Ase magre, ple de mosques

No era un error, per absurd i inversemblant que parega, la notícia sobre l’anulació de la targeta sanitària als parats de més d’un any de Galícia. És una mesura d’estalvi que ha copiat la Comunitat de Múrcia (de moment, esperem que no s’estenga l’exemple). Ahir apareixia en els diaris que el president del PP, Valcàrcel, elegit per majoria absoluta, a través del “Servicio Murciano de Salut” (SMS), està enviant cartes als estrangers sense recursos comunicant-los “el cese del derecho a la asistencia sanitaria”. Els aturats murcians tenen menys sort, doncs se’n adonen quan sol·liciten assistència sanitària al centre de salut i els diuen que no consten com beneficiaris.

És un assumpte que sembla fora de tota lògica, raó i, fins i tot, la llei, doncs la salut és un dret universal pel qual no cotitzen els treballadors directament.  El que en la nòmina apareix com Seguretat Social és la cotització per a la jubilació, no per a l’assistència sanitària. Esta es finança a través dels pressuposts generals de l’Estat, que assigna a cada comunitat autònoma la quantitat que li pertoca en base a criteris negociats prèviament amb totes les comunitats. El fet d’estar treballant o aturat no pot condicionar un dret inalienable de tots els ciutadans, per molta crisi que hi haja. 

Però ja se sap: ase magre, ple de mosques. No hi ha prou amb que la dolenta gestió i el malbaratament dels diners públics acabe en la destrossa de l’ocupació, ni que es deixen d’ingressar imposts dels rics per quantitats que evitarien les retallades en drets bàsics com sanitat, educació o pensions. No és suficient. Cal fotre encara més als que no troben feina, als que a penes sobreviuen amb el subsidi de l’atur o als que ja no els queda ni això. 

En Galícia, en Múrcia, i també en València, hem tingut en poc temps dos oportunitats de canviar democràticament als polítics que implementen aquest tipus de polítiques agressives, de classe, dels poderosos sobre les classes populars. En les dos ocasions el resultat ha sigut favorable als interessos dels poderosos amb molta diferència. Hom diria que la majoria de la ciutadania d’aquestes comunitats és rica, que la majoria no necessita l’escola, ni la sanitat públiques perquè pot pagar-se eixos serveis privats.

Si no és així, si no som rics i damunt tinguem la desgràcia d’estar en l’atur més d’un any, no podem posar-nos mals. En qualsevol moment podem rebre una carta comunicant-nos “el cese del derecho a la asistencia sanitaria”. És el que hem votat majoritàriament. Cal pagar el deute de la festa dels rics, i qui ha de fer-ho? Doncs ja se sap: ase magre, ple de mosques.