Si no hi ha justícia hi ha escratx

Qui anava a pensar que un grup reduït de persones amb actitud completament pacífica anaven a alçar tan gran polseguera? Són els escratx tan perillosos per a l'establishment o tenim una classe política molt delicada? En tot cas podem dir aquella frase erròniament atribuïda al Quixot: “Ladran Sacho, señal de que cabalgamos”.

La cúpula del PP (però no sols) i els mitjans addictes han emprat una gran ofensiva contra la lliure expressió, democràtica i pacífica, que està utilitzant la PAH en resposta a la burla i el ninguneix del milió i mig de signatures que avalen la ILP presentada al Congrés, per canviar la llei hipotecària i per la dació en pagament. La ciutadania està sotmesa a un continu bombardeig ideològic que pretén criminalitzar accions pacífiques qualificant als escratxers com violents, matons, nazis o etarres, sense cap base probatòria o racional. I aquests qualificatius venen d’alts càrrecs del govern o del PP. Però, de què estem parlant? Què és un escratx?

La paraula “escrache” (en català s’ha traduït com encalç, escarn o escratx) va començar a utilitzar-se en política en 1995 en Argentina per l'agrupació de drets humans “HIJOS”. És un tipus de manifestació pacífica realitzada junt al domicili o el lloc de treball d'aquell a qui es vol denunciar quan no hi ha camins legals per fer-ho. Va nàixer per denunciar els genocides argentins, indultats per Carlos Menem, i la seua impunitat en connivència amb el poder. “Si no hay justicia hay escrache” cridaven davant dels assassins indultats.

El problema dels desnonaments és un assumpte tan injust que justifica els escratx, doncs la llei està feta per a beneficiar els bancs a costa dels ciutadans. Si no hi ha canvi legal no hi pot haver solució. Amb la família blindada vivint en barris exclusius, gaudint d'educació privada (encara que pagada amb diners públics) amb ocupacions ben pagades amb diners públics, defensen la inviolabilitat de la vivenda i la propietat privada i no volen que els seus fills s'espanten per veure un grup de gent cridant davant sa casa. Però quan els responsables donen allargs i no hi ha vies legals perquè hi haja justícia alguna cosa hi haurà que fer perquè se'n adonen de les conseqüències. Els escratx continuaran perquè és necessari canviar la llei i, com deia Sampedro, el que és necessari sempre és possible. 

Els excessos del govern actual, en quant a la utilització de la violència policial, de les mentides i les desqualificacions de persones i grups, han sigut tan escandaloses que ja no té cap credibilitat. Acusar als escratxers de violents, és tan ridícul com queixar-se de que el fill de la vicepresidenta Sáenz de Santamaría presenciara l'escratx, quan encara tenim a la retina les bàrbares agressions de policies contra xiquets i xiquetes a la dita primavera valenciana, o com la policia arrossegava una dona fora de sa casa mentre el fills ploraven espantats i es quedaven a passar la nit al carrer davant sa casa buida. 

És clar que hi ha violència legal impune i violència “verbal” (diuen verbal perquè no han pogut acreditar cap tipus de violència física contra persones o coses), aquesta última és la més greu per al poder;  xiquets de primera molt sensibles que mouen commiseració, i xiquets de tercera que poden passar fam i nits al ras sense que els afecte. Però el que també és clar és que si no hi ha justícia hi haurà escratx, fins que s’acabe la injustícia.