diumenge, 29 de setembre del 2013

Benaventurats els mansos



La situació econòmica i social és la que és. Les mesures que esta portant-se a terme per solucionar els efectes de la crisi, que ens du irremeiablement  a ninguna part, són les que són. La maquinària executora de totes aquestes salvatjades la coneguem i també sabem qui afecten principalment. Però el que em desconcerta és la resignació amb la qual estan acceptant-se totes aquestes agressions contra el poble per part d’una immensa majoria.

On estem fallant la gent transformadora i revolucionaria? A cas la dreta és tant llesta que ha dissenyat tota aquesta situació i ens l’han clavat per tots els costats? No tinc una clara resposta a aquestes preguntes, perquè si la resposta a la primera pregunta és en tot, em fallat en tot i a la segona és si que és molt llesta, el futur és totalment incert per a nosaltres, la gent del carrer, el poble.

De veritat que em desconcerta moltíssim veure com els botxins que governen als distints països d’Europa controlen pràcticament tot l’escenari. Guanyen les eleccions i són amos i senyors de totes les coses, la dictadura dels diners és una realitat palpable. L’única cosa que em reconforta és pensar que el futur no està escrit i que tot canvia. Espere que aquesta realitat que esclafa a tanta gent siga part d’un mal somni que tard o prompte oblidarem i que finalment arribe la justícia social  als desemparats de la Terra. 

Tan sols hi ha una solució, superar aquesta ressaca capitalista amb dignitat i que la merda que reparteix no t’enxampe. La força per a dur a terme aquest canvi està en tots nosaltres, ara cal que la descobrim i la utilitzem en benefici nostre. Des de ben xicotets se’ns ha inculcat l’obediència com una de les virtuts a cultivar, a ser mansos, a creure en el déu dels poderosos, a ser bons i bones xiques, però tot això no ha valgut per a res, tan sols per a ofegar la dissidència i permetre que suren els pocavergonya. Ara és el moment de la desobediència, de defendre allò que encara queda en peus i de recuperar els drets que hem perdut.

Encara que de vegades et cregues que estàs sol no és així, estàs rodejat de gent que lluita tots els dies, que planta cara al sistema, que no es ven, que no és corrupte, que es preocupa pels seus companys i companyes, que estima la vida, que és respectuós amb la Terra, que creu que un altre món és possible. Benaventurats els mansos, perquè d’ells serà el regne del cel. Nosaltres els irreverents volem el paradís en la Terra. 

Aquests versos són per als insubmisos i insubmises, per als i les desobedients, per als xics i les xiques males, per a les dones i homes lliures... per als rebotats i les rebotades de la Terra. Salut i llibertat  companyes i companys.
  
creo que tenes razón
la culpa es de uno cuando no enamora
y no de los pretextos
ni del tiempo
Mario Benedetti


Nosaltres els miserables
Pànic em porta el silenci
del meu poble reprimit
i també sense memòria.
Tan sols el vent de llevant
em refresca tot el rostre
i em suavitza la còlera
que em socarra les entranyes.   
Sí, en són molts menys i ens dobleguen,
sota el fàstic del terror,
els emparats pels seus deus.

Nosaltres els miserables
els aguantem el seu món.
Ells ens neguen culturalment
perquè ens fan la minoria
que calla i consent la por.
A més a més no creguem
i ofeguem l’alternativa
que ens pot fer lliures
en distraccions subtils
i estèrils; com no les d’ells.

Ens neguen la llibertat,
ens volen robar la joia
de viure entre  iguals 
sota amenaces inútils
i promeses del món lliure.
Ens fan considerar súbdits,
però soc jo un home lliure
entre dones i homes lliures
entre bèsties i fades,
entre roures i carrasques.

Els esperits inquiets,
nosaltres, som indomables.
La nostra força imparable
i el vostre destí precari.
Acabareu com la flama
d’un ciri que no té cera,
primer titubejareu,
després s’aperduareu
a poc a poc, suaument 
i desapareixereu.

Benaventurats els mansos,
d’ells serà el regne del cel.

dijous, 26 de setembre del 2013

Brots verd obscur, quasi negres



Sembla que els 31 aturats menys del més d'agost ha impregnat al govern, i als mitjans que hi fan ressò, d'un entusiasme que no es correspon amb la realitat. Els brots verds que ja veia la ministra Salgado (fitxada per Endesa com consellera, fent companyia a Aznar) han sigut divisats per molts altres governants, i ara toca a l'actual govern anunciar la bona nova del fi de la recessió (que no de la crisi). Aquests brots són, però, d'un verd obscur, quasi negres. Vegem-ho.

Al·leguen el increment dels turistes aquest estiu però amaguen que han deixat menys diners; manifesten que la prima de risc (diferencial entre, Espanya i Alemanya, del interès que pagen pel deute públic) ha abaixat però amaguen que és degut a l'augment del interès que paga Alemanya, no perquè Espanya pague menys; diuen que la balança de pagaments (diferència entre importacions i exportacions) és positiva, però no diuen que és per la caiguda d'importacions per la paràlisis del consum intern; i ningú informa de per què, amb les brutals retallades en serveis socials, sanitat, educació, etc. el deute públic ha superat el 92% del PIB (en 2011 era del 69%) i continua cap amunt.

Ja sabem que no és agradable escoltar tot el que acabe de dir, que s'escolta millor el missatge positiu perquè a tots ens abelleix treure el cap del forat i respirar aire pur, i riure, i deixar enrere l'amargor de la crisi, però no podem tancar els ulls al fet de que hi ha més de 630.000 aturats més que l'any passat, i que el que presentaven com solució, les reduccions salarials i l'augment de la precarietat salarial, no fan més que facilitar l'acomiadament (com era fàcil de preveure) deixant en 6.200.000 els número de desocupats, una taxa del 27.16% (dades de la EPA). 

Diu Rajoy que ja em eixit de la recessió però no de la crisi. Pareix que la recessió és refereix a l'economia dels rics, dels grans empresaris, mentre que la crisi ens afecta als treballadors de tot tipus (encara que es disfressen d'autònoms, emprenedors o petits empresaris). De la crisi no sortirem mentre els ciutadans no tinguen capacitat per augmentar el consum i això no pot passar mentre els salaris vagen a la baixa, l’atur en augment i l'ocupació continue en precari. 

Si es divisa algun brot verd és, per exemple, la vaga indefinida dels ensenyants, pares i alumnes de Balears; el moviment per la defensa de la sanitat pública a Madrid; el moviment a tot l'Estat contra els desnonaments injusts; o les mobilitzacions socials que, com les del 15M, reflecteixen el fàstic de la ciutadania i denuncien la sordera selectiva dels polítics que havien de representar el poble. 

S'acaba setembre i comença un nou curs polític en el qual és imprescindible que els vertaders brots verds arrelen i cresquen fins colonitzar-ho tot amb una vertadera democràcia amb justícia social.

divendres, 20 de setembre del 2013

La quotidianitat de la mentida





No descobrim res dient que la mentida és utilitzada en política de forma habitual, però cal reconèixer que el govern actual, i els polítics de primera línia del partit que el sustenta, han convertit la mentida en un art, normalitzant i fent quotidià l'engany i la falsedat.

Deia Baltasar Gracián que “el saber más práctico consiste en disimular”, i aquest executiu, amb el president al cap, ha fet de la hipocresia, l'ocultació i la mentida política, el seu element natural. Juguen amb avantatge però, pertanyen a una classe social que durant generacions ha manipulat la gent i saben que costa més convèncer al poble d'una veritat que d'una fal·làcia ben dita. Seleccionen als seus polítics entre aquells que diuen mentides sense ruboritzar-se, excloent aquells que, al mentir, perden els nervis i no són capaços de dissimular. Per a ells, amb les esquenes ben cobertes pel poder de la riquesa, la política és un joc de mentides i dissimulacions, com pot ser-ho el truc, però, les conseqüències d'aquest joc suposa el futur i la vida per a la majoria dels ciutadans.

Les mentides de la dictadura eren evidents, conegudes, i s'imposaven per la força. Les mentides democràtiques estan emmascarades per la pluralitat, coexisteixen amb les mentides dels contrincants i són tolerants, però no deixen de ser mentides. L'esquerra no està vacunada contra aquest virus. A les seues files també hi ha artistes que construeixen falsedats il·lusionants, miratges polítics situats a suficient distància perquè no es puguen verificar  ni desmentir. Podem identificar la mentida política perquè, vinga d'on vinga, la finalitat sempre és la mateixa: sotmetre al poble i salvaguardar els privilegis de la minoria que controla el poder. 

George Orwell, en la seua novel·la “1984”, situa el protagonista, Winston Smith, com treballador del més important ministeri del govern de “El Partit”: el Ministeri de la Veritat. La principal funció d'aquest ministeri era reescriure la història, falsejant-la, per adaptar-la al interès del Partit. És a dir, un Ministeri de la Veritat dedicat a fabricar la mentida. L'executiu actual del PP sembla que treballa íntegrament en aquest ministeri de la veritat. En la pràctica, mentre els rics es fan més rics, estan desfent el precari estat de benestar que havíem aconseguit; han acabat amb l'escassa protecció social als ciutadans necessitats; han desregulat el mercat del treball deixant sense defensa als treballadors i preparen una retallada de les pensions que portarà a la indigència a milions de persones majors. Però, diuen, tot és per fer viable l'estat de benestar, per protegir els necessitats , per crear ocupació... 

El que alarma és que la mentida quotidiana, repetida per ministres desvergonyits als mitjans, junt a la necessitat real de serveis públics, la manca de treball, la por i la desconfiança en el futur, s'assumeix com una veritat que ningú es molesta en qüestionar. Sembla que a més necessitat més crèduls ens fem, i qui té art per enganyar sempre troba ximples, amb necessitats, disposats a difondre les mentides interessades. 

Al segle XXI la tecnologia ens permet gaudir d'informació de manera instantània. Un volum d'informació indigerible que ningú sap distingir si és realment informació o intoxicació, de manera que un Ministeri de la Veritat dedicat a elaborar mentides interessades i falsificar veritats té més possibilitats de triomfar que mai en tota la història de la humanitat. Qui enganya amb art sempre troba a gent que es deixe enganyar

Iron Maiden

dissabte, 14 de setembre del 2013

No a les guerres



Lamentablement tornen a escoltar-se tambors de guerra, aquesta vegada si res no ho impedeix seran les ciutadanes i ciutadans de Síria els que sofriran les conseqüències. Una vegada més veurem que valents son els EUA i els seus aliats i que precisa és la maquinària de guerra del poder imperial. Per la TV tan sols veurem el morts que provoquen les forces del mal, però mai els provocats pels occidentals. Una vegada més veurem com tot un poble és esclafat per una colla de sanguinaris addictes de la barbàrie. Alhora la realitat del nostre País cada vegada es pareix més a una situació mafiosa en la qual de moment encara no hi ha assassinats i si els hi ha estan ben camuflats. 

No puc donar crèdit a la preocupació del nomenat món lliure pels ciutadans i ciutadanes de Síria, entre altres coses perquè són els mateixos que ens estan retallant les llibertats, els drets socials, l’educació, la sanitat... No hi ha cap moviment al meu país que no siga per donar suport a una oligarquia famolenca de diners. I eixa mateixa colla és la que ven o trafica amb les armes que després són utilitzades per a fer la guerra. 

La guerra mai ha solucionat res, almenys al meu país. Els meus pares a resultes d’una guerra fratricida van sofrir 40 anys de repressió feixista i avui, els fills dels que van perdre, encara hem d’aguantar els insults d’alguns energúmens del govern. La guerra sempre ha sigut i és un negoci i una maquinaria de fer nous rics, d’omplir les butxaques a tots els que no tenen cap sentiment i no coneixen ni la consciència, ni la dignitat. Nosaltres els ciutadans i ciutadanes sempre hem posat els morts i hem sofert la fam i la repressió dels vencedors. Però com va dir el dia 11 de setembre Cañamero dirigent del SAT, en una cadena humana per la independència del capitalisme “no ens fa por la repressió de l'Estat, sinó el silenci dels pobles”. Per aquest motiu ara hem de tornar a dir, entre altres coses, NO A LA GUERRA

Aquests versos van dedicats a persones com la Laura o el seu company Marc que, com moltes altres persones, lluiten cada dia per a dur endavant una vida en dignitat i alegria.

Tot viu i mor amb rapidesa
M’agradaria sembrar
tempestes que repartiren
alegries als malalts
 i veure els ocells volar
per les finestres resseques
i corcades per abelles.
Seria capaç de viure
entre les bèsties tristes
alhora que famolenques
en cases ben xicotetes.

Però mai podria viure
entre homes i dones buides
   sense les ànimes blanques
i tampoc m’agradaria
sembrar versos sense vida
entre les persones mudes
abraonades a somnis
sense cap tipus de màgia
que es perllonguen i perllonguen.
Visc en un món amb por molta

engroguit  per la desídia
dels que manen i obeïxen,
on es persegueix tot tipus
de rialla no pactada.
Malvisc entre la misèria
dels benestants sense rostre
que demanen i demanen
 mentre la gran majoria
som els ningú, els  miserables,
la gran tempesta imparable.

La rialla m’acompanya
rodejada de tristesa
disfressada d’elegància
mentre espere un altre món
sense guerres ni botxins
de cant traïdor i amigable.
Necessite el teu amor
per superar la sequera
d’aquest dolorós camí
que s’allarga i m’assassina.

Tot viu i mor amb rapidesa
en un món sense destí.

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...