Collita aliena: Qui és antidemocràtic?

Article de Vicenç Navarro en Público

En el matí del 15 de juny, els membres del Parlament de Catalunya havien sigut convocats per a aprovar els pressuposts proposats pel nou Govern de Catalunya –que incloïen els retalls de la despesa pública social més radicals que s’hagen realitzat a Catalunya durant el període democràtic–. Tals retalls debilitarien encara més el ja poc desenvolupat Estat del benestar de Catalunya, el qual, junt amb la resta d’Espanya, té la despesa pública social per habitant més baixa de la UE-15 (el grup de països de la UE de semblant desenvolupament econòmic al nostre). El president del Govern, Artur Mas, havia declarat que tals retalls “es devien a les exigències de Brussel·les”.

No obstant això, no estaven en el programa electoral d’aquest partit en les recents eleccions al Parlament de Catalunya. És més, durant la campanya electoral, Mas va prometre en diverses ocasions que el seu Govern, en cas de ser elegit, no faria tals retalls, assenyalant sanitat i educació, en particular, com els serveis públics de l’Estat del benestar que estarien més protegits de qualsevol retall. Tals promeses van ser clarament ignorades, i immediatament després de constituir-se el Govern, es van començar a fer reduccions considerables de la despesa pública social i, molt en particular, en sanitat i en educació.

Els establishments econòmics i financers (pròxims a CiU i al PP) aprovaven tals retalls, presentats en els mitjans de major difusió de Catalunya, inclòs en mitjans públics de la Generalitat, com TV3 i Catalunya Ràdio, com inevitables i necessaris per a “recobrar la confiança dels mercats financers”, la frase més utilitzada per a justificar l’extraordinària reducció del ja en si poc finançat Estat del benestar a Catalunya.

El silenci ensordidor de l’establishment català enfront d’aquests retalls contrasta amb la revolta per fets quasi idèntics ocorreguda en Regne Unit, on el Govern liderat per David Cameron estava realitzant retalls substancials de la despesa pública social, a pesar que no estaven inclosos en el seu programa electoral. Cameron, com Mas, també havia promés, durant la campanya electoral, no fer cap retall. Doncs bé, en Regne Unit, ni més ni menys que l’arquebisbe de Canterbury, Rowan Williams, la màxima autoritat de l’Església anglicana, va denunciar tal comportament amb contundència i va acusar el Govern de Cameron d’immoral i sense legitimitat democràtica quan realitzava tals mesures, aclarint que legitimitat i legalitat eren dos conceptes amb distintes implicacions ètiques i polítiques. Va accentuar que els retalls, encara que legals, entraven en conflicte amb l’orde democràtic, perquè tals polítiques públiques no tenien un mandat popular per a fer-les. Mostrant l’escassa cultura democràtica de l’establishment català, no va aparéixer cap veu que assenyalara i –encara menys– denunciara tal comportament antidemocràtic de Mas i del seu Govern.

No cal ni dir-ho que mentre els establishments financers, econòmics, polítics i mediàtics mantenien silenci, només trencat per a recolzar els retalls, grans sectors de la població, començant pels sindicats, es van mobilitzar en contra. Com a conseqüència d’això, Catalunya està vivint avui una gran agitació laboral i social. L’última addició a aquestes protestes són les del Moviment 15-M, un dels desenvolupaments més positius que han ocorregut en la vida política de Catalunya (i d’Espanya) que, conseqüent amb la seua radicalitat, va a l’arrel de les causes dels retalls, és a dir, l’existència d’una democràcia molt incompleta, responsable d’un benestar insuficient. La força d’aquest Moviment 15-M es basa en què les causes de la seua indignació són compartides per la gran majoria de la població que, a més, troba gran part de les seues propostes específiques de canvi raonables i necessàries. Les seues crítiques a les enormes insuficiències democràtiques existents a Catalunya (i a Espanya) són àmpliament compartides per la societat catalana.

Artur Mas va intentar desmeréixer aquestes mobilitzacions contrastant-les amb el suport que el seu partit, CiU, havia obtingut del que ell va definir com “la majoria silenciosa” en les últimes eleccions municipals realitzades només unes setmanes abans. En aquesta declaració s’ignoraven diversos fets. U és que CiU va obtindre el suport de només el 14,9% de l’electorat (és a dir, dels que votaven i podent votar no ho van fer). La seua gran victòria estava basada en una llei electoral escassament democràtica, que tradueix un percentatge tan xicotet de vots sobre l’electorat en un canvi de les institucions representatives tan gran. És més, entre els votants, els vots als partits d’esquerra (1.220.926, tripartit) van ser majors que els de dreta (1.141.597, CiU i PP). I inclús una minoria (però substancial) dels votants de dreta està en desacord amb els retalls que el Govern de Mas està realitzant. Fora com fora, l’executiu de Mas no tenia un mandat per a realitzar aquestes polítiques.

És, doncs, un element sa que el Moviment 15-M volguera denunciar aquests retalls que s’anaven a celebrar intentant, simbòlicament, rodejar el Parlament per a denunciar aquelles mesures. Les consignes eren de no ser violents. Però es va descontrolar, la qual cosa està sent aprofitada per a desacreditar-los (i això a pesar que el Moviment 15-M va condemnar la violència i va denunciar el comportament incívic d’una molt xicoteta minoria). A partir d'aleshores, Mas va intentar, inclús, associar el Moviment 15-M amb el terrorisme. Aquests intents basts de criminalitzar-ho van fracassar, i diumenge passat, Barcelona va veure una de les majors manifestacions que hagen ocorregut en la seua història.

Vicenç Navarro és catedràtic de Polítiques Públiques de la Universitat Pompeu Fabra