dilluns, 14 de novembre de 2011

Per què no calles Europa?


En pocs anys hem passat del “Per què no et calles ?” que el monarca borbó d’Espanya li va dir a tot un president elegit democràticament, Hugo Chaves, a un “Per què no et calles Europa?” el dia 29 d’octubre a la XXI cimera llatinoamericana. Aquesta cimera ha posat les coses en el seu lloc. Per una banda la meitat del representants de les distintes nacions, 11 en total, no han anat. La crida del borbó ha servit per a ben poc. 

Un comentarista del periòdic de El País afirmava en el seu article que la falta de dignataris obeïa que Llatinoamèrica creixia un 4% gràcies a les exportacions de matèries primeres, aliments... que està fent cap a Àsia, Xina i Índia principalment, i que, per tant, Europa ja no és el reclam que era. És a dir, Llatinoamérica mira cap a Àsia.  

La mateixa noticia està enfocada des d’una altra perspectiva en un altre periòdic, Público. Aquesta vegada es diu que aquests països l’han dit a la vella Europa que les polítiques econòmiques que estan duent a terme no porten a cap lloc. Li recorden l’experiència del que va passar als anys 80 i 90. La destrucció massiva de treball, fam, “corralitos”, etc. Tot gràcies a les polítiques neoliberals que va imposar el FMI i altres organismes internacionals, que , a més a més, no van rebutjar l’ajuda d’assassins com Pinochet per a dur les a terme.

La vella Europa està caient en el mateix parany. Ací no hi ha dictadors per a imposar aquestes mesures que duen a la humiliació de tanta gent, però si que hi ha tota una cohort de polítics que han usurpat la representació democràtica del poble, bé directa o indirectament, els casos d ’Itàlia i Grècia són prou esclaridors. Malauradament la història pareix que torna a repetir-se. Per tant com deia Karl Marx “La tasca no sol és entendre el món, si no transformar-lo”.

Visc sota la llum d’un fanal
Tan sol necessite viure
i viure no és complicat.
Visc sota la llum d’un fanal
I per això em diluïsc
com un núvol sense llum
després de la gran tempesta.
Caic, caic del tot, em desplome,
tot està fosc, tenebrós.
El temps m’apreta l’ esperit,
Perd l’horitzó, la llum, tot.

Em crec la vida, tèstime.
Tinc molta temor a perdre’t.
No sentir-te m’horroritza,
sé que un dia no estaràs,
ni jo seré etern.
Em desperte i estàs aci,
Amb la mirada perduda,
acariciant la vida.
Dues ampolles d’aigua
ens ha tocat la més buida.

La realitat m’ofega.
Els companys cauen en l’oblit
sinistre de la no feina.
El jo després em rodeja.
La realitat m’ofega.
Visc en un destí minat
per tota la cobdícia
dels pocs, dels que cor no tenen.
Quin món esteu construint?
Sentiu el sofriment del poble?

Recuperem el que som,
poble. Lluitem pel que som,
terra, aigua, vent, foc.
Ni déus, ni amos, ni capital,
terra i poble, llibertat.
Que no siguen sol paraules
que es tornen realitat.
Que la merda no ens cobrisca,
que la sensibilitat
ens rodege als humans.

Som poble, som terra, vent,
aigua, foc, som la Terra.      

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...