dilación por los policías locales y guardias de seguridad que custodiaban el área reservada a autoridades y personalidades que acudieron ayer al gran circo de la Fórmula 1 en el puerto de Valencia. La dársena interior estaba poblada de grandes yates en cuyas bañeras corría tanto el cava como las prendas de marca. L’altre món, al costat mateix, mostrava centenars de ciutadans, vinculats al moviment 15-M, amb pancartes que deien: "Menos Fórmula 1 y más colegios. Less Fórmula One and more schools", "Este circuito, nos sale por un pico", o "La corrupció, a la presó".

En el món real pot llegir-se al diari Levante-Emv del mateix diumenge: “El Consell retrasa la paga extra de junio del personal de hospitales y centros de salud”. El mateix article diu que els més de mil treballadors de l’Institut Valencià d’Atenció als Discapacitats (Ivadis) i uns 1.500 del Servef no han cobrat la nòmina de juny ni l’extraordinària.  En aquest món no pot entendre’s de què pot estar content el responsable de la fallida econòmica de la Generalitat. A no ser que pense que ell seguirà menjant “lo que comen los señores  / naranjitas y limones”.

divendres, 24 de juny del 2011

Collita aliena: Qui és antidemocràtic?


Article de Vicenç Navarro en Público
En el matí del 15 de juny, els membres del Parlament de Catalunya havien sigut convocats per a aprovar els pressuposts proposats pel nou Govern de Catalunya –que incloïen els retalls de la despesa pública social més radicals que s’hagen realitzat a Catalunya durant el període democràtic–. Tals retalls debilitarien encara més el ja poc desenvolupat Estat del benestar de Catalunya, el qual, junt amb la resta d’Espanya, té la despesa pública social per habitant més baixa de la UE-15 (el grup de països de la UE de semblant desenvolupament econòmic al nostre). El president del Govern, Artur Mas, havia declarat que tals retalls “es devien a les exigències de Brussel·les”.

No obstant això, no estaven en el programa electoral d’aquest partit en les recents eleccions al Parlament de Catalunya. És més, durant la campanya electoral, Mas va prometre en diverses ocasions que el seu Govern, en cas de ser elegit, no faria tals retalls, assenyalant sanitat i educació, en particular, com els serveis públics de l’Estat del benestar que estarien més protegits de qualsevol retall. Tals promeses van ser clarament ignorades, i immediatament després de constituir-se el Govern, es van començar a fer reduccions considerables de la despesa pública social i, molt en particular, en sanitat i en educació.

Els establishments econòmics i financers (pròxims a CiU i al PP) aprovaven tals retalls, presentats en els mitjans de major difusió de Catalunya, inclòs en mitjans públics de la Generalitat, com TV3 i Catalunya Ràdio, com inevitables i necessaris per a “recobrar la confiança dels mercats financers”, la frase més utilitzada per a justificar l’extraordinària reducció del ja en si poc finançat Estat del benestar a Catalunya.

El silenci ensordidor de l’establishment català enfront d’aquests retalls contrasta amb la revolta per fets quasi idèntics ocorreguda en Regne Unit, on el Govern liderat per David Cameron estava realitzant retalls substancials de la despesa pública social, a pesar que no estaven inclosos en el seu programa electoral. Cameron, com Mas, també havia promés, durant la campanya electoral, no fer cap retall. Doncs bé, en Regne Unit, ni més ni menys que l’arquebisbe de Canterbury, Rowan Williams, la màxima autoritat de l’Església anglicana, va denunciar tal comportament amb contundència i va acusar el Govern de Cameron d’immoral i sense legitimitat democràtica quan realitzava tals mesures, aclarint que legitimitat i legalitat eren dos conceptes amb distintes implicacions ètiques i polítiques. Va accentuar que els retalls, encara que legals, entraven en conflicte amb l’orde democràtic, perquè tals polítiques públiques no tenien un mandat popular per a fer-les. Mostrant l’escassa cultura democràtica de l’establishment català, no va aparéixer cap veu que assenyalara i –encara menys– denunciara tal comportament antidemocràtic de Mas i del seu Govern.

No cal ni dir-ho que mentre els establishments financers, econòmics, polítics i mediàtics mantenien silenci, només trencat per a recolzar els retalls, grans sectors de la població, començant pels sindicats, es van mobilitzar en contra. Com a conseqüència d’això, Catalunya està vivint avui una gran agitació laboral i social. L’última addició a aquestes protestes són les del Moviment 15-M, un dels desenvolupaments més positius que han ocorregut en la vida política de Catalunya (i d’Espanya) que, conseqüent amb la seua radicalitat, va a l’arrel de les causes dels retalls, és a dir, l’existència d’una democràcia molt incompleta, responsable d’un benestar insuficient. La força d’aquest Moviment 15-M es basa en què les causes de la seua indignació són compartides per la gran majoria de la població que, a més, troba gran part de les seues propostes específiques de canvi raonables i necessàries. Les seues crítiques a les enormes insuficiències democràtiques existents a Catalunya (i a Espanya) són àmpliament compartides per la societat catalana.

Artur Mas va intentar desmeréixer aquestes mobilitzacions contrastant-les amb el suport que el seu partit, CiU, havia obtingut del que ell va definir com “la majoria silenciosa” en les últimes eleccions municipals realitzades només unes setmanes abans. En aquesta declaració s’ignoraven diversos fets. U és que CiU va obtindre el suport de només el 14,9% de l’electorat (és a dir, dels que votaven i podent votar no ho van fer). La seua gran victòria estava basada en una llei electoral escassament democràtica, que tradueix un percentatge tan xicotet de vots sobre l’electorat en un canvi de les institucions representatives tan gran. És més, entre els votants, els vots als partits d’esquerra (1.220.926, tripartit) van ser majors que els de dreta (1.141.597, CiU i PP). I inclús una minoria (però substancial) dels votants de dreta està en desacord amb els retalls que el Govern de Mas està realitzant. Fora com fora, l’executiu de Mas no tenia un mandat per a realitzar aquestes polítiques.

És, doncs, un element sa que el Moviment 15-M volguera denunciar aquests retalls que s’anaven a celebrar intentant, simbòlicament, rodejar el Parlament per a denunciar aquelles mesures. Les consignes eren de no ser violents. Però es va descontrolar, la qual cosa està sent aprofitada per a desacreditar-los (i això a pesar que el Moviment 15-M va condemnar la violència i va denunciar el comportament incívic d’una molt xicoteta minoria). A partir d'aleshores, Mas va intentar, inclús, associar el Moviment 15-M amb el terrorisme. Aquests intents basts de criminalitzar-ho van fracassar, i diumenge passat, Barcelona va veure una de les majors manifestacions que hagen ocorregut en la seua història.

Vicenç Navarro és catedràtic de Polítiques Públiques de la Universitat Pompeu Fabra

dijous, 23 de juny del 2011

La guerra continua en Afganistan, Iraq, Líbia...

La gravetat de les mesures del Pacte de l’euro i tot el que té a veure amb la crisi ha deixat fora del focus informatiu el tema de les guerres i, concretament, la guerra d’Afganistan. La noticia dels quatre militars i de l’intèrpret ferits aquest dissabte passat ha tornat a recordar-nos que la carnisseria continua allí, en Iraq, en Líbia i en tots els llocs on els “defensors de la llibertat i la democràcia” fustiguen, torturen i massacren la població civil per “alliberar-los”.

Dos dels quatre militars ferits han perdut una cama. Altres abans que ells han perdut la vida. La permanència en Afganistan ens costa més d’un milió d’euros diari i la intervenció en Líbia va pels 25 milions. Estats Units gasta en Iraq cada mes una quantitat igual a la despesa de tota la guerra de Vietnam. Tota aquesta despesa per provocar dolor, mort i desesperació mentre s’anuncien retalls de despesa sanitària, educativa, en serveis social, pensions, salaris, etc. per la necessitat d’estalvi dels estats.

Però la guerra és bona per a fer negocis. Gran part de la despesa militar passa a formar part dels beneficis de les empreses que abasteixen l’exèrcit. El control de la zona on es concentra vora del 70% de les reserves mundials de petroli és fonamental per als interessos de les grans corporacions petrolieres. A més la guerra ajuda a imposar les directrius del FMI i del BM de privatitzar empreses estatals i de deixar en mans del capital estranger els actius econòmics dels països invadits.

La justificació d’aquestes guerres “contra el terrorisme”, per defensar “la pàtria” o com “operacions humanitàries”, són la disfressa per camuflar els vertaders objectius de les operacions militars. L’avarícia s’emmascara de moral i patriotisme lluitant per una” causa justa” contra els “malvats” que amenacen la nostra civilització. Els musulmans són els més satanitzats i els seus líders, quan no es deixen sotmetre al dictat de les corporacions occidentals, són els més dolents, doncs en els seus territoris estan les majors reserves mundials del petroli que mou l’economia mundial.

Però, com diu el vídeo, la cobdícia no té fronteres. Dins de cada estat la cobejança dels poderosos utilitza les classes populars com peons al servei dels seus interessos, controlant l’educació i la informació que els permet imposar normes que invaliden els drets individuals, polítics i socials que la democràcia hauria de garantir. Les classes populars resten així a l’abast de la trituradora de tot allò positiu que la humanitat havia aconseguit: els mercats financers.

Al Azraq

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...