dijous, 27 de juny del 2013

La poesia mai mor



El món esta convuls, la indignació recorre els cinc continents, vivim en un món globalitzat. El malestar esclata en qualsevol racó del món, però de moment els culpables d’aquest malestar estan aconseguint que la situació els siga favorable. Qui anava a pensar que el poder financer anava a fer un gran negoci abans, durant, i ja veureu, després de l’estafa de la crisi, si els ciutadans no fem res per desmuntar-los la jugada.

En un principi, per  l’any 2008, pareixia que tot era pura improvisació, esclatava una bambolla immobiliària, es parlava d’una refundació del capitalisme, se’ns demanava tranquil·litat i moltes altres coses més. I, a més a més, tenien i tenen la poca vergonya de fer-nos creure que els ciutadans havíem viscut per damunt de les nostres possibilitats i ara era l’hora de rectificar aquest despropòsit. Mentrestant a tot Europa guanyava a les urnes la dreta i començaven de debò les retallades salvatges. Vista l’evolució de la gran estafa en la qual estem immersos crec que d’improvisació res de res. La dreta sempre ha tingut clar el que volia i en eixa voluntat el poble, els ciutadans i ciutadanes tan sols contem per a unflar-los les butxaques de diners. Tornem a l’època dels amos i dels senyorets, una imatge que per als que tenim certa edat no ens és estranya i ens dóna molt de fàstic. També és cert que hi ha gent que no es troba incòmode fent de criat i rient i aplaudint-los les gràcies als amos. Davant d’aquest dilema em ve al cap una consigna “val més morir de peu que viure de genolls”, ara bé cadascú te les seues idees.

La situació que vivim és d’escàndol total, almenys al meu parer. Els representants del poder financer, que no els meus, han instaurat un règim mafiós que tan sols gira al voltant dels diners. Alhora, aquesta nova casta esta fent tot el possible per mantenir el seu status quo amb mètodes que ens recorden altres temps. Per raó d’estat, raó molt perillosa, ja ens poden espiar, tancar, torturar... i moltes altres coses més, això sí en el marc d’una democràcia feta a la seua mesura i sota la protecció de l’ anomenat món lliure.     

Cal reaccionar davant de tanta estafa i crec personalment que amb la indignació no hi ha prou.
 Vénen anys molt durs perquè aquesta gentola es creix en cada victòria i, si feu memòria, veureu que han guanyat totes les escaramusses. 

Com podeu veure tot allò que van prometre era mentida i la realitat cada vegada és més dura, principalment per als més desprotegits. Podem estar en un lament continu, queixar-nos, plorar, però eixa no és la solució. Cal que comencem a dir ja hi ha prou, a rebel·lar-nos i resistir davant de tanta injustícia social. La poesia mai mor ni de badocs rodejada. Salut i llibertat companyes i companys.
        El Poeta Dissident

També m’agrada la pluja
M’agrada sentir el vent
fresc de llevant en la cara
als mesos càlids d’estiu.
També m’agrada la pluja
fragant que banya la terra
polsosa dels llargs camins.
Però sobretot m’agrades
tu i la teua sensual
 flaire que naix del teu cos
banyat d’essències joves.

M’agrada la llibertat
sense límits capritxosos
nascuts del temor estèril.
M`agrades tu i el teu món
de llibertat que t’envolta.
Odie tota misèria
que m’esclafa pels camins
tortuosos i ressecs,
però t’estime molt més
cada jornada que passa.

Sense amor no hi ha resistència,
sense tu tan sols nit llargues,
fredes. Sense llibertat
misèria, foscor, no-res.
Sense l’aire que respire
encara queda el teu alé.
T’estime, tinc el cor pres.
Sense el teu amor el futur
desapareix entre boires
espesses i terra morta.

No hi ha estiu sense papallones,
ni amor sense llibertat,
ni música sense notes.
Però està el sense sentit
dels que ni viuen ni volen,
dels que maten i trafiquen
amb la voluntat d’un poble,
d’un poble que ja no és poble
perquè està tiranitzat
pels presoners dels diners.

La poesia mai mort
ni de badocs rodejada.

dimarts, 25 de juny del 2013

Causa General



L'argumentari dels càrrecs del PP ha anat evolucionant segons augmentaven i s'evidenciaven els nombrosos casos de corrupció que aclapara al partit del govern. Del “tot són mentides” van passar al “respecte el que diga la justícia” però, quan els jutges destapen l'enorme corrupció que gangrena el sistema de finançament del partit, es presenten com les víctimes d'una “Causa General” contra el Partit Popular que els deixa en situació d'indefensió. Però, què és una Causa General?

Per saber-ho haurem d’endinsar-nos  en la negra postguerra i tornar al 26 d'abril de 1940, un any després d'acabada la Guerra Civil, quan per decret del ministre de justícia franquista, Eduardo Aunós, s'obri la denominada “Causa General Instruida por el Ministerio Fiscal sobre la dominación roja en España” amb la missió de “fijar mediante un proceso informativo fiel y veraz para conocimiento de los Poderes públicos y en interés de la Historia, el sentido, alcance y manifestaciones más destacadas de la actividad criminal de las fuerzas subversivas que en 1936 atentaron abiertamente contra la existencia y los valores esenciales de la Patria, salvada en último extremo, y providencialmente, por el Movimiento Liberador...

La Causa General es va convertir en un dels elements centrals de la repressió de postguerra recopilant, poble per poble, els detalls no sols d'abusos i crims comesos pels “rojos”, sinó de totes les accions de les autoritats democràtiques, de l'exèrcit lleial a al poder legal republicà i de tots els partidaris republicans i d'esquerres des de la instauració de la Segona República en 1931. La Causa General va provocar nombrosos processos judicials, presó, palisses i morts en el genocidi perpetrat per la dictadura fins que en 1969, trenta anys després del final de la Guerra, Franco decretava prescrits tots els delictes comesos abans de l'1 d'abril de 1939. Els documents generats per aquesta Causa General es conserven a l'Arxiu Històric Nacional, i poden consultar-se a través del Portal de Archivos Españoles (PARES), doncs els documents enviats per les autoritats locals d'aleshores estan digitalitzats. 

Lluny de buscar la reconciliació entre els contrincants de la cruenta Guerra Civil, la Causa General va aplicar una repressió sense antecedents en Europa jutjant, com fets criminals, accions legals dels poders republicans des del primer moment d'instauració de la II República. Resulta indignant que, al segle XXI, continue parlant-se d'equiparació de “totes” les víctimes de la Guerra Civil i les de la repressió franquista. Les primeres foren denunciades, encausades i castigades per no ser “adictos al régimen”, foren culpables o no de qualsevol delicte. Poques són les famílies de treballadors no afectades, d’una o d’altra manera, per aquesta repressió bestial. Els franquistes, per contra, foren honorats amb places i carrers, monuments, medalles i pagues vitalícies, especialment els militars més destacats en les matances generalitzades d'obrers i, encara avui, els descendents d'aquells genocides controlen les finances, la justícia i el poder mediàtic i polític d'aquest Estat. 

Que el PP, hereu directe de l'ADN franquista, responsable de l'endarreriment d'Espanya i culpable de l'agreujament de la crisi que ens ofega, es diga víctima d'una Causa General perquè algun jutge incontrolat airege el robatori sistemàtic de diners públics és, si més no, indecent i insultant.

divendres, 14 de juny del 2013

La guerra silenciosa



El capitalisme continua desbocat, actua com una manada de llops que ataca una rabera de cabres i encegats per la sang acaben matant-les totes. Per a que quede clar i no fem interpretacions errònies, en aquesta metàfora nosaltres els ciutadans som les cabres i ells, els capitalistes que ens sotmeten, són els llops. La filosofia d’aquesta manada de llops és quantes més baixes millor; estan instal·lats en el negoci de la mort. 

Estem parlant d’un negoci que va començar en el mateix origen del sistema i que ha tingut capítols molt foscos.  Un d’ells el període compres entre els segles XIX i la primera meitat del segle XX, el moment de desenvolupament de les colònies. Al llarg d’aquests 150 anys la maquinària capitalista va aniquilar al voltant d’uns 50 milions d’indígenes com així queda constatat al llibre de Lee i Ley wood a 1999 que porta per títol “The Cambridge Enclyclopedia of Hunters Gatherens”, publicat a Cambridge University Press. Unes vegades caçant-los com a conills, altres en guerres desiguals, passant-los malalties... 

Des que era xicotet no m’agradaven les pel·lícules de guerra. Ja de ben menut els mestres del règim feixista m’havien assignat un altre paper i tenia ben clar que no era el de protagonista,  però volia viure eixa gran oportunitat que és la vida. Aquesta actitud estava íntimament lligada amb la sort d’haver nascut en el si d’una família comunista que, a pesar de viure sota la bota d’una dictadura feixista, mai va abaixar la cara.

Ara el meu sentiment pacifista es manté totalment viu i em donen molt de fàstic les guerres d’Afganistan, de Síria i altres tantes repartides arreu de tot el món. El negoci de la mort ompli les mans de diners a una minoria famolenca de sang. Al nostre país es desenvolupa una guerra silenciosa i de més baixa intensitat on l’estafa d’aquesta crisi està duent a milers d’homes i dones a la desesperació. De fet l’actitud bel·ligerant de la classe dominat està sembrant de baixes humanes tot el país en una guerra desigual. Espere que, arribat el moment, paguen tots aquests crims contra la humanitat.

La lluita constant és l’únic camí que ens pot alliberar de les cadenes que ens han posat. Que quede clar que estic al costat dels oprimits, dels quals jo forme part, tant a nivell individual com a nivell de poble. Aquests versos són per a la gent que ha caigut pel camí i desitge de tot cor que s’ature aquesta roda infernal d’una vegada per sempre. També sóc conscient que aquest sentiment no serà realitat fins que superem el capitalisme i ens posem a construir un món nou, una nova societat.
   

L’amor resisteix el setge
Camine, mire i disfrute
de la gent que m’envolta pel carrer.
El vent suau se me’n porta
com si fora un núvol de paper vell.
Un somriure torna al meu
rostre llaurat pels llargs camins del temps
quan et trobe de repent
entre la multitud d’un carrer net.

Els anys passen i s’agafen
en la pell, però no en el pensament,
almenys en el meu cervell
salvatge  i en  rebel·lia tot el dia.
L’amor resisteix el setge
de l’estupidesa que ens acompanya
al llarg de cada jornada
disfressada amb sedes blanques de fada.

Tu i jo vivim sota el temps
que ho consumeix tot, excepte l’amor
que ens devora a nosaltres.
Tu i jo vivim sota tirans de pedra
corpresos de la misèria
que ens acorrala i ens mata cada dia.
Tu i jo addictes de la vida
patim i renaixem amb alegria. 

dimecres, 12 de juny del 2013

Polítics, i no comptables



Comissió d'experts per la reforma universitària
El govern Rajoy utilitza els “criteris tècnics” dels “grups d’experts” per justificar l’aplicació de les més dures polítiques de classe que mai, en democràcia, s’han implementat a l’Estat espanyol. Un grup de “savis” han dictat la reforma educativa de Wert, altres estan estudiant la reforma de la llei de l’avortament, un grup d’experts aconsellen acabar amb l’actual sistema de pensions, i amb criteris “tècnics” es va aprovar la reforma laboral. 

Aquesta manera d’actuar va contra les més elementals normes democràtiques d’igualtat davant la llei (isonomía de l’antiga Grècia), la igualtat del valor de la paraula (isegoría) i especialment contra la idea de que la democràcia és el govern dels molts i no dels pocs. La forma d’actuar de l’actual govern està més d’acord amb l’aristocràcia, el govern dels “aristos”, dels millors, organitzats jeràrquicament. 

El marxisme ens ensenya, però, que la societat està estructurada en classes socials i tots i cadascun dels ciutadans té interessos de classe. La defensa dels interessos contraposats de les classes socials és el que hom diu lluita de classes. Els experts de la banca, dels fons de pensions privats, dels hospitals privats, de l’ensenyament privat o de l’església, dictaran solucions que afavorisquen als seus. Així la reforma laboral deixa sense drets als treballadors i dona tot el poder als empresaris; l’ensenyament públic es descapitalitza i perd qualitat en favor de l’ensenyament privat, igual que la sanitat que assegura guanys als gestors privats i socialitza les pèrdues, disminuint perillosament la qualitat pública; o es proposa una Llei d’avortament al gust de la jerarquia catòlica, aliada perpètua de la classe dominant.

Comitè d'experts per la reforma de les pensions
 Cap dels dictàmens dels experts i savis ha tingut en compte les necessitats de la població, els interessos generals, la situació d’extrema pobresa de milions de compatriotes, la desesperació de les dones que veuen com un embaràs no desitjat posa en risc el seu futur, la seua salut o condemna a sers innocents a una vida que no és vida, o impedeix que estudien els joves amb baixos ingressos. 

Polítics, i no comptables, és el que necessita la societat. Polítics que orienten les accions cap a la resolució dels veritables problemes socials.  I si volen experts en relacions laborals que consulten amb els aturats. Si volen experts en avortament que pregunten als milers de dones que han tingut que fer-ho en condicions infrahumanes o han tingut que renunciar als seus somnis per atendre una criatura no desitjada. Si volen savis per reformar l’ensenyament que pregunten als ensenyants, als joves estudiants, als pares que veuen com s’avorta el camí de l’ascens social dels seus fills. Si volen reformar el sistema de pensions que pregunten als nostres majors com s’apanyen per a sobreviure amb les pensions més baixes d’Europa. I si volen eixir de la crisi que pregunten a la gent del carrer que tenen experiència en atur, fam, desnonaments, injustícia, desesperació...

Comitè d'experts en pagar les conseqüències dels comitès d'experts
El que cal no són experts en polítiques demostradament nefastes per a tot allò públic, social i raonable, el que cal són polítics de classe que arriben a acords amb polítics de l’altra classe per llimar les arestes més feridores de la desigualtat. Els criteris tècnics dels experts només serveixen per reforçar la orientació política que, en aquest moments, està clarament dirigida a imposar les directrius neoliberals de la classe dirigent. La política dels pocs sols afavoreix als pocs, cal la política dels molts, la democràcia.

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...