Ja fa quatre mesos que es va alçar el campament de protesta d'Agaydam Izik, format per més de 25.000 persones, contra les condicions de vida que pateix el poble sahrauí en el territori ocupat per Marroc des de 1975, i per a reivindicar el seu dret a l'autodeterminació.
En aquest campament el poble sahrauí protestava per la seva condició de ciutadans de segona classe en el seu propi territori i reclamaven millors condicions de vida, accés al dret a treballar i a l'educació i la garantia que els recursos del Sàhara Occidental i els beneficis derivats de la seva explotació revertisquen en el futur en favor de la població autòctona.
Tots vam veure la resposta del govern de Marroc, l'actitud del govern espanyol i la desgana de la resta del món, situació que pràcticament no ha canviat des de fa 35 anys.
No oblidem que el Sàhara Occidental, no és una província de Marroc, com insistentment proclama la monarquia alauita, sinó que és el darrer país africà colonitzat que espera encara la seva independència, aspecte reconegut pel Comité de Descolonització de les Nacions Unides, màxima autoritat de l'ONU en qüestions de descolonització. Per tant Marroc és l'últim país que manté per la força la presència en aquest territori africà, que també es nega a celebrar el referèndum d'autodeterminació al que segons la legitimitat internacional té dret el poble sahrauí.
Aquest dos poemes van dedicats a tots els pobles que pateixen algun tipus de repressió, especialment per al poble sahrauí. En altres llocs, com és el cas d’Egipte, ha començat una dura batalla. Ací ens la van clavar, esperem que en aquests pobles en lluita no passe el mateix.
El poeta dissident
Tres siglos estuvo luchando
la raza guerrera del roble
trescientos años la centella
de Arauco pobló de cenizas
las cavidades imperiales
Pablo Neruda
Hipocresia
El sistema fanfarroneja riquesa,
tot és grandiós i de quitrà i formigó.
Però en aquest mateix clamorós horitzó
es veu una dansa sinistra per tot el món.
Les persones són cigars d'usar i tirar.
La Terra un contenidor no retornable.
El sentiment més estés és la solitud
i el nosaltres pràcticament està oblidat.
Els altres, els diferents, són els enemics.
La nostra ideologia, per descomptat,
és la millor per als nostres privilegis.
Ara com ara, molts homes de la terra
són empresonats, assassinats, oblidats
tan sol per defensar la seva identitat.
El que retinc, ho perdo amb avidesa:
Ni de morir com penso sento horror,
Ni de pensar com moro em ve tristesa.
Ni de morir com penso sento horror,
Ni de pensar com moro em ve tristesa.
Joan Brossa
Sàhara
Terra infinita poblada per gent clement,
castigada i maltractada pels arrogants
que no respecten la llar del supervivent,
que actuen com hienes famolenques, distants.
Poble orgullós i esgotat, també resistent
i fart de fer cas a raons inversemblants
que l'humilien intencionadament,
que desitgen escombrar tots els seus instants.
Desitge que el vostre somni meravellós ,
com a home oprimit, siga ja realitat,
que al desert torne la llibertat d'un poble
que pateix fa ja moltíssim temps l'horrorós
destí de tota pèrdua d' identitat,
que siga vençut l'enemic miserable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada