dimecres, 21 d’abril de 2010

La patrimonialització de les institucions


Flors amb els noms d'alguns dels centenars de republicans soterrats a la fosa comuna del Cementiri de València

En 1976 el vicepresident i ministre de Governació Manuel Fraga va encunyar la frase “La calle es mía” en negar a l'oposició l'autorització per a manifestar-se el Primer de Maig. Amb això va deixar clar a tothom que l'autoritat, les institucions de l'Estat i fins i tot el que passava o deixava de passar als llocs públics era “d'ells”. Per a reafirmar-ho Fraga, de qui avui es diu que es un “Padre de la Patria”, no va dubtar en ordenar l'actuació de la policia que va provocar la mort de cinc obrers i més de cent ferits en els Successos de Vitòria de 1976.

El sentiment de patrimonialització de les institucions públiques per part de la dreta espanyola te l'origen al franquisme. La dreta, vencedora absoluta de la Guerra Civil, va mantindre a les seues mans totes les institucions durant la llarga nit de la dictadura. A més controlaven els espais públics com ara els cines, els balls, els bars i, com no, el carrer. Pot ser el medi de control més important fora el de la mentalitat de la gent. L'educació i la moral imposada pel nacionalcatolicisme es una llosa molt pesada que duguem a l'esquena els ciutadans d'aquest país.

La vinguda de la democràcia, molt al seu pesar, els va fer perdre el control d'algunes institucions com ara ajuntaments, diputacions o el govern de la nació. La llibertat reconquerida es feia sentir als llocs públics, a la música, al teatre, al cinema i també al carrer. L'esquerra va aconseguir controlar alguns ressorts de poder però mai no varen conquerir el control econòmic ni el judicial, ni tampoc el control sobre les consciències de la gent, modelades al seu gust durant generacions.

La “Reconquista” del poder polític i institucional de la dreta els a dut a repetir els tics d'abans. Els polítics del PP creuen que quan guanyen unes eleccions ja poden fer el que vulguen I si guanyen per majoria absoluta poden actuar com abans, en la dictadura. Governen les institucions com si fora sa casa. Disposen dels diners públics com si no tingueren que donar comptes a ningú. Poden desqualificar, insultar, ignorar als seus contrincants polítics. Subvencionar amb diners públics a qui els vinga en gana, sense cap criteri democràtic i objectiu. Donar treball als amics o acomiadar a qui no traga amb les seues arbitrarietats. La llista d'actes improcedents es faria inacabable.

La censura pot ser un del més ignominiosos doncs la llibertat d'expressió es un dels drets bàsics de la democràcia. Encara sonen el ecos de la censura de les fotografies de l'exposició del MuVIM, quan ix l'Ajuntament de València prohibint la Muixeranga i l'himne de la República en l'acte d'homenatge a les víctimes del franquisme al cementiri de València.

“El cementiri es meu” deu pensar l'alcaldessa, “i ací es fa el que jo dic”. No s'entén d'altra manera la prohibició en un lloc on sonen a tota veu les misses i actes catòlics i música de tot tipus en actes celebrats dins el cementiri. Fraga ja no està per aquestes coses, però pot estar tranquil. “La calle sigue siendo de sus herederos”, i el cementiri i els museus i les institucions i, el que es més important, les consciencies, el que permet que puguen fer el que vulguen sense que els ciutadans es reboten.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...