Poesia dissident
Al poc d'iniciar-se el camí d'aquest blog van anar apareixent, com a comentaris, una sèrie de sonets que per la seua qualitat literària i el seu contingut social ens pareixia que calia posar-los en un lloc més accessible, a l'abast de qualsevol que desitjara llegir-los. Passat el temps aquestes aparicions esporàdiques han esdevingut en una col·laboració regular amb el blog que l'enriqueix.
Ací pots trobar totes les aportacions del Poeta Dissident, la seua poesia i la seua prosa i, ambdues podem veure el seu estat d'ànim a l'hora d'escriure.
17-05-2012
6-05-2012
20-04-2012
Cada dia que passa
4-04-2012
24-03-2012
5-03-2012
25-02.2012
11-02-2012
Sonen tambors de guerraTot pareix ser que de nou sonen tambors de guerra, però aquesta vegada no són els dels indis d'Amèrica. El president dels EUA a filtrat que Israel té previst atacar Iran aquest any i ell tampoc a negat la possibilitat que el seu país participe en aquest negoci. També és cert que la maquinaria de guerra contra Iran ja havia començat molt abans. Ara l'excusa és l' urani enriquit i la possibilitat de què puga tindre armament nuclear. No obstat això, la fam de petroli torna a estar present, principalment si tenim en compte que Iran pràcticament està damunt d'una bassa d'or negre.
El ministre britànic d'Exteriors, William Hague, en nom del seu país tampoc descarta un atac militar contra Iran i l'excusa és la mateixa, el seu programa nuclear. Per altra banda, el govern iranià ja ha acusat Israel de ser responsable de l'assassinat d'un dels seus científics nuclears, Mostafa Ahmadi.
Rússia a expressat la seva posició en una declaració pública del viceministre d'exteriors, Sergey Rayabkov, que ha demanat a Iran i a Occident que s'abstinguen de fer qualsevol cosa que empitjore la situació en l'estret d'Ormuz. Xina manté una posició semblant a la russa. Ancara també ha insistit en mantenir-se dintre de les fronteres de la diplomàcia. Mentrestant els països d'Europa han acordat paralitzar les compres del petroli iranià i els mandataris d'Alemany, França i Regne Unit han anunciat que imposaran un paquet de sancions sense precedents a Iran, decisió que encara calenta més la situació en la zona. Per si fora poc també hi ha possibilitat de guerra a Síria on amb el pretext d'una possible guerra civil estan pensant en una operació pareguda a la que ha destruït Líbia.
Per molt que es diga ningú sap les conseqüències d'aquesta agressió, ara bé els resultats en el país agredit els podem veure en altres països on els anomenats aliats han actuat, ens referim a l'antiga Iugoslàvia, Iraq, Afganistan o Líbia.
Com podem veure el discurs que gira al voltant de la guerra té cert atractiu per alguns mandataris del món. Ells no van a la guerra ni tampoc sofreixen les seves conseqüències. Aquesta gentola veu la guerra com un gran negoci, quina visió més macabra, esperem que no siga l'arma que tenen guardada per a eixir de la crisi econòmica.
En altres indrets del món la violència porta a poetesses a la presó, és el cas de Colòmbia on han intentat apagar la veu d'Angye Gaona. Ella tan sol ha denunciat la violència que pateixen milers de presos polítics en aquest país, l'assassinat de sindicalistes, periodistes... A l' anomenat món lliure la seva detenció a penes si ha tingut ressonància. Aquest poema és un xicotet homenatge a ella i a la llibertat d'expressió.
Cae también la noche
y descubrimos el pasado mirando desde el cielo.
Alzamos la tienda, nos crecen
raíces en la sombra. Viajamos
en la noche, hasta la mañana.
Angye Gaona
29-01-2012
Cal fer alguna cosa més
Estem arribant a una situació esperpèntica en tot el planeta Terra i la realitat comença a ser dura, per dir-ho d’alguna manera. No per això hem de tindre sentiment de derrota perquè futur, i torne a dir-ho, hi ha molt. Estònia rehabilita als responsables de la mort de milers de jueus, demòcrates, homosexuals, comunistes..., Lituània ha convertit en tabú l’holocaust y Budapest pensa en la gran Hongria.... Ací gent corrompuda es declarada no culpable per un tribunal popular. Al mateix temps jutges com Baltasar Garzón, que han intentat perseguir els assassinats de la dictadura feixista que l’estat espanyol va sofrir al llarg de quaranta anys, estan sent jutjats i ja veurem que passa.
Per altra banda el FMI, els mercats i tota una colla d’envejosos està provocant la desesperació i humiliació de milions de persones. El proletariat i els paries creixen a un ritme de vertigen i la classe mitjana està convertint-se en una espècie a protegir.
Estic convençut de que totes aquestes contradiccions, en el nostre país, Europa i la resta del món, provocarà un gran canvi que transformarà radicalment aquest sistema i el farà desaparèixer. Aquesta és l’esperança que m’ajuda a alçar-me cada matinada, la que em dóna força per a continuar endavant. A partir d’eixe moment el capitalisme deixarà de controlar les nostres vides, serem lliures, l’explotació de l’home i la dona seran considerats delictes, la vida es respectarà en totes les seues formes i no saquejarem la Terra. Tot depén de nosaltres i si ho volem així.
Per altra banda hi ha aspectes que tampoc ens permeten escollir entre moltes solucions. La crisi ecològica que el capitalisme està provocant i alimentant ens està duent a un forat del que no podrem eixir. Una raó més per a buscar eixe canvi vital per a la nostra espècie, perquè moltes altres ja no podran viatjar mai més amb nosaltres.
Si volem com espècie gaudir del futur cal que fem alguna cosa més i ací està la gran pregunta: què fer? Jo no tinc la resposta, però sé quines són les armes que hem d’utilitzar: la cultura, el pensament, la imaginació... com veieu coses de poc de pes. La resposta la deurem construir entre tots. Però una cosa es certa deurem de prendre el poder per a construir un món nou. Ací és on possiblement hi haurà més conflicte, perquè, clar està, les classes benestants no voldran donar cap pas enrere i no voldran perdre el control que fins ara mantenen de la Terra i de tots nosaltres
Sé que molts de vosaltres direu que bonic, també se que hi han tòpics en el que acabe de dir, però el que si que és impossible és continuar vivint com estem vivint. Per això no hem de tindre por en dubtar d’allò que constantment ens estan afirmant, hem de discutir-ho tot des del respecte, imaginar un nou món, una nova societat. La tasca a fer és meravellosa, penseu que estem parlant de construir entre tots una altra realitat.
El camí pot ser ja haja començat.
"Quan advertisca que per a produir necessita obtindre autorització dels que no produïxen res; quan comprove que els diners flueixen cap als que trafiquen no béns, sinó favors; quan perceba que molts es fan rics pel suborn i per influències més que pel treball, i que les lleis no ho protegixen contra ells sinó, al contrari, són ells els que estan protegits contra vosté; quan repare que la corrupció és recompensada i l'honradesa es convertix en un autosacrifici, llavors podrà afirmar, sense por d'equivocar-se, que la seua societat està condemnada." Ayn Rand (1950)
17-01-2012
Els nous empestats
Mentre a mi no em toque és una de les frases que cada vegada més s’escolta entre els llavis de molta gent, però no saben que ja els ha tocat. La desgana de la nomenada oposició que tan sol pensa en l’alternança i l’actitud neoliberal dels peperos faran la resta, sempre que el poble no diga prou.
Estem davant de la catàstrofe perfecta, del naufragi del sistema. Els pactes entre uns i altres, l’alternança, la corrupció han dut al País valencià la fallida. Ja s’han acabat les polítiques dels camps de golf, dels aeroports, de les construccions supèrflues, si bé continuen nomenant-se un exercit d’assessors i personal de confiança que tenen una única missió: aplaudir i riure les gràcies dels seus superiors. Mentre una elit desbocada i perduda entre la farlopa ens està posant els collons per corbata. Obeint la veu dels seus amos, els mercats, ens estan imposant més i més sacrificis, tirant gent al carrer ací i allà, ahir un grapat d’investigadors, demà si tot ix bé un bon grapat de funcionaris interins.
El sistema capitalista, de la mà dels seus executors, està traient la seva imatge més salvatge que cada vegada està més prop d’una actitud nacionalsocialista. La nova feristela a perseguir, acorralar i eliminar som els funcionaris interins. Amb el decret del 5 de gener de 2012 primer ens reduiran l’horari de treball fins a 25 hores setmanals, que deurem fer de dilluns a divendres i de 9 a 14 hores. Això ens suposarà una reducció del 40% del nostre sou des de l’un de març del 2012 fins al 31 de desembre de 2013. Però la punyalada no acaba ací, l’estratègia feixista ha calculat que si ens mantenen en aquestes condicions tan sols 6 mesos després ens acomiadaran per quatre euros i tindrem un atur de merda. D’aquesta manera la colla de pocavergonya que ha provocat aquesta situació compleix uns dels objectius, estalviar diners per a poder pagar el balafiament que ells han provocat, raonament que és totalment fals. Mentre els seus amics continuaran defraudant a hisenda i ells en cap moment perseguiran la corrupció que, al cap i a la fi, és el mitjà que més beneficis els genera.
Nosaltres no hem viscut per damunt de les nostres possibilitats, entre altres coses perquè els distints governs en el poder ja s’han encarregat que el nostre sou haja sigut sempre un sou de merda, igual que el sou de la majoria del treballadors d’aquest país. Molts de nosaltres ens hem passat la vida estudiant, adquirint formació, investigant. És clar que aquesta estratègia no era la correcta, haguérem hagut de dedicar-nos a la política professional i convertir-nos en la veu i el braç executor dels mercats. Aquesta actitud es paga molt bé i si no mireu la quantitat de polítics que una vegada han deixat la primera línea passen a ser assessors dels que ens estan portant a la merda, els mercats.
Però hi ha gent que encara creiem en la dignitat i en la justícia social i que estem disposats a lluitar fins que aquestes hienes tornen al seu habitat natural. No hàgem de caure en una actitud de derrota perquè hi ha molt de futur i eixe futur passa per la derrota de tots aquests pocavergonya. I no vos oblideu, avui vénen a per mi, demà aniran a per vosaltres, i jo i vosaltres som el mateix classe treballadora explotada, humiliada, xafada, putejada.... l’enemic no està entre nosaltres, són ells i tots els coneixem.
13-12-2011
Ací pots trobar totes les aportacions del Poeta Dissident, la seua poesia i la seua prosa i, ambdues podem veure el seu estat d'ànim a l'hora d'escriure.
17-05-2012
Què ens poden fer més?
L’altre dia a la
manifestació de l’1 de maig n’ érem molta gent, també el 12-M. Al llarg del
recorregut de tots dos convocatòries hi vaig veure molts amics, companys i
coneguts. Com en totes les manifestacions pensava, després de tanta humiliació,
repressió, insults, por, persecució, exclusió, revenja, hem deuríem ser molts
més? Bé som els que som, ni més ni menys. No obstant això, no callaran, perquè
també intenten constantment apagar la nostra veu com a poble i com a classe
treballadora.
La situació de les nostres vides comença a deteriorar-se
ja no sols des d’un punt de vista material, sinó mentalment. La Nàusea del camarada Sartre comença a
manifestar-se en tota la seua virulència. Quan veus que la resignació de la
gran majoria del poble és la postura predominant i que els feixistes de tota la
vida tornen a tindre el control total de la situació, penses que alguna cosa no
s’ha fet bé.
Si açò és el
principi d’un món nou on els corruptes són els jutges de la gent honrada, on
se’ns posa en llistes com a l’Alemanya nacionalsocialista, on se’ns adoctrina
perquè siguem borregos atemorits, on el principal currículum que portes a la butxaca és el carnet d’un partit, on la
principal actitud de la gent formada siga l’aplaudiment de polítics miserables,
quan... Jo estic contra aquesta nova, però no tant nova, situació.
Companys si no
parem aquesta cruel maquinària, la desfeta, la nostra derrota, serà
insuportable. Totes les reformes que s’han fet fins ara van contra nosaltres. En
el nou món que ens volen imposar no té cabuda la discussió, la cooperació, la
cultura, el contrast d’ idees, ans al contrari es predica el culte a la
personalitat i als diners, la insolidaritat entre les persones, l’aborregament,
la vida miserable, la competitivitat ...
Responent a la
pregunta, què ens poden fer més?, coneixent la seua trajectòria i com ací
mateix s’ha dit a Escriure per no callar,
coneixent el seu ADN, penseu que no tenen límit, que no tenen cap sentiment. A
vegades pense, cóm pot ser que si som la mateixa espècie, Homo sapiens, pot haver-hi gent que tinguem comportaments tan
diferents? La resposta ve de la mà dels mateixos genetistes, tot no depén dels
gens, el factor ambiental també és determinant. Aquesta gent s’ha criat en
ambients totalitaris, de despreci per la vida dels altres, amb la creença que
el seu Déu a fet el món per ells... per tant tampoc podem demanar pomes al cirerer.
El següent poema està dedicat a Joaquin un obrer
valencià de 45 anys que portava dos anys aturat i el 3 d’abril de 2012 es va
suïcidar. Per a ell i per a totes i tots els que patim, perquè darrere dels
números hi ha persones, cadascuna amb una història.
Com si fóreu sers suprems
Després
d’una gran derrota,
quan
ja tot està perdut,
quan
hem perdut l’horitzó,
quan
ja no sabem qui som,
quan
ens arrastrem con serps,
quan
hem deixat de ser poble,
pot
vindre una gran victòria.
Però
si estem sota terra
ja no
valdrà per a res.
Quan
siguem insolidaris,
quan
despreciem als altres,
quan
turment siga la vida,
quan
el jo acabe ofegant-me,
quan
el tu ja no responga,
quan
tots pensem el mateix,
quan
veure caure la gent
siga
tot un gran plaer,
haureu
guanyat finalment,
nosaltres
serem desfeta.
Quan
vosaltres decidiu
la
vida de la gent nostra
com si
fóreu sers suprems,
tot el
sentit de la vida
s’esborra,
desapareix.
Quan
els jutjats heu de ser
vosaltres
i no nosaltres
alguna
cosa hem diu no,
alguna
cosa em parteix
l’ànima
blanca i també trista.
No és
la primera vegada
que
estic sols i molt perdut.
Ni la
primera vegada
que note
els laments profunds
de la
nostra gent, l’ insult,
la
desesperació,
la
por, el perseguiment,
l’exclusió, la revenja.
No és la primera vegada
que elimineu a tot el món.
Davant de tanta misèria
una revolució.
6-05-2012
Els drets fonamentals
Arribat aquest moment qui no sàpia l’argument
de la pel·lícula ja va apanyat, encara que apanyats anem tots. No hi ha cap dia
que no em sorprenga açò que s’anomena govern popular. Si bé hi ha algunes coses
que han canviat, ara ja no s’atreveixen
a dir que hem viscut per sota les nostres possibilitats, és evident que tots no
anem a caçar elefants.
Com els xiquets la culpa de la
desfeta sempre li la donen a l’altre, el culpable principal Zapatero i els
socialistes. Fins ací res de nou, tan sols dir que s’obliden d’allò que ha passat als últims disset anys
al País Valencià, on els ciutadans hem estat governats per una colla de
corruptes i dilapidadors dels diners públics.
Les solucions que donen per a eixir
de la crisi ja les esteu veien, retallar tot el que és públic per convertir la
nostra vida en un negoci, però la vida no és cap negoci. I mentrestant l’atur
galopa, la pobresa es dispara i la
gent seguim aguantant les humiliacions
diàries. Perquè, encara que no ho parega, ens humilien i ens tracten com a una
rabera de borregos atemorits. Ara bé, una altra vegada s’han enganyat, perquè
els que comencen a estar acollonits són ells, sinó no m’explique la mala llet
que es reflexa en cada una dels pàgines dels periòdics de dreta d’aquest país o
en alguns dels tertulians de la ràdio o
la televisió.
Resulta irònic veure com la gent
benestant d’aquest país ens demana sacrificis i ens nega, a la gran majoria,
l’educació i la sanitat universals per a eixir de la crisi, al temps que estan desenvolupant una
selectivitat econòmica que durà a la classe mitja i treballadora a la
desesperació.
Aquesta estratègia ens du on ells
volen. En un punt no podrem caure malats i si caiguem podrem acabar com els
malats en temps de l’Alemanya Nacionalsocialista, gasejats. Per altra banda, la cultura es fa por, perquè és l’única arma
que pot acorralar-los, mentre que a nosaltres ens fa forts i ens dona
llibertat.
Davant de tota
aquesta bogeria tan sols veig un futur i eixe futur passa per un món més
lliure, sense injustícia social i sostenible des del punt de vista ecològic, és
a dir un món totalment diferent al que tenim. Cóm pot vindre eixe canvi? A
poquet a poquet, si bé personalment crec que no, o bé en forma de tempesta. Ja
veurem que passa.
Aprofitant el
que significa la data del 25 d’abril per a nosaltres els valencians m’agradaria
fer un xicotet paral·lelisme entre Felip V i el nostre actual president del
govern de l’Estat espanyol. Ambdós són absolutistes i centralistes, un és borbó
i l’altre estima al borbó i als dos se’ls caracteritza pel seu tacte respecte
als vençuts. Rajoy una vegada ha derrotat als treballadors i a la classe mitja
ens està imposant una sèrie de lleis que, com ja hem dit abans, ens humilien i
castiguen, com si estiguérem després de la desfeta d’Almansa i estigueren
imposant-nos els drets de conquesta.
Com tot no deuen
ser penes ací va un altre poema. Salut.
Les finestres, indiscretes
Un
mirall, la mar tranquil·la.
Una
muntanya empinada.
Una
rosella a l’estiu.
La
mare i la seua filla.
Nosaltres
i tots els altres.
La
llum plena d’alegria
quan a
boqueta de nit
passa
un tramvia i l’esguard
dels
que anem a peu es desvia
pel so
d’una melodia.
El
vent, després la tempesta.
Un
vaixell, una conquesta.
Un tro
ensordidor, temor.
Una
gran llum, passes tu.
Vosaltres
i tots nosaltres.
La
xiqueta corre i espenta
la
infantesa per la pressa
que té
tota adolescència
per
buscar la vehemència
que
perdrà en la senectut.
Res,
tot un món ple de flors.
El
Sol, tot un espai d’ ombres.
Els
núvols, s’unflen i s’unflen.
Les
finestres, indiscretes.
La
multitud, el futur.
Un
gerani creix al test
i té
les arrels constretes,
però la tija es rebel·la
contra
allò que és el destí
i les
rames fan floretes.
La
música, és alegria.
Tu
caus, entre la mentida.
Fulles,
la tardor divina.
Casa,
eres una ruïna.
Jo, simplement
sóc no-res.
Córrec
davant de la vida
pràcticament
tot el dia
i
l’esforç em produeix
un
plaer immens que em mima
pràcticament
tot el dia.
La mel
endolceix la vida
de
l’abella i l’escurçó.
20-04-2012
Cada dia que passa
Cada dia que passa la situació econòmica i social a tot Europa a poc a poc va empitjorant, les mesures de sofriment i humiliació que ens imposa el capitalisme salvatge a la gran majoria de la població fins ara no han valgut per tal d'eixir del forat on estem, a més a més ens està enfonsant encara més. D’entrada no sols anem empobrint-se més i més, sinó que per frenar la resposta social han començat per retallar el nostre dret a expressar el malestar que ens està provocant tota aquesta ressaca capitalista. Si no fem res per impedir-ho prompte ja no podrem ni manifestar-nos o, si així o fem, acabarem entre reixes.
Molta gent ja comencem a veure que totes aquestes mesures no van a ser temporals. En el cas que superem aquesta crisi, una vegada destrossada la sanitat pública, l'educació, el sistema de pensions..., no tornarem a la situació d'abans del 2008, l'escenari serà un altre totalment diferent. El capitalisme i els seus palmeros han decidit que la majoria de gent sobrem, perquè els seus interessos no són uns altres que guanyar més i més diners i, per tal que açò siga possible el futur que ells veuen per als que quedem dempeus és un futur ple d'esclaus. Si no és així per què s’ha fet la darrera reforma laboral?
Resulta irònic escoltar la paraula llibertat en els llavis de la senyora Cospedal o la presidenta de la Comunitat de Madrid Esperança Aguirre. El mateix fàstic em provoca quan l'utilitza el president del govern Mariano Rajoy o qualsevol dels seus subalterns, ara estic pensant en el nostre president. Idèntica sensació recorre tot el meu cos quan utilitzen la construcció “per Espanya”, entre altres coses perquè ens porta mals records d'un temps on Espanya era una, gran i lliure. De vegades crec que no hem avançat res, que els mateixos que ens posaven els collons per corbata continuen acovardint a la gent i que utilitzen la por com instrument per imposar allò que no es pot defendre. Però torne a repetir que molta gent ja comencem a veure que totes aquestes mesures no va a ser temporals, que comencem a estar farts de les paraules que ens provoquen fàstic o ens duen mals records. Que estem farts de que la Casa Real estiga plena de gent que viu a costa de tots nosaltres, que no volem ser súbdits de ningú, que volem que se’n vagen del País. Estem farts..... de moltes altres coses més.
Mai no creia que podríem arribar a la situació actual, però també us dic que no tinc cap sentiment de derrota i sé que el futur és nostre, de tots els ningú de la Terra. Tan de bo m' equivoque, però comence a estar convençut de què tornarem a conquerir els nostres drets i, que coneixent la història dels que ens han dominat i ens dominen, possiblement no hi haurà prou amb els nostres vots i els nostres raonaments. Però els deurem exigir que respecten la veu del poble i que assumisquen la derrota que més prompte que tard van a rebre. Perquè també ho han de saber, són una minoria i els seus interessos de tendència genocida no poden acabar sent realitat. Des d'ací vos incite a viure la vida a cada instant, perquè el futur és nostre, vostre. Salut i república.
Instants
Una flor és tot un món,
una mà és molta esperança,
la pluja ens llava la cara
entre corriols de palla
que no coneixen ràbia.
Una mare, una paraula,
un fill per la balconada
mentre esclata l’abrilada
amb tota la seua gana
i camina una encantada.
La rosada pel fred brilla
entre l’herba que tremola
i la llum que porta el dia.
Després el borinot recorre
totes les flors color lila
del terrat de la veïna.
Els enamorats passegen
agafadets de la mà
entre rialles i besos
a la caiguda del dia.
Els xiquets i les xiquetes
revolegen entre jocs
que els transporten al lluny
de l’aventura espacial.
Nosaltres fa molts dies
que no ens hem acaronat
i es desperta l’ansietat
que persegueix als amants.
Els iaios ens manifesten
que tot és molt temporal.
La màgica nit tremola
empentada envers l’abisme
on s’amaguen les llàgrimes
de la Lluna enamorada.
Moltes són les papallones
que busquen entre fanals
el voleteig dels companys
que no coneixen amada.
Els cuquets de llum ensenyen
el culet encés en flames.
I la vida cal mimar-la
sense cap tipus de ràbia.
4-04-2012
Misèria
Els esquemes burgesos estan fent aigua, la crisi en la qual estem immersos és una manifestació d’aquesta situació paranoica. La misèria material comença a galopar a la desesperada i porta a la desesperança a companys i companyes, als veïns, als camarades... Però damunt d’una gran torre d’ivori hi ha un altre tipus de misèria que com diria més o menys el cantant xilè Victor Jara no podrà ser llavada per tota la pluja del món. Aquest tipus de misèria interior és producte d’una societat opulenta, ara en plena decadència, que al llarg de la seva existència tan sols ha dut molta fam, misèria material i interior i molt de dolor a una gran part de la humanitat. Una societat que ha nascut, i no cal oblidar-ho, del saqueig de la resta del món, de l’assassinat de la gent que haja fet falta, de l’espoliació de la Mare Terra. I tota aquesta barbàrie mai ha anat de la mà del perdó, ans al contrari sempre han trobat algun tipus de resposta per justificar allò que no es pot justificar. Una vegada les víctimes eren infidels, altra no tenien ànima o eren negres o grocs i mentrestant els imperis i les butxaques d’alguns anaven creixent en correlació al sofriment dels humans i de la Mare Terra.
Aterrit em quede quan veig les fotos mig grogues dels anglesos rodejats de centenars de tigres abatuts en la selva de l’ India. Aterrit em quede quan llig els relats dels conqueridors espanyols que van saquejar i destruir mitja Amèrica a partir del 1492. Aterrit em quede quan veig imatges d’ Hiroshima després de l’explosió nuclear. Aterrit em vaig quedar quan els aliats bombardejaven l’ Irak, Líbia o bombardegen Afganistan... en nom de la democràcia, però tots sabem que era i és per altres interessos. Aterrit em quede davant la reforma de les pensions, la reforma laboral i tantes altres coses que ens estan imposant mitjançant la mentida i el sofriment, com també em vaig quedar aterrit quan ens deien que la solució a la pilota immobiliària eren els pisos de 35 metres quadrats. Aterrit em quede davant de cada acte que destroça la democràcia, que quina casualitat estan duts a terme pels mateixos que mai han demanat perdó i s’ofenen quan el sud-americans parlen de conquesta i no de descobriment, que també han justificat i justifiquen els bombardejos de l’antiga Iugoslàvia, Irak, Afganistan..., que aplaudeixen l’ increment de l’ atur en nom dels mercats, que ens neguen la medecina i l’ educació universal en nom dels mercats, que defenen l’explotació de l’home per l’home en nom dels mercats, que defenen el saqueig de la Terra en nom del desenvolupament...
Recordeu que abans totes les maleses eren fetes en nom de Déu, per Espanya, pel desenvolupament o per la democràcia, però torneu a recordar i veureu que mai han demanat perdó, com tampoc demanaran perdó per tot el sofriment estèril que ens estan imposant al 99% de la població del món, ni demanaran perdó pel saqueig sistemàtic de la Terra. Recordeu que tan sols es mou la fam de diners, que nosaltres no contem, que la seva misèria interior no desapareix tan fàcilment.
Jo no estic contra ells, però si que estic contra els seus actes i comportaments salvatges i neofeixistes que, lluny de dur solucions, ens duen cap a una catàstrofe perfecta. Per a viure no fa falta gaire, tan sols ganes de viure i que ens deixen viure i, per aquest motiu, també demanem dignitat i justícia social, elements que ens permetran desterrar per sempre la misèria interior que ens destroça i destrueix el món. De la misèria material ja en parlarem.
Misèria amb misèria
El dia comença tebi
i la claredat s’imposa,
el grill encara xerrica
a la seua enamorada,
el gall rep la matinada
amb força molt renovada.
Nosaltres els humans res
misèria amb misèria
disfressada de maragda
que no brilla com brillava.
Mentre cauen els companys
i les companyes en trampes
pels paranyers oblidades.
La resta atemorits viuen
assetjats per la misèria
que els penetra tot el cos
i els deixa immòbils, buits.
La gran sort de viure es perd
rodejada de misèries
disfressades de maragdes.
Demà el sol tornarà a eixir,
continuarà la vida
i ens llevarem la misèria
que ens ofega, alenarem
i buscarem en el nostre
endins allò que ens fa grans.
Jo no estic contra vosaltres,
però odie els vostres actes
que ens porten a la misèria
disfressada de maragda.
Per a viure tan sol ganes
de viure amb llibertat plena
i riure’s amb molta gana.
Per a malviure misèria
disfressada de maragda.
Jo no estic contra vosaltres,
però odie els vostres actes
que neguen el viure a altres.
Jo necessite l’amor
que naix dins de tots els altres.
Misèria amb misèria
maragda sobre maragda.
24-03-2012
Tot pareix una venjança
Des de fa gaire anys visc en un món irreal, rodejat per la mentida institucionalitzada, on utilitzem un llenguatge que disfressa la realitat. Però aquesta em colpeja durament tots els dies, cada ora, cada instant. Sota casa meua, a la vesprada, una dona plora perquè va a ser desnonada i ella i les seves dos xiquetes es perdran entre la multitud que van a veure la “mascletà”. Pel matí m’he assabentat que els meus companys, que han treballat amb contractes il·legals per a la Generalitat, alguns d’ells més de vint i cinc anys, no tornaran a la feina quan acabe el més d’abril. A la Universitat al voltant de mil professors associats aniran al carrer en mol poc de temps. Un company de la infantesa ha sigut acomiadat de la seua empresa. Els autònoms de la meua feina tenen un futur tant incert com el meu des que ens han imposat una reforma laboral salvatge que pareix ser que l’única finalitat és tombar tot allò que encara queda en peu.
Tot pareix una venjança de la classe dominant contra la resta de la humanitat. Nosaltres, els ciutadans, estem deixant-los fer des de fa ja gaire temps i no ens hem adonat que cada vegada són més forts i sense cap escrúpol. La nostra vida, la de milers d’éssers vius a la Terra, es la porta fluixa, tan sols tenen un principi, guanyar més diners. Jo em pregunte: per a què? Van a poder viure sense cap mena de mala consciencia davant dels sis milions de persones que prompte formaran part de l’exèrcit d’aturats, tot pareix ser que si. Aleshores que anem a fer, viure en condicions d’esclavitud, sense cap mena de drets, malviure en condicions que ronden la pobresa o per baix d’ella o exigir el que és nostre?
Milers de treballadors, joves, jubilats han començat a dir prou. Hem començat a trencar l’apatia en la que hem viscut gaire anys. Fer-los front no és fàcil, i més amb la força que tenen, però tampoc impossible, d’ells son la premsa escrita, la televisió, la ràdio, de nosaltres és el carrer i la raó. Ells són els feixistes que llancen la policia contra els joves, nosaltres els que omplim els carrers. Ells són els que acumulen greix, nosaltres els que treballem. Nosaltres en som més, els que més paguem, els que estem fent més sacrificis per salvar un sistema que ens castiga sense pietat, els que deurem decidir el nostre futur, els que hem de començar a trencar les cadenes de la por, de la submissió, de la repressió.
Aquesta vida d’esclavitud tan sols ens du a una humiliació continua, de nosaltres depén que aquest malson acabe. Nosaltres els humans som una espècie jove, tan sols fa 170.000 anys que estem ací, i per tant ens semblem genèticament moltíssim. Ara està de moda dir que moltes actituds responen a una herència genètica, per tant seria més lògic un comportament altruista, d’empatia, d’igualtat... que el que defenen el neoliberals, perquè la nostra pervivència com espècie ha sigut possible gràcies a aquestes qualitats. Però la realitat és més complexa i la prova la tinguem davant de nosaltres. Ara bé, podem fer el que ens done la gana, perquè també som una espècie social i tot depén de la nostra voluntat, que no ens enganyen, som lliures i hem nascut lliures. Vaja aquest poema dedicat a una joventut que comença a caminar sense cap cadena.
Heus ací el vostre inici
Brosta entre la joventut
la llibertat de la força
i dels crits que no són muts.
El futur torna a ser vostre
alhora que vos trobeu
rodejats per gaire gent.
Heus ací el vostre inici
rodejat per la sang roja
que s’obri pas entre porres
negroses i mercenàries.
La vostra utopia creix
entre realitats mortes
que cauen de la memòria
i no se’n van a cap lloc.
Sou la primavera nova
que la sang a tots altera
mentre la vostra s’esvara
a sobre el negre quitrà.
Ai! quanta femta n’hi ha
i que haurem de compostar.
L’arbre torçut de revolta
s’enlaira amb gaire embranzida
de la resignació,
cantada des de papers
estèrils i tramoistes,
que els rapinya la gaubança
del viure, créixer, formar-se
en un altre món possible
que permetrà que les roses
esclaten entre el verd maig.
Alçada la joventut
els colors a brillar tornen
entre coloms i miols
de gates enamorades.
Nosaltres, enamorats,
ens emborratxem de vida
mentre alguna cosa interna
ens devora la nostra ànima.
Sereu vosaltres els joves
els que esborrareu aquesta ànsia.
Enyore que el cor bategue
sense dolors ni quimeres.
5-03-2012
Joventut enemiga
La primavera valenciana ha començat abans d’hora, el futur de la Terra ha dit prou. Els joves, anomenats enemics per una colla de feixistes, s’han adonat que el sistema no compta amb ells. En la manifestació del dia 29, davant de la facultat de Geografia i Història, es podia llegir “Aquí se forma a pre-parados”, no cal que expliquem el significat d’aquesta consigna, però si que ens podem fer una pregunta: quin país de merda estem construint si el futur que es guarda per a la joventut és l’atur o anar-se’n a treballar fora?
El problema comença a ser molt greu. Una minoria avara de diners, que alguns grans pensadors com seria el cas de Noam Chomski la denominen Plutocràcia, està aconseguint el control total del món. Aquesta minoria, ridícula en nombre, ens estan imposant els seus criteris que no són altres que l’egoisme, la mesquinesa, la injustícia, la immoralitat... i no s’han adonat que aquestes característiques que enarboren tan alegrement són la causa principal de la dissort de tots nosaltres i serà la d’ells. La societat no podrà subsistir si està en mans dels que sempre estan dispostos a fotre’ns o a matar-se entre ells. A més a més, si la injustícia continua la destrucció serà total, perquè la justícia és el pilar fonamental on descansa tota societat. Aquest raonament no naix d’un furor revolucionari, que hi ha, sinó d’un defensor del sistema del lliure mercat ara fa més de dos-cents anys (Adam Smith, 1776: La riqueza de les nacions). Malauradament estem davant d’un sistema en el qual hi ha una injustícia intrínseca que està aprofitant la crisi per a dur a terme un pillatge de tot allò que és públic, la destrucció dels drets socials i el saqueig de la Terra. I, per si fora poc, en nom d’una suposada democràcia està legitimant-se aquest pillatge i destrucció de tot allò que ens converteix en homes i dones, en humans, en societat.
Des d’ací cride a la rebel·lia dels joves, perquè ells són el motor del canvi, ells són els únics que ens poden traure d’aquest embolic, els altres, la gran majoria, o ja ens hem acomodat o ja no ens queden collons u ovaris per a ser la força de qualsevol canvi.
En tota aquesta apatia hi ha una gran força que enalteix el meu esperit, l’amor que sent per la meva companya i el meu fill, sense tots dos el món per mi estaria totalment buit. Ells són l’empenta que m’ajuda a alçar-me cada matinada, per ells el meu esperit és cada vegada més revolucionari, perquè estic convençut que l’embolic on ens em clavat tan sol té una eixida la justícia social i el desterrament del saqueig de la Terra. Per a ells dos i principalment per a la meua companya el poema que a continuació podeu llegir. Salut companyes i companys.
Et busque, et trobe, t’estime
La llum s’esgola per l’ull
i penetra cap a dins
amb un pas descobridor
de colors i moltes formes
que anuncien el teu cos.
Les sensacions exploten,
amb la proximitat teva,
dintre del meu cos dubtós
de tot allò que no ets tu.
Et busque, et trobe, t’estime.
Caminem pel temps del món
junts, envoltats per l’espai
immens que ens fa xicotets,
arrelats a terra ferma
amb molta joia i rebel·lia.
Mirem als nostres companys
esfereïts per la vida
i el cor batega afligit,
perquè la vida és motiu
d’alegria compartida.
Tan sol el teu amor dolcíssim
em permet anar pel dia
quan el núvols impedeixen
l’espetec de les esmerles.
Fartes de ser escoltades
sense cap comprensió
emmudeixen sense llum,
moren sense ningun rostre
i totes desapareixen
entre llums equivocades.
La música de l’amor
nostre s’anuncia entre ones
que viatgen sense límit,
pels mars blaus i espaiosos.
La lluna és el testimoni
mut i fidel del viatge,
de les nostres carantoines,
de la nostra gran estima
que creix entre les muntanyes
agafada per les roques.
El nostre amor és molt gran,
tan gran com les serralades.
25-02.2012
Si amo
Aprovada la nova reforma laboral, que no és altra cosa que una nova humiliació de la classe treballadora, l’empresari adquireix l’estatus d’amo. Amb aquesta gent al poder tampoc podíem esperar menys, si no ho hagueren fet ens haurien decebut. Ironies a banda, estem veient com poquet a poquet, i de vegades a grans passos, s’està destruint l’estat de benestar, alhora que naix un sistema dictatorial i inhumà.
Una primera impressió que em ve a la memòria, si valorem els decrets aprovats per aquest govern, és que fan els que es dóna la gana, principalment si les accions van encaminades a esclavitzar-nos i a omplir-se les butxaques, per tant la cosa no pararà ací. Les mesures que està imposant el PP ens portaran a l’abisme, perquè tot pareix ser que l’exemple a seguir és Grècia i en aquest país ja veieu el que està passant; mentre un grup de polítics traïdors venen el país el poble protesta a la desesperada.
Aquest sistema, el capitalista, tot pareix ser que està entrant en coma, les ments que el dirigeixen estan podrides i la cosa no va. Avui estem pitjor que quan va començar aquesta bogeria i al 2013 ja veurem que passa. En pocs anys hem passat de ser molt rics, cosa que era mentida, a veure com la misèria ens mira com els voltors miren la carronya. Les receptes econòmiques que ens està imposant la moribunda Europa portarà la seva mort i misèria, fam i destrucció per a tots nosaltres.
Els culpables de tota aquesta desfeta són el polítics i els banquers que han permès que la situació econòmica arribe fins ací. Amb aquesta afirmació no volem dir que tots els polítics són iguals, argument que la dreta d’aquest país volteja sempre que pot. Per tant sol eixirem del pou en el que estem caient si aquests personatges sinistres són jutjats i empresonats. Tot açò serà possible si el poble abandona l’ apatia en la que viu i pren una actitud més defensiva i per tant combativa. Els palmeros del capital estan fent molt bé la seva feina però aquesta situació pot canviar i si no mireu que ha passat a Islàndia.
Davant de totes aquestes agressions no podem quedar-nos com si la cosa no anara amb nosaltres, si avui no t’afecten tranquil que demà t’esclafaran. Açò s’ha acabat, nosaltres, la classe treballadora i el que queda de la classe mitjana, hem de construir un altre món i haurem de començar per aconseguir que els responsables de la fallida acaben entre reixes. Heu de tindre en compte que si no ho aconseguim tan sol ens permetran viure com esclaus i ells, clar, seran els amos i aniran al gimnàstic a cremar la grassa que acumularan mentre ens miren treballar.
Molta gent ja ha optat per un altre camí: anar-se’n d’aquest país abans que la merda els ofegue.
Plena de seny, dir-vos que us am no cal,
puix crec de cert que us ne teniu per certa,
Ausiàs March
Amo serà una paraula proscrita
Recórrec el món amb boires
que penetren per la pell
dels arbres i dels ocells.
Arrossegue per la pluja
la consciència morta
que vessa entre camins secs
dels humiliats la ràbia,
dels explotats l’amarg odi,
dels triomfadors la merda.
Si recórrec i arrossegue.
La llum traspassa el teu rostre
banyat per la fina llàgrima
que naix del dolor dels vius.
El goig de ser talment lliure
rebenta l’estupidesa
dels que es consideren
els nostres grans senyors i amos.
Ells són súbdits dels diners,
tots nosaltres, els ningú,
absolutament de res.
Cada vegada més lliure
em sent, llibertat que creix
contra tota la misèria
que sembreu en nom del bé nostre.
Sou un enemic sense entranyes
i així serà la resposta
de tots nosaltres: cultura,
molta imaginació,
perquè el vostre pur verí
vos du pel camí del sòl.
Perseguiu de tots els somnis,
però ells no vos deixaran
dormir. La còlera meua
no és res, però la de tots
es convertirà en tempesta.
Vos arrossegarà l’aigua
com una petita brossa.
Després apareixerà
el sol i tots els ningú
tornarem a resplendir.
Amo serà una paraula
proscrita i súbdits no hi hauran.
11-02-2012
Sonen tambors de guerraTot pareix ser que de nou sonen tambors de guerra, però aquesta vegada no són els dels indis d'Amèrica. El president dels EUA a filtrat que Israel té previst atacar Iran aquest any i ell tampoc a negat la possibilitat que el seu país participe en aquest negoci. També és cert que la maquinaria de guerra contra Iran ja havia començat molt abans. Ara l'excusa és l' urani enriquit i la possibilitat de què puga tindre armament nuclear. No obstat això, la fam de petroli torna a estar present, principalment si tenim en compte que Iran pràcticament està damunt d'una bassa d'or negre.
El ministre britànic d'Exteriors, William Hague, en nom del seu país tampoc descarta un atac militar contra Iran i l'excusa és la mateixa, el seu programa nuclear. Per altra banda, el govern iranià ja ha acusat Israel de ser responsable de l'assassinat d'un dels seus científics nuclears, Mostafa Ahmadi.
Rússia a expressat la seva posició en una declaració pública del viceministre d'exteriors, Sergey Rayabkov, que ha demanat a Iran i a Occident que s'abstinguen de fer qualsevol cosa que empitjore la situació en l'estret d'Ormuz. Xina manté una posició semblant a la russa. Ancara també ha insistit en mantenir-se dintre de les fronteres de la diplomàcia. Mentrestant els països d'Europa han acordat paralitzar les compres del petroli iranià i els mandataris d'Alemany, França i Regne Unit han anunciat que imposaran un paquet de sancions sense precedents a Iran, decisió que encara calenta més la situació en la zona. Per si fora poc també hi ha possibilitat de guerra a Síria on amb el pretext d'una possible guerra civil estan pensant en una operació pareguda a la que ha destruït Líbia.
Per molt que es diga ningú sap les conseqüències d'aquesta agressió, ara bé els resultats en el país agredit els podem veure en altres països on els anomenats aliats han actuat, ens referim a l'antiga Iugoslàvia, Iraq, Afganistan o Líbia.
Com podem veure el discurs que gira al voltant de la guerra té cert atractiu per alguns mandataris del món. Ells no van a la guerra ni tampoc sofreixen les seves conseqüències. Aquesta gentola veu la guerra com un gran negoci, quina visió més macabra, esperem que no siga l'arma que tenen guardada per a eixir de la crisi econòmica.
En altres indrets del món la violència porta a poetesses a la presó, és el cas de Colòmbia on han intentat apagar la veu d'Angye Gaona. Ella tan sol ha denunciat la violència que pateixen milers de presos polítics en aquest país, l'assassinat de sindicalistes, periodistes... A l' anomenat món lliure la seva detenció a penes si ha tingut ressonància. Aquest poema és un xicotet homenatge a ella i a la llibertat d'expressió.
Cae también la noche
y descubrimos el pasado mirando desde el cielo.
Alzamos la tienda, nos crecen
raíces en la sombra. Viajamos
en la noche, hasta la mañana.
Angye Gaona
De sobte apareixeràs
com una llum lluminosa
i m’agafaré a tu mentre
tot el nostre món s’afona
irremediablement.
Caminarem per la vida
nus, sense cap equipatge,
com els avantpassats nòmades,
per camins desconeguts
i tornarem a ser lliures.
Enfortirem els lligams
que ens uneixen a la Terra,
recuperarem el món
que havíem perdut abans,
després podrem descansar.
Tu et perdràs entre els somnis
de la música que naixen
entre núvols de tempesta.
El vent no et despertarà
i jo gaudiré del llamp.
És hivern, fa molt de fred,
em retorna la infantesa
carregada d’energia,
jocs, amor, laments, rialles
plena de felicitat.
Oblidada pel camí
continue entre la vida
ple de somnis i esperança,
amb l’embranzida que brolla
de la futura victòria.
Camine sol pel carrer,
el vent la cara em colpeja,
les estrelles m’acompanyen,
note la seva presència,
i la de vosaltres, nus,
que parireu la gran gesta.
Cau el dia com cau la fulla
de la rama, no hi ha remei.
Però, naixerà un altre dia,
tots ho sabem, no hi ha remei.
Admire al camaleó
que de color no canvia.
29-01-2012
Cal fer alguna cosa més
Estem arribant a una situació esperpèntica en tot el planeta Terra i la realitat comença a ser dura, per dir-ho d’alguna manera. No per això hem de tindre sentiment de derrota perquè futur, i torne a dir-ho, hi ha molt. Estònia rehabilita als responsables de la mort de milers de jueus, demòcrates, homosexuals, comunistes..., Lituània ha convertit en tabú l’holocaust y Budapest pensa en la gran Hongria.... Ací gent corrompuda es declarada no culpable per un tribunal popular. Al mateix temps jutges com Baltasar Garzón, que han intentat perseguir els assassinats de la dictadura feixista que l’estat espanyol va sofrir al llarg de quaranta anys, estan sent jutjats i ja veurem que passa.
Per altra banda el FMI, els mercats i tota una colla d’envejosos està provocant la desesperació i humiliació de milions de persones. El proletariat i els paries creixen a un ritme de vertigen i la classe mitjana està convertint-se en una espècie a protegir.
Estic convençut de que totes aquestes contradiccions, en el nostre país, Europa i la resta del món, provocarà un gran canvi que transformarà radicalment aquest sistema i el farà desaparèixer. Aquesta és l’esperança que m’ajuda a alçar-me cada matinada, la que em dóna força per a continuar endavant. A partir d’eixe moment el capitalisme deixarà de controlar les nostres vides, serem lliures, l’explotació de l’home i la dona seran considerats delictes, la vida es respectarà en totes les seues formes i no saquejarem la Terra. Tot depén de nosaltres i si ho volem així.
Per altra banda hi ha aspectes que tampoc ens permeten escollir entre moltes solucions. La crisi ecològica que el capitalisme està provocant i alimentant ens està duent a un forat del que no podrem eixir. Una raó més per a buscar eixe canvi vital per a la nostra espècie, perquè moltes altres ja no podran viatjar mai més amb nosaltres.
Si volem com espècie gaudir del futur cal que fem alguna cosa més i ací està la gran pregunta: què fer? Jo no tinc la resposta, però sé quines són les armes que hem d’utilitzar: la cultura, el pensament, la imaginació... com veieu coses de poc de pes. La resposta la deurem construir entre tots. Però una cosa es certa deurem de prendre el poder per a construir un món nou. Ací és on possiblement hi haurà més conflicte, perquè, clar està, les classes benestants no voldran donar cap pas enrere i no voldran perdre el control que fins ara mantenen de la Terra i de tots nosaltres
Sé que molts de vosaltres direu que bonic, també se que hi han tòpics en el que acabe de dir, però el que si que és impossible és continuar vivint com estem vivint. Per això no hem de tindre por en dubtar d’allò que constantment ens estan afirmant, hem de discutir-ho tot des del respecte, imaginar un nou món, una nova societat. La tasca a fer és meravellosa, penseu que estem parlant de construir entre tots una altra realitat.
El camí pot ser ja haja començat.
"Quan advertisca que per a produir necessita obtindre autorització dels que no produïxen res; quan comprove que els diners flueixen cap als que trafiquen no béns, sinó favors; quan perceba que molts es fan rics pel suborn i per influències més que pel treball, i que les lleis no ho protegixen contra ells sinó, al contrari, són ells els que estan protegits contra vosté; quan repare que la corrupció és recompensada i l'honradesa es convertix en un autosacrifici, llavors podrà afirmar, sense por d'equivocar-se, que la seua societat està condemnada." Ayn Rand (1950)
Mentre el temps corre de pressa.
Quan la ment es queda buida
la por m’acorrala l’ànima
i el cos sense cap inèrcia
cau entre boirines de seda,
totes blanques si tu vols,
però entre boires de seda.
Quan la ment s’ompli i batega
al mateix ritme que el cor
naix l’altra sensació
on tot és pura existència.
El cap em bull, estic viu,
per això note el dolor
que provoca l’existència.
Sent com la teua presència
assetja i venç la tristesa
que tot cos humà genera.
Estem vius, i això és prou,
Tota la resta és superflu
i la vanitat s’ho menja
mentre el temps corre de pressa.
La pluja cau i tot s’altera
menys la nostra consciència
que creix entre la fermesa
de la gent que cau i s’aixeca.
El fred a tots paralitza
menys la nostra resistència
que bull entre la revolta,
la bellesa de la vida
i l’amor que ens acompanya
de la muller estimada.
El futur corre de pressa
mentre bloqueja la gent
entre passat i present.
Però la vida mai es para,
continua, esclata i creix,
mentre el fort vent ens arrastra
entre la desesperança
de la gent que cau i s’aixeca.
Futur, quant de futur jove
ens espenta, ens projecta.
No s’ha mort res, tan sol mor
la desgana i la mentida.
17-01-2012
Els nous empestats
Mentre a mi no em toque és una de les frases que cada vegada més s’escolta entre els llavis de molta gent, però no saben que ja els ha tocat. La desgana de la nomenada oposició que tan sol pensa en l’alternança i l’actitud neoliberal dels peperos faran la resta, sempre que el poble no diga prou.
Estem davant de la catàstrofe perfecta, del naufragi del sistema. Els pactes entre uns i altres, l’alternança, la corrupció han dut al País valencià la fallida. Ja s’han acabat les polítiques dels camps de golf, dels aeroports, de les construccions supèrflues, si bé continuen nomenant-se un exercit d’assessors i personal de confiança que tenen una única missió: aplaudir i riure les gràcies dels seus superiors. Mentre una elit desbocada i perduda entre la farlopa ens està posant els collons per corbata. Obeint la veu dels seus amos, els mercats, ens estan imposant més i més sacrificis, tirant gent al carrer ací i allà, ahir un grapat d’investigadors, demà si tot ix bé un bon grapat de funcionaris interins.
El sistema capitalista, de la mà dels seus executors, està traient la seva imatge més salvatge que cada vegada està més prop d’una actitud nacionalsocialista. La nova feristela a perseguir, acorralar i eliminar som els funcionaris interins. Amb el decret del 5 de gener de 2012 primer ens reduiran l’horari de treball fins a 25 hores setmanals, que deurem fer de dilluns a divendres i de 9 a 14 hores. Això ens suposarà una reducció del 40% del nostre sou des de l’un de març del 2012 fins al 31 de desembre de 2013. Però la punyalada no acaba ací, l’estratègia feixista ha calculat que si ens mantenen en aquestes condicions tan sols 6 mesos després ens acomiadaran per quatre euros i tindrem un atur de merda. D’aquesta manera la colla de pocavergonya que ha provocat aquesta situació compleix uns dels objectius, estalviar diners per a poder pagar el balafiament que ells han provocat, raonament que és totalment fals. Mentre els seus amics continuaran defraudant a hisenda i ells en cap moment perseguiran la corrupció que, al cap i a la fi, és el mitjà que més beneficis els genera.
Nosaltres no hem viscut per damunt de les nostres possibilitats, entre altres coses perquè els distints governs en el poder ja s’han encarregat que el nostre sou haja sigut sempre un sou de merda, igual que el sou de la majoria del treballadors d’aquest país. Molts de nosaltres ens hem passat la vida estudiant, adquirint formació, investigant. És clar que aquesta estratègia no era la correcta, haguérem hagut de dedicar-nos a la política professional i convertir-nos en la veu i el braç executor dels mercats. Aquesta actitud es paga molt bé i si no mireu la quantitat de polítics que una vegada han deixat la primera línea passen a ser assessors dels que ens estan portant a la merda, els mercats.
Però hi ha gent que encara creiem en la dignitat i en la justícia social i que estem disposats a lluitar fins que aquestes hienes tornen al seu habitat natural. No hàgem de caure en una actitud de derrota perquè hi ha molt de futur i eixe futur passa per la derrota de tots aquests pocavergonya. I no vos oblideu, avui vénen a per mi, demà aniran a per vosaltres, i jo i vosaltres som el mateix classe treballadora explotada, humiliada, xafada, putejada.... l’enemic no està entre nosaltres, són ells i tots els coneixem.
Sé que pense i pensament sóc.
Em busque entre tots vosaltres
i em reconcilie amb l’altre
que també està de mi dintre.
És per això que llunyà em trobo
de mi mateix en un món
que em fa distint i no ho sóc.
Sé que pense i pensament
sóc, així com sóc la terra
que també és jo, tots i l’altre,
per això no conec límit.
Tan sol el cos ser podria
el meu penós captiveri,
però si jo sóc tu i l’altre,
ni això és cert en pensament,
ni en el pensament on sóc,
que observe tot conscient
i romp la falsa distància
que separa la mirada
d’allò que també és mirat.
Tot és tot, difícil límit.
Lliure de tots els meus límits
veig la mort talment incerta
davant de tota la vida,
que diluïda també
es perd entre l’angunia
de l’existència nua.
Si deixe ser el que sóc
el meu espai no es perdrà en temps,
ni el temps esborrarà l’altre
que dintre del cos està.
Traït pel temps sóc espai
infinit, sense cap límit,
dispers per tota la terra,
entre tot el pensament,
sóc tot i també sóc res.
Sóc part de la teva vida
que m’és negada per altres
fills de dona que són res
i dels quals un gran abisme
ens separa, ens aparta.
Sigues tu i agafa’t al ser
que dintre del cor està.
13-12-2011
Sacrificis
Estem en el temps de sacrificis, principalment per a determinades classes socials, parlem del proletariat, classe treballadora i classe mitjana. El que és curiós és que ens hem de sacrificar per un sistema, el capitalista, que ens explota, margina, humilia, assassina, ens tortura, ens nega la Democràcia...Mentre, els altres, un u per cent, acumulen cada vegada més riquesa i ens imposen més sacrificis, més misèria, menys dignitat, més merda.
Al mateix ritme que ens empobrim perdem drets i la Democràcia és substituïda pel dictat del capital financer. De moment en som pocs, però ací estem, lluitant una vegada més contra aquells que atropellen la Democràcia, que ens xafen, que ens eliminen, que ens neguen la vida.
Nosaltres som els violents, ells bombardegen Líbia, Afganistan, Iraq. Nosaltres som els balafiadors, ells viuen en mansions amb jardí, viatgen amb limusina, juguen a la política. Nosaltres ens quedem sense casa, ells especulen amb la vivenda. Nosaltres som els que contaminem, ells arrasen l’Amazònia, destrossen el món i neguen el canvi climàtic. Nosaltres som ... hem de ser...
Una minoria molt reduïda està imposant el seu criteri. Fins ara el seu missatge, sacrificis o el caos, pareix que ha calat en molta gent i així ha passat a Catalunya. No obstant això, aquests arguments els anem escoltant ja fa molts anys i, sobre tot, des de l’inici o agreujament de la crisi, però el que és cert és que estem cada vegada pitjor. Ja hi ha veus, com la d’ Ignacio Ramonet, que des d’una posició socialdemòcrata es pregunten sobre aquesta situació “Què passarà quan els sacrificis no acaben amb la crisi”, perquè veuen que aquest no és el camí. Malauradament estem en una economia de consum i si ens foten el jornal, ens tiren al carrer, ens baixen les pensions... el consum queda seriosament tocat i s’entra en una roda que no té fi o si, el caos. Com dirien els de la teoria del caos “tot caos genera un ordre”. Nosaltres diguem ja hi ha prou de tanta mentida i tanta manipulació, que abans dels mercats estan les dones i els homes, que a aquestes altures tots sabem qui són els mercats.
A més a més, tota aquesta situació ve de la mà d’una colla de corruptes que també parlen en nom dels mercats i que són els que ens imposen els nomenats sacrificis. I per si fora poc a penes si paguen imposts. No acabe de veure-li la gràcia.
Altra qüestió és si el capitalisme va a ser capaç de superar aquesta crisi o no. Per al sociòleg alemany Ulrich Beck la resposta està molt clara, no. De moment està emmerdant més la situació i ens du cap a l’abisme tant econòmica com ecològicament. No hem de refundar Europa, si no la Democràcia i apartar del poder a una minoria malaltissa, usurera, alienada, que només creu en el déu dels diners. Hem de tornar el poder al poble, a l’altre noranta nou per cent. Hem de construir un món nou, sense explotació i saqueig sistemàtic de la Terra si volem viure en ella i en pau. L‘altre camí ja veieu on ens està duent. Com ja s’ha dit des d’ Escriure per no Callar cal superar el capitalisme, mestres tant agafem-nos amb força als nostres sentiments.
I et vull en temps infinit
Cau el dia en temps infinit
mentre la ment s’arrossega
per una rosada incerta
que brilla a la matinada.
La realitat de sobte
et penetra el cos, sospires
i te n’adones d’allò
que està lluny de la mà teva,
una immensa rosa roja
que agullona quan l’agafes.
L’amor immens de l’oceà
envolta totes les illes
perdudes en l’univers
dels sentiments arrelats.
T’he trobat en eixe mar,
una illa entre milers d’illes
i et vull en temps infinit.
He toquejat l’horitzó
Impossible, l’amor vast
que em rodeja tot el cos.
La vida té un gran sentit
lluny de la solitud nua.
El món s’engrandeix, batega,
respira profundament
i jo arreplegue l’alé
que ets tu una vegada més.
Els acomiadaments
no m’agraden, els odie,
neguen la presència
d’allò que no volem ser,
vivència maleïda.
S’apaguen les passions
i amb elles tota la força
dels que estan enamorats.
Nosaltres, tots dos, lluitem
contra eixe gran malefici.
Substituïm el temps mort
i el transformem infinit,
ens diluïm en l’espai,
latents, lluminosos, nus,
sense cap pressa de res.
Et vull i em vols, quina sort
més immensa ens acompanya.
24-11-2011
Ja els tinguem altra vegada ací
El nostre destí no està escrit serem nosaltres, Homo sapiens sapiens, els que el construirem. Però el dia 20 de novembre del 2011 ja vam pegar una xicoteta carrera cap a l’abisme. El poble una vegada més ha parlat. Els demòcrates assumim la derrota, si bé som conscients que les regles del joc no són clares, no hi ha una democràcia real. Esperem que quan ells perden el poder, perquè el perdran, siguen igual de demòcrates.
En un sistema viciat, on el poder econòmic ha segrestat ja fa molt de temps la democràcia, els resultats d’unes eleccions pràcticament estan decidits, sempre guanyen els mateixos, si bé unes vegades es pinten de blau i altres de roig. La realitat és tan forta que ens costa admetre-la, però encara pot ser més dramàtica, temps al temps i si no veieu que està passant a Catalunya.
El sistema capitalista agònic està immers en una borratxera de poder, diners i sexe, en una gran orgia. Les persones es maten, es venen i passa molt poc, quasi res. Mentre tant, la gent els mira i diu: que rics que som. La resposta no podia ser un altra, les immenses quantitats de diners que es gasten en propaganda barata fan el seu efecte. Mentre, l’atur galopa, acompanyat de misèria, fam i destrucció. Els drets laborals agonitzen poc a poc, ens destrueixen l’educació i també la sanitat. I una vegada més ens diuen que hem sigut nosaltres, per balafiadors. Mentida, tan sol hem fet cas del vostre manament: consumiu, consumiu, maleïts.
Parleu en nom de la llibertat. Quina llibertat? La de morir de fam. La de menjar fins a rebentar. La de poder xafar merda pels carrers. La de votar cada quatre anys. Jo vull un món més just en el que no es viole a la Mare Terra amb tota impunitat, que es respecte la diversitat de cultures. Està clar que aquesta opció ha sigut derrotada en les eleccions del 20 de novembre de 2011. Això si, podem tornar al PAI, a omplir els espais que encara no han sigut construïts, a negar el canvi climàtic, a dir que som els millors, a continuar la mentida que estem construint ja fa molt de temps. Com a demòcrata, anticapitalista, humanista, ecologista i moltes altres coses més, no estic content, estic de dilluns. Tan sol em manté l’esperança i el que veig més enllà. Perquè d’aquesta merda tan sol eixim amb LLIBERTAT, IGUALTAT i FRATERNITAT tres paraules velles que cal rescatar. Estem en lluita, la de classes, i no deguem perdre el combat. Estem obligats a construir un món millor per a nosaltres, els nostres i els que vindran.
A pesar que estic trist hi han persones que sempre m’engrandeixen l’esperit, la meva estimada. Aquesta poesia és per a ella i per a totes les dones enamorades.
Estrela
Quanta llum té un somriure a la teva cara,
mentre el meu esguard rebusca entre les parpelles
l’origen de la teva malenconia enamoradissa.
Quanta llum tenen les estreles amades.
Quines paraules poden nàixer dels llavis,
si no és per dir-te que jo t’estime amb força,
mentre les ones de la mar et desitgen
i acaronen tots els indrets del teu cos bell.
Quanta llum naix de la muller estimada
que s’endinsa i troba en l’infinit horitzó
tota la bellesa i tot el goig de viure.
Necessite la presència del teu cos
com la lluna necessita la llum del sol,
per fer real la seva existència.
Nus, sense cap equipatge
14-11-2011
Per què no calles Europa?
En pocs anys hem passat del “Per què no et calles ?” que el monarca borbó d’Espanya li va dir a tot un president elegit democràticament, Hugo Chaves, a un “Per què no et calles Europa?” el dia 29 d’octubre a la XXI cimera llatinoamericana. Aquesta cimera ha posat les coses en el seu lloc. Per una banda la meitat del representants de les distintes nacions, 11 en total, no han anat. La crida del borbó ha servit per a ben poc.
Un comentarista del periòdic de El País afirmava en el seu article que la falta de dignataris obeïa que Llatinoamèrica creixia un 4% gràcies a les exportacions de matèries primeres, aliments... que està fent cap a Àsia, Xina i Índia principalment, i que, per tant, Europa ja no és el reclam que era. És a dir, Llatinoamérica mira cap a Àsia.
La mateixa noticia està enfocada des d’una altra perspectiva en un altre periòdic, Público. Aquesta vegada es diu que aquests països l’han dit a la vella Europa que les polítiques econòmiques que estan duent a terme no porten a cap lloc. Li recorden l’experiència del que va passar als anys 80 i 90. La destrucció massiva de treball, fam, “corralitos”, etc. Tot gràcies a les polítiques neoliberals que va imposar el FMI i altres organismes internacionals, que , a més a més, no van rebutjar l’ajuda d’assassins com Pinochet per a dur les a terme.
La vella Europa està caient en el mateix parany. Ací no hi ha dictadors per a imposar aquestes mesures que duen a la humiliació de tanta gent, però si que hi ha tota una cohort de polítics que han usurpat la representació democràtica del poble, bé directa o indirectament, els casos d ’Itàlia i Grècia són prou esclaridors. Malauradament la història pareix que torna a repetir-se. Per tant com deia Karl Marx “La tasca no sol és entendre el món, si no transformar-lo”.
Visc sota la llum d’un fanal
Tan sol necessite viure
i viure no és complicat.
Visc sota la llum d’un fanal
I per això em diluïsc
com un núvol sense llum
després de la gran tempesta.
Caic, caic del tot, em desplome,
tot està fosc, tenebrós.
El temps m’apreta l’ esperit,
Perd l’horitzó, la llum, tot.
Em crec la vida, tèstime.
Tinc molta temor a perdre’t.
No sentir-te m’horroritza,
sé que un dia no estaràs,
ni jo seré etern.
Em desperte i estàs aci,
Amb la mirada perduda,
acariciant la vida.
Dues ampolles d’aigua
ens ha tocat la més buida.
La realitat m’ofega.
Els companys cauen en l’oblit
sinistre de la no feina.
El jo després em rodeja.
La realitat m’ofega.
Visc en un destí minat
per tota la cobdícia
dels pocs, dels que cor no tenen.
Quin món esteu construint?
Sentiu el sofriment del poble?
Recuperem el que som,
poble. Lluitem pel que som,
terra, aigua, vent, foc.
Ni déus, ni amos, ni capital,
terra i poble, llibertat.
Que no siguen sol paraules
que es tornen realitat.
Que la merda no ens cobrisca,
que la sensibilitat
ens rodege als humans.
Som poble, som terra, vent,
aigua, foc, som la Terra.
En mig d'una gran tempesta
Un riu de gent ens arrastra
en mig d'una gran tempesta.
Els llamps la nit il·luminen,
Els llamps la nit il·luminen,
els trons sinistres ressonen,
la tranquil·litat ens roben,
el temps entropessa i corre.
La joventut és un somni
que molta gent ha perdut
rodejada de misèria
descontrolada, imposada.
Un riu de gent ens desperta
de la submissió vella,
salvatgement heretada,
mentre la tempesta creix
al ritme d'una revolta.
Nous camins s'obrin pel món,
entre el fang i l'esperança.
Revela’t, trenca cadenes,
imposa la teva llei,
justícia social.
La meva vida renaix,
en mig d'una gran tempesta,
entre la gent revolta.
La tempesta s'engrandeix
i m' arrastra entre la boira.
El caminar és feixuc,
desmanotat a l'inici,
després segur i dubtós,
sempre entre la gran tempesta.
Després tranquil·litat, calma.
L'arc de Sant Martí rebenta
entre una gran heretgia
que destrona l'altivesa
de l'arrogant financer.
El jo també és el nosaltres,
els ningú ja no som res,
els en o na són persones
i ja no hi han nobleses
que adorar, ni tampoc súbdits
que fastiguejar tot l'any.
Estic dintre la tempesta
que a tots arrossegarà.
15-09-2011
De què estem parlant?
El guió que estem veient en la crisi de la que no estem eixint pareix una repetició d’altres temps. Mentre que part de la ciutadania reflexiona i presenta propostes per a eixir tots de forma col·lectiva, amb dignitat i salvar el que queda del denominat estat de benestar, hi ha una minoria molt reduïda que continua veient el món pel seu forat que, a més a més, és molt estret, la resta no sap o no contesta.
Si a hores d’ara, no ens hem adonat de la realitat que ens rodeja, cal llegir un poc més i, és clar, veure menys la televisió. De totes maneres tard o prompte sofriràs les conseqüències. Ja hi ha gent que està aturada, sense subsidi, sense casa, a altres els han reduït el sou, els han congelat les pensions, no tindran ni metge ni mestre tot l’any i així fins a l’infinit. Està passant el que ja ha passat moltes altres vegades, el sistema en el que vivim es permet marginar un nombre cada vegada més gran de població, tot pareix indicar que molts no fem falta per a que el sistema funcione, a Amèrica Llatina ens anomenen d’usar i tirar, com si fórem puntes de cigarreta. Un gran exercit de proletaris comença a rodar per aquest món.
Al segle XIX Paul Lafargue al llibre que porta per títol “El dret a la peresa” deia: La moral capitalista, llastimosa paròdia de la moral cristiana, anatemitza la carn del treballador, el seu ideal és reduir el productor al mínim de les necessitats, suprimir els seus plaers i les seues passions i condemnar-ho al rol de màquina que produeix treball sense treva ni pietat. I més avant diu: Treballeu, treballeu, proletaris, per augmentar la riquesa social i les vostres misèries individuals; treballeu, treballeu, per a que, tornant-vos més pobres, tingueu més raons per treballar i ser miserables. Tal és la llei inexorable de la producció capitalista..... La passió cega, perversa i homicida del treball transforma la màquina alliberadora en un instrument de servitud dels homes lliures: la seva productivitat els empobreix... el gran problema de la producció capitalista ja no és encontrar productors i duplicar les seves forces, sinó descobrir consumidors, excitar el seu apetit i crear-los necessitats artificials... ací està la gran experiència d’alguns capitalistes intel·ligents, que demostren irrefutablement que, per a potenciar la productivitat humana, és necessari reduir les hores de treball i multiplicar els dies de pago i els festius..... A fi d’encontrar treball per tots els improductius de la societat actual, a fi de deixar la maquinaria industrial desenvolupar-se indefinidament, la classe obrera deurà, com la burgesia, violentar els seus gusts ascètics i desenvolupar indefinidament les seves capacitats de consum... un ciutadà que entrega el seu treball per diners es degrada a la categoria dels esclaus, comet un crim que mereix anys de presó... Però els moralistes i els economistes del capitalisme, no preconitzen el treball assalariat, l’esclavitud moderna? I a quins homes l’esclavitud capitalista proporciona oci?
Quan llegim textos com aquests ens adonem, una vegada més, de la força que té eixe capitalisme que ens ha dut a aquest esclavisme assalariat en el que comença a diluir-se el sentiment de classe, situació que permet que des de les classes més benestants és reclame, sense caure’ls la cara de vergonya, més sacrifici a les classes subalternes. Al cap i a la fi el capitalisme té una sola moral fer-se ric el més aviat possible, perquè de l’origen de les fortunes no se’n parla.
En el mateix llibre hi ha una nota molt aclaridora del capitalisme del segle XIX, que arreplega una de les intervencions realitzades al I congrés de Beneficència celebrat a Brussel·les en 1857. Un dels més rics manufacturers deia amb l’aprovació dels membres del congrés i la satisfacció d’un deure complert: Nosaltres hem introduït alguns mitjans de distracció per als xiquets. Els ensenyem a cantar durant el treball, i a contar igualment treballant; açò els distrau i els permet suportar amb valor eixes dotze hores de treball que deuen emprar per aconseguir els seus mitjans de subsistència. Al segle XXI el sistema capitalista no ha eliminat el treball dels xiquets al llarg del món i tot pareix indicar que per als més majors el futur és treballar més hores i guanyar menys, impressionat si tenim en compte que estem en una societat de consum, estem o no d’acord amb ella. Aquest poema és per als xiquets i xiquetes que els han robat la infantesa.
El Poeta Dissident
Ja no jugues al carrer
Quan jugues però no jugues
la Terra tremola d’ira
perquè no sent la cridòria
dels teus peuets talment nuets.
Tota la teva infantesa
s’afona a cops de martell
i encara no saps perquè.
Ja no jugues al carrer,
tampoc et rius a l’escola,
ni corres amb els xiquets.
L’escuma fràgil del cos
s’esvaeix sense remei,
com el cant del pardalet
que ha perdut la seva mare
i és menjat pel xoriguer.
Sol, el món és un infern
que comença cada dia
rodejat de no saps que.
Tu t’aferres a la vida,
l’única cosa que tens.
A poqueta nit somies,
entres en un paradís
on els xiquets són visibles,
juguen, mengen, també riuen,
aprenen, són estimats
i estimen. També imaginen
un altre món ple de màgia,
on compten contes cavalls
que volen entre els núvols
que també parlen i ballen.
Fuges de realitats
perverses que t’humilien,
que embruten tot el que fem.
Tu busques un altre món
que s’allunye de cobdícies,
de males raons i fets.
Encara creus que a la Terra
tos és possible, molt bell.
Fins i tot la teva infància
plena de grans sentiments.
Ninguna rosa rebenta
si abans no ha sigut poncell.
24-07-2011
Agricultura ecològica, un altra manera d’entendre la vida.
A Benimaclet estan naixent els horts urbans de la mà de l’Associació de Veïns. Estem davant d’un fenomen pioner a la ciutat de València que ja comença a prendre força en altres barris, el de sant Marcel·lí i Campanar. Després de molts anys de desfeta de l’horta de la ciutat, com a conseqüència d’una economia salvatge, un grup de ciutadans utilitza el sòl d’altra manera.
Almenys en Benimaclet els horts funcionaran dintre dels paràmetres de l’agricultura ecològica que, com a principi, té en compte la producció d’aliments saludables per al consumidor i per a l’entorn. En aquest tipus de pràctiques agrícoles no s’utilitzen productes químics de síntesi, com poden ser els fertilitzants i els plaguicides sintètics, que són substituïts per adobs naturals com el fem, el compost... i per una agricultura rotativa que busca l’equilibri de la terra. És a dir, una sèrie de pràctiques que els llauradors utilitzaven fins no fa molts anys i que es van abandonar principalment a partir de la dècada dels seixanta.
Són els anys en els que s’acaba d’arrodonir la reconversió salvatge del camp valencià i es provoca un canvi molt gran en la mentalitat ciutadana en general. Així, tot el que té olor a poble es relaciona amb retard, els mobles de fusta desapareixen davant de l’avanç de l’escai i apareixen amb força els pesticides, plaguicides i herbicides, molts d’ells provats al Vietnam contra la població civil i les selves del país.
El xicotet i mitjà llaurador dels distints pobles del nostre país abandona el camp i forma part dels exercits de treballadors necessaris per a la industria de la ciutat. Els cacics són substituïts per uns altres personatges tant sinistres i foscs com els seus cosins germans. El proletariat comença a treballar en fàbriques mentre cobra sous de merda i sense a penes cap dret laboral, és el moment daurat del 25 anys de pau. Tot es fa per la pàtria i per Déu, es persegueix la cultura i ens imposen una moral aberrant. Als pobles s’abandonen les cases i s’ocupen a la ciutat, en la majoria dels casos, pisos molt xicotets rodejats de quitrà i més blocs de finques. A partir d’aquest moment l’horta de València comença a recular assetjada per les autoritats dictatorials i per un empresariat amb pocs escrúpols. Després, ja en democràcia, la dissort de l’horta a continuat de la mà d’especuladors, autoritats corrompudes i una ciutadania enlluernada per la societat de consum.
Avui naix un xicotet símbol, l’experiència pot ser preciosa i els ciutadans se n’adonaran que amb la força de treball i unes quantes eines seran capaços de produir productes com enciams, bajoques, cards, carxofers, espàrrecs, tomaques.... d’altra manera, totalment sans, sense agredir a la terra amb productes estranys. També podran reciclar ells mateixa, mitjançant el compost, la matèria orgànica que normalment tirem al fem i que acaba en macroabocadors construïts en les comarques de l’interior.
El repte val la pena si tenim en compte que es dóna en el context d’una crisi sistèmica que està portant a la desesperació a molta gent. En una crisi on els poders fàctics tan sol intenten acontentar als mercats, mentre paga tota la desfeta les classes populars. Doncs bé, en aquesta empresa és la ciutadania la que pren la iniciativa per a construir una cosa que fins ara a la ciutat de l’horta encara no s’havia fet mai, horts urbans ecològics, almenys en els últims anys.
Per si fora poc tot aquest procés es desenvolupa en un context on la millor terra agrícola del País Valencià està sent tapada amb formigó i quitrà, al mateix temps que s’acorrala entre blocs de cement als últims llauradors de l’horta de València. Per a la gent que fem agricultura biològica des de fa molts anys és un somni fet realitat, a Benimaclet estem dient que un altre món és possible. Llarga vida als horts urbans de Benimaclet.
Poesia de la revolta
Em dilueix com el sucre
mentre respiro més vida
que mai, però lluny ben lluny
de la minoria buida.
Forme part de tots vosaltres,
com el raïm de la vinya
de cep vell i tortuós.
Estic ací com humà,
com terra, com animal,
obert de bat a bat, humà.
Veig el riu de la revolta,
cristal·lí, ple d’esperança,
lliure de dogmes daurats.
Veig la bèstia pomposa,
farta de sang i malalta,
que busca molta més carn.
Em rodegen les mentides,
miratges sense deserts,
les tronades sense llamps,
l’amor, els amants, la màgia.
Vos trobo a vosaltres quinze,
empentats per la raó
perduts en realitat,
traïts per l’obscuritat
dels que mai seran llum, plor.
Morts són en la vida plana
que duen i desestimen.
Absorts en fer molts diners
destrueixen tota vida
que bull entre grans merders.
El seu interés podreix
la collita de la terra
i apugona l’existència
de milers d’homes i dones,
que esclaus del deute són sol
espectres d’aquesta vida,
que es desgrana i s’esvaïx
sense cap recanvi segur,
perquè no en tenim cap altra,
perquè s’acaba com flama.
Jo, revolta i terra roja,
sóc part de la dissidència.
11-07-2011
Els preus dels aliments, l'especulació i la nova crisi alimentària
Ja són moltes les persones que diuen que estem davant d'una crisi sistèmica, el sistema cau al mateix temps que cauen els seus dogmes: el productivisme, el domini de la natura mitjançant la tecnologia, la llei reguladora del mercat que s'ha tornat en especulació salvatge, el consumisme...
El sistema per a sobreviure utilitza paraules que ens han robat: desenvolupament sostenible, energies renovables, drets humans, llibertat.... Al mateix temps, utilitza eufemismes per a continuar furtant-nos els drets que el nostres avis van arrancar de les mans al capital: reforma laboral, reforma de pensions, etc. Tot continua sent una pantomima, menys la mort de milers de ciutadans.
En un règim autoritari es fàcil senyalar als assassins, es clar, sempre lluny del país que tenen dominat. Tots coneguem, o deuríem conéixer, els assassinats, la repressió, els desapareguts de les dictadures del general Franco a Espanya, de Pinochet a Xile, de Videla a Argentina....i un llarguíssim etc. En tots aquests cassos els assassins, el repressors, eren visibles, ho manifestaven amb tota impunitat.
Avui la maquinaria de la mort, en un món globalitzat i neoliberal, està dirigida per altres mans no tan visibles, però que ja tots, o una gran majoria, comencem a identificar. Aquesta maquinària es manifesta en l’especulació alimentària i actua com un monstre dins d’un altre monstre. Vàries són les raons que ens duen a fer aquesta afirmació.
Les xifres de les persones que pateixen fam extrema en el món estan al voltant dels 1.000 milions, i altres 1.500 sobreviuen amb dos dòlars al dia. Mentrestant en l'any 2010 els preus dels cereals muntaren un 70% respecte a l'any 2009 segons la FAO, i avui l’amenaça d’una nova crisi alimentaria és una realitat, els aliments bàsics tornen a pujar de manera desorbitada arreu del món. Com van a poder viure aquest milions de persones que malviuen en l'extrema pobresa o prop d' ella? Ja coneguem la resposta.
Entre el factors principals que incideixen en aquest encariment la FAO senyala l'alça dels preus dels combustibles i fertilitzants, els costos de producció i l' increment del mercat del biocombustible que utilitza productes com la dacsa, blat o canya de sucre per a produir energia en compte d'aliments. Però la FAO també a senyalat que es produeixen suficients aliments en el món com per a subministrar més de 2800 calories per dia a tots els seus habitants. Per tant, aquesta crisi alimentaria, per si fora poc, es produeix en un context d’abundància d’aliments. Les dades diuen que la producció de menjar avui és tres vegades superior a la de fa cinquanta anys, mentre que la població tan sols s’ha duplicat, així doncs no és un problema de falta de menjar, més bé és un problema d’accessibilitat als aliments.
Molts dels països pobres dediquen més del 60% del seu pressupost en comprar menjar, si els preus apugen simplement en poden comprar molts menys i la gran majoria dels ciutadans es queden fora del mercat.
Aleshores, per què ocorre aquesta alçada desorbitant en el preus dels aliments?
La resposta deguem buscar-la en l'especulació financera que realitzen els Hegde Funds (fons d'alt risc), grans bancs d'inversió i Fondos de Pensions que actuen en els grans mercats per comprar i acumular produccions alimentàries per després vendre-les a preus superiors. A més a més, la producció i comercialització dels aliments està en mans d'un grup reduït de transnacionals que distorsionen encara més els preus per a incrementar els seus beneficis.
El resultat de tot açò serà la mort de milions de persones que deixaran xicotetes les xifres d'altres genocidis que s'han dut a terme contra la humanitat. La impotència davant d'aquesta bogeria em parteix l'ànima i em reafirma amb el crit anticapitalista que comença a recórrer tot el món. El que s'ha trobat la mort cara a cara sap del que se'n parla ací.
Què més em té?
Què més em dóna la pluja
si ja no sent res quan banya
la meva cara, els cabells.
Què més em dóna respirar
si he perdut l’alé dels meus.
Què més em dóna la vida
si ja no note la pluja
ni l’alé, que més em té.
Que davallada més forta
he notat sol pel meu carrer.
La ment cau per la foscor
perduda, sense alegria,
i els fantasmes l’acorralen
en un món espès, feixuc.
El cos se’n va molt de pressa
pel clavegueram sinistre,
mentre no trobe l’alé
que em proscriu la meva vida.
Quina humiliació
he notat mentre et mirava.
La que mai esperes galopa
sempre al teu costat, robusta,
sense cap temor, altiva.
I en quan en quan manifesta
la seva adversitat negra,
freda, plena de verí.
Tu desemparat la ignores
mentre emproves perdre-la,
però ella sempre està ahí
rodejant tot el que estime.
Mai no podré desfer-me’n,
emperò ella de mi si.
El turisme de masses
En la mateixa mesura que van pujant les temperatures, la basca comença a frenar l’activitat del nostre cos. És ara quan necessitem relaxar-nos i agafar vacances, uns les gaudeixen en juliol, altres en agost o pot ser en setembre. La qüestió es trencar la rutina d’allò que estàs fent al llarg de tot l’any, desconnectar. Molta gent tan sols les vorà passar, perquè el sistema injust en el que vivim els ha marginat.
És clar que aquest dret que té la classe treballadora, aconseguit el mateix segle XX, també està aprofitat pel neoliberalisme econòmic mitjançant el turisme de masses.
Com diu en Vicenç M. Rosselló a l’any 1995 en el llibre que porta per títol “Geografia del País Valencia”, el turista s’ha apropiat del mar -o tan sols de la platja-, “expulsant-ne” o competint amb els seus vells usuaris, els mariners. L’anglés, el francés, l’alemany i el castellà han substituït el valencià que se sentia majoritàriament vora mar fa uns decennis. Quants pobles de pescadors ens queden?....
Certament, cap altra activitat com el turisme de masses ha trasbalsat de forma tan brutal el paisatge, la funcionalitat i la societat del litoral valencià. Pesca i contraban i, fins i tot, pesca i estiueig tradicional eren activitats complementàries. El turisme modern, en canvi, monopolitza els recursos –l’aigua, el sol, el treball- i ofega qualsevol altra activitat que no tinga la força suficient per a oposar-s’hi......
A hores d’ara, el model és molt divers del tradicional: aquells primers punts o focus turístics del segle passat i dels primers anys de la centúria actual, isolats dins d’un litoral encara prou verge, han deixat pas a un altre paisatge: l’ocupació urbana d’una franja sistemàtica del litoral del país, és a dir, la urbanització d’una franja de més de 440 km de llargària per poc més de dos milers de metres d’amplària. Al seu pas han desaparegut marjals, albuferes, salines i dunes, i sobre aquest espai s’amunteguen avui autèntiques “ciutats” turístiques.... el litoral valencià, ha perdut la seua dinàmica natural.
Junt a tot açò està també el drama humà, aquest sector d’activitat productiva es manté amb els mateixos paràmetres de justícia social que els altres. La mà d’obra en la majoria dels cassos és poc qualificada, els sous també son de pena, els oraris són infernals i la temporalitat és endèmica. En altres llocs del món la prostitució de xiquets i xiquetes, dones i homes son el reclam que atrau al turista ric d’occident, impressionant.
Com podem veure hem aconseguit construir un altre milacre econòmic que es caracteritza per la dignificació de la classe treballadora, per la redistribució de la riquesa i pel desenvolupament harmònic amb la natura.
Són moltes les coses a canviar i tan sols serem capaços de superar aquest mal somni, el capitalisme, si podem imaginar un altre món més just, solidari i respectuós amb la natura. Brian Haw, activista per la pau, ha sigut un deixos personatges sense ambició de poder que ha lluitat per construir un món més just des del mateix cor de l’imperi. Va permaneixer deu anys acampat enfront del parlament britànic denunciant les guerres i massacres que a dut a terme aquest país, fins que el 18 de juny de 2011 un càncer de pulmó li va robar la vida a Berlín. Aquest poema és per a ell.
La mar
Milers de miralls topen en la sorra
acompanyats d’escuma i fragors rítmics.
Un vaivé que s’apropa i es distancia
alhora que envaeix la immensitat.
Flaire penetrant, sorda i resalada
que s’evapora dintre d’entranyes.
Vastitud, bressol, ràbia i assossec,
virtuts que t’acompanyen des de sempre.
Desert, amb l’existència encisada,
que acarona l’escuma del viatge
i deixa molt perplexes les balenes.
Nosaltres viatgers de terra endins
admirem l’horitzó roig i infinit
que rebusca la Lluna que és sa mare.
17-06-2011
Canvi climàtic
Ja s’acosta l’estiu, ja s’acosta el bon temps, principalment per al sector turístic, perquè en un clima mediterrani com el nostre, que es caracteritza per tindre dos moments de sequera un en hivern i l’altre en estiu, el bon temps deuria ser quan plou. Com podem veure no és l’única contradicció amb la que vivim en el “Levante feliz”.
Intentant analitzar una vegada més la realitat, ens permetem fer algunes reflexions al voltant del que coneguem com canvi climàtic, fenomen no admés principalment per alguns palmeros del capital. No obstant això, s’admeta o no, la pujada de les temperatures és un fet constatat empíricament, el que és més complicat és saber que ens pot dur aquesta pujada de temperatures. Ara bé, si tenim en compte que entre l’interglacial en el que vivim avui i l’última de les glaciacions, que es va acabar fa més de 10.000 anys, tan sol hi ha una diferència d’uns 2, 5 º C de mitja i s’espera que les temperatures pugen entre uns 2.0 i 5.0º C en els propers 100 anys, segur que cosa bona no ens durà, possiblement ens porte la catàstrofe perfecta.
Hi ha dades que espanten, els científics ens diuen que el canvi climàtic entrarà en una fase d’evolució brusca si no evitem que la temperatura global de la Terra puge entre els 2.0 i 5.0º C fins a finals del segle XXI, hem de tindre en compte que ja ha pujat 0,7 º C. El Banc Mundial, per altra banda, en un informe sobre el desenvolupament en 2010, va advertir que un escalfament de més de dos graus portaria un increment d’entre 100 y 400 milions de persones amb fam i entre 1.000 i 2.000 milions de persones sense prou aigua per a viure amb dignitat.
Si entrem en la fase d’evolució brusca no la podrem parar i les conseqüències seran dramàtiques per a moltes formes de vida a curt termini. En quant al nostre destí com a espècie és tot una incògnita a part, com ja hem dit abans, de patir més fam i ofegar-se de calor sense aigua. Per a evitar el canvi brusc necessitem estabilitzar la concentració de carboni en l’atmosfera entre 400-490 ppm, almenys, en els propers 30 anys (ara per ara està al voltant dels 485 ppm). Per tant aquesta situació ens obliga a reduir les emissions globals de diòxid de carbó un 60% i hem d’actuar ràpid si volem frenar l’escalfament global abans que comence el desastre.
El sistema capitalista funciona principalment utilitzant combustibles fòssils (gasolina, gas, carbó) i d’aquests en queden prou en la Terra com per a provocar que el canvi climàtic entre en l’evolució brusca. Per altra banda, l’economia global i el que coneguem com democràcies pràcticament estan controlades per les petrolieres, multinacionals de l’automòbil i elèctriques. Totes aquestes corporacions estan interessades en seguir consumint els combustibles fòssils fins que siguen rentables econòmicament; una vegada més impera la llei del mercat.
També és cert que aquestes corporacions estan diversificant la seva producció i estan invertint diners en energies renovables, vehicles elèctrics... Això si, sempre des de l’oracle de la llei del mercat que és contradictòria amb la creació d’energia neta. Un exemple clar el tenim en l’energia eòlica que, encara que parega mentida, de neta no té res si tenim en compte tots els danys col·laterals que hi ha al seu voltant: obertura de pistes i construcció de carreters on abans no hi havia res, massacre de pardals com voltors, àligues..., la destrucció de paisatges sonors, entre altres. Aquests efectes els podem veure amb claredat en les comarques castellonenques del nord del País Valencià o al mateix Massís del Caroig. Al mateix ritme que omplíem de cases la costa, les muntanyes i les hortes, omplíem de molins les serralades de pràcticament tot l’Estat Espanyol i com no del País Valencià.
Per altra banda, i com no podia ser d’altra manera, en un sistema on tot té valor, el canvi climàtic és un gran negoci, es guanyen més diners fent front a les conseqüències (per exemple construcció de dics per a contrarestar la pujada del nivell del mar) que disminuint les emanacions del diòxid de carboni. Per tant, i encara que resulte sinistre, els mercats guanyen més diners si el canvi climàtic tira endavant, ja que genera un negoci molt rentable que cal aprofitar en un moment de crisi.
Una contundent política encaminada a la mitigació del canvi climàtic implica la reducció notable del consum dels combustibles fòssils, aspecte que portaria la reducció de les emissions. Però, tal i com funciona el sistema, la conseqüència immediata seria un decreixement econòmic, per tant els mercats volen continuar la situació de les emissions igual que està.
També hi han capitalistes que parlen del Capitalisme verd que, entre altres coses es reflectiria en una economia “neta”, que ara per ara no em vist en cap lloc. I que es duria a terme per mitja d’inversions públiques i mesures orientades a un desenvolupament amb menys emissions de carbó. Com veieu, aquest projecte xoca amb el neoliberalisme que està arraconant tot allò que és públic.
La paradoxa és clara l’actual sistema de producció capitalista no pot frenar el canvi climàtic. Jesús Castillo professor d’Ecologia en la Universitat de Sevilla diu al respecte en un article publicat En Lucha el 7/06/2011 que portava per títol Una verdad muy, muy incómoda, capitalismo=cambio climático “Deben producirse luchas sociales de carácter anticapitalistas muy fuertes para cambiar a tiempo la dinámica actual de consumo rentable de combustibles fósiles y de la explotación de sus desastrosas consecuencias. Luchas que deberán librarnos de la evolución natural del sistema capitalista de favorecerse de sucesivas problemáticas ambientales como inicios de ciclos de inversión. Las protestas contra el cambio climático deben ser masivas y poner en duda el principio de acumulación del capitalismo, de crecimiento continuo y acelerado. Desgraciadamente, si no superamos el capitalismo en las próximas décadas, muchos de los seres humanos que pueblan ahora nuestro planeta serán testigos de si la hipótesis expuesta aquí es cierta o, por el contrario, como deseo, me estoy equivocando”.
Bogeria col·lectiva
Bandejat per la força del meu cor
negue l’obediència impossada.
Busque un altre destí que no ens esclafe
a nosaltres vassalls i miserables.
Milions d’ explotats i demés paries,
sofrim irreverents atacs dels nobles.
Hui són capitalistes d’ estraperlo,
ans anorreadors de gent, feixistes.
Bogeries, insults, més bogeries,
alienació, mentides, morts,
destrucció de tot tipus de vida.
Culte als senyors diners i a tota posa,
paradigma grotesc pujat al púlpit
per aquesta societat egocèntrica.
09-06-2011
Per què volem una democràcia real?
Si veiem el que està passant arreu de tot Europa la situació comença a ser preocupant per als que volem un món diferent. En les successives votacions la dreta agrana a la nova socialdemocràcia neoliberal. L’abstenció cobra força, són milions els homes i les dones que no van a votar. A l’esquerra de la socialdemocràcia la resposta es molt tímida, mentre l’extrema dreta va guanyat terreny.
Lluny de jutjar als responsables d’aquesta crisi, els mercats estan fent-se amb el que queda del poder democràtic. Al mateix temps tot és inventar nous sistemes que permeten el traspàs de renda de la gent treballadora al capital.
La sensació és de total acritud, el sistema ens té controlats. Ja no hi ha una opinió que no estiga manipulada, controlen pràcticament tots els mitjans de comunicació, on es diu una i altra vegada qui te la culpa que sempre és el govern que està en el poder. Controlen els aparells dels grans partits y fins i tot controlen les eleccions, la gent no vota i si vota la gran majoria vota als que continuen les polítiques neoliberals. Total per a què votar altres coses si l’única eixida és la política econòmica que ens diu el FMI, BCE o la mateixa Unió Europea? Aquesta opinió la escoltem una i altra vegada en la TV, periòdics, púlpits, converses... En tot aquest procés el raonament està bandejat, triomfa la mediocritat i per si fora poc els pocavergonyes amb posa són els que estan emportant-se el gat a l’aigua. Cada vegada queden menys escrúpols, sentiments i consciència.
Tot pareix indicar que el sistema caurà com cau una poma que està cucada i es podrirà. Ara bé, no sabem quan i segurament els mateixos llestos que estan omplin-se les butxaques amb la crisi intentaran aprofitar-se’n. És clar que quan caiga tan sol ho sabrem pel gran espetec que provocarà, per què els mitjans de comunicació i els grans estrategs fins al final sempre negaran la malaltia del malalt.
Què fer? És clar que hui s’ha posat de manifests, amb més força si cal, la contradicció essencial del capitalisme: la contradicció entre propietaris del capital i els treballadors. Fruit d’aquesta contradicció és el present i el futur immediat molt negres, almenys per a la gran majoria que pràcticament som tots. Si no fem res per a evitar-ho poc a poc anirem perdent els nostres drets socials aconseguits després de llargues lluites contra el capital. Cada vegada serem més pobres i la democràcia acabarà segrestada si ja no està. Tan sol ens queda organitzar-se, lluitar, reaccionar, indignar-se i resistir que no és poc. L’esquerra haurà de continuar conversant i buscant punts en comú, haurà de defendre allò que és públic, lluitar per un món nou. La decrepitud dels sistema capitalista té una solució per als que volem un projecte comú, el socialisme. Sense socialisme no pot haver-hi justícia ni democràcia, però sense una economia controlada per un poder polític democràtic no es podrà fer un ús equitatiu i sostenible del recursos naturals de la Terra.
Avui hem començat pels fonaments d’una gran casa nova en la que cabem tots i per això milers de joves i no tant joves demanem una democràcia real ja. Cal que no parem i continuem construint aquesta gran casa que és la de totes i tots.
El Poeta dissident
A cops durs de primavera
Com se me devora el temps
a cops durs de primavera
mentre es dilata l’espera.
Que dilapidació
més pobra si es perd un dia
o extraviem l’alegria
al mar sense bandera.
Les llàgrimes s’evaporen
al ritme que ho fa la vida
de manera molt tímida.
El moment cau i s’extravia
amb la mateixa alegria
que el Sol diu adéu al dia,
mentre la Lluna reviu
quan desapareix el caliu
que ens deixa a la nit l’estiu.
El dies passen fugint
i deixen la memòria
com si ella fóra la boira
que es desfà quan passa el dia.
Som temps i espai construït,
que queda tot destruït
com aquell masegat fruit
que acaba sempre podrit
mentre escolta el crit
que naix de la llarga nit.
Quin traspassar més dur, trist,
si no fóra per l’amor
que ens remolca tots els vius
pels llargs camins de la vida.
Temps, espai, la memòria
l’assetjament de la vida.
29-05-2011
Després del 22 de maig
Comence aquestes reflexions abans de saber els resultats de les eleccions del 22 de maig, una cosa és certa el cos es posa malalt quan pense en la possibilitat que els corruptes i pocavergonya isquen altra vegada ben parats. Després de tot el que està passant, si arrasen, s'ompliran d'arguments per a l'insult, la desqualificació, i continuaran prostituint la Democràcia una vegada més.
Continuar aquest text no ha sigut fàcil, la sensació de solitud ha entrat amb força en el meu cos. La derrota de l'esquerra ha sigut total, s'han complert les pitjors expectatives. Els neoliberals poden estar contents, els que han arruïnat el món han sigut recompensats. A més a més estan aconseguint que els ciutadans es creguen que l'única eixida per a la crisi, provocada per l'avarícia dels banquers i demés, siga empobrir l'economia dels ciutadans, degradar els drets laborals, reforçar un Estat que dirigisca tots els seus esforços per a protegir les grans empreses i passar de tots nosaltres. Pareix que estem ací tan sol per a què els rics siguen cada vegada més rics i els pobres siguen cada vegada més invisibles. Gràcies a la successió de torns en la farsa parlamentaria intentaran pegar un pas més després de les eleccions generals. Increïble el sistema que estem construint: els treballadors ens estem convertint en els amortidors de qualsevol sacsada que tinga el sistema, la democràcia tan sol és formal, no hi ha divisió de poders, la corrupció fora de ser castigada pareix que enalteix als pocavergonya i ens allunyem de la igualtat al ritme que apareixen noves castes d'intocables.
En tota aquesta derrota tan sols hi ha hagut un succés que ens ha alegrat la nostra existència i ens ha fet més suportable la derrota, el moviment dels indignats, que, entre altres coses, ens està dient que un altre món és possible. Al mateix temps també es demana la reforma laboral, que es lluite contra la corrupció, una separació efectiva de poders i un mecanisme de control ciutadà per a l'exigència de responsabilitat política.
Com podem veure, tan sol es demana que la Democràcia siga real, un primer pas per a què comencem a caminar cap a l'horitzó de la Utopia. Però no ens oblidem no hi ha democràcia real si no hi ha una democràcia econòmica. La dreta no és babau i ja ha començat a insultar, menysprear, esclafar... aquest moviment ciutadà. Què passarà quan demanen la fi del sistema? Perquè no ens oblidem, com diu el mateix José Luís Sampedro, “es una falacia hablar de crisis financiera únicamente. La crisis es política. La crisis es del sistema de vida occidental” i per eixir d'aquesta crisi faran falta canviar moltes altres coses més.
Una última cosa enfront de ma casa una indignada a posat en la seva balconada una bandera republicana.
Crit a la conformitat
La rutina dels vençuts és molt amarga,
tan agra, tan buida, que no se n’adonen
que el pas del temps se’ls menja l’esperit lliure,
eixe alè que ens permet caminar enlairats,
orgullosos de nosaltres, de la Terra,
de les papallones i les sargantanes.
La desfeta no ens deixa existir als ningú,
orfes de voluntat tan sol som màquines
que ens endollen o ens apaguen amb propòsits
incerts, perduts en una altra realitat
que no és la nostra, que és talment imposada
per eixos que s’anomenen civilitzats,
que parlen amb la boca plena de xifres
i noms estranys sense cap vincle amb la vida.
Per als indignats
M’agrada veure les joves indignades
que lluiten contra els rabiosos mercaders.
M’agrada veure com s’indignen els joves
assetjats per les quadrilles d’alabarders.
També m’indigne quan esclafen les dones
de les places tots els desdenyosos poders.
M’indignen els comentaris dels corruptes
que els tracten com si foren uns pobres corders,
perquè emmerden la dèbil democràcia
que cal refer lluny de la idiosincràsia
dels corromputs, fariseus i altres grans pardals.
Reaccione per la poca gràcia
que tenen els representants de Déu i cia
en la reevolució des dels ravals.
1-5-2011
La Primavera
La primavera és un moment de reflexió, de revolucions, de vida... A poc que tingues una mica de sensibilitat te n'adones de l'arribada dels ocells que van partir l’hivern passat cap a altres indrets. L'oroneta torna a delectar-nos amb les seves giragonses, els esquadrons de falsies xisclen sota de les nostres ciutats i pobles. Els arbres tornen a recuperar les fulles perdudes i de repent s'omplin de flors, lloc on les abelles es rebolquen mentre es posen morades de nèctar i pol·len.
Qualsevol corriol està sembrat de flors i d'insectes, davant dels ulls tenim una infinitat de microcosmos que ens acompanyen al llarg de les nostres caminades. Tot pareix molt senzill, tan sol cal obrir la teva percepció i són milers els missatges que t'arriben.
Però la realitat és un altra, en l'anomenada “civilització occidental” gran part de la població viu en ciutats enormes. Els nens tan sol veuen animals o plantes, que no siguen exòtiques, quan ixen fora d'aquests monstres de formigó, quitrà, soroll i màquines. Per si fora poc, i ara parafrasegem a Umberto Eco, quan ixen de vacances la majoria d'ells, pares i xiquets, s'allotgen en llocs que els antropòlegs comencen a nomenar “no llocs”, que són espais de circulació, consum i comunicació homogeneïtzats i que s'estenen al llarg de la Terra des del Nord fins al Sud i des de l'Oest fins a l'Est. Això si, tots tenen un denominador comú presenten una realitat tota ordenada, d'esquena a la naturalesa, on reina la falta total de sensibilitat.
Aquesta cultura antinatural inclòs la patim als pobles. En els jardins tot és formigó i taulellets, la terra està proscrita i tan sol es veuen palmeres californianes o acàcies africanes. Això si, tot ordenat i rodó, com si els paisatges dels dibuixos animats hagueren pres vida. L'atac no sol es limita als jardins, els rius transcorren per séquies ben formigonades i el gran somni és tindre les muntanyes netes, però netes en quin sentit?
El que és ben cert és que poc a poc va desenvolupant-se una societat que ja no sap qui pon els ous, que els peixos corren pel mar i no per les muntanyes i que mentrestant ens estan robant una infinitat de sensacions, lliures de les urpes dels mercaders, que desapareixen diluïdes en un món no natural, rodejat de formigó, quitrà, molta misèria i explotació. Procés que ve acompanyat, en el nomenat món lliure, d'una homogeneïtzació cultural que posa en ridícul l'igualitarisme que es va dur a terme en el nomenat socialisme real.
Des d'ací tan sol vos incite que gaudiu de la primavera amb els cinc sentits, que no vos donen gat per llebre, i així vos sentireu totalment lliures. Salut.
Así es mi vida,
piedra,
como tú. Como tú,
piedra pequeña
León Felipe
Torna la primavera i tu amb ella
Amb quina embranzida ve la primavera
i jo la llambregue des de l'albereda.
Els avions tornen a les balconades
mentre les violetes ens acompanyen.
La Terra se'm traga, el ningú retorna a ella,
quan esclaten rialles entre la pebrella.
Camine rodejat de multitud i sol
retrobe la flaire que no m'ofega
quan la gent gaudeix les giragonses que fa
l’oroneta mentre esclata la tempesta.
Torne a sentir-me molt xicotet, pedra,
davant de tot el formiguer que em rodeja.
Torne a ser tot i res mentre la vida
em colpeja amb tota la vehemència.
Les ciutats
Les ciutats estan tristes i gastades,
farcides de soroll, de brutícia.
Són enormes taüts plens de fantasmes
sense cel, ni capvespre, ni migdia.
MARC GRANELL
La ciutat
Entre parets fredes s’esgota la vida
plena de gratacels i antenes molt lletges.
Homes i dones caminen per la buida
i fastigosa plaça tots els diumenges.
Els veïns creuen la cruïlla pàl·lida
amb cotxes i petites tartanes roges,
però no es coneixen i van a la crida
que fan a la nit totes les llumenetes.
Trons metàl·lics confinen la tranquil·litat
en torres de cristall i de marbre negre
on els veïns juguen sovint al despistat.
Les illes verdes donen la tonalitat
i converteix el dia en més alegre
mentre els nens juguen i trenquen l’anonimat.
21-04-2011
El Dia de la Terra
El 22 d'abril de 1970 més de 20 milions de nord-americans es van mobilitzar per a que la gent prenguera consciència de la fragilitat de la Terra. Aquesta acció de lluita duta a terme per diverses organitzacions socials va ser batejat amb el nom de Dia de la Terra.
La pressió social va aconseguir que el govern dels EUA dura a terme la creació de l'Agencia de Protecció Ambiental i va promulgar la Llei d'Aire Net. Dos anys després es va celebrar la primera cimera mundial al voltant del medi ambient: la Conferència d'Estocolm.
En 1990 es va organitzar altra vegada el Dia de la Terra, però aquesta vegada arreu de tot el món. Les celebracions es van dur a terme en nombrosos països i en la mateixa van participar milions de persones. Aquesta pressió social va permetre que dos anys després es fera un altra cimera mundial la Conferència de les Nacions sobre el Medi Ambient i Desenvolupament de Rio de Janeiro de 1992.
Avui, encara estem molt lluny d'haver-hi construït un món amb més justícia social, segur i sostenible. Per això el dia 22 d'abril milions de persones a tot el món tornaran a lluitar pel medi ambient el Dia de la Terra. Esperem que tu també.
Comença la vida
La llum se'n va i torna a la desesperada,
cap al trenc del dia, acariciant la terra.
Les primeres llums calen foc a la vida
i els colors envaeixen l'ànima blanca.
Núvols ennegrits amenacen tronada,
plena de llamps i de trons, de matinada.
La flaire renaix del paisatge feréstec
i les papallones eixuguen les ales.
Nosaltres ens movem agafats a l'aire,
mentre somiem entre les clarianes.
Els ocells canten i saluden el dia.
La nit, d'aquelles musaranyes i mussols,
acompanya la discreta mare guineu
que busca la fura que l'obri el dia.
Posta de sol
L’última llum queda arraconada als barrancs,
mentre la nit es menja les clarianes
vives i prenyades de colors diversos.
El dia es dissol entre penombres fredes.
La ment es perd en l’horitzó meravellós,
busca les últimes figures límpides.
Els rostres humans de sobte són dracs
que empaiten a les postremes donzelles.
L’últim raig esborra l’univers clamorós.
El silenci penetra per tots els indrets,
tan sols el vent ens torna la realitat.
La llum mor i naix la nit, plena d’estreles.
Milers d’ocells dormen al caliu dels arbres,
acaronant-se amb el bec els uns als altres.
12-04-2011
Els sentiments, la passió, la sensibilitat i moltes altres coses més et poden portar a la poesia, però la poesia no pot acabar en la rima ni en les frases boniques. Jo estic més pel que diu León Felipe.
“La poesía de esta hora para ganar un lugar en las avanzadas del conocimiento, no ha de ser música ni medida.... sino fuego.
El poeta es carne encendida nada más. Y la Poesía una llama sin tregua.... El poeta no es aquel que juega habilidosamente con las pequeñas metàforas verbales, sino aquel a quien su genio prometeico despierto lo lleva a originar las grandes metàforas:
sociales,
humanas,
históricas,
siderales...
... cuando las cosas no son lo que deben ser, lo que pueden ser, el mecanismo metafòrico del poeta es el primer signo revolucionario. Y antes denuncia nuestras miserias el poeta que el moralista..... ¿qué es una revolución más que una metàfora social?
... Y sus ojos y su conciencia ven y organiza el mundo no como es sino como debe ser. Se produce entonces la gran metàfora poética que anuncia ya la gran metàfora social”.
I és dintre d'aquesta tònica on naixen allò que pretenc que siguen poemes, on intente reflectir la necessitat d'un futur diferent sense explotadors ni explotats, on destruir la Terra siga delicte, on es reconega l'autodeterminació dels pobles, on podem viure una vida amb dignitat...
El poeta mai pot estar baix les ordres dels mercaders, ha de ser la consciència de la Terra, dels vençuts, dels oprimits, dels ningú. Per això m’ agrada la poesia que avui està naixent a Islàndia o la que va néixer el 14 d'abril de 1931 en aquest país.
El poeta dissident
Poesia
La poesia és una illa on estic a gust.
És la veu del meu endins, de l’esperit lliure,
embranzida de passions desbocades.
És amor, essència, virulència.
Força justa que em llança cap a l’infinit
i provoca un viatge sense cap límit,
des d’on cante i desitge la Mare Terra
i admire als que són ningú, als oblidats, a tu.
La poesia és un vaixell d’heretgia
que navega en llibertat per la utopia
i s’enfronta amb rebel·lia al sistema.
És una finestra alegre, immesurable,
que juga, corre i s’amaga com els xiquets,
també busca la innocència perduda.
14 d’abril
La llibertat de milers d’homes i dones
va nàixer amb força ja fa molt de temps,
com la llavor que germina i busca la llum,
com l’aigua que brolla de les entranyes.
Democràcia i revolució juntes,
agafades de la mà de la cultura,
obriren l’esperança de tot un poble
al clamor d’igualtat i fraternitat.
La República nasqué a la primavera,
quan comença la vida en la Mare Terra
i els amants busquen les noves carantoines.
Avui recordem a dones i homes lliures,
als que foren oblidats, criminalitzats,
a tots els que van conèixer la dignitat.
04-04-2011
Veure, escoltar i callar
L'art de la mentida és una de les pràctiques més estesa en tot el planeta Terra. Els animals l'utilitzem principalment per a sobreviure. Així mitjançant la mentida el camaleó passa desapercebut de les preses i dels predadors, les papallones es camuflen entre el paisatge, els peixos tenen ulls que no ho són, els homes i les dones ens operem per a fer-nos més guapos, etc.
La mentida com part de les relacions socials és un patrimoni que no sol el tenim els humans, els micos per mitjà de la mentida creen tot un món d'aliances que és vital per al funcionament del grup o del clan. A més a més podem dir, sense cap perill d'equivocar-nos, que la mentida y les relacions socials caminen de la mà fa milions d'anys.
Ara bé, aquesta realitat no ens dóna cap legitimitat per a reblir la nostra existència de mentides. El món occidental, el lloc on ens ha tocat viure, té l'habilitat de fer el que no diu i dir el que no fa, fruit d'aquesta contradicció, com diu Eduardo galeano, són els llarguíssims llistats on s'arrepleguen un nombre considerable de drets humans, però la realitat més estesa arreu de tot el món és un altra, als ningú tan sol se'ns permet veure, escoltar i callar.
La mentida desplaça constantment la realitat en la premsa, la ràdio, la televisió, i mentrestant fem guerres contra el pobres i no contra la pobresa, la gent viu per treballar i no treballa per viure, moltes persones es moren de fam i altres d'indigestió, uns viuen per tindre i altres vivim per viure.
Plató contava contes i la gen sabia que eren contes, avui ens conten milongues i ens les creiem, la nostra tasca és veure la realitat i construir altra identitat més igualitària, més participativa. Si la fe mou muntanyes imagineu-vos la força de tots nosaltres.
Identitat
Vaivé de totes les nostres sensacions.
Deliri que ens apropa o ens allunya als humans.
Temor a esser atropellat per la mentida.
No sóc jo, ni tu ni els altres, essència.
Artèria que recorre les passions
que naixen de l’abstracció dels rius de sang.
Comunió de idees que ens transporten
al humanisme mort dels únics en Terra.
Nascut d’aquest cos de terra violentat,
reivindiqueu les sensacions, l’aire,
les eines que vos engrandeixen l’ànima.
Enrenou que es projecta en les nostres vides
acariciades pel mar, la terra i el cel.
Arrel que a tots penetra, modela i capa.
No tot és mentida
Tan sol admeteu al poble com a rabera
de borregos submisos i consumistes.
Tan sol aprecieu als que s’agenollen,
s’arrosseguen, renuncien a si mateix.
Sou covards, tan sol s’enfronteu contra els dèbils
i els imposeu mentides molt miserables.
El vostre interés esborra allò que és públic
i sembra fam, misèria i destrucció.
La vida és molt més que vosaltres, grans homes.
I molt més que aquesta estona xicoteta
en la que intenteu robar-nos la llibertat.
No estem sols ni som els únics a la Terra.
Qualsevol bacil té una vida més plena
que tots vosaltres, grans homes grassos i rics.
28-03-2011
La violència
Considerar que l'home i la dona són violents per naturalesa és una hipòtesi de treball que té un gran nombre de defensors i està lligada a unes fortes connotacions ideològiques i econòmiques. Tots tenim en la ment aquella imatge de la pel·lícula “2001: una odissea en l'espai” on un grup d'homínids acaben descobrint el poder de destrucció que pot tindre el cop d'un os. El principal missatge que es ven en aquesta escena és que els homínids som violents des dels nostres orígens. Però, tampoc podem oblidar que Hollybood es una de les principals maquinaries de propaganda de l'imperi i que aquest no es manté principalment amb poesia.
Podem exposar opinions en contra o a favor de considerar a l'home i la dona com un espècie violenta per naturalesa i tan sol seran això opinions o eslògans polítics. No obstant això, hi ha alguns elements que ens permeten dur aquesta discussió al terreny científic.
És cert que els anàlisis genètics ens apropen a altres espècies com el ximpanzé que en molts dels seus comportaments manifesten una gran violència. Però també es cert que el component genètic no determina la conducta de l'home o la dona, sinó que és el context social el que acabarà modelant-la. La resposta a aquesta hipòtesis ha vingut de la mà dels bessons genèticament idèntics que han viscut separats durant molts anys i en condicions socials diferents i per lo tant han tingut conductes socials diferents.
També és cert que des del registre arqueològic estan veient-se actes de canibalisme entre els mateixos neandertals i que, en distints moments del Paleolític superior, s'han recuperat restes humanes amb traumatismes possiblement relacionats amb actes de violència. En algunes ocasions estem parlant de fletxes clavades en el cap, cos, etc. Ara bé, la tònica general no sempre és la troballa de restes humanes amb aquests tipus d'alteracions.
Ara sabem, a partir dels models antropològics, que en societats igualitàries de grups de caçadors-recol·lectors, l'acte més violent com és el cas de l' ajusticiament d'alguna persona tan sol es du a terme en moltes contades ocasions, principalment quan el delicte es fa contra la col·lectivitat, però abans sempre es recorre a altres mesures de coerció com podria ser el desterrament.
Al País Valencià la seqüència de l'art rupestre de cronologia holocena ens diu que és en els moments avançats del pas d'una economia caçadora-recol·lectora a una economia productora d'aliments quan es desenvolupa una profunda transformació ideològica i social que comporta una sèrie de contradiccions entre les quals destaca l'increment de la violència. I seran les pintures llevantines les que ens reflectiran els primers enfrontaments entre grup rivals. Estem parlant d’una cronologia de fa uns 5.000 anys.
Des del context arqueològic veurem com és a partir del tercer mil·lenni a. C. quan es documenten algunes coves d'enterrament on la majoria dels morts presenten alguns indicadors de violència: fletxes clavades, traumatismes cranials, entre altres. I possiblement aquests contextos violents estiguen relacionats amb el mateixos que s'han pintat en algunes balmes del nostre territori.
Per lo tant, si bé la violència pot aparèixer en moments puntuals de la nostra existència, és a partir que la nostra societat és més complexa, quan comencen les distincions entre els homes, distincions entre sexes, comencem a tindre noció de la propietat, quan la violència es manifesta amb més força, fins i tot en formes que no es coneixien com són els enfrontaments bèl·lics entre grups rivals.
Avui a les guerres se les intenta dibuixar com enfrontaments entre bons i mals, entre demòcrates i tirans, però tots sabem que no és així i si no que li ho pregunten al poble d'Iraq, de Líbia, Afganistan.... La guerra es un negoci dels rics en el que els civils posem els morts. Encara que fórem violents per naturalesa sempre podríem triar. Jo aquesta vegada també he triat NO A LA GUERRA. Ací van dos sonets on es posen de manifest alguns tipus de violència.
Genocidi
Genocidi cultural que no s’atura
i ens du cap a la humiliació de l’altre,
cap al remaleït extermini físic
que arrossega la immensitat del viure.
Comportament que provoca la soledat
del que no pot renàixer d’aquestes bogeries.
Aïllament del que no mor, oblit del mort,
fi de tot allò que no serà mai més.
Extirpació de tota la identitat,
de l’ànima ferida per l’angúnia
que s’evapora i desapareix en l’aire, allí.
Silenci i més silenci on hi havien rialles.
Guaret infèrtil sense somni, sense temps,
sense l’energia del que cau fins a l’oblit.
Mercenaris
Fugim i fugim perduts en la tempestat.
La ferida s’obri i sagnem damunt del fang.
La mort s’apropa vestida amb seda blanca
i engalanada amb molts robins i maragdes.
L’aigua arrossega la sang i el fang dels ferits.
La guerra i l’odi entre els homes continua.
La Terra nua i afligida plora pels seus fills
immersos en aquesta gran bogeria.
I en això que apareixen els mercenaris,
personatges envaïts per l’or i l’oblit,
que canvien de bàndol segons qui paga.
Personatges que heu jugat amb la història.
La societat és ostatge de vosaltres,
del missatge transmès al llarg de les guerres.
20-03-2011
La vida
La Teoria de l'Evolució, la Paleontologia i altres ciències que estudien l'origen i evolució de la vida en la Terra, posen de manifest varies qüestions que poden sorprendre a més d'un creient. La vida, allí on es donen les condicions perquè aparega, naix amb tanta força que una vegada comença ningú pot parar-la. Ara bé, en aquest procés no hi ha cap ser intel·ligent que planifique ni el començament ni el posterior desenvolupament d'aquest miracle.
Hem de tindre clar que en l'evolució no hi ha res dirigit i que, a més a més, també hi participa l'atzar. En principi una de les forces a la que està lligada l'evolució és la selecció natural que dóna lloc al naixement d'espècies adaptades a determinats requeriments ecològics. No obstant això, en moments de crisi com les anomenades extincions en massa, que la Terra n'ha conegut cinc grans i vint xicotetes, en les quals pot desaparéixer inclòs el 97% de la vida a la Terra, com va passar fa seixanta-cinc milions d'anys quan van desaparéixer els dinosaures, les regles del joc són unes altres. En aquests moments de crisi les espècies que solen sobreviure són les menys adaptades.
Per què tot açò? Simplement perquè com a espècie hem tingut la sort de superar el filtre de l'atzar que han suposat aquestes extincions en massa, perquè probablement som els responsables d'una nova extinció en massa i perquè encara que vullguem no acabarem amb la vida en la Terra. La història de la vida ens ha demostrat que la Terra supera amb més força, si cal, aquests moments de crisi; 80 o 90 milions danys després la vida torna a esclatar. Ara bé, arribat el moment no sabem si la vida continuarà amb nosaltres o sense nosaltres.
Avui la Terra va a la deriva camí d'una altra extinció en massa, uns anem en la sala de màquines i altres van en primera. No fem que la situació acabe com la faula de l'escorpí i la granota. Tots dos arriben a l'acord de creuar el toll, l’escorpí damunt de la granota, però en arribar prop de l'altra vora, l'escorpí pica a la granota, si bé és conscient que la seva actitud portarà la seva mort i la de la granota, però ha picat. El sistema capitalista en aquest cas fa d'escorpí i nosaltres de granota, el sistema de sobreexplotació humana i de la Terra incrementa els guanys d'uns pocs i aquests guanys ens està portant a l’ofegament a la gran majoria, però hi ha guanys.
En aquest dos poemes intente reflectir el respecte que li tic a la Terra, des de la visió d'un que sap que està ací gràcies a la vida.
Sort atzarosa
Projecta la teua ment cap a l’infinit
i busca la llum i el silenci dels estels.
Gaudeix del buit immens de l’existència.
Després res de res, tan sol l’infinit, el buit.
Prompte acaronem una turbulència.
La vida, aquell mirall que brilla en plena foscor.
L’impossible llançat a la realitat.
Sentiment escorat a un tros de pedra.
Els colors i el silenci ens envaeixen,
també els esperits dels arbres i les plantes.
Les altres criatures criden i canten.
Per pur atzar hem topetat amb la vida,
murmuri llibertari que venç silenci.
Els insectes i els guineus ens observen.
El roure
Sou metàfora perfecta de la vida.
El vostre començament és tan minúscul,
tan inofensiu com la rosada blanca
que deixa de ser visible per l’albada.
Després del molts anys adquireixes la grandesa
coberta per milers de fulletes verdes
que cauen davall la força de la tardor
groga, roja, ventosa, enamoradissa.
El foc arruïna la teva vastitud,
però no les ganes de viure eternament,
per això rebrotes, tornes a rebrotar
i lluites contra tota indiferència
per la vida, mentre les arrels penetren,
s’emboliquen entre pedres i terra.
03-03-2011
Al llarg de la nostra història s'han produït importants transformacions en el paisatge, un dels principals es va produir quan vam deixar de viure com a caçadors-recol·lectors i ens vam transformar en productors d'aliments. Des d'aleshores hem anat augmentant demogràficament, han augmentat cada vegada més les diferències socials i hem perdut el respecte per allò que abans també formava part de nosaltres, la natura.
Avui gran part de la població mundial viu a les ciutats i d'esquena al mar, la muntanya, l'horta... Les ciutats cada vegada són més grans, més inhumanes, més contaminades....
Els homes actuem com a déus, donem i llevem la vida, canviem els cursos dels rius, construïm enormes llacs artificials, entre altres barbaritats. Això sí, tot pel desenvolupament, paradigma que avui, a pesar de la gran maquinaria propagandística de l'imperi, cada vegada té menys sentit. Hem aconseguit nivells de destrucció de la Terra inimaginables fa tan sol 20 any enrere. Al mateix temps la vida dels homes i dones, en molts llocs del món, no té preu, la fam, els sicaris, els exercits, els mercenaris... els mata.
No estem aprofitant allò que pareix ser una gran sort que no torna a manifestar-se a milions d'anys llum al voltant de la xicoteta Terra, la vida.
El domini de l'economia capitalista està duent a l'extinció de milers d'espècies en la terra i pot ser que nosaltres formem part d'aquesta extinció en massa. No obstant això, no som conscients que tan sol aconseguirem desaparéixer com a espècie, perquè la vida allí on pot manifestar-se no l'elimina el seu Dèu, els diners.
A la ciutat de València hi ha una cosa molt significativa producte d'aquesta dèria, el riu Túria ja no passa pel seu curs natural, al mateix temps moltes de les zones humides com les llacunes, marjals han desaparegut. En la resta del nostre País creixen per les muntanyes uns molins que destrossen el paisatge, obrin camins on abans no hi havia, l'omplin de soroll i són un negoci més que tampoc ens ajudarà a viure millor. Aquest dos sonets son per a la Mare terra, un xicotet, molt xicotet, regal que li fa un ningú. I també per a tots vosaltres. Salut companys.
Riu Túria
A València tenim un riu ple de gent,
sense cabal d'aigua i moltíssims colors,
on l'afeblit rossinyol trenca amb el seu cant
l'enrenou de les màquines que ens ofeguen.
València ja no té artèries roges,
la ciutat es dessagna, han sigut tallades,
i la mar Mediterrània ja plora
la pèrdua d'un dels seus grans camarades.
A València el riu ja no té granotes,
les han substituïdes monstres de ferro
que també hi amenacen les garroferes.
A València al riu sols corren persones
mentre les tórtores fan niu als arbres
i els esquirols s'empassen els pinyons tendres.
Molins assassins
Molins assassins que no podeu enganyar-nos
i us moveu enlairats damunt de serralades.
Vosaltres feriu l'esguard de l'espai i del temps
que busca l'infinit de la serenitat.
Bellesa trencada del paisatge, fàstic.
Cop a l'ànima del majestuós Caroig.
Massís esplendorós mimat pels musulmans
i traït per la vanitat dels cristians.
Aspes que segueu el silenci de la vida
i ens robeu la claredat del sol quan s'amaga,
maleïdes sereu pels amants dels somnis.
Arbres metàl·lics que menegeu les branques
sense l'harmonia donada pel xaloc,
potser es creieu els senyors del nostre destí?
25-02-2011
El sentiment, la passió, l’estima són la força que ens ha acompanyat al llarg de tota la nostra existència com a espècie. Expressar la nostra sensibilitat per mitjà de l’art és una de les característiques que ens diferència d’altres espècies d’homínids i dels primats més pròxims a nosaltres des del punt de vista genètic. No obstant això, manifestar en públic la sensibilitat no sempre ha estat o està ben vist. En la societat que ens ha tocat viure expressar la sensibilitat, a no ser que siga de manera frívola, pot dur-te un fum de problemes. Estem en el temps dels homes que no ploren, d’una societat que perd la seva identitat i actua d’acord amb interessos que li són aliens.
El poder, més camaleònic que mai, diu que ens respecta i tot ho fa pel bé nostre, per això els caracteritza la seva tolerància, les ganes que tenen d’ informar-nos de la realitat, del desig democràtic que els envolta, de la seva solidaritat... i així podríem continuar fins a l’infinit. Bé, front a tot açò, tenim dos armes molt fortes que ells també utilitzen: la ment i les mans. Tan sol hi ha una diferència nosaltres les utilitzem per a crear, per a construir un món millor i sostenible. Ells les utilitzen per a encadenar-nos a la ignorància, per a esclafar tot tipus de dissidència, per a continuar el seu negoci, entre altres coses.
La ment
No tan lluny del que, pense per tant existeix,
em trobe en un espai immens, sense cap límit,
que em permet viatjar mes enllà del passat
i del present, que m’obri i em projecta on no sé.
Construeixes, provoques, arrisques i vius
les meves sensacions, també les plores.
Vius amb mi i jo no puc deixar de ser tu, tu,
i per això t’ha trobat i tu m’has trobat.
No podem deixar de viure tots dos molt junts.
El nostre destí és el mateix, la meva mort
és la teva, el meu delit és el teu, vius, visc.
Si et perd em quedaré sol, cap realitat
sentiré més enllà del no-res, de la nit,
del buit. Espere que estigues sempre ahí.
Les mans
Aspres com la terra, suaus com una flor
sempre esteu lligades a la creació,
sempre esteu dispostes a modelar la por,
la mort, la vida, les penes, l’emoció.
De vosaltres naixen carícies del cor,
canons, poemes, estima, destrucció.
Sou resposta a l’evolució de l’amor,
enemigues de la descomposició.
Agafades al braç sou la porta del món
al meu interior, sou l’ultima expressió
que germina i creix en la ment diàfana.
Agafareu la corbella l’últim segon,
perquè no torne la desesperació
que penetra per l’existència ufana.
18-02-2011
Realitat laboral
Jo treballe en un organisme de la Generalitat Valenciana. Allí, no vaig a posar més noms, treballen al voltant de vuitanta persones. De tots els treballadors tan sol uns cinc o sis són fixos, la resta som carn de canó.
Hi han situacions laborals de tots els colors. Alguns som funcionaris interins almenys des de fa 14 anys, també estem els contractats laborals, no fixos clar, que hem superat els 2 fins als 10, 11... anys treballats, la qual cosa és totalment il·legal. Els autònoms som el cos més nombrós, treballem en el mateix centre i fem les mateixes hores que la resta del personal, per tant som el que es diu falsos autònoms. Aquesta és la política laboral que du a terme la Generalitat Valenciana, una política plena d’il·legalitats que ens porta a una contínua inseguretat i ens permet viure, segons ells, en total llibertat. Si aquest comportament el té l’administració, què està passant en les fàbriques dels empresaris més demòcrates de tot Europa?.
Fa no-res el govern central de l’estat espanyol, d’orientació social liberal, ens ha fet una reforma laboral que permet eliminar-nos d’aquesta institució per una indemnització, si cal, molt barata. Per als que quedem en peu, gràcies a la reforma del sistema de pensions, tindrem un vellesa de merda.
Bé, arribat aquest punt, digueu-me on està la part bonica del sistema capitalista en el que visc. Tan sol he parlat de la realitat laboral, no he dit si tinc o no una hipoteca, si la meva companya treballa o no, si els meus fills estudien o no en un barracó, si la ciutat en la que visc està plena de merda... Sé que queda molt per fer, a la vaga general tan sol vam anar dues persones, la resta pareixia que estava molt contenta o encara no estava disposta a posar de manifest la seva ràbia. El temps ja parlarà.
Aquets dos sonets van dedicats a tots els anticapitalistes del món que lluiten per un altra realitat més humana i sostenible. En un dels poemes em pregunte on està el límit, fins a quan aguantarem totes aquestes humiliacions. Jo ja n’estic fart.
Dilluns
La realitat em colpeja fort al cap
i tot se me’n va cap avall, molt avall.
No te res cap sentit, tan sol que jo ací estic
i la gran tempesta s’apropa ràpida cap a mi.
Camine molt poc convençut de bon matí,
el quitrà se m’apega, els semàfors criden,
fum, soroll, cotxes, persones anònimes.
Qué faig aquí? Molt poca cosa, resistir.
Quan passe el llindar veig les mateixes cares.
La força del costum travessa tot el cos,
però he de reaccionar, jo sóc molt fort.
De sobte l’ànim penetra per la porta,
ja tot és diferent, ja tots són diferents.
La jornada passa i també la desgana.
El límit
Fins ací hem arribat, jo no sé vosaltres,
però jo ja estic bastant fart de tot açò.
Qué fer? Tinc moltes raons acumulades
i moltes ombres que fugen de la raó.
Veig límits que ens projecten cap als abismes
de l’abús, del no-res, de la conversió,
i fuig de totes les llàgrimes perdudes
que justifiquen la total submissió.
Per què permetem la realitat buida
dels que no tenen ni cor, ni nom, ni grandor?
Perquè ens esclafen, sempre ens han fet el mateix.
Encontrem la dignitat encadenada
entre les llums i les ombres de la tardor.
Trenquem el límit submís que tant ens fereix.
10-02-2011
Sàhara lliure
Ja fa quatre mesos que es va alçar el campament de protesta d'Agaydam Izik, format per més de 25.000 persones, contra les condicions de vida que pateix el poble sahrauí en el territori ocupat per Marroc des de 1975, i per a reivindicar el seu dret a l'autodeterminació.
En aquest campament el poble sahrauí protestava per la seva condició de ciutadans de segona classe en el seu propi territori i reclamaven millors condicions de vida, accés al dret a treballar i a l'educació i la garantia que els recursos del Sàhara Occidental i els beneficis derivats de la seva explotació revertisquen en el futur en favor de la població autòctona.
Tots vam veure la resposta del govern de Marroc, l'actitud del govern espanyol i la desgana de la resta del món, situació que pràcticament no ha canviat des de fa 35 anys.
No oblidem que el Sàhara Occidental, no és una província de Marroc, com insistentment proclama la monarquia alauita, sinó que és el darrer país africà colonitzat que espera encara la seva independència, aspecte reconegut pel Comité de Descolonització de les Nacions Unides, màxima autoritat de l'ONU en qüestions de descolonització. Per tant Marroc és l'últim país que manté per la força la presència en aquest territori africà, que també es nega a celebrar el referèndum d'autodeterminació al que segons la legitimitat internacional té dret el poble sahrauí.
Aquest dos poemes van dedicats a tots els pobles que pateixen algun tipus de repressió, especialment per al poble sahrauí. En altres llocs, com és el cas d’Egipte, ha començat una dura batalla. Ací ens la van clavar, esperem que en aquests pobles en lluita no passe el mateix.
Tres siglos estuvo luchando
la raza guerrera del roble
trescientos años la centella
de Arauco pobló de cenizas
las cavidades imperiales
Pablo Neruda
Hipocresia
El sistema fanfarroneja riquesa,
tot és grandiós i de quitrà i formigó.
Però en aquest mateix clamorós horitzó
es veu una dansa sinistra per tot el món.
Les persones són cigars d'usar i tirar.
La Terra un contenidor no retornable.
El sentiment més estés és la solitud
i el nosaltres pràcticament està oblidat.
Els altres, els diferents, són els enemics.
La nostra ideologia, per descomptat,
és la millor per als nostres privilegis.
Ara com ara, molts homes de la terra
són empresonats, assassinats, oblidats
tan sol per defensar la seva identitat.
El que retinc, ho perdo amb avidesa:
Ni de morir com penso sento horror,
Ni de pensar com moro em ve tristesa.
Ni de morir com penso sento horror,
Ni de pensar com moro em ve tristesa.
Joan Brossa
Sàhara
Terra infinita poblada per gent clement,
castigada i maltractada pels arrogants
que no respecten la llar del supervivent,
que actuen com hienes famolenques, distants.
Poble orgullós i esgotat, també resistent
i fart de fer cas a raons inversemblants
que l'humilien intencionadament,
que desitgen escombrar tots els seus instants.
Desitge que el vostre somni meravellós ,
com a home oprimit, siga ja realitat,
que al desert torne la llibertat d'un poble
que pateix fa ja moltíssim temps l'horrorós
destí de tota pèrdua d' identitat,
que siga vençut l'enemic miserable.
04-02-2011
El sistema està esgotat, les seves contradiccions estan emportant-nos cap a un futur incert. La societat de consum és fum en una gran tempesta i la foguera s'està apagant. En aquest escenari hi haurà impotència, derrotes, traïcions i molta merda, però hi ha molta gent que sap que altra realitat és possible, imprescindible, necessària per a la Terra i per als seus marginats, i que eixa realitat no serà capitalista, per això cal lluitar, per això hem de tornar a imaginar.
Aquest dos sonets van dedicats a tots el marginats de la terra, als benestants no els fa falta, que continuen pensant com fotre als altres i com amuntegar més diners, però que sàpien que el futur és nostre dels que volem canviar aquest món injust i ple de fem, perquè hi ha una humanitat i món habitable més enllà del capitalisme.
Impotència
Amb la mateixa força que jo desitge
continuar vivint, necessite sentir
una altra realitat possible i clara.
Amb la necessitat amb la que respire
necessite sentir altra vegada el sol,
el seu caliu en la meva ànima fotuda
i farta de solitud acompanyada.
Amb el fàstic que em provoca la derrota
necessite sentir una victòria.
Amb la certesa de que tindrem un futur
intente erigir-lo des de la resposta.
Amb la ira que em provoca la impotència
necessite esborrar-la de la paraula,
necessite deslligar-la de la Terra.
Traïció
Voldria treure de l’interior del cos
allò que està cremant-me l’anima morta,
allò que m’oprimeix la meva ment fera.
El cor, fortament tocat, tremola fàstic
pel dol que suporta la meva gran pena.
Derrotat per la traïció dels nostres
respire amb la dificultat que m’imposa
la ira. Abatut, les llàgrimes busquen
camí per les galtes cansades, molt aspres.
Domats i doblegats els vastos estrategs,
tornen les aclamacions escalfades
per la falsedat dels que les pronuncien.
Assoles? No, rodejat per milers d’homes
i dones que comencen a retrobar-se.
29-01-2011
El paisatge on vivim es fruït de la construcció social que s’ha dut a terme al llarg de milers d’anys. Per tant, allò que veiem i xafem son paisatges on es posa de manifest la interacció de l’home i els distints ecosistemes en els que ha desenvolupat la seva existència al llarg de distints processos històrics.
Hem passat de tindre una mentalitat animista, on la barrera entre les coses vives i les inanimades pràcticament no existia, on nosaltres formaven part de la natura que pràcticament no l’alteraven, on els altres eren iguals,... a una mentalitat de domini de la natura, de la seva destrucció, d’explotació de l’altre, del seu aniquilament...
Avui en dia, no hi ha cap poble que no tinga una muntanya que no forme part del seu imaginari, ni cap poble que no presumisca d’algun indret natural. Aquest lligam entre home i paisatge, no es estrany, es la nostra casa i com a tal s’ha convertit en un paisatge ancestral que ens transmet missatges, desperta emocions i acaba formant part de la nostra identitat, entre moltes altres coses.
En els darrers anys, gràcies al capitalisme financer i a un dels seus productes com l’orgia immobiliària, molts d’aquest lligams entre l’home i la terra s’han destrossat. La velocitat de canvi d’aquests paisatges ha segut tan accelerada que ha donat lloc al naixement d’un territori sense discurs, que ja no ens transmet els mateixos sentiments, que comença a no formar part de la nostra identitat. Tan sols cal caminar pel nostre litoral per a entendre del que estem parlant, la platja està assetjada per gratacels i quitrà i moltes zones humides formen ja part del passat. I en cada poble s’han posat en construcció milers d’indrets que fins ara s’havien escapat de la rapinya especuladora.
Aquests sonets van nàixer de la tragèdia que ens generava i ens genera la destrucció d’un paisatge col·lectiu en el que de vegades encara sentim eixa força ancestral que ens ha acompanyat al llarg de milers d’anys. Quan destrossem el nostre paisatge destrossem alguna cosa més: la nostra interioritat, la nostra casa, la nostra història, part del nostre imaginari, els nostres sentiments, la nostra identitat.
El sistema en el que vivim és com és i té els seus danys col·laterals, per als que els patim i no volem patir-los més tan sol ens queda per fer una cosa canviar-lo, transformar-lo, perquè altra realitat és possible.
L’home i la Terra
On acaba el cos i comença la Terra
si pels pulmons passa l’aire de les plantes.
On comença l’home i acaba la Terra
si pel cos corre aigua de les platjoles.
On acabarem si no davall de terra
per tornar a disfrutar de les muntanyes.
On anirem els humans a moure xerra
si no pels camins plens d’ocells i grans arbres.
Que casa tan gran i diversa, quants éssers.
Som el que som, ni més ni menys que aigua,
terra i vent. Quanta vida i quant de vers.
Quin paisatge més cruel, la terra nua.
Som éssers que naveguem com els mariners
i busquem allò que som, molta aigua.
La terra i l’home
Som paisatge ancestral que es trenca i també es mor
quan no pot ja i deixa d’emetre missatges,
quan ja no pot ni despertar emocions.
Així naix un territori sense discurs.
El caos i el desconcert urbà cavalca
per paisatges sense cap imaginari,
destrossa la personalitat dels homes
i tota continuïtat històrica.
Hem obert un abismes entre el paisatge
i allò que tots tenim interioritzat.
Estem destruint la nostra identitat.
El sentit de lloc col·lectiu desapareix
al mateix temps que destrossem el paisatge
amb temples colossos consagrats al consum.
22.01.2011
La ressaca de l'enveja capitalista ens porta cap a un futur incert on els homes i les dones, almenys pel que fa a les classes subalternes, contem cada vegada menys. En la dèria que estem patint pareix ser que els ningú, es a dir la gran majoria de nosaltres, tan sol formem part d'un món que pareix irreal i la nostra vida gira al voltant d'un discurs que està infestat d'expressions que donen vida a processos econòmics inanimats: els mercats han dit, els mercats han parlat, la borsa apujat, la borsa abaixat, entre altres.
Però la realitat és més cruel, cada vegada que la borsa puja creix l'exèrcit d'aturats i, per tant, el patiment d'éssers vius. Cada vegada que parlen els mercats posen en dubte els nostres drets, ens abaixen els jornals, ens furten la casa o retallen la democràcia, ens neguen el dret a l'educació o la sanitat; en altres llocs ens morim de fam. Cada dia que passa ens lleven alguna cosa i continuen menjant-se el món a un ritme al•lucinant.
Els mercenaris, i tan sol cal veure alguns dels sous que cobren per a donar-los aquest qualificatiu, portaveus d'aquesta maquinaria infernal defenen els moviments ultraliberals com si fora la paraula revelada d'un oracle, al cap i a la fi qui paga mana.
Mentrestant els mortals no existim, ni nosaltres ni el nostre patiment. Ans al contrari, tot pareix perfecte i ens bombardegen amb una realitat plena de glamour on la gent bronzejada es multiplica per tots els costats. Fins a quan, espere que no siga per sempre. Això si, els poemes que naixen del meu puny, mai seran patrimoni d'aquests personatges de xarol i fixador. Aquests dos en qüestió van dedicats als milers d'aturats que estan patint ara els moviments tàctics d'un sistema que pareix no tinga cap sentiment per la humanitat.
Aturat
Perds tot el que tenies, que també era poc,
de repent creus que la nostra societat
és una gran merda, però ja ho sabies,
ara tan sols falta que odies i odies.
Prompte aniran a per tu, t’ho llevaran tot,
si no reacciones fins l’amor dels teus.
Has perdut, però segueixes sent el mateix,
tan sols vols gaudir la vida com els altres.
Milers i milers com nosaltres recorren
els camins estrets que ens brinda no sabem qui,
però que tots intuïm en la nostra pell.
Ai! Sistema miserable que menysprea
l’energia dels vius, la naturalitat
i tot el que s’expressa i no es doblega
Entre mercats
Deute públic, tipus d'interés, inversors,
paraules que ens disfressen la realitat
amarga de milions d’aturats amb cors
plens de llàgrimes seques per la impunitat
dels mercats financers, dels deutes dels senyors,
de la prima de risc, la rendibilitat
i l’especulació tan plena d’horrors.
El malson continua amb bons sens pietat
que dissolen tota la nostra humanitat
entre les rialles de la borsa boja
que puja, baixa i furta la tranquil•litat
de molts homes i dones amb brutalitat.
Nosaltres i ells suportem aquesta pluja
àcida que crema tota oportunitat.
14-01-2011
La pervivència del sistema capitalista en el que vivim es nodreix principalment de la marginació de la classe treballadora en tot el procés de producció. Al mateix temps el sistema intenta incrementar descaradament l'èmfasi en la possessió de les coses i en un consumisme malaltís; si bé, el capitalisme financer encara en vol més i ha optat per destrossar el que es diu l’estat del benestar.
Malauradament tot açò es tradueix en un creixement desbocat de l'interés de u mateix a costa de la solidaritat amb els altres. Aquest individualisme ens porta a considerar als altres com a enemics dintre d'una competitivitat sense límits. Però hem de ser conscients que per molt autèntics i únics que ens creiem ser el nostre futur depén principalment de la resposta col·lectiva.
Davant d'aquesta situació es lícit que la classe treballadora lluite per una societat que permeta el ple desenvolupament del ser humà, una societat que permeta a cadascú desenvolupar el seu potencial. I tot açò gràcies a l' activitat de tots els sers humans i no com a regal dels poderosos.
Part d’aquestes contradiccions he intentat arreplegar-les en aquests sonets.
Endins
La meva ment és sempre contradicció
entre el jo i el tots, entre el plaer i el patiment,
entre fidelitat i la traïció,
entre la meva afirmació i el negament,
entre la vida i la vostra destrucció,
però mai busco cap creença o pensament
que es nodrisca en l’enveja d’explotació,
que porte a qualsevol esser al cansament
de viure quedant encara tant per viure,
que transforme als homes lliures en màquines
sense cap sentiment, sense cap somriure.
Jo busco en el meu endins el meu esperit lliure
i intento defugir de totes les penes
que m’enfonsen en el meu conviure.
Nosaltres, ells, tu i jo
Tu i jo no deixem de ser eixe nosaltres
i el nosaltres arreplega tot el que som.
Solitaris som poca cosa, quasi res,
solidaris som forts com el poderós om
que creix en les entranyes de les muntanyes.
Tots junts podem crear grans coses sense nom
que bandegen la misèria entre els homes
i les dones, d’eixe tots que som vosaltres,
nosaltres, ells, tu i jo. Tots junts som més humans,
més iguals, en una immensitat de mans
que s’empenyen en construir una nova
realitat, en la que cresquen tots els grans
somnis, no per caritat dels guardians
sinó per l’anhel del conjunt que es renova.
Aquests sonets naixen de la ràbia, de la misèria, de la injustícia que estem patint en aquest moment històric. Malauradament la realitat que estem vivint es la que em permet escriure aquests poemes. Com a lliure pensador crec en una societat lliure i igualitària, en una societat que respecte la Mare Terra i que acabe desterrant la filosofia dels golfos que ens estan fotent el nostre present i el futur dels nostres fills. L'autor es anònim, el que té idees no te por que li les furten, aquesta poesia es per al que vullga llegir-la, per a mi es una manera de traure el que tinc dins, que no es poc, i l'oportunitat de traure-la en aquest Blog m'ompli d'alegria. Ja es hora que fem front a tota aquesta gentola que ens roba, perquè foten els diners públics i per tant son de tots, i que encara eixen ben parats. En som més i per desgràcia cada vegada més els que tenim raons per canviar aquesta realitat.
Cridar
No poder cridar fort el que soc m’ofega
i també m’ofega la resignació.
Necessito cridar la meva angúnia,
necessito expulsar-la de dins del meu cos.
Odio la gent que menysprea la vida
i queda presa per sabates de tacó.
Odio la mort que atropella la vida
dels innocents i dels menudets rossinyols.
Necessito aïllar-me dels miserables
que dobleguen la voluntat dels més dèbils,
perquè m’ofega la seva covardia.
Necessito lluitar per la vida dels vius,
per la dignitat de tots els miserables,
respirar i caminar per les muntanyes.
No poder cridar fort el que soc m’ofega
i també m’ofega la resignació.
Necessito cridar la meva angúnia,
necessito expulsar-la de dins del meu cos.
Odio la gent que menysprea la vida
i queda presa per sabates de tacó.
Odio la mort que atropella la vida
dels innocents i dels menudets rossinyols.
Necessito aïllar-me dels miserables
que dobleguen la voluntat dels més dèbils,
perquè m’ofega la seva covardia.
Necessito lluitar per la vida dels vius,
per la dignitat de tots els miserables,
respirar i caminar per les muntanyes.
30-12-2010
Violència
La punyada és substituïda pel no-res
i aquest porta l'aparició dels ningú,
ambdós ingredients naixen en la farga
de la violència i de l'exclusió.
L'arrogància i també la superba
dels que ens governen provoquen la ruptura
del contracte social entre els humans,
la resta son paraules buides i plenes.
La desesperació de tot un poble
es manifesta també en violència
que esclafa la legitimitat social.
Els aturats, pobres i desapareguts
són l'expressió del malestar col•lectiu,
són la violència extrema que patim.
La punyada és substituïda pel no-res
i aquest porta l'aparició dels ningú,
ambdós ingredients naixen en la farga
de la violència i de l'exclusió.
L'arrogància i també la superba
dels que ens governen provoquen la ruptura
del contracte social entre els humans,
la resta son paraules buides i plenes.
La desesperació de tot un poble
es manifesta també en violència
que esclafa la legitimitat social.
Els aturats, pobres i desapareguts
són l'expressió del malestar col•lectiu,
són la violència extrema que patim.
El món al reves
Potser siga tot mentida i tots els lladres
siguen veïnat honrat, també els corruptes,
homicides, malfeiners i pederastes.
Potser també que tots els rius amb meandres
no siguen femers i que tots els baladres
siguen rosers per fer amb ells essències.
Potser que les baralles i les desfetes
siguen resultat de relacions tendres,
que la gent honrada siga l'empestada
d'aquest segle i que tots els sense vergonya
no són corsaris ni banquers d'ambaixada.
Potser que tota multitud captivada
per la llibertat i dignitat emprenya
als lladres i semblants que són gent honrada
Potser siga tot mentida i tots els lladres
siguen veïnat honrat, també els corruptes,
homicides, malfeiners i pederastes.
Potser també que tots els rius amb meandres
no siguen femers i que tots els baladres
siguen rosers per fer amb ells essències.
Potser que les baralles i les desfetes
siguen resultat de relacions tendres,
que la gent honrada siga l'empestada
d'aquest segle i que tots els sense vergonya
no són corsaris ni banquers d'ambaixada.
Potser que tota multitud captivada
per la llibertat i dignitat emprenya
als lladres i semblants que són gent honrada
Visc
He viscut i visc en la dissidència,
tan sol intente viure amb tota plenitud.
Però aquest desig entropessa constantment
en un món tot ple d'escaparates buits.
Un estrany estat m'arrossega l'ànima
quan rumie que l'avarícia d'uns pocs
destrossa la vida als nascuts en la Terra.
He viscut i visc en la dissidència.
Tinc un buit cada vegada més gran al cos
que naix de la submissió a les bèsties,
aquelles que es mengen l'empenta dels homes.
Continue cap endavant perquè als meus vull,
perquè futur hi ha i la història no ha mort,
perquè la victòria es la vida, no més.
He viscut i visc en la dissidència,
tan sol intente viure amb tota plenitud.
Però aquest desig entropessa constantment
en un món tot ple d'escaparates buits.
Un estrany estat m'arrossega l'ànima
quan rumie que l'avarícia d'uns pocs
destrossa la vida als nascuts en la Terra.
He viscut i visc en la dissidència.
Tinc un buit cada vegada més gran al cos
que naix de la submissió a les bèsties,
aquelles que es mengen l'empenta dels homes.
Continue cap endavant perquè als meus vull,
perquè futur hi ha i la història no ha mort,
perquè la victòria es la vida, no més.
Persones Buides
Com un riu que es precipita cap a la mar
l’arrogància conquereix les ànimes
al mateix ritme infernal que mor el passar,
que la vida se’ns escapa de les grans metes.
Amb la mateixa força que un llamp cal tancar
les escletxes que s’obrin en els cors dels homes
que neguen tot goig a l’ora d’apreciar
la flaire que naix, pels matins, de les roses.
Tanta buidor els ha transformat en petits
fragments brillants de porcellana fàtua
que els allunya dels grans i xicotets sentits.
Buits i sols traspassen qualssevol dels límits
al ritme que envaneixen la seva cua.
El temps els ofegarà tots els seus grans crits
l’arrogància conquereix les ànimes
al mateix ritme infernal que mor el passar,
que la vida se’ns escapa de les grans metes.
Amb la mateixa força que un llamp cal tancar
les escletxes que s’obrin en els cors dels homes
que neguen tot goig a l’ora d’apreciar
la flaire que naix, pels matins, de les roses.
Tanta buidor els ha transformat en petits
fragments brillants de porcellana fàtua
que els allunya dels grans i xicotets sentits.
Buits i sols traspassen qualssevol dels límits
al ritme que envaneixen la seva cua.
El temps els ofegarà tots els seus grans crits
Els pares
Mon pare va nàixer en un altre país
on la sang bullia buscant esperança.
Mon pare va créixer en un altre país
on la corbella sagnava de tristesa.
Jo vaig nàixer entre vençuts i opressors,
i aquells que ens malparlaven del nostres pares.
Jo vaig créixer entre muntanyes i rambles,
envoltat de persones que m'estimaven.
Ma mare va nàixer en un altre país
on les dones començaven a esser dones,
i va créixer assetjada, amb misèries.
Els meus pares van patir moltíssima fam,
rodejats de ciris, molts sants i fantasmes,
en un país on els capellans menjaven.
Lliure
El cor em batega quan es lliure de mals
i m’ajuda a estimar tot el que vindrà.
El pensament m’aporta l’estament d’humà,
però no per això conec la llibertat.
Que ment i cor cavalquen sempre desbocats
i arrosseguen les ensenyances viscoses.
Dubta, pregunta, plora, riu, camina i cau,
però sobretot aixecat i batalla.
Lliure m’enfronto al món i estimo la Terra.
Pago aquesta decisió amb l’omissió
i la persecució dels intolerants.
Lliure soc i vull continuar sent lliure
i que aquest desig tant sols desaparega
al terme de la meva existència.
