No és historia, és política

Luis Suárez Fernández: Franco "montó un régimen autoritario, pero no totalitario".

La polèmica en torn al Diccionari Biogràfic Espanyol mostra un altre forat, de la Transició immodèlica i inconclusa, per on fa aigües la democràcia espanyola. Encabotar-se en defensar l’actual democràcia, de manera acrítica, no farà més que allargar en el temps la injustícia del no reconeixement dels vertaders lluitadors per la democràcia i la vergonya d’un país que no és capaç de condemnar la dictadura genocida.

El franquisme no ha sigut derrotat, s’ha transformat en monarquia. Els partits de dreta en Espanya són homologables amb l’extrema dreta d’Europa però ací tenen opció de governar i governen. El control polític del capital s’ha evidenciat, més que mai, amb la crisi que estem pagant les classes populars mentre les classes altes guanyen més arriscant menys i paguen menys impostos; els mitjans de comunicació estan copats per la dreta política o pel gran capital, que és el mateix; la justícia ha mostrat fins on pot arribar amb el cas del jutge Garzón, l’únic que ha pretés posar un poc de coherència democràtica en la institució. 

Una tèbia Llei de Memòria Històrica, que només buscava dignificar als milers d’assassinats per la dictadura, sense acusar ningú, ha sigut boicotejada per l’estament judicial i ha portat al jutge Garzón a la banqueta dels acusats. Temen la memòria. Tenen mols crims que ocultar, moltes mentides que disfressar, moltes injustícies que justificar. 

La revisió històrica per desvirtuar la realitat no és d’ara. Aquesta democràcia capada no ha condemnat el major genocidi de la història de Europa en temps de pau. Aquesta democràcia minorada ha permés que continuen els assassins en llocs públics, i els seus fills, i els seus nets. De què ens estranyem doncs? El producte de la Real Academia de la Historia no és història, és política. La política caïnita que mai no han deixat de fer.

En realitat el discurs justificatiu de l’alçament contra el règim republicà legalment instituït no ha parat mai. Emmudir la legalitat republicana va ser el motiu de l’alçament dels rebels prolongat en tres anys de guerra civil. Ofegar el crit demandant justícia social va propiciar el genocidi franquista. Per callar l’exigència popular de democràcia la dictadura va mutar a monarquia, però sense perdre mai el control ni penedir-se dels actes més execrables que puga cometre una persona. 

Algú s’ha preocupat de veure que conten els llibres de text de Primària i Secundària sobre aquesta època abominable? Com és possible que no hi haja una condemna clara i contundent de la dictadura franquista? Com és possible que considerem que tos van fer coses bones bé i coses malament? De què estem parlant? Només un profund desconeixement de la realitat, un falsejament tendenciós i maliciós, pot justificar que, en democràcia, suportem aquestes vexacions. Aquests continuadors del “atado y bien atado” no fan història, fan política, repugnant però política.