dimecres, 30 d’octubre de 2013

Més contradiccions



Si seguim enumerant les contradiccions que ens envoltem, aviat ens adonem  que una de les més cridaneres és el desfasament que hi ha entre allò que anomenen macroeconomia i l’economia d’anar per casa. L’ IBEX  ha recuperat els 10.00 punts, els milionaris americans inverteixen a l’economia de l’Estat Espanyol i els banquers acumulen cada vegada més diners, ja hem eixit de la recessió, fantàstic.  Però la realitat per al poble és una altra, al voltant del 50% de la nostra joventut està aturada, la gent que no treballa i té més de 50 anys no té futur, els majors del nostre país cada vegada sobreviuen més malament i els que encara treballem hem perdut drets, sou i dignitat.

Per altra banda s’han fet una sèrie de reformes salvatges que van a impedir a milers de joves l’accés a una cultura de qualitat i universal. La sanitat pública ha sigut assetjada amb una clara intenció de destrossar-la. El 28% de la població arriba amb dificultats a final de mes i un 16% som pobres. Amb aquestes dades naix una pregunta tot açò era necessari per a eixir de la recessió? Aleshores que fa falta més per a eixir de la crisi? Segurament que la precarietat laboral ens aprope a nivells de l’esclavitud, que l’accés a una sanitat i cultura universals desapareguen, que no tinguem dret a la jubilació i així fins a deixar-nos com a pàries, com a burilles de cigarrets.

No obstant això, aquesta crisi ens ha ensenyat algunes coses, entre altres, que en el sistema capitalista el capital sempre guanya. Si hi ha pèrdues és el poble qui les cobreix, però si hi ha guanys sempre són per als mateixos.  A més a més, en aquest sistema tan sols conten els diners, els ciutadans som simples números, una variable més per a calcular les grans xifres amb les quals ens bombardegen a la televisió, als periòdics, a les pel·lícules americanes...

Per altra banda, vegem que ells no són els bons, que són els repressors, els que espien al poble, els que censuren les nostres conductes, els que venen les armes de les guerres, els que ens imposen les seues lleis, la seva cultura, els que s’inventen la història, els que ens assassinen per raons d’estat, els que ens jutgen i ens tanquen, els que no ens deixen viure...

Com a pare em preocupa el futur del meu fill i la dels altres xiquets i xiquetes, per ells deguem combatre dia a dia l’estupidesa i la mala hòstia del sistema. Ningú es mereix un futur incert, sense cultura, sanitat, minat per l’especulació, l’explotació, la mentida i, si fa falta, fins i tot l’assassinat. No tenim un altre camí, construir un món nou ple de ciutadans lliures, i sereu vosaltres, els que avui sou xiquets, els que l’haureu de construir. Nosaltres no hem pogut, no hem sabut construir-lo i tampoc ens han deixat. 

Queda per descomptat que aquest sonet està dedicat als xiquets i xiquetes del món, perquè ells són el futur. Nosaltres som el present. Salut i llibertat.

De pares pobres
I amb mitges soles,
a molta honor,
vindria al món,
Vicent Andrés Estellés 

Per què no puc dir-ho?
Per què no puc dir-ho? Jugue amb paraules,
així com el vent nostre juga amb fulles
que cauen i recauen d’aquells arbres,
que també juguen quan són agranades.

Però no puc jutjar la vida d’altres,
ni tampoc puc jugar amb la dels arbres.
Jugue amb Pau rodejat per esperances,
perquè és el futur lliure de quimeres.

Tu eres un espetec ple d’alegries
i la força que trenca les cadenes,
farga d’on naixeran les heretgies.

Tu trencaràs insults de les riqueses
que es transformen de ple en noves pobreses
i sentiràs les teues vivències. 

dimarts, 15 d’octubre de 2013

Les contradiccions que ens envolten



Estem davant d’un gran paradigma: la classe treballadora és humiliada, explotada, proletaritzada... per un sistema anomenat capitalista que, a més a més, compta amb un suport ampli per la mateixa classe oprimida. No obstant això, el sistema està immers en una gran paranoia, veu gent contra el sistema per totes les bandes.

Per altra banda es diu i s’afirma fins la sacietat de què les coses marxen millor i, al mateix temps, veus com la realitat que t’envolta s’afona cada dia més a una velocitat de vertigen. 

La democràcia no funciona, el govern ebri de poder no té en compte que una gran majoria de gent rebutja les mesures contra la sanitat, la cultura, l’educació, contra els drets socials. 

Després vindran les eleccions i fastiguejats per quatre anys de desencant no anirem a votar i l’alternativa a aquest fiasco estarà dividida en un muntó de llistes. Ells, els benestants, aniran tots a votar una sola llista i tornaran a controlar el poder. Esperem que aquesta contradicció esclate abans del dia fatídic. 

Volen que siguem patriotes, però la pàtria és d’ells. La gran majoria de la població vivim com podem, que no és poc, i els pares de la pàtria s’omplin les butxaques i viuen una vida de pel·lícula. Juguen al tenis o al golf, viuen en cases gegants, els cotxes són enormes...

L’ església ens demana resignació i mansuetud mentre ells acumulen fortunes immenses. 

El nostre problema, l’opressió com a poble i com a ciutadà, té solució a nivell col·lectiu, però nosaltres immersos en la societat burgesa li busquem una solució individual.

Vivim en un planeta amb recursos limitats i desenvolupem uns sistemes econòmics que funcionen com si no ho foren. També és cert que uns viatgen en primera i altres ni viatgem. 

Estic enamorat de la vida i la majoria de comportaments que veig van contra ella. Saquegen el planeta, ens matem en guerres...

El 12 d’octubre de l’any 1942 diuen que vam descobrir un món nou. Els indígenes d’aquell món molt prompte van conéixer la dimensió de la tragèdia que avui encara continua. En eixe afany conqueridor que pels anys ha evolucionat cap a la globalització cauen nombroses espècies, cultures, homes, dones, xiquets i xiquetes. 

Per allí per on vas tot són aplaudiments, de debò que no sé a qui aplaudeixen. Això si la colla de “palmeros” cada vegada és més gran i si la tendència continua tenen perill de quedar-se sense públic. 

Hi ha moltes més contradiccions, podeu començar a nomenar-les... en aquestes línies tan sols es reflecteixen una xicoteta part i són el subterfugi per a introduir aquests versos. L’amor és una arma revolucionaria que desperta la consciència, sense ella difícilment podrem conservar tot allò que ens rodeja. 

Aquests versos estan dedicats al meu oncle Ramon que amb 83 anys no es troba cansat i tan sols veu un camí: la lluita diària. Salut companyes i companys.


Tots dos caminem de pressa
Et veig de costat i et vull,
et mire de front i m’omplis
d’amor salvatge, feréstec.
T’observe de cul i torne
a veure’t majestuosa.
Sempre estàs ací molt prop
del meu cor tempestuós
i ple de malenconia.
Sempre estàs ací molt prop
del pensament meu indomable.

La sort m’ha cridat de prop
i ha permés que els destins nostres
caminen agafadets
de la mà a poqueta nit
al caliu d’una gran flama
que crema l’ansietat
dels que vivim i estimem.
M’obris a la immensitat
i m’arrossegues a un món
incert i sense cap límit. 

Tots dos caminem de pressa
perquè la vida no para
i ens empenta feroçment
cap al desenllaç sinistre.
El nostre amor ens permet
transformar aquesta angoixa
en passió veritable
per eixa vida que passa.
Sempre estàs ací molt prop
de totes les meues dèries.

Eres l’arbre on m’abraone
quan tot s’afona en el caos
salvatge de l’existència.
M’agafe a tu en les nits fredes,
llargues i despietades
de l’ hivern. Tinc molta sort.
He conegut a la dona
de la meua vida efímera,
l’ompliré amb els seus petons,
carícies i abraçades.

Som foc etern sense brasa
alimentat per la màgia.

dijous, 10 d’octubre de 2013

La democràcia de la por




Hom diu que la democràcia és el menys dolent dels sistemes polítics però de vegades pot convertir-se en un sistema coercitiu, en una estructura al servei d'una classe social que pot convertir-la en la democràcia de la por. Ja en 1840 Alexis de Tocqueville va dir en “De la democràcia en Amèrica” : “Un estat democràtic de la societat, similar al dels americans, pot oferir singulars facilitats per establir el despotisme.” I veient el que està passant en aquest país cal donar-li tota la raó, doncs, en nom de la democràcia i del bé general, s’estan infringint els pilars que sostenen la democràcia: els drets social i els drets civils.

Malauradament ací tenim l'experiència recent d'una dictadura que reprimia amb penes de presó tot el que s'oposava, pacíficament, a les pràctiques i les idees del règim autoritari, al servei de les mateixes famílies que ara ostenten el poder democràtic. Amb la transició política creiem que la democràcia s'havia establert com a forma de convivència social entre ciutadans lliures i iguals davant la llei, amb drets polítics, socials i civils però l'actual govern ens ha tornat, en tan sols dos anys, a l'exercici arbitrari del poder en benefici de la minoria que li dona suport.

La descapitalització dels serveis públics de sanitat, educació i serveis socials, junt a l'ús de la violència policial desproporcionada i la coacció il·legítima de les multes, per impedir el dret a la protesta pacífica, així com la negativa a introduir mesures que limiten o persegueixen els abusos de les anomenades forces de l'ordre, són una característica dels estats autoritaris i, ara, de la democràcia de la por imposada pel PP. 

En una entrevista al diari bonaerenc Clarín, el historiador Eric Hobsbawm assenyalava com la democràcia es fa servir per justificar les estructures de classe i de poder: “Vostès són el poble i la seua sobirania consisteix en tenir eleccions cada quatre anys. I això significa que nosaltres, el govern, som legítims encara per als que no ens van votar. Fins a la propera elecció no és molt el que poden fer per si mateixos. Mentrestant, nosaltres us governem perquè representem al poble i el que fem és per bé de la nació.” 

El govern actual del president Rajoy s'ajusta perfectament a aquest retrat però va més enllà. Fa servir la majoria absoluta, aconseguida amb el vot de tan sols un terç de la ciutadania, per imposar mesures amb les quals no està d'acord un 80% de la població (segons enquestes). No té en compte la voluntat popular, que és la base de la democràcia. Apel·la a la majoria silenciosa però no sotmet a referèndum canvis bàsics, que no figuraven al seu programa electoral, en qüestions tan importants com són els drets laborals, sanitat, educació, pensions o serveis socials. 

Nelson Mandela, un dels personatges més populars i importants del segle XX, feia la següent reflexió” Si no hi ha menjar quan es té gana, si no hi ha medicaments quan s'està malalt, si hi ha ignorància i no es respecten els drets elementals de les persones, la democràcia és una closca buida, encara que els ciutadans tinguen Parlament”

Els canvis implementats per Rajoy empitjoren la qualitat de vida dels ciutadans que han mostrat el seu desacord a través de les organitzacions civils i al carrer, amb manifestacions i vagues massives, però el govern respon atemorint els ciutadans amb la repressió de la violència exercida per la policia i la coacció, amb identificacions injustificades i la imposició de multes injustes i desproporcionades per exercir els drets civils. Així imposen la seua dictadura de classe, mitjançant la democràcia de la por.

Iron Maiden

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...