dijous, 25 de setembre del 2014

Som futur



Passen els dies devoradores de la vida. La joventut ja ens ha dit adéu. Els feixistes trauen pit. El capitalisme continua segant vides. El planeta Terra coneix de prop les seues envestides. Els “palmeros” del capital es destrossen les palmes rient les seues salvatjades. Plòuen bombes en mig planeta, en l’altre mig mor la gent de fam i els de sempre ens imposen el seu camí. Tota aquesta merda pareix fruit d’un designi natural, el peix gran es menja al dèbil. Però ells saben que és mentida i per això despleguen la seua maquinària de repressió contra aquells o aquelles que alcen el cap i els miren a la cara d’ igual a igual. Per això els exercits són cada vegada més grans. Per això la ràbia, la resistència i la lluita són més universals. 

 El treball assalariat, la propietat privada, l’explotació de l’home per l’ home, la repressió dels pobles.... són productes històrics i no elements innats de l’espècie humana, de l’home o la dona en societat. Tampoc els canvis es produeixen sempre de forma gradual, de vegades hi ha salts qualitatius que obrin noves esperances, nous canins, noves vies. De la mateixa forma que en l’evolució hi ha moments d’especiació que desencadenen en nombroses formes de vida noves, anomenades espècies, les contradiccions que ens envolten poden provocar ruptures i el naixement d’un altre paradigma en el qual es desterre el saqueig de la Terra, l’ explotació dels homes i les dones, la repressió dels pobles...

Negar que alguna cosa està passant dins del sistema capitalista i que aquests canvis van en direcció contraria a l’ establerta per la classe dominat, és una postura tan hipòcrita com el missatge d’ Europa respecte al procés sobiranista del poble escocès. La gran maquinaria ha aconseguit imposar una vegada més el seu missatge, nosaltres admetem i plorem el resultat. Ara bé com diu el professor Vicenç Navarro no se n’adonen que açò no és com un “suflé” que ha pujat i cal esperar que es desunfle. Estic convençut que la cosa no va per eixe camí. Estem davant d’un moment històric on està naixent una altra cosa i que si no avorta i aconseguim que cresca tornarem a veure l’horitzó ple de futur per a la joventut plena d’energia, per als majors plens de saviesa, per a la cultura avui segrestada, per a la sanitat saquejada, per als ningú, per als pàries de la terra, per a la nostra casa el planeta Terra, per a la diversitat cultura, per a la dona i l’home en general.

Perquè un altre món és possible i necessari. Salut companyes i companys, que la victòria siga de nosaltres, dels ningú, dels pàries, de les dones, dels homes, de la Terra, dels pobres. Aquests versos són per totes i tots vosaltres.       


 Convergencia de luchas
en la Lucha.
Confluencia de arroyos
en el río del Pueblo.
Desde el monte y la aldea,
desde el campo y los barrios

Pere Casaldàliga

El soroll de l’aigua intranquil·la
El vostre dolor és meu,
la ràbia generalitzada,
el sofriment íntim i profund,
la repressió tirànica,
el destí atzarós,
la lluita necessària,
tu sempre eterna.
Els de sempre com sempre,
nosaltres com els altres,
mentrestant ens humilien i ens exploten.

La democràcia perd el sentit
entre la repressió tirànica,
entre el vostre i el meu dolor,
entre la lluita necessària
plena de ràbia generalitzada.

Sempre ens queda l’esperança,
la necessitat de viure lliures,
l’amor profund entre persones,
l’aigua fresca a la boca,
la flaire de les roses roges,
l’horitzó infinit ple d’estrelles,
el soroll de l’aigua intranquil·la,
els cossos que s’emboliquen,
les llengües que es busquen,
els gemecs d’un plaer infinit.

dimecres, 3 de setembre del 2014

Els canvis que no venen, però vindran.



 “es nuestra convicción y nuestra practica que para rebelarse y luchar no son necesarios ni lideres ni caudillos ni mesías ni salvadores. Para luchar se necesita un poco de vergüenza, un tanto de dignidad y mucha organización”.
Paraules del EZLN.

He triat aquestes paraules de l’Exèrcit Zapatista d'Alliberament Nacional (EZLN) perquè crec que estan relacionades amb la situació política que estem vivim actualment al nostre país. La disposició que tenim com a poble per a revelar-se contra la repressió i l’explotació no és una de les característiques que ens defineix, més bé al contrari. Visc entre una gent en la qual encara es pot escoltar la paraula amo, un mot que té unes connotacions de submissió molt significatives; si hi ha amos també hi ha esclaus. 

El meu poble també es defineix per preguntes i afirmacions com aquestes: Eixos que volen?, Això per a que val?, Què faran els sindicats?, Què faran el ecologistes, els comunistes, l’esquerra...?, Alguna cosa hauran fet...Sempre estem esperant que facen els altres, que solucionen els problemes els altres, perquè el qui trau el nas li’l tallen. Són catòlics i es manifesten en processons enormes. Potser l’origen d’aquesta actitud en la gent major estiga relacionat amb l’educació feixista i de submissió en la qual es va criar, però no es prou per justificar aquest comportament, perquè sempre han agut persones que ho han donat tot per la justícia social, la dignitat i la llibertat. Potser també aquest comportament l’hem transmès a la joventut, però és evident que en tots no ha funcionat. No obstant això, si és veritat que el regim en el qual hem viscut després de la mort del dictador no s’ha caracteritzat per la recerca de la igualtat, la justícia social, la llibertat dels pobles, la dignitat i altres plantejaments que es defenen des de posicions progressistes. Alhora si que s’han defensat polítiques que defenen la submissió total al poder econòmic i polític establert, la injustícia social i l’opressió dels pobles. Entre altres coses perquè el sistema econòmic en el qual vivim necessita de la desigualtat social, l’opressió i l’expansió continuada  per a la sua supervivència i és en eixe context en el qual podem interpretar els conflictes d’Ucraïna, Palestina o Irak, entre altres.    

També és veritat que els nostres enemics, els que ens exploten i reprimeixen, són llestos i busquen en la por i la repressió l’antídot a tots els seus problemes. Ara bé, la situació sociopolítica del nostre país està canviant, i això es pot veure en el naixement d’una nova correlació entre les distintes classes socials. L’Antic Règim nascut de la transició i de la constitució de 1978 fa aigua i el mateix passa en el sistema econòmic que no és capaç ni de cobrir la demanda interna al destrossar gran part del teixit industrial.  I es ací on està el germen del canvi, en un moment on les classes que avui ens dominen comencen a perdre els papers. Les classes dominats no controlen el canvi perquè, com molt bé diu Alberto Garzón parafrasejant a Gramsci, els canvis en la superestructura poden retroalimentar els canvis en la estructura i a la inversa. La classe treballadora comença a estar farta del funcionament del règim nascut de la transició i d’un model econòmic que l’únic que ens pot oferir és un futur lligat a un treball inestable, una educació, una sanitat publiques debilitades i la negació de la diversitat cultural de l’ Estat Espanyol.

En aquest context la repressió és l’arma que està utilitzant el poder per frenar el canvi que ve i prova d’aquesta repressió son les sentències de presó contra centenars de sindicalistes o contra Alfon, un jove de 22 anys veí del barri obrer de Vallecas, que va ser detingut quan es dirigia al piquet unitari del barri per la vaga general europea del 14 de novembre de 2012. Actualment a l’Estat Espanyol son varis milers de persones amb multes, més de mil persones imputades i centenars amb petició de presó per participar en lluites socials, polítiques i sindicals. Ara fem nostres les paraules del EZLN per a lluitar es necessita una poca de vergonya, un tant de dignitat i molta organització. El següents versos estan dedicats a la gent lluitadora. Salut i llibertat companyes i companys. La foto que hem triat és una metàfora de la realitat de la vida, tres presidents distints guiats per la mateixa empresa del terror.   


 Calor i bombes
Els cos em crema, la suor recorre la meua cara,
les paraules s’ofeguen i les lletres es desdibuixen.
Les persones no es troben ni es comporten i
el calor de l’estiu socarra la meua comarca grisa i groga.
Al  migdia tot es para,però no hi ha cap treva,
més bé al contrari, estreny i estreny sense cap lògica.
Per si fora poc plouen bombes a Palestina
i els xiquets i les xiquetes moren al seu poble.
Al meu país el foc crema les muntanyes,
la calor és insuportable i els lladres ens governen
des de fa moltíssimes dècades.
En tota eixa bogeria estàs tu inerta davant l’espectacle.
Per si fora poc cauen bombes a Palestina
que em cremen les entranyes, maleïdes guerres.
Qui sou vosaltres per a tirar bombes incendiaries
sobre les cases i la gent de qualsevol poble? 
La calor i la mort caminen agafades de la mà,
una vegada més, al llarg del Mediterrani.        

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...