dimarts, 14 de gener de 2014

La Batalla de València (V): Blaverisme teledirigit des de Madrid

Blaverisme teledirigit des de Madrid


El candidat Aznar a les eleccions de 1982
L’autèntica i pura valencianitat del blaverisme es contradiu amb la realitat a poc que investiguem. Els seus orígens i el seu desenvolupament ha estat sempre lligat, vinculat i fins i tot promogut des de Madrid. Destacades personalitats madrilenyes participaren en el seu naixement, com ara Gustavo Villapalos, ex-rector de la Universitat Complutense i amic íntim de Juan Ferrando Badia. No debades avui en dia Gustavo Villapalos és acadèmic d’honor de la RACV, institució blavera a la qual la Casa Reial espanyola li va atorgar a principis dels anys 90 el títol de "reial", que abans no tenia, el que denuncia una certa connivència de la Casa Reial espanyola, i del seu entorn, amb el secessionisme lingüístic i amb el blaverisme en general. 

També han estat històricament amics dels blavers destacades personalitats de la “intel·lectualitat” madrilenya com Ricardo de la Cierva (Ministre de Cultura amb la UCD en 1980, coincidint amb la plena efervescència del fenomen blaver). Aquest senyor a més participava sovint en actes dels secessionistes lingüístics valencians des  d‘aleshores. L'ex-president del govern espanyol amb el PP, José María Aznar, publicà l’any 1979 uns articles que resulta curiós que siguin d’aqueix any, on hi hagué una màxima exaltació anticatalanista al País Valencià. En un d’ells, que titula “Vientos que destruyen”, critica obertament el "pancatalanisme", i el fet que el llavors President del Consell Preautonòmic del País Valencià decidira acceptar la bandera quatribarrada com a senyera oficial. I de pas, defensa la denominació del territori que més li agradava a la dreta blavera en aquella època: la de Regne de València. “El Consell del País Valenciano -con exclusiva asistencia de socialistas y comunistas- decide en un alarde de pancatalanismo que la bandera valenciana sea la misma que la de Cataluña. Como si el Reino de Valencia no hubiera existido jamás.”5. En un altre del mateix mes, titulat “Unidad y grandeza”6, arremet contra l’expansionisme català al País Valencià, i protesta perquè la bandera oficial del Consell Preautonòmic del País Valencià fora la quatribarrada: “Para D. Manuel Azaña los catalanes soñaban con el programa de Jaime el Conquistador. Es decir, con su parte proporcional de Aragón, con el Reino de Valencia y con las Baleares. De momento en el "País Valenciá" ya tienen la bandera de Catalunya”. Aquests exemples posen de manifest que l'anticatalanisme valencià és vist amb satisfacció, quan no fomentat i recolzat per la dreta espanyola en general i per una part de la intel·lectualitat madrilenya en concret.



El paper de l’església en l’anticatalanisme
Seguint el camí marcat pel Concili Vaticà II, ja en 1970, la Comissió Provincial Valentino-Tarraconense, en línia amb l’ordenament nou del Missal promulgat per Pau VI el dia 3 d’abril de 1969, van fer l’Ordinari de la Missa en llengua catalana, amb adaptacions per a l’ús de les Diòcesis de València, Sogorb-Castelló i Oriola-Alacant, autoritzades pels bisbes respectius. Posteriorment, l’arquebisbe de València, José María García Lahiguera, creà el 14 de maig de 1973 una Comissió Interdiocesana per als textos en llengua vernacla. D’aquesta Comissió formaren part persones com ara Miquel Adlert i Nogueroles, Xavier Casp i Verger , Manuel Sanchis Guarner, Josep Alminyana o Enric Valor i Vives, entre altres, i presidit per Pere Riutort. Els treballs d’aquesta Comissió culminaren en la publicació a finals del 1975 del Llibre del Poble de Déu, completíssima recopilació de textos litúrgics adaptada a les variants valencianes. 

Però com es pot deduir, si mirem les dates, tot això va coincidir amb el naixement i eclosió del blaverisme en la societat valenciana. En aquest sentit, les forces centralistes madrilenyes que l’impulsaren, s’adonaren de la importància de tenir controlada l’església per als seus propòsits. L’església era molt important com a institució al País Valencià, amb un índex de pràctica religiosa altíssim, però, a més a més, l’església i els valors religiosos poden donar força espiritual i autoritat moral a qualsevol moviment social, més encara si és de caire nacionalista. 

Fernando Abril Martorell, el principal inductor del blaverisme a la transició, i home d’església, no podia consentir que la seua institució tinguera el més mínim rastre del catalanisme ni que l’església valenciana assumira en certa manera la reivindicació de la llengua i la cultura pròpies que afavorira el desenvolupament d’un nacionalisme propi. Però no era l’únic. Gran part dels actors blavers de la transició eren gent molt d’església: Juan Ferrando Badia, Emilio Attard, Casp i Adlert, Baltasar Bueno, etc. I fins i tot l’antecedent més clar del blaverisme, Josep Maria Bayarri, escultor d’obres religioses, que vivia la seua fe des de la beateria més rampant. A tot això s’afegeix la destacada participació de molts eclesiàstics i religiosos en el naixement i difusió del blaverisme: Josep Alminyana Vallés, el jesuïta Joan Costa i Català, el franciscà Benjamí Agulló, el salesià Josep Boronat, Vicent Castell Maiques, Josep Climent, i un llarg etcètera. Com veiem el blaverisme al País Valencià a la transició, és a dir, en el seu naixement, va ser una cosa en la qual prengueren part molts eclesiàstics i molta gent vinculada a l’església.
 

5 Aznar, JM., “Vientos que destruyen”, La Nueva Rioja, 9-5-79
6 Aznar, JM., “Unidad y grandeza”, La Nueva Rioja, 30-5-79  

La Batalla de València (V) Blaverisme teledirigit des de Madrid 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...