divendres, 29 d’octubre de 2010

¡¡Ni nos domaron, ni nos doblaron ni nos van a domesticar!!


Camacho es va casar amb Josefina Samper en 1948 amb la qual ha compartit gairebé tota la vida.


Marcelino Camacho era de físic menut, aparentava certa timidesa, tenia l’aparença d’allò que era, un obrer i mai no va pretendre ser altra cosa. Però baix d’eixa imatge d’obrer, amb el seu jersei fet per la seua dona Josefina, hi havia una voluntat de ferro, la seguretat de saber qui era i d’on venia, a quina classe pertanyia i quins interessos calia defendre; hi havia un home fort, lliure i coherent. 

El convenciment de que la classe treballadora mereixia una vida millor el va dur a dedicar la seua a lluitar per aconseguir-ho. Sense demanar res a canvi. Com fan les grans persones. Va patir la presó  franquista, condemnat a vint anys, en el famós sumari 1001, dels que compliria quatre. Va jugar un paper important en els Pactes de la Moncloa de 1977 i va encapçalar la vaga general convocada contra les reformes del govern de Felipe González en 1985. Va ser elegit diputat per el PCE en dues ocasions però per discrepàncies amb el partit va dimitir. En 1985 va formar part del grup fundador d’IU, on ha militat fins avui.

El lema "Ni nos domaron, ni nos doblaron ni nos van a domesticar" conté tot el sentit de la seua vida. Va resistir al franquisme sense baixar el cap; va lluitar per la llibertat i la democràcia quan calia; i va deixar un sindicat fort, autònom, amb capacitat de pressionar i de negociar. Però un sindicat és el que els militants volen que siga; té la força que els seus militants li donen.

Marcelino Camacho va dedicar la seva vida a construir els mitjans per a que els treballadors i les classes populars puguen ser forts front a els abusos i les arbitrarietats dels poderosos: El sindicalisme autònom, lliure i democràtic. Eixe xicotet gran home ho va aconseguir i mai permetria sense lluita que s’aplicaren normes perjudicials per als treballadors. En les nostres mans està permetre-ho o no. 

Camacho ha mort aquest divendres 29 d’octubre sense deixar de ser un obrer però ens ha deixat el seu exemple generós i les ferramentes per evitar injustícies i abusos. 

Adéu company. La teua noblesa, integritat i generositat és una llisó per a tots nosaltres. 

dijous, 28 d’octubre de 2010

Taxa Transaccions Financeres



Daniel Vila, membre fundador d’ATTAC, explica en aquesta entrevista en què consisteix i com aplicar la Taxa de Transaccions Financeres que el presidents Zapatero i  Sarkozy van proposar sense massa convenciment. 


dimecres, 27 d’octubre de 2010

El masclisme fastigós


El masclisme no és nou. Són milers d’anys de submissió de la dona, de sotmetre’s a la força de l’home, a la llei de l’home, a la voluntat de l’home. Però el paper de la dona durant la Primera Guerra Mundial, la fam de llibertat de la ciutadania, d’homes i dones, i, especialment, després de la Segona Guerra Mundial i el maig del 68 francès, el masclisme va anar quedant en reductes conservadors. El franquisme era el major reducte, no conservador sinó ultraconservador, d’Europa. Érem “la reserva espiritual d’occident”. Ací manteníem vigent allò més ranci, reaccionari i dolent de l’herència moral i espiritual de la cultura judeocristiana, tot allò que la societat europea estava llevant-se de damunt. 

 Ací el camí serà llarg i tortuós. El franquisme no s’ha condemnat com calia, s’ha justificat i alabat; molts assassins franquistes han mort sense que ningú els condemnara ni tan sols moralment, i altres continuen vivint sense que se’ls faça sentir el menyspreu pels seus actes abjectes. La conseqüència lògica és que el franquisme sociològic continua vigent en amples capes de la població. Francisco Javier León de la Riva, el ginecòleg d’Ana Botella ficat en política per Aznar, és una mostra evident d’aquesta repugnant herència. 

León de la Riva, l’alcalde de Valladolid, és el típic polític de la dreta pura i dura, seguidor del seu mentor José María Aznar, que milita còmodament en el partit de Rajoy, en el partit que pretén ser alternativa de govern presentant-se com una opció tranqui-la, moderada, moderna i de centre. En qualsevol partit pot eixir algú que fique la pota fins la gola però el que no té justificació és que els màxims dirigents no condemnen declaracions tan fastigoses com les fetes pel repel·lent alcalde. No tot el PP és així, però eixe partit té un alta concentració de gent que anhela l’antic règim d’amos i servents, de senyors amb poder i de gent sense cap dret, d’homes que manen i de dones que obeeixen. 

El dirigents del PP saben com pensen els que els voten i no estan dispostos a perdre cap vot, per això, lluny de retraure-se’l han aplaudit a León de la Riva. Segons ha declarat l’alcalde de Valladolid, Gallardón i Rajoy li han enviat missatges pel mòbil per donar-li ànims i recolzament. No m’estranyaria que Sánchez Dragó també li enviara una felicitació a León de la Riva. Pensa com ell, només que li agraden més jovenetes, però per a ell les dones, o les xiquetes, són “zorritas, putas...”, com per a qualsevol mascle, mascle. 

Sánchez Dragó conta la seua aventura pedòfila, amb xiquetes de tretze anys, perquè, diu, ha passat el temps i el delicte ha prescrit. León de la Riva fa declaracions menyspreables i fastigoses respecte a Leire Pajín des de la seguretat del poder. Ambdós tenen en comú la vilesa, la covardia i la repugnància que produeixen i la militància política i moral en el reducte de la putrefacta reserva espiritual d’occident.

Al Azraq

dimarts, 26 d’octubre de 2010

Juan Negrín, president de la II República

S’acaba de presentar en Valladolid la pel·lícula documental Ciudadano Negrín, dirigida per Sigfrid Monleón, Cárlos Álvarez i Imanol Uribe. La pel·lícula recupera la figura del president de la República que va tindre que viure la derrota, la incomprensió dels seus correligionaris i les infàmies dels vencedors. Un home que és, però, un desconegut per a la immensa majoria d’espanyols. 

Negrín va reunir, per a la seua desgracia, l’animadversió de franquistes i de republicans. Per als franquistes era l’home de Moscou, la marioneta en mans d’Stalin que havia prolongat la guerra i havia retardat la victòria. Per a molts republicans, a més de coincidir amb els franquistes en catalogar-lo com l’home de palla dels comunistes soviètics, era “el hombre más funesto e irresponsable que ha tenido españa desde hace muchos siglos”, com afirmà qui va ser amic seu i company de partit Luís Araquistain. 

Però res més allunyat de la realitat. Juan Negrín López va néixer a Las Palmas de Gran Canaria, en una família acomodada i molt catòlica. El seu germà era religiós de l’ordre claretiana. Però això no va impedir que son pare fora empresonat, expropiat de tots els bens. 

Juan Negrín acabà el batxillerat als catorze anys amb notes brillants, per la qual cosa son pare el va enviar a estudiar medicina a Alemanya en 1906. Estudià ala Universitat de Kiel i la de Leipzig, on s’especialitzà en fisiologia mèdica. Als vint anys, en 1912, es va doctorar en medicina i s’incorporà com investigador i després com professor ajudant de la Universitat.  

En Alemanya es va casar amb María Mijailov, filla de burgesos jueus russos exiliats per la revolució soviètica. En els deu anys d’estança en Alemanya va estudiar també química i ciències econòmiques. Era capaç de parlar amb perfecció alemany, anglès i francès i parlar, amb facilitat, el rus i l’italià. 

En 1915, en plena Primera Guerra Mundial, va tornar a Espanya. El seu prestigi professional, avalat per investigacions i publicacions científiques, va fer que Santiago Ramón i Cajal el posara al front d’un Laboratori de Fisiologia General. En 1922, amb sols trenta anys, va obtindre l’oposició de la càtedra de fisiologia de la Facultat de Medicina de la Universitat de Madrid. Severo Ochoa, Grande Covián, Rafaél Méndez Martínez, José Puche Álvarez i Blás Cabrera Sánchez, foren deixebles i col·laboradors seus, i tots ells han acreditat la talla intel·lectual, la humanitat i la generositat de Negrin. 

En 1929 ingressà en el PSOE, perquè pensava que calia la República per la modernització política i social d’Espany, però en l’ala moderada de Indalecio Prieto. Era partidari de la europeïtzació d’Espanya seguint el model de la socialdemocràcia alemanya. Proclamada la II República fou elegit diputat en totes les eleccions. Les Corts el van elegir com representant d’Espanya en la Oficina Internacional del Treball (OIT) pel seu domini dels idiomes. Els continus viatges el van fer més conegut, com a polític socialista, fora d’Espanya que en el seu país.

En el primer govern de la guerra civil va ser ministre d’Hisenda des d’on va proposar i va aconseguir l’acord de Azaña, Largo Caballero, Prieto i altres ministres, per enviar una part de les reserves d’or a Moscou per garantir l’ús segur i confidencial en l’adquisició d’armes i subministres. Era la única manera de fer-ho en una República aïllada diplomàticament i sense recursos propis. Sense eixa acció no hi havia possibilitat de resistència militar ni financera. Era el mateix que havien fet França i Anglaterra en la Primera Gran Guerra i tornaria a fer Anglaterra en la Segon Guerra Mundial. 

En maig de 1937 Azaña nomena president de govern a Negrín. Hom diu que va ser Stalin qui va pressionar per nomenar-lo, però en les seues “Memorias de guerra”, Azaña diu per què nomena a Negrín i no a Prieto, que era el candidat que tots esperaven: “estaba mejor Prieto al frente de los ministerios militares reunidos, para los que, fuera de él, no había candidato posible. (...) Negrín, poco conocido, joven aún, es inteligente, cultivado, conoce y comprende los problemas, sabe ordenar y relacionar las cuestiones. (...) cuando hablo con el jefe del Gobierno, ya no tengo la impresión de que estoy hablando a un muerto”.

El nou president de govern va llançar el lema “Resistir es vencer” que definia l’estratègia militar i política basada en dos escenaris: resistir fins que esclatara el conflicte en Europa entre les democràcies occidentals i l’Eix italo-germànic; les democràcies assumirien aleshores com a pròpia la causa republicana. En cas de que no hi haguera conflicte europeu calia resistir per tindre força i millors condicions de cara a unes negociacions de pau o una capitulació.

Ambdós casos exigien mantindre l’únic recolzament diplomàtic i militar exterior: la Unió Soviètica; i a l’interior exigia la col·laboració amb el PCE i la seua integració com un dels pilars de la resistència republicana. El reforçament del PCE va ser decisiu per al deteriorament de les files socialistes. Però Negrín no podia posar en perill l’única ajuda exterior: la URSS. L’altra alternativa era la rendició incondicional però coneixien les represàlies anunciades per als vençuts, avalades per la dura repressió contra els desafectes en la reraguarda enemiga.

Davant de la hipòcrita política de no intervenció de França i Anglaterra, Negrín va buscar,sense èxit, la mediació alemanya per una negociació de pau. Va sol·licitar al president mexicà, Lázaro Cárdenas, que acollira exiliats republicans en cas de necessitat. En gener de 1939 Negrín va disposar que l’exèrcit protegira la retirada massiva, ordenada i gradual cap a França. Gràcies a això, 400.000 republicans espanyols creuaren la frontera. La segona part de l’operació, la retirada ordenada de la zona del centre cap als ports mediterranis, va ser frustrada per la ràpida descomposició moral i institucional dels republicans. 
La sublevació del coronel Casado contra el govern de Negrín, a principis de març de 1939, i la proscripció del PCE fou el final de l’estratègia. En febrer Negrín havia dit en una reunió a la que assistí Casado: “Com l’enemic no vol pactar, la única solució és resistir”. Però l’exili i la solitud va ser el pagament de tots els seus intents d’una eixida honrosa. La majoria de forces polítiques es negaren a reconèixer al president en l’exili. La Segona Guerra Mundial va agreujar la situació. Negrín va recolzar als franco-britànics front als alemanys i italians. La caiguda de París va forçar el segon exili a Londres. 

Al final de la guerra mundial, en agost de 1945, Negrín intentà atraure a les forces polítiques en l’exili per oferir un front unitari republicà que aconseguira el recolzament dels governs aliats contra la dictadura de Franco. Però l’intent fracassà i Negrín va dimitir el 17 d’agost de 1945, convençut de que els aliats no anaven a derrocar a Franco per por al comunisme.


A principis de 1948 va defensar públicament la inclusió d’Espanya en el Plan Marshall, en contra de comunistes i republicans. “Soñar con el restablecimiento de la República a través del hambre y del empobrecimiento de España es un error (...) ni con el Plan Marshall se le mantiene (a Franco en el poder), ni sin el plan se le echa”, va dir. Seguint en la mateixa línia va disposar que a la seua mort s’entregara tota la documentació de l’enviament de l’or a Moscou a l’Estat espanyol, amb la finalitat de demostrar que s’havia gastat tot en l’esforç de guerra republicà. Els exiliats ho entengueren com un reconeixement del règim franquista i una traïció; les autoritats franquistes van acceptar la documentació però callaren que els documents desmentien el mite propagandístic de l’or espanyol robat pels republicans i malgastat en Moscou. 

Així, entre uns i altres, un intel·lectual i científic competent, un del millors estadistes del segle XX, va ser incomprès, calumniat i silenciat. El científic que la conjuntura històrica va convertir en polític i que anhelava l’anonimat, d’on deia que no tenia que haver eixit, va morir el 12 de novembre de 1956 i va ser soterrat en París, en una tomba on sols poden llegir-se, per exprés desig seu,  les inicials  J.N.L.

dilluns, 25 d’octubre de 2010

Víkings per al segle XXI



Per les dades que publiquen, sense rubor, diaris i revistes especialitzades, la riquesa, a escala mundial, està acumulant-se en unes quantes famílies. Una cosa semblant va ocórrer a l’Alta Edat Mitjana  quan l’església va acumular or, plata, joies i diners. El resultat va ser l’enfonsament econòmic, ja que hi havia pocs diners en circulació, i la misèria de la immensa majoria de la població. 


Encara que siga per l’estalvi, l’atresorament és completament incompatible amb la inversió de capital i amb la circulació monetària. Els diners són el mitjà de circulació, per tant, si els diners s’inmovilitzen, per l’acumulació de riquesa, deixen de jugar el seu paper de mitjà d’intercanvi de mercaderies. Els diners passen de ser bens mobles a ser bens immobles. Es petrifiquen. 

El problema de l’atresorament de l’església el varen resoldre el víkings al segle IX. Van saquejar viles i ciutats, van destruir esglésies i monestirs perquè podien derrotar amb facilitat els xicotets exercits locals. Van atacar Anglaterra i Frisia, als actuals Països Baixos, navegaren el riu Elba fins Hamburg, el Rin fins Colònia i entraren pel Sena fins a Paris. Les costes d’Asturies i Galicia varen ser arrasades, així com les de Portugal. Van remuntar el Guadalquivir fins a Sevilla. Arribaren al nord d’Àfrica i a Itàlia. 

Els monestirs de les costes d’arreu del món cristià eren especialment atractius per als víkings per la gran acumulació de riquesa i la passivitat dels monjos. Els metalls preciosos eren fosos i posats en circulació convertint-se, d’aquesta manera, en agents de canvis polítics i socials d’extraordinària profunditat estimulant el creixement econòmic. 

Al segle XXI es difícil que passe una cosa semblant. Però va fent-se necessari que algú done una forta sacsejada a eixos elements que tenen fortunes insultants quan creix la pobresa al món sencer. Creguem que anem evolucionant en justícia social i la veritat és que cada dia augmenta la desigualtat econòmica i social.. La riquesa s’acumula i qui més té més desitja, sense importar-li que el que atresora està llevant-ho a famílies que viuen sense el mínim vital. 

Necessitem urgentment víkings que posen en circulació els diners immobilitzats. El món té suficients bens per a que tots visquem amb comoditat i sense passar necessitat. Només cal repartir-ho adequadament.

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...