dijous, 23 de juny de 2011

La guerra continua en Afganistan, Iraq, Líbia...

La gravetat de les mesures del Pacte de l’euro i tot el que té a veure amb la crisi ha deixat fora del focus informatiu el tema de les guerres i, concretament, la guerra d’Afganistan. La noticia dels quatre militars i de l’intèrpret ferits aquest dissabte passat ha tornat a recordar-nos que la carnisseria continua allí, en Iraq, en Líbia i en tots els llocs on els “defensors de la llibertat i la democràcia” fustiguen, torturen i massacren la població civil per “alliberar-los”.

Dos dels quatre militars ferits han perdut una cama. Altres abans que ells han perdut la vida. La permanència en Afganistan ens costa més d’un milió d’euros diari i la intervenció en Líbia va pels 25 milions. Estats Units gasta en Iraq cada mes una quantitat igual a la despesa de tota la guerra de Vietnam. Tota aquesta despesa per provocar dolor, mort i desesperació mentre s’anuncien retalls de despesa sanitària, educativa, en serveis social, pensions, salaris, etc. per la necessitat d’estalvi dels estats.

Però la guerra és bona per a fer negocis. Gran part de la despesa militar passa a formar part dels beneficis de les empreses que abasteixen l’exèrcit. El control de la zona on es concentra vora del 70% de les reserves mundials de petroli és fonamental per als interessos de les grans corporacions petrolieres. A més la guerra ajuda a imposar les directrius del FMI i del BM de privatitzar empreses estatals i de deixar en mans del capital estranger els actius econòmics dels països invadits.

La justificació d’aquestes guerres “contra el terrorisme”, per defensar “la pàtria” o com “operacions humanitàries”, són la disfressa per camuflar els vertaders objectius de les operacions militars. L’avarícia s’emmascara de moral i patriotisme lluitant per una” causa justa” contra els “malvats” que amenacen la nostra civilització. Els musulmans són els més satanitzats i els seus líders, quan no es deixen sotmetre al dictat de les corporacions occidentals, són els més dolents, doncs en els seus territoris estan les majors reserves mundials del petroli que mou l’economia mundial.

Però, com diu el vídeo, la cobdícia no té fronteres. Dins de cada estat la cobejança dels poderosos utilitza les classes populars com peons al servei dels seus interessos, controlant l’educació i la informació que els permet imposar normes que invaliden els drets individuals, polítics i socials que la democràcia hauria de garantir. Les classes populars resten així a l’abast de la trituradora de tot allò positiu que la humanitat havia aconseguit: els mercats financers.

Al Azraq

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...