No wellness, no business.

Màlaga, novembre de 2011 

És inviable abandonar a la seua sort a centenars de milers de ciutadans en situació de dependència.

És insensat posar en perill 200.000 llocs de treball.

És insostenible abandonar la protecció social.

Resulta molt preocupant l’afirmació que realitza el Candidat a la presidència del Govern, Sr. Rajoy, de que la Llei de la Dependència no és viable. Seria molt interessant conèixer en què basa eixa afirmació. La protecció a les persones en situació de dependència té un cost. Com tota política social i, en conseqüència, tots els que tenim alguna responsabilitat en aquestes polítiques, com a governants o com a gestors, estem obligats a procurar tant la qualitat en l’atenció, com l’eficiència per a que es duga a terme amb el menor cost possible. 

Considerar inviable la protecció a les persones en situació de dependència que la Llei els reconeix com a dret, representa un pas arrere de dimensions històriques en el concepte constitucional d’Estat Social, traslladant la cobertura d’algunes de les necessitats més bàsiques dels ciutadans i ciutadanes a les iniciatives caritatives i solidàries de la pròpia ciutadania, en compte d’assumir la responsabilitat pública mitjançant la garantia de drets ciutadans. Seria retornar a les pràctiques benèfiques i assistencials predemocràtiques ja superades i que fins fa unes dècades marcaven el retard d’Espanya respecte a la resta de països europeus en protecció social. 

Podíem esperar una certa insensibilitat però, dita siga sense ànim d’ofendre, no arribem a entendre la insensatesa. 

Si es qüestiona la viabilitat de la Llei de la Dependència, es qüestiona el futur de quasi 200.000 llocs de treball actuals i un potencial de creació neta d’altres tants. Som plenament conscients de que hi ha moltes coses millorables en aquesta política i una d’elles d’enorme calat econòmic és que s’articule correctament, a base de serveis que descarreguen efectivament a l’esforçat sistema de salut del llast que suposa la despesa en atenció a persones amb malalties cròniques. 

Però el fons de l’assumpte és més preocupant. Espanya gaudeix d’un tresor que heretarà el pròxim govern (encara): uns nivells de cohesió i pau social sorprenents. Però aquesta cohesió lliga molt malament amb les escatològiques dades de l’economia real: un milió i mig de llars amb tots els seus membres actius en desocupació; més de dues-centes mil famílies en situació de desnonament de la seua vivenda; un de cada cinc espanyols vivint per dessota del llindar de la pobresa; un índex de desigualtat entre rics i pobres que ens col·loca en el lloc 24 de l’Europa dels 27; vuit milions de persones que van acudir als serveis socials en 2009 (dos milions més que l’any anterior)… 

Professionals del sector dels serveis socials i totes les entitats solvents en matèria d’anàlisi de la pobresa i de l’exclusió social portem temps alertant sobre les conseqüències òbvies d’aquestes dades si no es potencien polítiques de serveis socials intel·ligents. Les bosses de pobresa i marginació emergent no esperaran a la quimera que es genere ocupació ràpida per la sola confiança del mercat en els nous governants. Si s’inicia el deteriorament, es tornarà imparable i els que caiguen al pou de l’exclusió forçada (parlem de milions de persones) tardaran dècades a eixir i a un cost humà inimaginable. Aquest és el moment per a racionalitzar i reforçar sens dubte els serveis socials que eviten aquestes pèrdues que el nostre país no es pot permetre.

Si el Partit Popular gana les eleccions i es retallen –com ja han desvelat- els serveis socials, tard o d’hora s’haurà de gastar molt més en seguretat ciutadana per a vigilar l’extensa frontera entre rics i pobres. 

Haurien de recordar, per coherència, una vella màxima liberal quelcom menys insensata: no wellness, no business (sense benestar no hi ha negoci). 

Per a més informació: José Manuel Ramírez, President Associació de Directors: tel. 650 38 37 64