dijous, 21 de març del 2013

Que venen els capitalistes !!


Ninot de falla Mistral-Murta
El capitalisme a cara descoberta està mostrant de què és capaç. La meta suprema d'obtenció de beneficis, d'enriquiment sense tope ni control, està deixant ciutadans sense drets laborals, sense treball, sense vivenda, sense educació i sense salut. El cas Xipre, amb el “corralito”, deixa també als ciutadans sense els seus diners.

A la primera meitat del segle passat, quan els poderosos temien perdre-ho tot amb una revolució, feien por als timorats, a la petita burgesia i als avars, amb els comunistes. Els ho furtarien tot, la casa i els diners, per a d'ells. El capitalisme, en canvi, va començar una operació de maquillatge per amagar el més lleig del sistema. Els poderosos van cedir alguna cosa per no perdre-ho tot. El diàleg social va possibilitar l'estat de benestar i la democràcia es va estendre a tots els estrats socials. El control ideològic, però, no ha deixat de repetir el missatge prevenint del perill comunista volent convertir, el que és un vertader perill per al poderosos i la injustícia, en un perill per a tots els ciutadans.

El bombardeig incessant contra el marxisme a calat. Amb el crit “que venen els comunistes !!” eviten que veritables alternatives polítiques d'esquerra tinguen un recolzament important al parlament. Amb aquesta labor de sapa, i la fallida de l'Estat socialista de la URSS, els poderosos han perdut la por i mostren sense vergonya la vertadera cara del capitalisme. L'educació elitista per qui puga pagar-la, la sanitat com negoci, la democràcia paper mullat, els assalariats sense drets a l'abast dels empresaris, la justícia per als poderosos, els desnonaments deixen la gent sense casa i, donant una volta més de rosca, furten impunement els estalvis de la ciutadania, com en els casos de les preferents o ara en Xipre. 

Potser se'ns òbriguen els ulls a la immensa majoria que patim els abusos, les injustícies i les indignitats dels avars que mai no en tenen prou i canviem el crit d'alarma “que venen els comunistes!!” pel de “que venen els capitalistes!!”, doncs el vertader perill per a la prosperitat, el benestar i la convivència en pau és el capitalisme que, ara també, és una amenaça fins i tot per a la propietat privada dels que tenen poc. Joves, majors, assalariats, aturats, funcionaris, propietaris de vivenda i petits estalviadors, aneu en compte que venen els capitalistes!!

dimarts, 19 de març del 2013

Revolució europea



S’ha mort el comandant President Hugo Chaves després d’una llarga i dura batalla contra el càncer. Quan veus les cues interminables de la gent que volen dir-li l’últim adéu te n’adones de l’estima que li tenia gran part del poble, principalment els pobres. Molts d’ells van conèixer amb ell la dignitat, l’accés a la sanitat, l’escolarització... com podeu veure el paral·lelisme amb la nostra situació no te res a veure.

L’aparició de governs progressistes a l’Amèrica central i principalment en el sud no és casual. Ara fa més de vint anys les polítiques neoliberals ajudades per dictadures sanguinàries, com per exemple el cas de Xile o d’Argentina, imposava unes polítiques econòmiques semblants a les que avui ens imposa l’ Europa neoliberal: retallada dels drets socials, destrossa de la sanitat pública, de l’educació... El resultat immediat d’aquelles polítiques va ser més repressió, fam, increment de l’analfabetisme, desaparició de la justícia social, es a dir un increment considerable de les contradiccions del sistema... com vegeu resultats semblants als que estem patint avui la classe treballadora i mitjana d’Europa.   

Però després de totes aquestes salvatjades, en aquests països les classes populars van quedar farts de les polítiques neoliberals i en la mesura en què van conquerir més llibertat i van desterrar les dictadures van optar per governs progressistes que són els que estan començant a superar la desfeta social que van provocar aquelles polítiques neoliberals. El cas veneçolà és paradigmàtic, mentre en la premsa, la televisió i demés mitjans de comunicació de l’Estat espanyol transformaven a Chaves en una caricatura babau, molta gent a Veneçuela  coneixia la llibertat d’expressió, aprenia a llegir i a escriure o menjava per primera vegada prou... Ací la dreta, de la mateixa manera que allà, alçava la bandera de l’autoritarisme de Chaves com si no haguera eixit president per sufragi universal. De totes maneres la realitat és un altra, encara que la vullguen negar, és el poble el que està duent la lluita per a construir una nova societat que haurà d’intentar superar els problemes que tenen i els que vindran. 

Ací a Europa l’Alemanya colonial y el poder dels diners són els enginyers de la destrucció de la democràcia , de l’estat social i de l’increment del sofriment del poble. Tinguem un Banc Central Europeu que és el que realment mana, ja que imposa condicions neoliberals als Governs: abaixar les pensions, retallar la sanitat, educació... i donar diners als bancs. I aquestes polítiques porten més atur, un creixement econòmic baix i una reducció del salaris. Tal vegada la solució a tot aquest despropòsit, entre altres coses, siga com diu J. F. Martín Seco, interventor de l’Estat, economista i autor del llibre que porta per títol “Contra el euro. Historia de una ratonera”, trencar la moneda única o fer una Hisenda Pública que transferisca recursos del països rics al pobres o menys rics. 

Com deia Bensaïd “La indignació es un començament. Una manera d’alçar-se i posar-se en marxa. U s’indigna, se subleva i després ja veurem. U s’indigna apassionadament , abans inclòs d’encontrar les raons d’aquesta passió” (Bensaïd, 2001). El temps dirà. 

Visca la revolució bolivariana. Aquestos versos estan dedicats al poble veneçolà que lluita per una societat més lliure i justa. Salut i llibertat companyes i companys.

El crit agut em desperta  
El fum dens fa el seu camí
per xemeneies negres
entrebancant el vol lent
de les grans cigonyes blanques.
Més avall camine jo
trepitjat per sorolls inerts
i entre pensaments estèrils
que s’amunteguen quan vénen.
Lluny de mi un desert immens
ple de persones estela.
Més prop els desposseïts,
els desnonats, els que ploren.
Dins de mi tu, el nostre amor,
el goig de viure, un petó.

El silenci rotund m’ompli.
El crit agut em desperta  
el desassossec que duc
sobre les espatlles fredes. 
On estàs que no percep
la teua presència
quan el vent em colpeja
i m’espavila del somni?
Jo estic vora una finestra
rodejada de sorolls
i assetjada per grans murs
que busca la lluna plena
entre les frescors de març
de les nits suaus i llargues.

dimarts, 12 de març del 2013

Perillositat social





Els conceptes de perillositat social i d'escàndol públic haurien de canviar, per tot el que estem vivint, per adaptar-se a la realitat que ens envolta, doncs el perill per la societat no ve ara dels mateixos elements que abans. 

La llei sobre perillositat i rehabilitació social, que la democràcia no la va derogar fins a novembre de 1995, pretenia controlar els elements que consideraven antisocials i perillosos per a la convivència. Incloïa mendicants, homosexuals, traficants de droga, prostitutes i proxenetes i, fins i tot, el immigrants il·legals, elements, tots ells, que posaven en perill la moral i la societat establerta. 

La crisi que arrosseguem des de 2008 està deixant al descobert on rau el vertader perill moral i material per la societat: l'avarícia de les classes altes, la corrupció que promouen i la impunitat de la que gaudeixen.
Hauria de considerar-se perillositat social legislar per deixar als treballadors sense drets laborals, als malalts més necessitats sense medicines ni assistència adequada, als xiquets i als joves sense la possibilitat de formar-se en allò que desitgen, per deixar al carrer famílies senceres per beneficiar els bancs, per desmuntar una societat que tant d'esforç ens ha costat a tots construir, per trencar el consens que s'havia establert per una convivència en pau entre classes socials antagòniques. 

Hauria de considerar-se escàndol públic els nombrosos casos de corrupció, d'enriquiment il·lícit, d'impunitat dels lladres de diners públics, de la impunitat dels abusos dels policies sobre ciutadans indefensos. Hauria de considerar-se un gran escàndol públic la impunitat que permeten les lleis, elaborades per un Parlament democràtic, al servei dels poderosos i contra els ciutadans, amb el resultat més dolent que pot donar-se: una justícia que actua contra la raó i és socialment injusta. Aquesta és la vertadera perillositat social.

El perill per la societat no està al carrer. Els elements antisocials i perillosos per la moral i la convivència social, els que estan provocant l’escàndol social, estan al Parlament, estan a la Moncloa.

dijous, 7 de març del 2013

El 8 de març... posa't la xapa, Toni



Article de Tània Casanova publicat per Crónica el dimecres, 6 de març de 2013 

Sempre passa. A l'institut, a la facultat, també si ho fem com autodidactes. Sempre que ens apropem a l'estudi de les lluites pels drets socials ho trobem. Primer comencem per definir-les, desprès concretem quins son els seus objectius, i al final, inevitablement, allí es troben ells: els obstacles persistents als quals s'ha d'enfrontar cadascuna d'aquestes lluites. Sí, sí. Apareix així, tal qual, als manuals, als llibres, als apunts: "obstacles persistents del moviment X"; i gairebé sempre se'ls dedica una pàgina, o com a mínim un paràgraf prou extens.

En el cas de les lluites per la igualtat racial, es tracta dels prejudicis culturals o falsament científics sobre el color de la pell, en canvi, si ens centrem en la lluita ecologista ens trobem amb l'obstacle del lliure comerç sense escrúpols. Els drets a l'autodeterminació dels pobles xoquen amb democràcies deficients. La lluita dels col·lectius LGTB, sembla que topeta de totes totes amb les societats amb una tradició religiosa molt accentuada i reàcia als canvis de mentalitat.

I la lluita feminista? Doncs la lluita feminista, tot i que encara hi ha qui no la veu legítima perquè erròniament pensa que defensa la discriminació dels homes, també "gaudeix" (com no!) dels seus obstacles persistents. Com que s'apropa el 8 de març, cal recordar les desaparicions de Ciudad Juárez, les violacions i assassinats de la Índia, l'ablació de xiquetes a Àfrica, etc... Els obstacles persistents en països en vies de desenvolupament són llavors el difícil accés a la informació, l'analfabetisme, la pobresa i la superstició. Hom pot imaginar la duresa i el perill d'aquestes lluites, encara avui dia, en aquest context.

En canvi, al popularment anomenat "Occident", rebosant d'informació i de "riquesa", els obstacles persistents a les lluites pels drets civils en general, normalment s'amaguen darrere de partits polítics, els quals, dissimulant, mantenen una oposició constant al progrés social...(ells sabran perquè). 

A Occident, a Europa, a València, en definitiva, els obstacles persistents viuen entre nosaltres en forma gasosa, estan en l'aire, tothom sap que hi són, però ningú gosa manifestar-se com un obstacle persistent d'aquestes lluites, sense solta ni volta, sense pagar un alt peatge polític o social...( i això és guai). Si un partit polític treballa com obstacle persistent als drets civils, (per exemple, el Partit Popular o UPyD sense anar més lluny), només ens n'adonarem si parem atenció a les votacions i /o declaracions al Congrés o a les Corts, si la premsa pot o vol mantenir-nos informats i a més sabem llegir entre línies. Si hom pregunta a qualsevol militant o fanàtic dels esmentats partits si ell es considera un obstacle persistent pel que fa a la lluita dels drets civils, aquest farà uns ulls com a plats i respondrà que no, segurament molt ofés. Tampoc no veiem cap membre o simpatitzant d'aquestes organitzacions amb xapes, pins o samarretes amb el lema: "Drets civils no, gràcies!".

És per això que impressionen tant les paraules del Toni Cantó del passat 26 de febrer, tot posant-hi en dubte la llei integral contra la violència de gènere. Tot això desprès de fotre-se'n dels treballadors i treballadores de RTVV, i de negar qualsevol dret als animals. Obrim els ulls: és Toni Cantó un obstacle persistent pel que fa a la lluita pels drets civils?

Per què un individu amb accés a la cultura i alfabetitzat, suposadament no supersticiós pot manifestar-se com un obstacle persistent? Té aquest individu dret de gaudir d'una atenció mèdica aconseguida amb la lluita pels drets civils? Té dret a beneficiar-se'n d'una formació o d'un benestar social també producte d'aquesta lluita? Posa't la xapa, Toni. La dels "Drets civils, no, gràcies". Allibera't. I així potser apareixeràs a un manual d'història, i tindràs el teu propi paràgraf, al costat de Lluita feminista al País Valencià, a l'apartat obstacles persistents.
 Tània Casanova                

Cal desitjar una transició a Veneçuela?



Els media, que donen suport a la pseudo-democràcia que patim, han mostrat tradicionalment una desmesurada agressivitat cap al president veneçolà Hugo Chávez. L'han qualificat de dèspota, dictador, enemic de la llibertat d'expressió, l'han ridiculitzat i li han endossat el capell de populista. Però crida l'atenció que, des de la nostra democràcia europea, el líder socialista de l'oposició es permeta desitjar una “transició” pacífica en Veneçuela. Cal preguntar, transició cap a on? 

Veneçuela és una República amb una Constitució socialment avançada, amb eleccions periòdiques transparents i netes, amb un president, el que acaba de morir, elegit amb un suport popular superior a qualsevol governant europeu (54,42% amb una participació de 80,94%). La democràcia en Veneçuela ha gaudit, durant els mandats de Chávez, d'una salut excel·lent. Molt superior a qualsevol període anterior, tot i que els mitjans de comunicació denominen pejorativament aquesta democràcia com el “règim” de Chávez.

L'informe de la Comissió Econòmica per Amèrica Llatina i el Carib (CEPAL) de 2011 revelava la dràstica reducció de la pobresa de més del 50%. la pobresa general havia passat del 60% al 28%, i la pobresa extrema del 25% al 7%. S'ha estès l'atenció sanitària a zones rurals i barris pobres. A més, en 2005, la UNESCO va declarar Veneçuela Territori lliure d'analfabetisme i el nombre de joves estudiant a la Universitat s’ha doblat. Per açò ha servit el “règim”. Per açò ha de servir una democràcia: per donar oportunitats als ciutadans, reduir les desigualtats i donar identitat als ningú. No cal, doncs, transició, sinó continuació.

Seguint l'exemple de Bolívar, Chávez ha contribuït a expandir la democràcia popular a la seua zona d'influència. La col·laboració entre Cuba, Argentina, Uruguai, Brasil, Bolívia, Equador o Nicaragua han millorat substancialment les condicions de vida de les classes populars i han reduït la distància entre rics i pobres en aquests països, gràcies a polítiques basades en la democràcia social i, al mateix temps, han millorat les dades econòmiques.

Ací, però, donem lliçons de democràcia amb un president del govern que ufaneja de no complir cap dels seus compromisos electorals, que provoca l'empobriment del seu poble, la misèria i desnutrició infantil, redueix la cobertura sanitària, l'accés a l'educació de les classes populars i condemna a l'exclusió social a milions de treballadors sense treball mentre afavoreix l'enriquiment dels més rics i la corrupció es converteix en l'ensenya de la marca Espanya. Amb un cap de l'Estat criat i educat per Franco, designat cap d'Estat pel dictador genocida i que mai no s'ha sotmès a la voluntat de les urnes. Aqueix que va mostrar el seu talant democràtic cridant “por qué no te callas” al representant elegit, aquest sí, pel seu poble veneçolà. 

Parlar de transició en Veneçuela és parlar de tornar a deixar muts a la immensa majoria de la població, a tornar tot el poder a l'oligarquia que identifica pàtria amb els seus interessos particulars, els que durant segles s'han repartit la riquesa del país deixant els ciutadans en la misèria. Parlar de transició és tornar el monopoli informatiu a Venevisión i RCTV, que fomenten la ideologia neoliberal, i silenciar Tves, el canal de servei públic, creat per la República Bolivariana, que no promou el consumisme, les banalitats ni estan al servei del que dicten els grans anunciants. Significa tornar al vell concepte de “llibertat d'expressió” que dona tota la veu als poderosos, els amos dels diners, mentre es manté mut i sord al poble. 

L'agressivitat dels media s'accentuarà encara més per, en nom de la democràcia, soterrar la veu del poble ara que el seu adalil és mort. Presentant la democràcia veneçolana com un “règim” justifiquen la necessitat d'una transició que només pot ser cap arrere. L'enorme treball de construcció d'una societat més justa i igualitària pot quedar en res en molt poc de temps. D'això podem donar fe els espanyols. 

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...