diumenge, 30 d’abril del 2017

14 d’abril dia de la República


Als últims mesos he perdut a tres amics víctimes del càncer. Quan començava a escriure  aquestes reflexions,  la unitat externa del meu ordinador va rebentar, i en un intent de recuperar les dades em vaig carregar el sistema operatiu. A més a més, vaig agafar un refredat que em va obligar estar gitat aquestes pasqües, però ja estic actiu. En tot açò he perdut amics, milers d’imatges d’insectes i ocells i no sé quants versos. La part positiva, he deprés moltíssim.

L’altre dia vaig llegir un article del camarada Julio Anguita, que al voltant del centenari de la revolució russa, ens refrescava el pensament de Lenin. Aquest gran estratega i pensador  deia que el primer de tot era senyalar quin era l’enemic a batre, després es descrivia i s’analitzava perquè la gent el reconeguera i finalment es construïa l’alternativa.

Partint d’un mateix plantejament, també considere com a enemic a batre a la globalització. L’hidra capitalista ha mutat i s’ha estés com una malaltia al llarg de tot el món, és global.  És molt llesta, ha desenvolupat el seu propi idioma i està eliminant el nostre llenguatge i el pensament. Els actors principals, com és el cas de l’IBEX 35 i els bancs, són invisibles pareix que no diuen res, perquè  parlen els mercats. La gent que encara no hem sigut abduïts sabem que els mercats no parlen, com tampoc parlen ni els morts ni els fantasmes. No obstant això, a poc a poc aquests tipus de discurs acaba siguen l’hegemònic. En aquest sentit estan guanyant la partida.

El seu tarannà no és molt democràtic, perquè una vegada han parlat els mercats, les reformes laborals, l’austericidi, el saqueig de la Terra ... ja no es poden qüestionar, són veritats supremes, però on no hi ha democràcia és a Veneçuela. També sabem que al mur de Berlín van morir moltíssimes persones (64), però ningú ens diu que en el mur que va construir Clinton ja n’han mort 5.000. Que roïns som els comunistes.

Docs bé, comencem a pensar per nosaltres mateix i que no pensen els mercats per nosaltres, perquè ells no pensen, ens fan la vida impossible.

I quina pot ser l’alternativa, el mateix Julio Anguita diu «Cal enfrontar-se a la globalització des del terreny de la informació, del coneixement, de la didàctica, de l'organització i de tenir molt clar que aquest és l'enemic al que cal enfrontar-se; però a més en una guerra que no té ni treva ni caserna; en la guerra ideològica no hi ha pacte, mai pot haver-ho. Pot haver-hi pacte en la guerra política, en la negociació… en la guerra d'idees, mai». Fins ací totalment d’acord. A més a més crec que l’autodeterminació dels pobles pot frenar eixe govern econòmic global que té cada vegada més força.

El 14 d’abril va ser el dia de la segona república. La gent que pensem com ens dóna la gana vam anar als cementiris de Paterna i València i a la plaça de l’Ajuntament per reivindicar la república i demanar justícia per a les víctimes de la dictadura feixista.

Tingueu cura amb els refredats, sou dels pocs que llegiu aquests versos i espere que continueu llegint-los i que cada dia en sigueu més. Els següents versos  són per a Innocenci Sarrión, Eugeni Borreda i Jordi Ferrer tres companys i amics que ja no estan entre nosaltres.
Salut
 

Ja no ens trobarem pels carrers de Benimaclet
Córrec i córrec i mai arribe
i el dia que arribe potser torne.
Em mire en un mirall i no em reconec.
Sóc jo i no un altre, però qui sóc?
Em trobe perdut entre vosaltres
i al mateix temps sóc un de vosaltres.
Estime la terra i  al meu poble
que es troba perdut entre quimeres.
Tots volen ser rics,
però sols es multipliquen els pobres i els lladres.
Vivim per a morir quina cosa més salvatge.
El dolor em destrossa el cor
i les llàgrimes recorren les meues galtes.
Ja no hi eres entre nosaltres company.
Ja no ens trobarem pels carrers de Benimaclet
ni parlarem d’ossos ni de rates.



Pere Miquel Guillem Calatayud

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...