El patriotisme hipòcrita de Rajoy

Als grans patriotes espanyols sempre se’ls ha vist el plomall. Als grans discursos plens de generositat, entrega i amor a la pàtria seguia la pràctica del robatori, l’estafa, i l’interés propi per damunt de tot. La pàtria era la defensa de la seua butxaca i la dels seu familiars, amics i correligionaris. Per a defensar eixa pàtria, la seua, no han dubtat en sacrificar la vida de la resta de gent que ha nascut, viu i treballa en el mateix país però que, pareix ser, no són (la seua) pàtria. Ho han demostrat al llarg del segle XIX, amb llargues i cruentes guerres. Ho van demostrar al segle XX al provocar la Guerra Civil, amb centenars de milers de morts, per defensar els privilegis que tenien en la (seua) pàtria. 

Els hereus d’aquells patriotes espanyols sense escrúpols són els que ara posen en perill la credibilitat dels comptes públics de l’Estat quan la situació econòmica mundial ha posat a Espanya la primera de la llista, amb amenaça de “rescat”, després de la intervenció de Portugal. Seguint el manual del bon patriota espanyol, Rajoy promet lleialtat cara a les càmeres de televisió, i actua denunciant deutes gegantins i fallides abans de rebre els comptes del govern anterior. Estratègia que sempre ve bé per justificar els pròxims retalls a l’estat de benestar.

El mateix va fer Aznar en el 1986 però ara la situació és molt diferent. Els mercats, que tant manen, miren amb lupa cada dada i cada gest de les administracions públiques per tal d’intervindre i treure resquit. Actuar així, com ho fa el PP, és una temeritat a més d’una deslleialtat i una traïció a la ciutadania. Els patriotes espanyols, hereus dels patriotes espanyols d’abans, no tenen en compte el mal que poden produir, actuen mirant-se el melic, només compta arribar a la Moncloa siga com siga. Aconseguir el poder, governar i mantindre els privilegis, encara que el país estiga en ruïnes. Ho va fer Franco i ells són els seus continuadors.

És indignant escoltar els atacs, utilitzant el deute de les comunitats autonòmiques i ajuntaments que deixen els socialistes, quan sols el deute de l’Ajuntament de Madrid, governat pel PP, és el 25% del deute de tots els ajuntaments de l’Estat; quan el deute de la Comunitat Valenciana, en mans del PP, és superior als deutes de Castella-La Manxa, Balears, Astúries i Aragó juntes. 

Aquestes dades no són suposicions, són les xifres oficials oferides per les institucions de control de la despesa pública. La Generalitat Valenciana, i les empreses públiques que d’ella depenen i que ella ha de pagar, tenen un deute de 20.668 milions d’euros, sense comptar interessos. Si dividim el deute de la Comunitat pel número total d’habitants (en 2009 era de 5.084.502) eixim a 4.064  euros per barba. La fellonia és major si mirem que som l’autonomia amb major fracàs escolar; una de les que pitjor qualitat sanitària ofereixen; la que menys, junt a Madrid,  ha desenvolupat la Llei de Dependència. En que s’han gastat els diners de tots?

Alguna cosa s’ha avançat però. Als patriotes espanyols sempre se’ls ha vist el plomall, per la qual cosa han tingut que imposar, tradicionalment, la seua voluntat per la força. Ara no és així. El control dels mitjans de comunicació, de l’educació i les xarxes clientelars els asseguren el triomf electoral que els permet mantindre prebendes, exempcions i demés privilegis prostituint la democràcia. Almenys de moment...