Als últims mesos he perdut a
tres amics víctimes del càncer. Quan començava a escriure aquestes reflexions, la unitat externa del meu ordinador va
rebentar, i en un intent de recuperar les dades em vaig carregar el sistema
operatiu. A més a més, vaig agafar un refredat que em va obligar estar gitat
aquestes pasqües, però ja estic actiu. En tot açò he perdut amics, milers
d’imatges d’insectes i ocells i no sé quants versos. La part positiva, he
deprés moltíssim.
L’altre dia vaig llegir un
article del camarada Julio Anguita, que al voltant del centenari de la
revolució russa, ens refrescava el pensament de Lenin. Aquest gran estratega i
pensador deia que el primer de tot era
senyalar quin era l’enemic a batre, després es descrivia i s’analitzava perquè
la gent el reconeguera i finalment es construïa l’alternativa.
Partint d’un mateix
plantejament, també considere com a enemic a batre a la globalització. L’hidra
capitalista ha mutat i s’ha estés com una malaltia al llarg de tot el món, és
global. És molt llesta, ha desenvolupat
el seu propi idioma i està eliminant el nostre llenguatge i el pensament. Els
actors principals, com és el cas de l’IBEX 35 i els bancs, són invisibles pareix
que no diuen res, perquè parlen els
mercats. La gent que encara no hem sigut abduïts sabem que els mercats no
parlen, com tampoc parlen ni els morts ni els fantasmes. No obstant això, a poc
a poc aquests tipus de discurs acaba siguen l’hegemònic. En aquest sentit estan
guanyant la partida.
El seu tarannà no és molt
democràtic, perquè una vegada han parlat els mercats, les reformes laborals,
l’austericidi, el saqueig de la Terra ... ja no es poden qüestionar, són
veritats supremes, però on no hi ha democràcia és a Veneçuela. També sabem que
al mur de Berlín van morir moltíssimes persones (64), però ningú ens diu que en
el mur que va construir Clinton ja n’han mort 5.000. Que roïns som els
comunistes.
Docs bé, comencem a pensar per
nosaltres mateix i que no pensen els mercats per nosaltres, perquè ells no
pensen, ens fan la vida impossible.
I quina pot ser l’alternativa,
el mateix Julio Anguita diu «Cal enfrontar-se a la globalització des del
terreny de la informació, del coneixement, de la didàctica, de l'organització i
de tenir molt clar que aquest és l'enemic al que cal enfrontar-se; però a més
en una guerra que no té ni treva ni caserna; en la guerra ideològica no hi ha
pacte, mai pot haver-ho. Pot haver-hi pacte en la guerra política, en la
negociació… en la guerra d'idees, mai». Fins ací totalment d’acord. A més a més
crec que l’autodeterminació dels pobles pot frenar eixe govern econòmic global que
té cada vegada més força.
El 14 d’abril va ser el dia de
la segona república. La gent que pensem com ens dóna la gana vam anar als
cementiris de Paterna i València i a la plaça de l’Ajuntament per reivindicar
la república i demanar justícia per a les víctimes de la dictadura feixista.
Tingueu cura amb els refredats,
sou dels pocs que llegiu aquests versos i espere que continueu llegint-los i
que cada dia en sigueu més. Els següents versos
són per a Innocenci Sarrión, Eugeni Borreda i Jordi Ferrer tres companys
i amics que ja no estan entre nosaltres.
Salut
Ja no ens
trobarem pels carrers de Benimaclet
Córrec i córrec
i mai arribe
i el dia
que arribe potser torne.
Em mire en
un mirall i no em reconec.
Sóc jo i no
un altre, però qui sóc?
Em trobe
perdut entre vosaltres
i al mateix
temps sóc un de vosaltres.
Estime la
terra i al meu poble
que es
troba perdut entre quimeres.
Tots volen
ser rics,
però sols
es multipliquen els pobres i els lladres.
Vivim per a
morir quina cosa més salvatge.
El dolor em
destrossa el cor
i les
llàgrimes recorren les meues galtes.
Ja no hi
eres entre nosaltres company.
Ja no ens
trobarem pels carrers de Benimaclet
ni parlarem
d’ossos ni de rates.
Pere Miquel Guillem Calatayud
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada