dijous, 24 de novembre de 2011

Ja els tinguem altra vegada ací


El nostre destí no està escrit serem nosaltres, Homo sapiens sapiens, els que el construirem. Però el dia 20 de novembre del 2011 ja vam pegar una xicoteta carrera cap a l’abisme. El poble una vegada més ha parlat. Els demòcrates assumim la derrota, si bé som conscients que les regles del joc no són clares, no hi ha una democràcia real. Esperem que quan ells perden el poder, perquè el perdran, siguen igual de demòcrates.

En un sistema viciat, on el poder econòmic ha segrestat ja fa molt de temps la democràcia, els resultats d’unes eleccions pràcticament estan decidits, sempre guanyen els mateixos, si bé unes vegades es pinten de blau i altres de roig. La realitat és tan forta que ens costa admetre-la, però encara pot ser més dramàtica, temps al temps i si no veieu que està passant a Catalunya. 

El sistema capitalista agònic està immers en una borratxera de poder, diners i sexe, en una gran orgia. Les persones es maten, es venen i passa molt poc, quasi res. Mentre tant, la gent els mira i diu: que rics que som. La resposta no podia ser un altra, les immenses quantitats de diners que es gasten en propaganda barata fan el seu efecte. Mentre, l’atur galopa, acompanyat de misèria, fam i destrucció. Els drets laborals agonitzen poc a poc, ens destrueixen l’educació i també la sanitat. I una vegada més ens diuen que hem sigut nosaltres, per balafiadors. Mentida, tan sol hem fet cas del vostre manament: consumiu, consumiu, maleïts.

Parleu en nom de la llibertat. Quina llibertat? La de morir de fam. La de menjar fins a rebentar. La de poder xafar merda pels carrers. La de votar cada quatre anys. Jo vull un món més just en el que no es viole a la Mare Terra amb tota impunitat, que es respecte la diversitat de cultures. Està clar que aquesta opció ha sigut derrotada en les eleccions del 20 de novembre de 2011. Això si, podem tornar al PAI, a omplir els espais que encara no han sigut construïts, a negar el canvi climàtic, a dir que som els millors, a continuar la mentida que estem construint ja fa molt de temps. Com a demòcrata, anticapitalista, humanista, ecologista i moltes altres coses més, no estic content, estic de dilluns. Tan sol em manté l’esperança i el que veig més enllà. Perquè d’aquesta merda tan sol eixim amb LLIBERTAT, IGUALTAT i FRATERNITAT tres paraules velles que cal rescatar. Estem en lluita, la de classes, i no deguem perdre el combat. Estem obligats a construir un món millor per a nosaltres, els nostres i els que vindran.

A pesar que estic trist hi han persones que sempre m’engrandeixen l’esperit, la meva estimada. Aquesta poesia és per a ella i per a totes les dones enamorades.  

Estrela
Quanta llum té un somriure a la teva cara,
mentre el meu esguard rebusca entre les parpelles
l’origen de la teva malenconia enamoradissa.
Quanta llum tenen les estreles amades.

Quines paraules poden nàixer dels llavis,
si no és per dir-te que jo t’estime amb força,
mentre les ones de la mar et desitgen
i acaronen tots els indrets del teu cos bell.

Quanta llum naix de la muller estimada
que s’endinsa i troba en  l’infinit horitzó
tota la bellesa i tot el goig de viure.

Necessite la presència del teu cos
com la lluna necessita la llum del sol,
per fer real la seva existència.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...