La justícia és una de les bases imprescindibles d’una societat democràtica. Però una justícia a l’abast de tots, que tracte a tots els ciutadans per igual. Desgraciadament no és el que tinguem en aquest Estat. Ací tinguem unes lleis classistes que, per definició, no poden fer justícia. Són lleis plenes d’escletxes per on, amb diners per a bons advocats, es pot evitar l’acció de la justícia.
És insultant veure com senyors com César Alierta, el president de Telefónica, és absolt pel Tribunal Suprem, no per ser innocent, sinó per la prescripció del delicte d’abús d’informació privilegiada; és immoral veure com el cas Fabra prescriu després d’anys d’inactivitat jurídica i el pas de sis o set jutges pel jutjat de Nules.
És que la justícia no té mitjans i és molt lenta, diuen però, malgrat la falta de material i de personal, sorprèn l’eficàcia de la justícia en els casos, per exemple, de desnonament. Quan un banc té que fer efectiva una hipoteca i deixar una família al carrer, amb el deute de la resta de la hipoteca no coberta per la subhasta del immoble, la justícia és ràpida i cent per cent efectiva.
És tan estrany veure casos de desnonament que hagen prescrit com casos de poderosos que complisquen les penes derivades dels seus delictes en la presó. Perquè la (in)justícia és una qüestió de classes.
Al Azraq
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada