dijous, 31 de gener de 2013

Què vol ara aquesta gent?



Julián Grimau
Ara al gener fa cinquanta anys que va ser assassinat Julián Grimau després de ser brutalment torturat per la dictadura feixista del general Franco. Un anomenat pare de la transició, Don Manuel Fraga, que formava part de l'entramat d'aquesta dictadura assassina, no va fer res per ell, ans al contrari va ser l'artífex de la campanya difamatòria sobre aquest comunista i uns dels instigadors dels seu afusellament. Avui, i sempre, hem sabut que els comunistes no tenen banyes i cua i tampoc mengen xiquets i que uns dels principals delictes de Julián va ser lluitar per la llibertat i la dignitat del poble. També sabem que aquests principis no són els més valorats per la societat actual i que han sigut desplaçats per la fam insaciable de diners. Però almenys la gent progressista i d'esquerra ha de tindre clar que són principis bàsics no negociables. Pot ser aquesta actitud postmodernista siga la que està duent a la humanitat i al planeta Terra a un carreró sense eixida. 

Ara cinquanta anys després la sentència acusatòria del company Grimau no ha segut revocada i Don Manuel té una estàtua de bronze al senat i, per si fora poc, un partit que va néixer de les ruïnes d' allò que s'anomenava Alianza Popular, partit fet per Don Manuel, controla el destí de l'estat espanyol. Però som demòcrates i admetem la voluntat del poble. En aquest nou context, que com veiem no té tant de nou, una vegada més la dignitat i la llibertat del nostre poble és arrossegada pels fangs pestilents d'una corrupció sense precedents. I com també podíem suposar l’aniversari de l’ assassinat del company Grimau a penes ha sigut comentat en el mitjans de comunicació, excepte honrades excepcions. Des d’ací un xicotet homenatge.    

L'alternança en aquest país s'ha convertit en un càncer que devora a gran part de la ciutadania, mentre una colla de polítics professionals tan sols meneja fitxa per mantindre el seu estatus quo. Aquesta gent no té cap credibilitat per a poder demanar sacrificis als ciutadans per a eixir d'un forat que ha sigut provocat per la seua inutilitat. Perquè van callar i no van denunciar públicament les conseqüències de l'especulació salvatge que devorava els recursos del nostre país?  Ara ja ho sabem, estaven i estan comprats. Estaven i estan desmallats de diners.

Tanta irracionalitat, tant de sofriment, tanta injustícia està afectant-me com a esser humà. Pel carrer ja comencen a veure’s situacions dramàtiques, esperpèntiques, per nomenar-les d’alguna forma. Els fruïts d’aquests salvatjades, també anomenades retallades, són palès. Espere que quan ens demanen altra vegada el vot, si abans no hi ha hagut un esclat social, els peguem en el morro votant a partits honrats, que els hi ha. Si no és així la mort del  camarada Julián Grimau serà per a molts de nosaltres un exemple per a seguir lluitant. Salut i llibertat companyes i companys. 

A Julián Grimau que no va morir per nosaltres.
Va morir assassinat.


El dia  és més llarg.
S'anuncia el despertar de la vida
en un món sota les botes dels franctiradors
que controlen el nostre destí.
La vida en aquestes mans no és res.
Molts de nosaltres ens sentim malalts, indefensos,
 fastiguejats, fotuts pel foc intern de la consciència.
La resta, conquerits pel gel, neden entre la merda,
es rebolquen entre fangs pestilents,
no senten, no ploren, no criden, no fan res.
Els companys i les companyes cauen
abatudes per un foc silenciós,
sec. Cada dia en són més i més.
Què fer? no ho sé.

 De vegades l'agror em puja per la gola
i tinc un mos a l'estómac.
Les nits es fan llarguíssimes
i els dies no s'acaben mai,
qualsevol acció em planta cara,
pràcticament estic derrotat.
Alhora veig l'espectacle dantesc
de la gent que s'arrastra
i es parteix les mans en aplaudiments
a no sabem què, mentre els nostres cauen
abatuts per un foc silenciós i sec.

Ve la nit llarguíssima entre agrors i mossos,
entre aplaudiments i espectacles dantescs.
M'aixeque i em mire la cara en un mirall
 no tinc cap remordiment.
La dignitat renaix  entre laments que esclaten
davant de l’espectacle esperpèntic
de la gran màquina del terror.
Plore perquè no estic sol, perquè la ràbia
m’ofega i em destrossa el cor. Pateix moltíssim,
pateix moltíssim, pateix moltíssim
i vosaltres sou els creadors d’eixe sofriment.

dilluns, 28 de gener de 2013

La lògica del sistema



La falta de sintonia entre Rajoy i Merkel a la cimera de Xile (Unió Europea – Amèrica Llatina i Carib) ha fet palesa la lògica del sistema capitalista que Adam Smith enunciava en La Riquesa de les Naciosns: “Cap individu no vol promoure l'interès públic ni sap fins a quin punt el promou [...] en dirigir la seva indústria de manera que la seva producció tingui el major valor possible, només busca el seu benefici personal.” Smith es referia als individus però aquesta paraula pot substituir-se per nacions i l'enunciat serveix igualment. Merkel només busca el benefici per al seu país.

Un dels arguments que va portar Rajoy a la Moncloa va ser l'enteniment que, entre polítics de dreta, hi havia entre l'espanyol i l'alemanya, amés de la confiança que “els mercats” donarien a un polític liberal. Molts votants van creure aquests arguments que semblaven inapel·lables però no és aquesta la lògica del sistema, com l'experiència ens ensenya. El capitalisme no entén de solidaritats ni de amistats, doncs es basa en l'egoisme i el benefici. Mentre a Alemanya li vaja bé no hi haurà cap canvi, caiga qui caiga. 

La història ens ensenya que només hi ha ajudes exteriors quan hi molt que guanyar, a través d'inversions, o quan hi ha molt que perdre, perquè l'esquerra, els treballadors, posen en perill el sistema d'explotació capitalista. I en aquest moment “vencido” (en les urnes) i “desarmado” (per la reforma laboral i el desori dels partits d'esquerra) el “ejército rojo”, no hi ha motius per ajudar una economia subalterna amb dirigents i gestors dolents i corruptes. “Que cada palo aguante su vela”, està dient-li Merkel a Rajoy, els alemanys no han de pagar el malbaratament i el robatori de diners públics ni l'evasió de milers de milions a paradisos fiscals. 

Mentre hi haja beneficis i no hi haja perill de perdre-ho tot, què importa que hi haja sis milions d'aturats, es deterioren els serveis públics i s'abandone a la seua sort als més dèbils? La senyora Merkel mira per els seus conciutadans. Els problemes dels espanyols els ha de resoldre vostè, senyor Rajoy. Per això hi ha poc que parlar i amb poc més de cinc minuts va finalitzar l'encontre entre els dos dirigents. És la lògica del sistema...

dimarts, 22 de gener de 2013

Ciclogènesi explosiva en el PP



Bàsicament la ciclogènesi explosiva (gènesi ràpida d’un cicló) és una borrasca colossal, amb vents de més de 100 km i forts aiguats que provoquen riuades, despreniments de terra, caiguda d'arbres i altres calamitats. Es produeix quan, en una borrasca, hi ha una ràpida abaixada de la pressió atmosfèrica, de més de 20 mili-bars en menys de 24 hores. 

Casualment l'episodi de ciclogènesi explosiva que va sacsar la Península la setmana passada va tindre el seu equivalent a la política de l'Estat. Al si de la borrasca política provocada per les mesures del govern que retallen drets, salaris i dignitats, es va produir el fenomen Bárcenas: vint-i-tants milions en un compte a Suïssa; més de la meitat blanquejats aprofitant l'amnistia fiscal de Rajoy i sobres amb milers d'euros entregats a dirigents del PP al marge d’hisenda. La resposta dels responsables del partit i del govern va ser un cor de veus entonant el “no me consta”.

La ciclogènesi (eurogènesi en aquest cas, doncs l’euro és l’origen) ha sigut tan explosiva que s'ha demanat als mitjans de comunicació la depuració de responsabilitats, i al carrer la dimissió del govern. La corrupció política, amb la que els ciutadans tenen tanta responsabilitat per recolzar-la amb els seus vots, ha arribat a uns nivells insuportables. Quan ens diuen que no hi ha diners per a les escoles, per als hospitals i centres de salut, quan retallen les magres pensions i abaixen els salaris, quan el govern fa deixament de responsabilitats i deixa que les infraestructures i la mateixa societat es deteriore fins a punts de no retorn, la notícia dels milions evadits a hisenda pel tresorer del PP i dels sobres amb diners negres rebuts pels dirigents del partit del govern, ha caigut com una bomba que ha incrementat la indignació i la ràbia.

Democràcia i corrupció sistemàtica no són compatibles. Lleis que dificulten la persecució de la corrupció, el frau i el delicte com les que tinguem al nostre Estat, especialment les que fan prescriure aquests delictes als quatre o cinc anys, són incompatibles amb la democràcia. Una justícia sense mitjans que la facen àgil és una justícia injusta, incompatible amb la democràcia. I els partits que ho permeten també són incompatibles amb la democràcia, doncs la corrompen. 

Aquesta ciclogènesi explosiva política que sacseja al PP està alçant vents i aiguats que, com mai abans, està posant en perill el nostre sistema de convivència. És urgent prendre les mesures per impedir que torne a passar el que tantes vegades ha passat en la nostra jove democràcia, començant per aclarir tot l'entramat de la Gürtel. 

Com diu Ignacio EscolarSi de verdad el PP no tiene nada que ocultar, la forma de demostrarlo no es “ una investigación interna” a la que después una consultora privada le ponga un sellito –como hacía Deloitte con las cuentas de Bankia–. Hay una manera mejor. Que el PP nombre una comisión independiente formada por inspectores fiscales y técnicos del Tribunal de Cuentas y del Banco de España. Y que no solo investiguen los libros de cuentas, sino también el patrimonio, ingresos y ritmo de vida de los dirigentes ensombrecidos por estas graves acusaciones, unos políticos cuyos nombres y apellidos es probable que pronto estén en las portadas de los diarios.

dimecres, 16 de gener de 2013

Fins on?



M’agradaria començar l’any saludant l’arribada d’un nou ordre mundial més just i més net, però ja veieu que la cosa no va per eixos corriols. Almenys, i així pareix, la indignació creix exponencialment al llarg del nostre país. No obstant això, continuen desenvolupant-se situacions paradigmàtiques que reflecteixen clarament la bogeria en la qual vivim. 

Als darrers dies després de perdre la vida dues persones que és van calar foc, entre altres coses per la desesperada situació econòmica en la qual vivien, el senyor Rato va ser anomenat assessor de Telefònica. Alhora un nombre considerable dels mitjans de comunicació tan sols estaven preocupats per la vaga del metro a Madrid que impediria el desenvolupament majestuós de la cavalcada dels Reis mags. Així doncs,  la vida de dues persones en aquest país, i més si són pobres, continua no valent res. Per altra banda, els responsables directes de la situació caòtica en la que vivim, continuen rebent premis a la seua mala gestió i a tots els seus abusos. I, per si fora poc, els treballadors afectats per les regulacions salvatges pareix que no tenen ni dret a defensar el seu lloc de treball. Mentrestant el poble continua aguantant els insults diaris i la humiliació constant.

L’any 2013 tot apunta que encara serà molt més fotut que el que hem passat. A hores d’ara ja tindran fixat l’objectiu, la pròxima presa. La seva actitud és ideològica i està basada en una economia neoliberal decadent que ens recorda les tàctiques feixistes que es van desenvolupar no fa molts anys  en aquest país. En aquells moments de gerra i fam , quan el poble acabava de sofrir una cruel  guerra civil, eixien des d’ aquest país camions carregats de menjar amb allò que s’anomenaven “Sobrantes de  España” amb direcció al front de guerra nazi alemany. 

Ara, quan un nombre alarmant de ciutadans està afectat pels efectes de la crisi del sistema capitalista que es manifesta en forma de retallades, reestructuracions, pèrdua dels drets dels treballadors i l’oblit del comportament humà sostenible, entre altres qüestions, milers de milions d’euros van directes a pagar el deute de la banca alemanya. Sense comentaris.

A tot això continua incrementant-se el riu de polítics imputats  pels escandalosos casos de corrupció amb la mateixa força amb la qual creix la pobresa. Amb aquests versos intente reflectir les contradiccions que em persegueixen, això sí des del fons a l’esquerra. 

Tinc una llum que no em deixa ni mirar ni veure,
una set que no s’apaga amb aigua,
un malviure que m’estreny l’ànima.
Camine per indrets perduts i oblidats
deixant-me trossos d’ànima enganxats
per esbarzers  gegants   
amb la mateixa llum encegadora
que no em deixa ni mirar ni veure.
Necessite el teu amor cobert per la boira
de l’ànima blanca 
per a apagar la set sense aigua,
la llum encegadora.
Necessite les teues carícies
que modelen escultures entre els llavis
banyats, brillants, d’amant.
M’agafe a tu, a l’únic bot salvavides
de tot un immens mar cabrejat
en plena tempesta plena de llamps.
T’estrenye i olore el teu cos
en plena tempesta plena de llamps.
M’estrenyes i olores el meu cos
que passa molt prop dels teus llavis banyats.

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...